Normativa: des dels parlants i per als parlants

6.2   La quantificació en la GIEC (2016): anomalies metodològiques

La GIEC (2016) diu moltes més paraules que la GNV (2006), però trobarem que coincidixen en característiques significatives (com ara en canviar terminologia dels predecessors sense constatar-ho i explicar-ho, o en la freqüència de les anomalies metodològiques). En (1a), tenim les primeres paraules sobre la quantificació:

1. Primeres paraules de la GIEC. El concepte «quantificador»
   1.  «17. Els quantificadors nominals. 17.1. Introducció. Els quantificadors són elements lèxics que serveien per a mesurar entitats comptables (com tres, pocs i uns quants en tres finestres, pocs llibres i uns quants cavalls) i no comptables (com molta i prou en molta gent i prou aigua) o bé per a mesurar el grau d’una propietat o d’una situació (com molt i massa en molt atrevida i parla massa).» (p. 621)

Si usem el concepte «quantificador», caldria explicar en què consistix. I, com que en la ciència no pot haver cap noció solta, haurem de preguntar-nos a quin concepte està vinculat (des del qual l’haurem de definir). Eixa absència també apareix en la GNV (2006). L’única propietat que he vist de quantificador és que el «quantificador mesura entitats» (1a):

2. Absència en el tractament del concepte «quantificador»
   1. A quin concepte està vinculat (des del qual cal definir-lo).
      1. En la ciència, no pot haver cap concepte solt.
   2. Única propietat vista:
      1. El «quantificador mesura entitats» (5a).

La segona operació pertinent que he trobat consistix en dividir els «quantificadors» en universals (cada, tot) i no universals. Els universals «involucren la totalitat de les entitats» (p. 622). Els «no universals» es dividirien en «numerals, quantitatius i indefinits» (3b), conceptes definits en (3b.ii-iv):

3. Primera classificació del «quantificador»
   1. Universals (cada, tot) i no universals.
      1. Els universals «involucren la totalitat de les entitats» (p. 622)
   2. Els no universals:
      1. «Segons l’aportació semàntica que fan, els quantificadors no universals es classifiquen en numerals, quantitatius i indefinits.
      2. »Els quantificadors numerals indiquen una quantitat numèrica exacta (un, dos, tres);
      3. »en canvi, els indefinits expressen una quantitat d’una manera aproximada o sense especificació numèrica (alguns, diversos, cap).
      4. »Els quantitatius tenen un sentit gradual, situen en un determinat punt d’una escala de graus (molt, gens, massa) i poden establir comparació (menys, més, tant).» (p. 622)

El camí seguit implica que, en la jerarquia dels adjectius quantitatius, tot i cada serien els primers (i no els numerals i, tot seguit, molt, poc, prou i massa). En la distribució que he fet més amunt (§5.2, 9-11), he apuntat que el lloc dels quantitatius tot i cada seria el darrer (després de definir els quantitatius que expressen emfàticament absència de quantitat, cap i gens).

Quan a la divisió tripartida, la GIEC actua com la GNV: no seguix el camí simple de Fabra (1956: quantitats precises / quantitats no precises). La primera volta que cita el trio, el posa en l’orde habitual («numerals, quantitatius i indefinits», 3b.i). En canvi, en la definició posen els «indefinits» (3b.iii) davant dels «quantitatius» (3b.iv), també com la GNV.

En la definició dels numerals («indiquen una quantitat numèrica exacta», 3b.ii), sobra la paraula numèrica, ja que comporta una tautologia (el terme a definir entra en la definició).

La definició dels «indefinits» («expressen una quantitat d’una manera aproximada (alguns, diversos, cap)», 3b.iii) ¿no és aplicable també als «quantitatius» (molt, poc, prou, massa…)? Per tant, la classificació tripartida no és coherent. Com a detall, cap ¿expressa una quantitat d’una manera aproximada?

Quant als «quantitatius», la proposta té dos parts. La primera és situar «en un determinat punt d’una escala de graus» (3b.iv). Ara és quan arribem als quantitatius indefinits fonamentals de les llengües: molt, poc, prou, massa. Els lectors ¿poden comprendre la definició? La GIEC no explica en què consistix l’escala en què es posarien i, com a conseqüència, els lectors no poden entendre la definició. Recordem que, més amunt (§5.2), hem intentat descriure l’escala amb dos propietats. La primera és que tots els quantitatius indefinits excepte u (poc) indiquen una quantitat superior a la considerada normal, i només u està a la part inferior. Eixa propietat és important per a entendre per què podem dir molt pocs o massa pocs, i no *molt prou o *prou molt. La segona propietatat és considerar els extrems de l’escala (quantitat alta i quantitat  baixa) i el punt mitjà (quantitat indeterminada).

La segona part de la definició dels «quantitatius» («i poden establir comparació») ¿és adequada? Una definició ha d’exposar les propietats inherents o necessàries del concepte definit, de manera que han d’aparéixer en les manifestacions del concepte. Això implica que el verb poder no pot aparéixer en una definició, ja que comporta que la propietat no és inherent o necessària. Per tant, hem de definir els quantitatius indefinits de manera que permeten explicar els quantitatius comparatius (més i tant):

4. Anàlisi de la classificació de «quantificadors»
   1. Per a la GIEC, els primers quantitatius serien tot i cada (per davant dels numerals i els quantitatius indefinits).
      1.  ¿Podrien ser els darrers (§5.2, 9-11)?
   2. No seguix Fabra (1956: quantitats precises / quantitats no precises).
      1. Camí: «numerals, quantitatius i indefinits» (3b.i).
      2. En la definició, posa els «indefinits» (3b.iii) davant dels «quantitatius» (3b.iv).
   3. Definició dels numerals («indiquen una quantitat numèrica exacta», 3b.ii)
      1. Sobra numèrica (comporta una tautologia).
   4. Definició dels «indefinits» («expressen una quantitat d’una manera aproximada», 3b.iii).
      1. És aplicable als «quantitatius» (molt, poc, prou, massa…).
      2. La classificació tripartida no és coherent.
   5. «Quantitatius» (molt, poc, prou, massa): situarien «en un determinat punt d’una escala de graus» (3b.iv).
      1. No explica en què consistix l’escala. Efecte: no poder entendre-ho.
      2. §5.2: dos propietats. Primera: tots a la part superior, excepte poc; efecte: molt poc, massa poc…. Segona: extrems de l’escala (quantitat alta i quantitat baixa) i el punt mitjà (quantitat indeterminada).
   6. Segona part («i poden establir comparació»): sobra.
      1. Causa: la definició ha d’exposar les propietats inherents o necessàries; per tant, el verb poder no pot aparéixer.

Quan la GIEC arriba «als numerals» (§17.2, p. 626), té l’actuació previsible (i adequada): seguir en la definició que ha donat (3b.ii): «expressen una quantitat numèrica exacta». A continuació, no tracta els de la segona definició (els «indefinits», 3b.iii), sinó els «quantitatius» (§17.3, p. 641). I, ara, canvia la definició que havia donat (3b.iv). La definició que ara troben els lectors és la de (5b):

5. Segona definició dels «numerals» i dels «quantitatius»
   1. En els numerals, la GIEC es manté:
      1.  «Els numerals expressen una quantitat numèrica exacta» (§17.2, p. 626; repetició de la primera definició, 3b.ii).
   2. En els «quantitatius» és diferent:
      1. «17.3.1. Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars.
      2. »Tractem en aquest apartat algunes de les particularitats sintàctiques dels quantificadors que denoten una quantitat que no coincideix ni amb la totalitat ni amb l’absència d’elements» (§17.3.1, p. 641)

Pareix obvi que un concepte només es pot definir d’una manera. ¿És satisfactòria la definició nova dels «quantitatius» (5b)? Diria que la resposta és negativa, ja que conté una anomalia metodològica: violar el principi que una definició ha de ser positiva. Afirmar que un triangle no és un redolí no és una definició de triangle. Una definició no pot ser mai negativa, ja que sempre ha d’exposar les propietats definitòries. Però la definició que comentem (5b) és negativa.

Per una altra banda, entre «la totalitat i l’absència d’elements» ¿no caben tots els adjectius numerals i tots els quantitatius indefinits (excepte tot, cada: totalitat; i cap, gens: absència de quantitat)? Notem que, a més de fer una definició diferent, la GIEC fa una proposta que divergix del començament (els adjectius quantitatius tot i cada serien el primers, per davant dels numerals i dels quantitatius indefinits). Si ara vol definir els «quantitatius» recorrent també a «l’absència d’elements», ¿no hauria d’haver parlat al principi de tot, cada, cap i gens?

6. Un concepte només es pot definir d’una manera. Anàlisi de la segona definició dels «quantitatius» (5b)
   1. Una definició no pot ser mai negativa: ha d’exposar les propietats definitòries. Però la que comentem (3b) és negativa.
   2. A més, entre «la totalitat i l’absència d’elements» caben tots els adjectius (els numerals i els quantitatius indefinits), excepte tot, cada (totalitat) i cap, gens (absència de quantitat).
      1. Eixa proposta divergix del principi (que posa com a punt de partida tot i cada; hauria de ser tot, cada, cap i gens).

La segona definició dels «indefinits» torna a divergir de la proposada més amunt (3b.iii):

7. Segona definició dels «indefinits»: també és diferent de la primera (3b.iii)
   1. «17.4. Els indefinits. Els quantificadors indefinits no expressen quantitat de la mateixa manera que els numerals i els quantitatius, sinó que sovint assenyalen simplement existència, com algun, cert, altre, hom o uns quants, o bé inexistència, com cap, res o ningú.» (p. 646)

¿Què entén un lector reflexiu després d’haver llegit la definició anterior? Com altres definicions de la GIEC, té dos parts. Començarem per la primera («sovint assenyalen simplement existència»). Quan diem Han vingut tres persones o Han vingut moltes persones, les construccions tres persones i moltes persones ¿no «assenyalen l’existència» de persones? Això significa que la definició que comentem és aplicable no solament a una part dels «indefinits», sinó també als «quantitatius» de la GIEC i als adjectius numerals: en definitava, a quasi tots els adjectius quantitatius. Eixe resultat està unit al fet que els adjectius quantitatius «actualitzen» el nom a què estan subordinats (§5.2, 5).

Al costat d’una propietat que és aplicable als numerals i als «quantitatius» de la GIEC, la proposta que analitzem conté dos anomalies metodològiques. La primera és la paraula sovint («sovint assenyalen simplement existència»), que és igual d’incompatible amb les definicions que el verb poder. La ciència demana arribar a la generalitat.

La segona irregularitat metodològica (que està en la segona part de la definició, «sovint assenyalen simplement existència, o bé inexistència») és més greu. Entre un concepte i la seua negació (com ara blanc i no blanc), ¿hi ha alguna altra possibilitat? Diria que no. I bé, a la vista que les dos parts de la definició que comentem contenen la dualitat «existència i no existència» hauríem de pensar que és aplicable a qualsevol dada lingüística, ja que totes indiquen o bé existència o bé no existència. Hem arribat a la «pedra filosofal» de la teoria lingüística. Bromes a banda, hem analitzat una definició que no diu res, exactament com l’anterior (5-6):

8. Anàlisi de la segona definició dels «indefinits»: «la pedra filosofal»
   1. Té dos parts, com altres definicions. Anàlisi de la primera part («sovint assenyalen simplement existència»).
      1. Quan diem Han vingut tres persones o Han vingut moltes persones, ¿no «assenyalen l’existència» de persones?
      2. Resultat: és aplicable als numerals i als «quantitatius» de la GIEC.
   2. Dos anomalies metodològiques.
      1. Primera: la paraula sovint («sovint assenyalen simplement existència») és incompatible amb la generalitat de la ciència.
   3. La segona irregularitat metodològica està en la segona part de la definició:
      1. Un concepte i la seua negació (blanc i no blanc) abracen tota la realitat.
      2. La definició «sovint assenyalen simplement existència, o bé inexistència» és aplicable a qualsevol dada lingüística.
   4. La definició analitzada no diu res (com l’anterior, 5-6).

Recapitulem. ¿Què hem trobat analitzant l’actuació de la GIEC davant de la quantificació? Només ha aparegut una propietat positiva: «mesura entitats» (5a). La resta han sigut característiques negatives, tant teòriques (resumides en 9b) com metodològiques (descrites en 9c).

Davant d’eixe panorama, diria que hem de fer una deducció clara: en la part estudiada, la GIEC parla molt però diu molt poc. En conseqüència, eixa part només interessa a qui constantment es pregunta per què no extrau idees de la lectura, i mira si és per anomalies metodològiques de l’escrit que llig:

9. Característiques trobades en l’estudi de la quantificació
   1. Propietat donada: «mesura entitats» (5a).
   2. Classificació dels «quantificadors» (3): deficiències.
      1. No seguix Fabra (1956: numerals / indefinits, 4b).
      2. La definició del «indefinits» és aplicable als «quantitatius» (4d). Passa repetidament (6b, 8a)
      3. Els «quantitatius» situarien en una escala de la qual no dona cap propietat (4e).
      4. Els primers que proposa (cada i tot) podrien ser els darrers (4a).
   3. Anomalies metodològiques
      1. Usar el verb poder i el circumstancial sovint en definicions (4f, 8b).
      2. Dona dos definicions diferents de dos conceptes (5b, 7).
      3. Una definició no pot ser negativa (6a).
      4. La definició «A i no A» no diu res (8c).
      5. Presenta la quantificació sense vincular-la a un concepte més bàsic bàsic (des del qual s’hauria de definir, 6).
   4. En la part estudiada, la GIEC parla molt però diu molt poc (a).
      1. Només interessa a qui indaga si no comprén un escrit perquè conté anomalies metodològiques (b-c).

 

6.3    La paraula ben en la GIEC (2016)

Després del concepte quantificació i la seua classificació (§6.2), hem de mirar el camp semàntic dels quantitatius indefinits. Hem vist que la GIEC parla d’una escala sense caracteritzar-la (sense dir quin és el seu contingut, 4e). Quan el manual tracta el cor dels quantitatius indefinits (molt, poc, prou i massa), escriu les paraules següents:

10. Camp semàntic dels quantitatius indefinits. Tractament de molt, poc, prou i massa
    1. «17.3.1. Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars [títol de l’apartat, continuació de 5b]
    2. «a) Els quantificadors nominals molt, poc, força, bastant, prou i massa generalment funcionen com a especificadors de noms comptables i no comptables. […]»
    3. «b) Els quantitatius relatius prou, massa i massa poc, que indiquen un grau d’adequació a una fita suficient, excessiu o mínim segons el cas, poden anar acompanyats d’una coda encapçalada per per a (o per, segons els parlars.» (p. 641)

En la primera part (10b), el manual no parla del contingut semàntic de les paraules que cita (molt, poc…), de manera que no fa cap aportació a «l’escala». En la segona part (10c), la GIEC vol definir les paraules populars prou i massa amb els cultismes suficient i excessiu. Eixes propostes no diuen res als parlants de cultura mitjana. A més, suficient i excessiu sobren les dos si fem la descripció que vaig fer en Saragossà (2003: §2.2.7): a la vista que prou expressa una quantitat adequada («un grau d’adequació» en 10c) per a una finalitat o per a un efecte (per a una «fita» en 10c), ¿què més necessitem? La massa supera l’adequació i, per tant, en sobra. Com adés, no hem necessitat cap cultisme.

Ben mirat, ens podríem preguntar si els cultismes suficient i excessiu no són vists pels lingüistes que els usen per a definir prou i massa com a sinònims d’eixes paraules. Ara: això significa que en la definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» hi hauria una tautologia, que deu ser una de les anomalies metodològiques més temibles:

11. Anàlisi del tractament de molt, poc, prou i massa
    1. Primera part (10b): no parla del contingut semàntic.
       1. Efecte: no fa cap aportació a «l’escala».
    2. Segona part (10c): vol definir paraules populars (prou i massa) amb cultismes (suficient, excessiu).
       1. Les definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» no diuen res als lectors de cultura mitjana.
    3. A més, sobren els dos cultismes.
       1. Prou expressa una quantitat adequada («un grau d’adequació» en 10c) per a una finalitat o per a efecte (per a una «fita» en 10c). Resultat: suficient sobra.
       2. Massa supera l’adequació i, per tant, en sobra. Efecte: excessiu també sobra.
    4. Els cultismes suficient i excessiu ¿són vists pels lingüistes que els usen per a definir prou i massa com a sinònims d’eixes paraules?
       1. Conseqüència: les definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» serien tautològiques.

Ens queda el ben quantitatiu. Per a «ben adverbi de grau», l’index de conceptes té tres remissions (§15.3, §15.6 i §20.6.2.b). En la primera, trobem que els adjectius es poden «graduar» i, entre els exemples, apareix ben tranquil (§15.3, p. 547). La segona remissió (§15.6, p. 563) afirma que, entre «els modificadors de l’adjectiu», estan «els adverbis quantitatius (molt, poc, gens, prou, ben, etc.)». També diu que «certs adverbis de grau poden ser modificats per un altre adverbi», i entre els exemples hi ha una resposta ben poc convencional. El paràgraf informa que, «sobre els adverbis de grau i les combinacions en què poden aparéixer, vegeu el §20.6». Però, quan arribem al primer apartat d’eixa referència, no trobem ben:

12. GIEC (2016: §20.6.1: «Els adverbis quantitatius»)
    1. «Com s’ha indicat en el § 20.1.2.1c, els adverbis de grau quantitatius coincideixen formalment amb els quantificadors nominals, però, pel fet de ser adverbis, no presenten marques flexives i estan fixats en la forma que correspon al masculí singular.» (p. 811)
    2. Paraules considerades: molt, força, poc, gaire, gens, massa, prou, bastant, més, tan, tant, menys.

Si seguim llegint, en la lletra b de l’apartat següent («altres adverbis de grau»), hi ha un fragment que diu: «en certs contextos», la paraula ben «pot indicar grau»:

13. Apartat que seguix als adverbis de quantitat: «20.6.2. Altres adverbis de grau»
    1. «[…] b) En certs contextos també poden indicar grau altres elements com ara l’adverbi ben (Va eixir ben content de l’entrevista; Està ben malament; Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir).» (§20.6.2.b, p. 814)

¿Com hem d’interpretar «en certs contextos»? La GIEC no ho explica. A més, en una part dels autors valencians i catalans citats fins ara (§4 i §6.1) podíem pensar que hi havia desconeixença de l’actuació de Fabra (1918, 1932, 1956). Però això no és cert ara, ja que el tercer exemple de 13 (Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir) apareix en el DGLC quan descriu el valor quantitatiu de ben (ací, §2.1, 1c).

Davant d’eixe factor, ¿hauríem de pensar que, sense exposar cap raó, la Secció Filològica hauria decidit marginar una paraula que és pròpia de tota la llengua des de l’Edat Mitjana, que compartim amb el francés i ens diferencia del castellà ben considerat, que apareix en Fabra (1912, 1918, 1956), en el DGLC, en el DCVB i ¡en el mateix DIEC (10c)!?:

14. Una actuació sorprenent
    1. No hi ha desconeixença de Fabra (1918, 1956, DGLC), ja que el tercer exemple apareix en el DGLC.
    2. Sense exposar cap raó, pareix que la Secció Filològica margina una paraula que és pròpia de tota la llengua des de l’Edat Mitjana, que compartim amb el francés i ens diferencia del castellà, que apareix en Fabra (1912, 1918, 1956), en el DGLC, en el DCVB i en el mateix DIEC (10c).
    3. «bé 3 [LC] En alt grau, en grau considerable. És ben alta, aquella torre! És ben ase de no fer-ho! Era ben tard quan vas arribar. Hi havia ben poques persones, potser una trentena només. Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir.» (DIEC)

Si mirem les gramàtiques de les llengües de l’entorn que hem estudiat (§2.4.2), convindrem que la GIEC (2016) no seguix el nord de Grevisse (1936: 23 remissions a bien en l’índex de conceptes, i tres pàgines per al bien quantitatiu; §2.4.2, 6). Més aïna, pareix que imita l’actuació de la Grande grammatica italiana de consultazione (§2.4.2, 10) i de la RAE (1973: §2.9.11). En definitiva, la GIEC ¿va pel camí de marginar l’ús quantitatiu de ben en la comunicació pública?

Quant a ben bé, la gramàtica té sis remissions, però la principal (§20.1.2.1g) només conté la informació que ben bé seria un «sintagma adverbial».