Els signes d’interrogació: homenatge a Joan Solà

 

Abelard Saragossà (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua)

 

 

 

Resum

El treball estudia els signes d’interrogació (§2-§4) i fa un homenatge a Joan Solà (§1 i §5.1). Una investigació seua (de 1976) mostra que, en les llengües europees, hi han dos maneres diferents d’expressar les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.1, §2.2), les quals impliquen dos mitjans gràfics diferents (els signes només al final de l’oració; i al principi i al final). Des d’eixa perspectiva, Solà analitza com han actuat els autors del segle xix (§2.3) i del xx (§2.4), en particular Fabra (§2.5) i els pocs gramàtics balears, valencians i catalans que tracten el tema (§2.6). Amb eixa anàlisi, Solà intenta comprendre les actuacions dels escriptors (§2.7). Conclou que al català li convé usar sempre els signes d’interrogació al principi de l’oració. En 1993, la Secció Filològica discrepa de Solà (§3.1), però no aporta arguments (qualitatius) ni tracta la qüestió en la seua gramàtica (§3.3). La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua adopta una actitud conciliadora (§3.2). Abans de les conclusions (§5), una secció analitza efectes de la proposta de la Secció Filològica (en particular les respostes de Pla Nualart, Robert Navarro, Jaume Corbera i Josep Lacreu, §4).

 

Paraules clau: signes d’interrogació, signes d’exclamació, oracions interrogatives, oracions exclamatives, ortografia, entonació, normativa lingüística.

 

 Índex

1. Introducció
2. Un treball científic, de visió ampla i ètica
   • Origen i manteniment de posar el signe només al final
   • Per què al català li convé posar-lo al principi
   • Canvis en castellà (RAE 1754) i efectes en el període 1800-1910
   • Segle xx: en compte de millorar, empitjorem
   • ¿Com veia Fabra els signes d’entonació?
     • La resposta de Fabra (1927) a Ferran Soldevila (partidari de ¿…?)
     • El Fabra moderniste (1905) i el Fabra noucentiste (1925)
     • Fabra: les paraules de 1927 i els fets de 1940
     • Conclusions sobre Fabra i els signes d’entonació
   • Tres gramàtiques més que tracten els signes d’entonació
   • ¿Com actuava la llengua escrita?
   • Conclusions sobre el treball de Solà (1976)
3. Les institucions normativitzadores
   • La proposta de la Secció Filològica (1993)
     • Exposició i anàlisi
     • Contrast entre la Secció Filològica (1993) i Solà (1976)
   • La proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
   • GIEC (2016) i OIEC (2017)
4. Efectes de la proposta de 1993 (i del silenci del 2016)
   • Professionals de la llengua a favor de ¿…?
     • De Barcelona (2010) a Palma (2011)
     • De Barcelona (2011) a València (2017)
   • Debats en internet: ¿com convéncer els jóvens?
   • Impuls cap a la dogmatització
5. Conclusions globals
   • Sobre Joan Solà
   • Sobre els signes d’interrogació

Bibliografia

 

1      Introducció

Mentres feia els estudis universitaris, comprí en 1984 el llibre A l’entorn de la llengua, de Joan Solà (1976), el qual conté un estudi important sobre els signes d’entonació d’interrogació i d’exclamació (p. 88-110). Vaig trobar tan clar el treball del lingüiste lleidatà, que des d’aleshores he usat els signes d’entonació al principi i al final de les oracions.

A més, com a homenatge a Solà (mort massa jove, 1940-2010), diré que ell i Gabriel Ferrater (mort encara més jove, 1922-1972) han sigut els dos lingüistes que més han influït en la formació dels pilars metodològics damunt dels quals he fet els treballs de llengua. Realment, tant l’u com l’altre m’impulsaren a conéixer i practicar la metodologia de la ciència, la qual va unida a l’ètica. Així, un article antològic del de Reus acaba amb estes paraules: «Fer-los servir [els diagrames i les fórmules pseudo-matemàtiques] perquè ens excitin la imaginació és un ús immoral» (Ferrater 1981: 68; de 1970). Deixeu-me expressar la convicció que, quant més metodològic és un autor, més ètic i més humà és.

Al llarg de la meua vida, m’han preguntat a voltes per la causa de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració. Com ara, en l’any 2008 hi hagueren unes quantes persones que escrigueren sobre el tema en la llista d’internet Migjorn. Posteriorment, en el 2017 tornaren a aparéixer escrits, ara dins de la llista de Taula de Filologia Valenciana.

De tant en tant, també veia algun escrit a favor d’usar els signes d’interrogació al principi de l’oració (com ara u d’Albert Pla Nualart, del 2010, tres de Jaume Corbera, del 2011, i un altre de Lacreu, 2017). La veritat és que no ho acabava d’entendre: després del bon treball de Solà (1976), ¿en necessitàvem més? Més avant, trobarem per quins motius la resposta és afirmativa (§4.1).

Però, en el 2019, el sentiment de sorpresa es transformà en perplexitat. Al principi d’eixe any, em trobí graduats en filologia catalana que no solament m’acusaven de ser castellanitzador per posar el signe d’interrogació al principi de l’oració, sinó que responien als meus arguments comunicatius d’una manera dogmàtica i poc respectuosa.

Davant d’una tal actuació, pensí que convenia fer un article per a recuperar la memòria del treball de Solà i per a contribuir a erradicar uns comportaments que van contra els pilars d’una societat humanista i democràtica. Per cert, un autor humaniste i solidari amb els parlants com era Sanchis Guarner (1950) apel·lava a la «democràcia» en l’objectiu de canviar el centralisme d’un sector del Noucentisme per la coordinació entre els balears, els valencians i els catalans, que ell creia factible a través de la coordinació entre el balear Moll, el català Coromines i ell com a valencià: «la inexistència d’aqueixes consultes [entre els tres, que proposava Coromines] ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia» (Coromines 2006: 87; carta de Sanchis, de 1954).

La primera secció conté les dades fonamentals del lingüiste lleidatà (§2), que he procurat completar amb aportacions posteriors i amb deduccions de material que ell no podia tindre. Tot seguit, analitzaré les propostes de les institucions normativitzadores (§3). Finalment, miraré si hi han vinculacions entre l’actuació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (§3.1 i §3.3) i tres reaccions posteriors (treballs continuadors del de Solà, §4.1; debats d’internet, §4.2; i els comportaments poc cívics a què he al·ludit, §4.3).