7     Conclusions sobre l’estudi del valor quantitatiu de bé / ben

Hem arribat a una part fonamental de les investigacions: les conclusions. Són tan decisives per la raó que, llegint la introducció i les conclusions d’un treball, u es pot fer una idea sobre el contingut i el valor de la investigaicó.

Mirarem de resumir el camí llarg que hem fet durant cinc capítols, des de l’estudi de diccionaris i una mirada a més llengües (§2) fins a les gramàtiques més recents (§6). I, alhora que farem això, procurarem notar quins beneficis teòrics hem obtingut fent tres activitats: reflexionant sobre les dades empíriques de bé / ben; vinculant les reflexions a dades empíriques de paraules a primera vista diferents; i munyint-ho tot per a extraure implicacions.

Les conclusions tindran quatre seccions. Les tres primeres estan vinculades a les tres parts del treball (aportacions del DGLC, del DCVB i del DCELC, §2; estancament en les obres posteriors, §3-§4 i §6; i el desplegament d’una alternativa, §5). La quarta secció (§7.4) és divulgativa i pràctica: procurar condensar les aportacions per a deduir quina estructura convé que tinguen les entrades dels diccionaris dedicades a bé / ben i bo / bon.

 

7.1    Aportacions i implicacions del DGLC, el DCVB i el DECLC

L’estudi de les formes bé i ben comporta l’aclariment de tres temes. El primer és el fet que, en l’ús d’eixes dos formes, apareix una dualitat: un valor qualitatiu (Ho ha fet bé) i un valor quantitatiu (Tu bé que ho saps). Això obliga a preguntar-se si són dos paraules homònimes (una amb el valor qualitatiu, i l’altra amb el quantitatiu), o si són la mateixa paraula. Si només hi ha una paraula, hem d’explicar quin és el valor bàsic (el qualitatiu o el quantitatiu), i amb quins mitjans i amb quina finalitat hem creat el valor secundari.

El segon tema a estudiar és la variació en les llengües romàniques. El valor qualitatiu (treballar bé) és propi de totes les llengües romàniques; en canvi, el quantitatiu (Ser u ben treballador) és molt popular en unes, però no tant en altres (o no té l’acceptació social que ha tingut en francés i en valencià-català, §2.4.2).

El tercer misteri a aclarir és l’aplicació sintàctica del valor quantitatiu, ja que no és previsible: va amb una part dels constituents subordinats (qualificatius, quantitatius i circumstancials: casa ben bonica, ben poques cases, parlar ben prop d’algú); però no s’aplica als verbs ni als noms (igual que l’anglés very).

Ja  fora dels enigmes de l’àmbit romànic, la dualitat bé i ben forma part d’una particularitat del valencià-català: tindre paraules que conserven la consonant nasal -n quan van davant del nucli (bon, quin, mitjan, un) i la perden quan hi ha eixa condició (bo, qui, mitjà, u).

La conveniència d’estudiar l’ús de les formes bé i ben està en el fet que, a pesar dels problemes citats, les gramàtiques li dediquen poca atenció i la tracten amb limitacions significatives (alguna volta, amb confusions, §4.1.1, §4.2.2).

Hem començat per constatar que les paraules gramaticals es tracten tant en els diccionaris com en les gramàtiques. Per la seua missió (estudiar les paraules), els diccionaris aporten més accepcions i més detalls particulars. Per la direcció contrària, les gramàtiques (que busquen les estructures fonamentals d’una llengua en cada part de la teoria lingüística) deuen vincular el concepte que representa la paraula gramatical que estudien al camp semàntic a què pertany. Tant en els diccionaris com en les gramàtiques, haurien d’aparéixer els valors fonamentals de cada paraula estudiada. Eixe emmarcament dels diccionaris i de les gramàtiques ens ha portat, en l’estudi de la paraula ben, a analitzar diccionaris (§2) i gramàtiques (§3, §4 i §6).

En el camí que hem seguit, hem trobat aportacions i limitacions. Les limitacions són previsibles, ja que la perfecció no existix en la ciència. El factor important són les aportacions, i n’hem trobat en el DGLC (§2.1) i en el DCVB (§2.2). De fet, evitant les limitacions d’eixos dos diccionaris i sumant les aportacions hem arribat a un tractament global i complet dels usos qualitatius (dibuixar bé, treball ben fet) i dels quantitatius (torre ben alta, ben pocs, ben sovint, Bé que ho sap, §2.5).

Per una altra banda, el DCVB i el DECLC informen sobre l’antiguitat i l’amplitud geogràfica de l’ús quantitatiu de bé / ben en valencià-català. A més, la seua informació implica que bo i bé són la mateixa paraula (§2.3.1). La diferència és l’aplicació sintàctica: bo és un adjectiu qualificatiu i atributiu (com perfecte); i bé és un circumstancial de manera (com perfectament). Eixa dada comporta que (igual que perfecte i perfectament) bo i bé han de tindre la mateixa definició (bo: adequat per a una finalitat; bé: adequadament per a una finalitat).

La unió entre bé i bo també permet explicar com s’han format tres construccions diferents. Les dos primeres són dos usos expressius de bo: el qualitatiu de una bona novel·la, i el pràcticament quantitatiu de un bon grapat (§2.3.2). En tercer lloc, la vinculació entre bo i bé també ens ha permés entendre la creació de la construcció bona cosa (aplicable allà a on no arriba el bé / ben quantitatiu: als noms i als verbs, bona cosa de faena i jugar bona cosa, §2.3.3).

En contrast amb el camí positiu que acabem de descriure, hem trobat que una part de les aportacions del DGLC, del DCVB i del DECLC s’han perdut en els diccionaris posteriors (§2.4.1).

En les llengües de l’entorn, el francés ha tingut una evolució semblant a la nostra, però més potent. Per contra, les obres considerades de l’italià i del castellà tracten molt poc el valor quantitatiu de bene i bien (§2.4.2). En el cas del castellà, deu existir un cert prejuí contra l’ús quantitatiu de bien.

 

7.2    Tractament pobre de les gramàtiques

Les gramàtiques haurien d’extraure dels diccionaris els valors semàntics fonamentals de les paraules gramaticals, que haurien de posar dins del seu camp semàntic. Hem trobat que els manuals estudiats donen molt poca informació, tant sobre el camp semàntic com sobre els valors bàsics de les paraules gramaticals. És com si hi haguera desconnexió entre els diccionaris i les gramàtiques, en compte d’haver una unió íntima. Així, enfront d’una actuació globalment positiva en el DGLC i en el DCVB hem trobat que el conjunt de la informació que hem arreplegat en les gramàtiques analitzades és escassa (§3, §4 i §6).

Quan tracten el valor quantitatiu de bé / ben, els manuals de Fabra tenen una actuació pobra (i poc coherent, §3.1, 4; §3.2, 11; §3.3.2, 8). Certament, en les tres gramàtiques que hem estudiat apareix el ben quantitatiu. Però també és veritat que hem trobat factors que dificulten saber què ha dit el nostre autor sobre l´ús quantitatiu de bé / ben (i inclús saber a on el tracta, §3.4, 9).

Les característiques dites deuen ajudar a explicar que una part de les gramàtiques posteriors a les de Fabra no estudien els usos quantitatius de bé / ben (§4.1.1, §4.2.2). A més, hem topat amb una perplexitat: a pesar de la fama enorme de Fabra com a gramàtic, pareix que (com a mínim en la paraula que hem estudiat) hom haja tingut més en compte una gramàtica d’uns autors poc productius en el camp de la lingüística (Marvà 1932), que no els manuals de Fabra (§4.1.2, 9; §4.2.1, 3a).

Dos excepcions de la dinàmica descrita són els valencians Sanchis Guarner (1950) i Enric Valor (1973, 1977), encara que el factor decisiu no deu ser haver seguit el camí de Fabra (difícil de deduir). Tant Sanchis Guarner com Valor devien tindre en compte el valencià viu (§4.2.1, 1, 3b). En canvi, hem estudiat autors valencians que no deuen haver consultat l’actuació de Sanchis Guarner ni la de Valor, i tampoc deuen haver considerat com actua el valencià viu. Diverses obres significatives no inclouen ben en els adverbis de quantitat (§4.2.1, 3a; §4.2.2, 4, 5-11). En el 2003, vaig tractar amb una certa vehemència el valor quantitatiu de ben i el paral·lelisme que té amb l’anglés very (§5.1). Això no obstant, no conec obres que hagen seguit eixa actuació. Encara més: el ben quantitatiu també és absent de la GNV (§6.1, 3).

En les gramàtiques recents de les institucions normativitzadores (GNV 2006, GIEC 2016), hem descrit un grau elevat d’anomalies metodològiques (§6.1, 2; §6.2, 9). A més, a pesar de l’extensió que tenen eixos manual no hem trobat que facen avançar l’actuació teòrica i la descripció empírica dels precedents (sobretot les gramàtiques de Fabra i la de Sanchis Guarner). La GNV no conté l’ús quantitatiu de bé / ben (§6.1, 3), i la GIEC el presenta com a marginal sense exposar la causa (§6.3, 13). Realment, ens podríem preguntar si, en compte de tindre en compte els predecessors, seguir la llengua viva i considerar l’actuació gramatical del francés (§2.4.2, 6), hom coincidix amb l’actuació de les gramàtiques del castellà (§2.4.2, 7).

 

7.3    Un intent de fer avançar les aportacions dels predecessors

En la part central de l’objecte d’estudi (estudi de la paraula bé / ben), l’aportació bàsica d’este treball és explicar a través de quina evolució els parlants hauríem creat el valor quantitatiu (ben fort) a partir del qualitatiu (treballar bé, §5.3). Hem trobat uns verbs que, quan es combinen amb bé, comporten un valor específic: ‘del tot adequadament, del tot’ (bollir bé la verdura, §5.3.1, 1a). Eixe cas particular ha permés crear el valor quantitatiu de ben.

Després d’intentar deduir quin és el camí que hauria seguit el ben quantitatiu per a expandir-se (§5.3.2, 3-4; ara, exemplificat en 1b), ens hem encarat a la qüestió crucial: per quines raons interpretem ben roig com a ‘molt roig amb expressivitat’ (és el fet que ben roig = del tot roig és una construcció expressiva, que conté el valor objectiu ‘molt roig’, §5.3.2, 5). El procés expansiu del ben quantitatiu culmina en la construcció que intensifica la predicació (Tu bé que ho sabies, §5.3.3, 10):

1. Creació i creiximent del ben / bé quantitatiu
   1. Verbs que, amb bé, comporten el valor ‘del tot adequadament, del tot’ (bollir bé la verdura, §5.3.1, 1a).
      1. Valor quantitatiu (ben roig = del tot roig, §5.3.1, 2c).
   2. Transició (i-ii) i expansió del ben quantitatiu (iii-vi, 5.3.2, 3-4).
      1. Ben bollida, la verdura és més digerible.
      2. M’han servit una carn ben cuita.
      3. Estic ben tranquil.
      4. Han fet una finca ben alta.
      5. De carn, en menge ben poca.
      6. Ara, ja estem ben prop de la meta.
   3. Del tot roig comporta ‘roig amb expressivitat’ (§5.3.2, 5).
      1. Causa: del tot roig és una construcció expressiva; conté el significat objectiu ‘molt roig’.
   4. Culminació: la construcció bé que (§5.3.3, 10), que intensifica la predicació.
      1. Tu bé que ho sabies

Al costat d’explicar la llengua tal com és, també ens hem encarat a una operació més difícil: justificar per quins motius hi han aplicacions de ben que no existixen, com ara *ben tres, *ben per tu, *ben molt (§5.3.3, 8); o per quin factor el valor quantitatiu de bé / ben no va amb els verbs (§5.3.3, 9); o per quina raó és factible un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta (§5.3.3, 11).

L’alternativa s’acaba en un apèndix (§5.4): aclarir quina diferència hi ha entre N’eren deu i N’eren ben bé deu; entre Podria ser que haguera vingut i Podria ben ser que haguera vingut. Fabra va donar molta importància a una construcció irregular (ben bé),  mentres que el DCVB la va reduir a un exemple (sense accepció pròpia, §5.4.1). És una secció llarga, ja que mostra les inadequacions del DGLC i, sobretot, analitza les construccions defectuoses dels valencians que usen una locució que no dominen (§5.4.3). Des dels parlars que diuen ben bé, haurien d’aclarir si és certa la sospita a què hem arribat: ben bé seria equivalent de bé que (una intensificació de la predicació, §5.4.4, 14).

També tindria el mateix valor la construcció podria ben ser que, la qual convindria mirar si només diuen els qui poden posar ben dins de les formes analítiques d’un verb (T’han ben enganyat = Bé que t’ha enganyat, §5.4.6).

2. Més construccions estudiades
   1. Justificar per què no existixen unes certes construccions.
      1. *ben tres, *ben per tu, *ben molt (§5.3.3, 8).
      2. *Verbs + bé quantitatiu (§5.3.3, 9).
      3. un secret molt ben guardat / una torre *molt ben alta (§5.3.3, 11).
   2. Estudi de ben bé i podria ben ser que (§5.4).
      1. Són construccions irregulars, que Fabra realçà i el DCVB marginà (§5.4.1).
      2. Usos inadequats en escriptors valencians (§5.4.3).
      3. Ben bé podria ser equivalent de bé que (§5.4.4, 14).
      4. Igual en podria ben ser que (= Bé que podria ser, §5.4.6).

Per a poder analitzar adequadament les gramàtiques, hem hagut de fer aportacions fora de l’objecte d’estudi del treball. Així, per a poder entendre el concepte sintàctic «adjectius determinatius» de moltes gramàtiques hem explicat què tenen en comú els adjectius quantitatius (tant els numerals com els indefinits, tres, molts, algun) i els adjectius demostratius més l’article (§5.2, 4).

La mateixa secció ha fet una operació semàntica: caracteritzar el camp semàntic dels quantitatius indefinits, objectiu que comporta parlar del contingut semàntic de les paraules molt, poc, prou i massa (§5.2, 5-7). La delimitació del camp semàntic es completa amb la definició i distribució d’una part significativa dels adjectius quantitatius indefinits (§5.2, 8-12). Crec que convé destacar eixa part de l’alternativa, ja que definix el contingut semàntic bàsic de tretze paraules i construccions (3c.i):

3. Aportacions fora de l’objecte d’estudi (fora de bé / ben)
   1. El concepte sintàctic de moltes gramàtiquees adjectius determinatius:
      1. Quines propietats tenen en comú els adjectius quantitatius (numerals i indefinits, tres, molts, algun), els adjectius demostratius i l’article (§5.2, 4).
   2. Caracterització del camp semàntic dels quantitatius indefinits, delimitat per molt, poc, prou i massa (§5.2, 5-7).
      1. Estructura semàntica de molt, absència de quantificació explícita i poc.
      2. Estructura semàntica de prou, massa i poc.
   3. Definició i distribució de tretze quantitatius indefinits (§5.2, 8-12):
      1. molts, prou, Ø, uns, alguns, uns quants, uns pocs, algun, pocs, cap, tots, cada, qualsevol.

Acabarem les reflexions sobre els resultats obtinguts focalitzant la metodologia de la ciència. Crec que este treball és un exemple de l’afirmació que, quan no anem ben orientats, les llengües humanes pareixen una adjacència infinita de fets particulars en general poc comprensibles. En canvi, si tenim la sort d’anar ben orientats i som ordenats i constants, pareix que els enigmes siguen unes peces de dòmino posades l’una al costat de l’altra, de manera que la solució d’un enigma fa anar caent d’u en u els altres enimges. El resultat és que, d’una concatenació de perplexitats, passem a un doll de solucions.

Realment, els millors aliats del científic són la metodologia de la ciència i el compromís social, ja que les investigacions haurien de tindre com a primera finalitat millorar l’entorn social de l’investigador.

4. Reflexions sobre la metodologia de la ciència.
   1. Bona orientació + orde + constància: la solució d’un enigma en fa solucionar més.
      1. D’una concatenació de perplexitats a un doll de solucions.
      2. Mala orientació: concatenació de fets particulars estranys.
   2. Els aliats del científic: metodologia de la ciència i compromís social.
      1. Primera finalitat les investigacions: millorar l’entorn social.

 

7.4    Esquema estructural per a un diccionari de bé i bo

Arreplegant les aportacions i les solucions proposades per a problemes específics, acabarem el treball amb una proposta sobre bé / ben per als diccionaris. Com que la forma bàsica de la paraula és bé (quan és un circumstancial de manera, 3b), només cal justificar en quins casos pren la forma ben (3a). He separat l’ús qualitatiu (3b) i el quantitatiu (3d). Entre els dos, he posat l’ús qualitatiu particular que ha permés crear l’ús quantitatiu (3c). He indicat amb el símbol «1a» el fet que l’ús qualitatiu particular és qualitatiu.

Dins dels usos quantitatius particulars, he posat com a cas particular l’ús de bé que per a intensificar una predicació (3e, com a «2a»). Com a casos marginals, he incorporat T’han ben enganyat i Ho pots ben creure (3e.iii). Com a cas particular de la intensificació de la predicació, he considerat l’aparició d’un numeral i l’atribució nominal, casos en què és factible recórrer a la construcció general (bé que) o a ben bé (3e). La proposta de 3 es limita als valors estudiats (en concret, no he fet distincions dinsde l’ús qualitatiu, 3b):

3. Definició de bé / ben. Jerarquia dels valors estudiats (sense distincions en l’ús qualitatiu, b)
   1. adv. (ben quan va davant del nucli: davant d’un circumstancial, d’un atributiu, d’un qualificatiu i del quantitatiu poc(s)).
   2. 1. En l’ús bàsic, correspon a bo com a circumstancial de manera; d’una manera adequada (per a una finalitat, explícita o implícita). També pot ser atributiu i qualificatiu.
      1. Havem dinat bé. Treballa molt bé. L’han tractat bé. Ha estat ben tractat. Porta un cabell ben pentinat.
   3. 1a. Quan una predicació és simple de fer o només es pot fer d’una manera, bé significa d’una manera perfecta, del tot, completament.
      1. Per favor, tanca bé les finestres.
   4. 2. El segon valor qualitatiu (1a) ha permés crear un valor quantitatiu: molt (amb expressivitat inherent). Intensifica circumstancials, atributius, qualificaius i el quantitatiu poc(s)). No modifica ni noms ni verbs.
      1. Ho diu ben sovint.
      2. És ben alta, aquella torre.
      3. Hi havien ben poques persones. 
   5. 2a. També pot intensificar la predicació. L’opció més potent és posar bé que davant del verb: Són sinònims prou que i ausades que.
      1. Eixos bé que t’han enganyat.
      2. Bé que es veu des d’ací.
      3. Esporàdicament, apareix entre el temps i el participi (T’han ben enganyat)i entre el verb modal poder i l’infinitiu (Ho pots ben creure).
   6. 2b. Quan la intensificació de la predicació conté un quantificació numeral en el subjecte o en l’objecte, es pot recórrer a bé que o a ben bé. Igual passa quan l’atributiu és un nom actualitzat.
      1. Bé que n’han vingut una trentena, encara que no t’ho cregues.
      2. N’han vingut ben bé una trentena.
      3. Ella bé que és la figura de sa mare.
      4. Ella és ben bé la figura de sa mare.
   7. 3. Nom derivat: el bé i el mal.

En 4, he procurat sintetitzar les reflexions sobre bo. No he posat que pot ser atributiu (4a), ja que és una propietat atribuïble al conjunt dels qualificatius. He explicitat que l’expressivitat de fer un bon treball prové de l’expressivitat de ben alt (4c). Com que l’adjectiu seguix tenint el valor ‘adequat’, he posat «1a» (4c). El canvi de valor (de ‘adequat’ a ‘gran’) va expressat amb «2» (4d); també he indicat l’origen del valor. Dins d’eixa accepció, he introduït bona cosa (4e, com a «2a»). Com adés, no he fet distincions en l’ús qualitatiu (4b):

4. Definició de bo / bon. Jerarquia dels valors estudiats (sense distincions en l’ús qualitatiu, b)
   1. adjectiu qualificatiu (bon quan va davant del nucli).
   2. 1. Adequat (per a una finalitat, explícita o implícita).
      1. Ha fet un treball bo.
      2. Caminar és bo (per a les persones)
   3. 1a. Paral·lelament a l’ús expresiu de ben (ben alt), l’anteposició al nucli afegix expressivitat.
      1. Ha fet un bon treball.
   4. 2 Seguint el valor quantitatu de ben (ben fort), interpretem bon com a gran amb els noms que no admeten ‘adequat’.
      1. Falta un bon grapat d’arròs
      2. Ha fet malbé un bon tros de tela
   5. 2a. La construcció bona cosa s’aplica a noms i a verbs per a completar el ben qualitatiu.1
      1. Acompanyà l’arròs amb bona cosa de vi.
      2. Quan plorà bona cosa, es calmà.

 

Bibliografia

Acadèmia Valenciana de la Llengua → DNV, GAVL

Alarcos Llorach, Emilio (1994):  Gramática de la lengua española. Madrid, Espasa Calpe.

Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

Bernat i Baldoví, Josep (1997): Obra completa. Huit volums. Ajuntament de Sueca.

Volum 1: Teatre I. Conté una «Cronologia de Bernat i Baldoví» de J. Antoni Carrasquer (p. 7-12) i un estudi de Gabriel Sansano (p. 12-22), seguit de nou obres de teatre (escrites entre 1845 i 1862), de les quals citaré Qui no té la vespra no té la festa, El virgo de Vicenteta i El vell Pollastre. Hi han dos paginacions; la de la part superior correspon a l’edició original de cada obra de teatre i, la inferior, és correlativa a tot el llibre. Cite per la paginació inferior, que és la immeditament accessible a les consultes.

Volum 5: Premsa periòdica I. Conté La Dolçaina (1844-1845) i un estudi preliminar de Josep-Lluís Ribes Ros (p. 6-22). En la part de La Dolçaina, només hi ha una paginació (a la part superior), que correspon a l’edició que Bernat i Baldoví va fer de tots els números de la revista.

Volum 8: Miscel·lània. Conté llibrets de falla i documents. Cite per la paginació inferior, que correspon a tot el llibre.

 D’ací i d’allà. Curs de valencià C2 (2018), Roger Mocholí León, Alexandre Ordaz Dengra, Josep Palomero Almela, Josep Saborit Vilar, Abelard Saragossà Alba. València, Tabarca llibres.

DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-1968): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols.

DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona, Edhasa.

DIEC = Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62.      Segona edició, 2007.

Dizionario italiano Olivetti (2003): a cura di E. Olivetti. Olivetti Media Commnication. https://www.dizionario-italiano.it/

DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

Fabra, Pompeu  (1912): Gramática de la lengua catalana. Barcelona. L’Avenç.

Fabra, Pompeu (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de 1981.

Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica catalana. Barcelona, Teide.

Fullana Mira, Lluís (1915): Gramática elemental de la llengua valenciana. València, Centre de Cultura Valenciana. N’hi ha reedició facsímil, València, París-València, 1993.

Fullana Mira, Lluís (1921): Compèndi de la gramática valenciana. València, Edeta. N’hi ha reedició facsímil, València, París-València, sense data.

GAVL (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

GDLC = Gran Diccionari de la Llengua Catalana (1998). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

GNV (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Grande grammatica italiana de consultazione: mireu Renzi

Grevisse, Maurice  (1936) Le bon usage. Grammaire Française. Gembloux. Use l’edició de 1969, Ed. Duculot .

IIFV (2002) = Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002): Guia d’usos lingüístics. Aspectes gramaticals. València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Institut d’Estudis Catalans → DIEC, GIEC

Jordana, Cèsar August (1933): El català i el castellà comparats, Barcelona, Editorial Barcino. Segona edició en 1968.

Lacreu, Josep  (1990): Manual d’ús de l’estàndard oral. València. Universitat de València. Use l’edició de 1992.

Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

Mocholí León, Roger, Ordaz Dengra, Alexandre, Palomero Almela, Josep, Saborit Vilar, Josep, Saragossà Alba, Abelard (2018): D’ací i d’allà. Curs de valencià C2. València, Tabarca llibres.

Nebot, Josep (1894): Apuntes para una gramática valenciana popular. València. Reproducció facsímil de la Llibreria París-València, València, 1996.

RAE = Real Academia Española (Comisión de Gramática) (1973): Esbozo de una nueva gramática de la lengua española. Madrid, Espasa Calpe.

Reig, Eugeni S. (1997): Valencià en perill d’extinció. València. Use la segona edició (corregida i molt augmentada), 2005.

Reig, Eugeni S. (2015): El valencià de sempre. Alzira, Bromera.

Renzi, Lorenzo et alt. (1988, 1991, 1995): Grande grammatica italiana di consultazione. Bologna, Il Mulino.

Robert, Paul (1972): Dictionaire alphabétique & analogique de la langue française. Paris, S.N.L.

Salvador, Carles (1951): Gramàtica Valenciana. València, Lo Rat Penat. Use l’edició 17, de 1995, Eliseu Climent editor.

Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana. València, Torre. N’hi ha una reedició facsímil de 1993, Barcelona, Alta Fulla, amb un estudi preliminar d’Antoni Ferrando.

Saragossà, Abelard (2007): «Sobre l’estructuració gramatical de Fabra (1956) i uns altres encerts teòrics», Entorn i vigència de l’obra de Fabra. Actes del II Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra». Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 7-9 d’abril del 2003. (Edició a cura d’Anna Montserrat i Olga Cubells), Valls, Cossetània Edicionis, p. 261-279.

Saragossà, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. Gandia, CEIC Alfons el Vell. Cite per la segona edició (revisada i augmentada), València, Tabarca Llibres, 2005.

Valor, Enric (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano. València, Editorial Gorg.

Valor, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. València, 3i4.