5. Alternativa (II). Creació popular de ‘ben content’: quins mitjans han permés passar de la qualitat (ben elaborat) a la quantitat

5.3    El cor del treball: del bé / ben qualitatiu al quantitatiu

En haver descrit els fonaments i l’estructuració de les quantitats indefinides, hem de focalitzar el centre d’este treball: mirar d’entendre com hem pogut crear un valor quantitatiu expressiu (una paraula ben popular) partint d’un valor qualitatiu (un dibuix ben fet).

En el camí que desplegarem, hi hauran tres parts. En primer lloc, deduirem quin és el factor que, partint d’un adverbi de manera que significa ‘adequadament’, possibilita que els parlants comencem una evolució semàntica (§5.3.1). En segon lloc, descriurem les fases específiques de l’evolució. En eixe procés, trobarem com passem d’un valor qualitatiu secundari (‘del tot adequadament’) al valor quantitatiu (‘molt amb expressivitat, §5.3.2). En tercer lloc, justificarem les restricccions, les conegudes (per quin motiu el ben quantitatiu no s’aplica ni a verbs ni a noms) i aquelles altres que fins ara no havia vist formulades (per què no podem dir *ben tres, o *ben per tu, o *ben molt, §5.3.3).

 

5.3.1   ¿Quin és el motor de l’evolució?

Per vore si trobem alguna claroreta en la foscor, notarem que el valor ‘adequat’ és informatiu quan una cosa o una activitat es pot fer bé o malament. No és igual fer pastissos que fer pastissos bons; no hi ha la mateixa informació en treballar la terra  i en treballar la terra bé. En canvi, tenim activitats en què pareix dubtós. Més amunt, hem parlat  de carn cuita (§4.2.2, 9). Quan posem un menjar a coure, no hem de fer res, de manera que al cap d’un temps o estarà cuit o no estarà cuit. En eixos casos, usar o ben pareix que va unit al valor de del tot: Has de coure bé la carn. Si es desfà un poc, no passa res. Un altre exemple: M’agrada la carn ben cuita: que es desfaça en la boca. Ara: no podríem negar que, en eixes oracions, ben seguix significant ‘adequadament’.

Mirem més activitats que tenen la mateixa ambivalència. Parlant de les intervencions orals d’un actor de teatre, si diem Ho té molt ben estudiat comuniquem que ha estudiat una cosa molt adequadament. Però ¿no interpretem també que ho ha estudiat tot, de cap a cap: del tot? Estudiar les intervencions orals d’un paper dramàtic comporta memoritzar-les, i l’oració que analitzem expressa que l’actor té el paper del tot memoritzat, de manera que no dubta fent el paper. Semblantment, si algú té un secret molt ben guardat, és cert que l’ha guardat d’una manera molt adequada. Però també podem interpretar que el secret està guardat completament: del tot guardat. En el cas que mirem bé una cosa, la mirem d’una manera adequada, però també podem dir que l’hem mirada de punta a punta, completament: del tot. Quan enganyem malament a algú, és senyal que ha vist l’engany (o ha sospitat) i, per tant, l’engany no s’ha produït (o no del tot). L’expressió enganyar bé comporta la negació de malament, de manera que hem enganyat adequadament: l’hem enganyat del tot.

El fet que hi hagen accions en què l’aplicació del circumstancial de manera adequadament és dubtosa explica l’actuació del DCVB. Davant de la construcció Tancar bé la porta, proposa el valor «amb perfecció» (§2.2, 8e.i). Realment, podem tancar malament un porta: quan no la tanquem del tot i, per tant, està mig tancada i mig oberta. Si una persona diu a una altra: Per favor, tanca bé les finestres, no és perquè el receptor no sàpia tancar les finestres, sinó perquè deu ser despistat o descuidat, de manera que pot no tancar-les, o tancar-les a mitges (com ara no posant el pestell). Igual passa en saber. Si u sap bé les taules de multiplicar, diem que sap dir les multiplicacions bàsiques sense dubtar: les sap del tot.

«Amb perfecció», proposa el DCVB. Però també hauria pogut dir no fragmentari, no en part, no a mitges, sinó del tot, total, completament, sencer, de cap a cap. En definitiva, bollir bé la verdura significa bollir-la del tot adequadament. Si posem la verdura en aigua i la fem bollir, estarem en el camí de l’adequació; però, si apaguem el foc a mitjan bollir, l’adequació no serà completa, no haurem completat el procés, de manera que ens haurem quedat a mitjan cocció. Això comporta que, en l’ús dels verbs anteriors, hem afegit la matisació del tot: bollir bé significa bollir del tot adequadament. O, simplement, bollir del tot.

Més avant, intentarem deduir si estem davant del motor de l’evolució. Ara, pararem l’avanç per a notar que el valor dit (‘del tot adequadament’) és el que el DCVB assigna al qualitatiu general: «de manera adequada a la perfecció d’una cosa» (§2.2, 8b):

  1. Verbs que comporten un valor específic per a
    1. Hi han accions en què és dubtós aplicar el valor adequadament, siga perquè l’acció és simple o siga perquè només es pot fer d’una manera (coure una verdura, estudiar un paper, tancar una porta, guardar una cosa, saber una taula de multiplicar).
      1. En eixos casos, l’aplicació de (coure bé una verdura) comporta el matís que el DCVB dona per al qualitatiu general: «de manera adequada a la perfecció d’una cosa» (§2.2, 8b).
    2. El resultat és que les construccions dites comporten el valor ‘del tot adequadament’ (o, simplement, del tot).
      1. No ens podem quedar a mitjan procés.
      2. Hem d’arribar fins al final del procés: completar-lo, fer-lo del tot.

Per a deduir si hem trobat el primer esclavó de l’evolució, mirarem què implica, per si això permet deduir quina seria la passa següent de l’evolució. Sabem que significa ‘adequadament’ amb els verbs com a regla general. Però hi han verbs particulars que obliguen a introduir una matisació quantitativa (‘del tot adequadament’, o simplement ‘del tot’). Si ara apliquem ben a constituents que no admeten el valor ‘adequadament’ (ben roig), resultarà que només serà factible interpretar ben com a del tot: no podem estar ‘adequadament rojos’. Només podem estar poc rojos, molt rojos, gens rojos o rojos del tot. Partint de tindre un secret ben guardat (‘del tot adequadament guardat’, o ‘del tot guardat’), hem arribat a sostre ben alt (‘sostre alt del tot’).

Això comporta que l’evolució estaria formada per estes tres fases:

  1. Les tres fases de l’evolució
    1. Primera: significa ‘adequadament’ amb els verbs com a regla general.
      1. Havia fet bé la planificació.
    2. Segona: verbs que obliguen a introduir una matisació (‘del tot adequadament’, o simplement ‘del tot’).
      1. Havia de procurar bollir bé la ceba (= bollir-la del tot)
    3. Aplicació de ben a constituents que no admeten el valor ‘adequadament’.
      1. Ben roig: no podem estar ‘adequadament rojos’.
      2. Només podem estar poc rojos, molt rojos, gens rojos o rojos del tot.

Certament, hem d’explicar la variació semàntica: per quins motius hem passat de ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’. I també hem de pensar sobre quin seria el procés d’aparició i expansió del ben quantitatiu.

 

5.3.2   De ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’: una proposta

Farem primer una proposta sobre el procés expansiu, i en acabant intentarem justificar la interpretació de ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’. La primera passa seria aplicar ben als participis dels verbs que demanen interpretar com a ‘del tot’ (1a). En primer lloc, serien atributius: Ben bollida, la verdura és més digerible (‘bollida del tot adequadament, bollida del tot’). Eixe valor està molt prop del verbal: Quan bollim bé la verdura, és més digerible.

Seguim avant. De la mateixa manera que un adjectiu qualificatiu pot funcionar en general com a atributiu, també passa al revés. Per tant, els participis dits apareixerien com a qualificatius: M’han servit una carn ben cuita:

  1. Primera fase per a crear el ben quantitatiu: aplicar ben als participis dels verbs que fan interpretar-lo com a ‘del tot adequadament, del tot’ (1a)
    1. Primera passa: quan funcionen com a atributius.
      1. Ben bollida, la verdura és més digerible (‘bollida del tot adequadament, del tot’).
      2. Valor pròxim al verbal; Quan bollim bé la verdura, és més digerible.
    2. En acabant, quan apareixen en la qualificació.
      1. M’han servit una carn ben cuita (‘cuita del tot adequament, del tot’).

Fins ara, ben conserva el valor ‘del tot adequadament’. Però el concepte adequadament deixa de tindre sentit si apliquem ben a adjectius atributius i qualificatius que no deriven de verbs. I eixa passa no seria difícil de fer: qui diu La carn li agrada ben cuita ¿no pot passar a dir La carn li agrada ben crua? Però cru és un adjectiu qualificatiu simple o primitiu (és a dir, no derivat de cap verb). Posteriorment, s’escamparia per altres adjectius atributius (Estic ben tranquil) i qualificatius (Han fet una finca ben alta). Finalment, també usaríem ben amb el quantitatiu poc (Menge ben poca carn) i amb circumstancials (Posar-se ben lluny dels extremismes).

En tots els casos anteriors, no podem interpretar ben amb el valor ‘del tot adequadament’. Davant d’eixa impossibilitat, actuaríem com en el pas de ‘adequadament’ (fer bé un dibuix) a ‘del tot adequadament’ (bollir bé la verdura): passaríem de ‘del tot adequadament, del tot’ a ‘del tot’ (La carn li agrada del tot crua, etc.):

  1. Aplicació de ben a adjectius no derivats (a-b) i a circumstancials (c)
    1. Increment que no pareix difícil:
      1. De La carn li agrada ben cuita a La carn li agrada ben crua.
      2. Posteriorment: Estic ben tranquil. / Han fet una finca ben alta.
    2. Aplicació al quantitatiu poc.
      1. De carn, en menge ben poca.
    3. Amb circumstancials.
      1. Ara, ja estem ben prop de la meta.
    4. No podem interpretar ben com a ‘del tot adequadament’.
      1. Actuaríem com en el pas de ‘adequadament’ (fer bé un dibuix) a ‘del tot adequadament’ (bollir bé la verdura):
    5. Resultat: de ‘del tot adequadament, del tot’ a ‘del tot’.
      1. La carn li agrada del tot crua.

Ens queda la variació semàntica (per què interpretem ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’). En eixa variació, hi han dos incògnites: no és igual del tot que molt; a més, l’ús qualitatiu de ben no conté inherentment expressivitat (treballar bé / un treball ben fet). El primer problema que resoldrem és per què interpretem del tot, completament com a quantitat.

Els constituents nominals tenen modificadors qualitatius (taula quadrada de fusta) i quantitatius (moltes taules, tres taules). Però, fora dels constituents nominals, no hi han modificadors qualitatius: només són quantitatius (i, encara, quantitatius indefinits, Saragossà 2003: §2.2.10). Ací, no puc justificar les excepcions (més aparents que reals, un color violentament roig). Seguim avant. La quantificació es torna intensificació quan el nucli no és un constituent nominal (de moltes taules a camí molt llarg, suar molt, parlar molt adequadament). Eixe quadre comporta que, quan apliquem ben a un qualificatiu, a un atributiu o a un circumstancial, només pot expressar una intensificació.

Per una altra banda, els qualificatius intensificables amb ben i els circumstancials que admeten ben no tenen delimitació o frontera. Així, un color pot ser groc, molt groc o poc groc. En canvi, un color no pot ser, objectivament, gens groc, ja que aleshores no seria groc. Semblantment, un color no pot ser groc del tot (o completament groc). Entre els colors (i entre moltes qualitats), no hi ha delimitació, sinó una transició. Les construccions amb gens i del tot (gens groc, groc del tot) són una exageració, igual que quan diem que Sara és molt i molt honrada.

Si ara passem als circumstancials que admeten ben, trobarem el mateix panorama que en els qualificatius. Podem fer una cosa sovint, molt sovint o poc sovint; però, objectivament, no la podem fer ni gens sovint (no la faríem) ni sovint del tot (en eixe cas, no pararíem de fer-la).

I bé, ara lliguem caps i munyim-ho tot. Quan diem ben groc o ben sovint, la paraula ben singifica ‘del tot’ (del tot groc, del tot sovint). Com que eixa construcció és una exageració, resulta que, en l’aplicació quantitativa, la paraula ben és inherentment expressiva. Quant al valor quantitatiu objectiu de ben és la màxima intensificació que admet el nucli: la de molt. Si ho sumem tot, tindrem que el ben quantitatiu significa ‘molt amb expressivitat’. El camí que hem seguit comporta que són poc significatius els usos exclamatius que té esporàdicament el ben qualitatiu (¡Ben pensat! = ¡Que bo que hages pensat això!, ¡que oportú!).

Convé repetir que el valor semàntic descrit comporta un enriquiment: ben no és sinònim de molt, ja que el seu contingut semàntic també té (inherentment) expressivitat:

  1. Interpretació de ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’
    1. Dos incògnites:
      1. De del tot a molt.
      2. Aparició de l’expresivitat (com a valor inherent).
    2. Noms: modificadors qualificatius (taula quadrada de fusta) i quantitatius (dos taules, moltes taules). Fora dels noms, només quantitatius indefinits (Saragossà 2003: §2.2.10).
      1. La quantificació es torna intensificació quan el nucli no és un nom (molt llarg, suar molt, molt adequadament).
      2. Efecte: quan apliquem ben a un qualificatiu, a un atributiu o a un circumstancial, només pot expressar una intensificació.
    3. Qualificatius i circumstancials que admeten ben: no tenen delimitació o frontera. Efectes:
      1. Un color pot ser groc, molt groc o poc groc.
      2. Objectivament, un color no pot ser gens groc (no seria groc); i tampoc groc del tot. Eixes construccions són una exageració.
      3. Circumstancials que admeten ben: igual.
      4. Podem fer una cosa sovint, molt sovint o poc sovint; gens sovint equival a no fer-la; del tot sovint comporta no deixar de fer-la.
    4. La paraula quantitativa ben singifica ‘del tot’ (del tot groc, del tot sovint).
      1. Comporta una exageració (c.ii). Efecte: el ben quantitatiu és inherentment expressiu.
      2. La màxima intensificació que admeten és la de molt (c.i).
      3. Resultat: el ben quantitatiu significa ‘molt amb expressivitat’.
    5. Hi ha un enriquiment: benmolt.

He de confessar que la proposta que he desplegat ací no va nàixer espontàniament de mi, sinó de la lectura de Bernat i Baldoví: els exemples que trobava de i ben m’acostaren cap al camí que haurien seguit els parlants per a crear el bé / ben quantitatiu:

  1. Origen de la proposta: reflexió davant d’exemples de Bernat i Baldoví
    1. Com a mínim que tinguera cada u el seu paper ben estudiat (v. I, p. 35)
    2. Hòmens que, ben mirats, venen a ser com este elefant (v. 5, Dolçaina.35)
    3. A fi que el secret estiga més ben guardat, publiquem-lo (v. 5, Dolçaina.188)

No cal dir que el procés descrit es pot produir en qualsevol llengua (o en qualsevol parlar). Una altra cosa és que tinga èxit social o que no en tinga. Això explica que en unes llengües el quantitatiu tinga molt d’ús (en valencià-català i en francés) i, en unes altres, no en tinga tant (§2.4.2).

 

5.3.3   Constituents que rebutgen el ben quantitatiu. Justificació de cada cas

Fins ara, hem explicat com parlem. Ara, ens encararem a una operació negativa: mirar d’entendre per quins motius no apliquem ben als adjectius numerals (no acceptaria ningú N’han portat *ben tres, de cavalls). També cal explicar què impossibilita que unim ben a una part dels circumstancials (com ara Ho ha fet *ben per tu). En tercer lloc, també hauríem de justificar quines propietats permeten subordinar ben a poc (Ha donat ben poques coses / parlar ben poc, etc.), però no als altres quantitatius indefinits (Ha donat *ben moltes coses / parlar *ben massa, etc.). En eixe camí, no cal dir que també hem d’explicar per quins motius no apliquem ben a noms (*ben cadires) ni a verbs.

Cal dir que, explicant construccions inexistents, també farem alguna deducció positiva. Així, la impossibilitat de dir Ell sabia *bona cosa que havia de vindre a les nou va unida a la causa d’haver creat la intensificació de la predicació, amb bé que (Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou).

  1. Justificació de construccions amb ben que no existixen
    1. Amb els adjectius numerals:
      1. N’han portat ben pocs, de cavalls.
      2. Però: N’han portat *ben tres, de cavalls.
    2. Amb una part dels circumstancials:
      1. Estava ben prop de mi.
      2. Però Ho ha fet *ben per tu.
    3. Amb els adjectius quantitatius indefinits, excepte poc
      1. Ha donat ben poques coses / parlar ben poc, etc.
      2. Però Ha donat *ben moltes coses / parlar *ben massa, etc.).
      3. Ha parlat ben poc
      4. Però Ha parlar *ben massa.
    4. Amb noms (i) ni amb verbs (ii). Hem creat a base de bé (iii).
      1. Moltes cadires però *ben cadires.
      2. Treballar *bé (amb el valor ‘molt’). Solució: a base de bé.
      3. Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar
    5. D’una construcció inexistent (ii) a justificar bé que (iv).
      1. La construcció bona cosa no és aplicable a tot verb:
      2. Ell sabia *bona cosa que havia de vindre a les nou.
      3. Construcció que hem creat: bé que.
      4. Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou.

Començarem per l’enigma més simple. Com que ben forma part dels quantitatius indefinits (molt, prou, massa, tant, més, poc), és incompatible amb nuclis que tinguen un valor definit. Per tant, és comprensible que els numerals no admeten ben: tenen un valor definit o delimitat (o hi han tres taules o no hi han tres taules; i, en conseqüència, no és possible dir *molt tres).

Semblantment, un factor és una causa o no és una causa, sense gradació. Eixa propietat implica que els circumstancials causals no admeten ben ni en general els quantitatius indefinits (Ho ha fet *molt per tu / *ben per tu).

La tercera restricció (aplicar ben a pocben poc de formatge, ben poques hores–, però no a molt, prou, massa, més, tant) deriva del fet que tenim una pluralitat de quantitatius per a indicar quantitats superiors a la considerada normal, i només u per a expressar una quantitat inferior a la normal (poc); i, quan volem precisar per la part inferior, subordinem adjectius de la part superior a poc (molt poc, ben poc, massa poc, més poc, tan poc, Saragossà 2003: §2.2.7):

  1. Justificació de construccions inexistents: *ben tres, *ben per tu, *ben molt
    1. Marc general: ben forma part dels quantitatius indefinits (molt, prou, massa, tant, més, poc).
      1. Efecte: és incompatible amb nuclis que tinguen un valor definit.
    2. Numerals: valor definit (o hi han tres taules o no n’hi han tres).
      1. No és possible *molt tres / *ben tres.
    3. Una part dels circumstancials. Un factor és una causa o no ho és, sense gradació:
      1. Ho ha fet *molt per tu / *ben per tu.
    4. Causa de *ben molt / massa / més… Però ben poc
      1. Quantitatius indefinits superiors (molt, ben, prou, massa, més, tant): es subordinen a l’únic inferior (poc): molt poc, ben poc, massa poc, més poc, tan poc (Saragossà 2003: §2.2.7).

Passem a la restricció més constatada: la impossibilitat de subordinar ben a noms (*ben cames) i a verbs. El ben quantitatiu té una aplicació sintàctica estranya: el trobem en constituents subordinats (qualificatius, el quantitatiu indefinit poc, atributius i circumstancials), excepte els verbs. Eixa exclusió té la finalitat d’evitar interpretacions errònies. Com que el ben quantitatiu prové de quan és circumstancial de manera (treballar bé), i la intensificació dels verbs va després dels verbs (Ha suat molt / Ha *molt suat), és comprensible que hajam reservat la construcció «verb + bé» per al valor bàsic de la paraula: circumstancial de manera. Comprovem-ho amb un exemple: la construcció pentinar bé només significa ‘pentinar d’una manera adequada’.

Recordem que, per a intensificar els verbs, hem creat la construcció bona cosa (suar bona cosa), estudiada més amunt (§2.3.3). També hem creat la construcció a base de bé: Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar.

  1. Per què el valor quantitatiu de bé / ben no s’aplica als verbs
    1. Subordinem bé / ben a constituents subordinats (qualificatius, el quantitatiu indefinit poc), atributius i circumstancials. Però no als verbs.
      1. Finalitat: evitar interpretacions errònies
    2. Dos causes unides:
      1. El ben quantitatiu prové de quan és circumstancial de manera (treballar bé).
      2. La intensificació dels verbs va després (Ha suat molt / Ha *molt suat).
    3. Resultat: en «verb + bé», només és circumstancial de manera.
      1. Pentinar bé no pot significar ‘pentinar molt amb expressivitat’.
    4. Tenim dos construccions per a indicar el valor ‘molt amb expressivitat’, bona cosa (§2.3.3) i a base de bé:
      1. Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar

Certament, tenim verbs en què l’aplicació de com a circumstancials de manera és dubtosa (coure una verdura, §5.3.1, 1). En eixe cas, al costat de l’orde sintàctic regular (que implica els valors ‘del tot adequadament, del tot’: Ell sabia molt bé que havia de vindre a les nou) hem creat les construccions bé que i prou que, que solem posar davant de la predicació (com hem comentat al principi del treball, §2.1, 5): Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou. Eixes construccions comuniquen que (o prou) és una intensificació de la predicació. Remarquem que, ara, no podem recórrer a bona cosa (Ell sabia *bona cosa que havia de vindre):

  1. Les construccions bé que i prou que
    1. Són aplicables quan com a circumstancial de manera és dubtós:
      1. Coure bé una verdura, mirar bé una cosa, estudiar bé un paper, tancar bé una porta, guardar bé una cosa, saber bé una taula de multiplicar (§5.3.1, 1).
    2. Al costat de l’orde sintàctic regular (i), hem creat les construccions bé que i prou que (§2.1, 5):
      1. Ell sabia molt bé que havia de vindre a les nou (‘adequadament i també molt’).
      2. Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou.
    3. Valor comunicatiu: (o prou) és una intensificació de la predicació.
      1. No bona cosa: Ell sabia *bona cosa que havia de vindre

En la justificació de construccions inexistents, hem d’explicar per què és factible dir un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta. Quan el modificador és un circumstancial de manera (Hem guardat bé el secret), es pot intensificar (com els modificadors no delimitats com a regla general: Hem guardat molt bé el secret). Si ara canviem el verb pel seu participi usat com a atributiu o com a qualificatiu, podem mantindre molt bé (canviat a molt ben: un secret molt ben guardat). En (11b), hi han més exemples.

En contra, quan ben és un intensificador (una torre ben alta, Vindre ben sovint) no es pot reforçar. El motiu d’eixa impossibilitat ja l’hem vist: l’únic quantitatiu indefinit que podem intensificar és poc (molt poc, ben poc…, 8d):

  1. És factible un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta
    1. Ben intensificat: si ben és qualitatiu, és pot intensificar:
      1. Un circumstancial de manera (Hem guardat bé el secret) es pot intensificar (com els modificadors com a regla general: Hem guardat molt bé el secret).
      2. Pas del verb a un adjectiu atributiu o qualificatiu: un secret molt ben guardat.
    2. Més exemples.
      1. El treball que ha portat està molt ben fet.
      2. És un xicot molt {ben plantat = ben paregut = guapo, templat} = plantat d’una manera adequada.
      3. Cada u ha de tindre el seu paper molt ben estudiat.
    3. Ben intensificador
      1. Quan ben és un intensificador, no es pot reforçar.
      2. Causa: només es pot reforçar el quantitatiu de la part inferior (molt poc, massa poc, ben poc, 8d).

Per una altra banda, convé tindre en compte que qui tinga un parlar viu recorrerà més voltes a la paraula expressiva (ben). En canvi, qui siga més mesurat i contingut l’usarà més poc (o no la usarà). La informació empírica següent ho corrobora:

  1. Variació en l’ús de ben segons el caràcter de cada u
    1. Carme Morales (Altea, Marina Baixa, 2013): en unes entrevistes, va trobar que els hòmens no usaven ben, contràriament a les dones. Ho explicava pel caràcter més obert i alegre de les dones que havia entrevistat. Els hòmens intensificaven amb la paraula més objectiva, molt. Exemples que va trobar en les entrevistes:
      1. Ell tenia uns ulls ben bonicos
      2. Jo, ben guapa

Acabaré recordant que, de l’ús qualitatiu de ben, prové la parella bencarat i malcarat. Bernat i Baldoví usava els dos adjectius composts:

  1. Fraseologia que prové de l’ús original: bencarat i malcarat
    1. Era un home bencarat (v.5, Dolçaina.40)
      1. ‘té una cara adequada, qualitat interpretada com a bonica’
    2. Ser malcarat: ser lleig; sobretot fer mala cara perquè u està enfadat o perquè té mal geni. Exemples del DCVB:
      1. Davant dels guardes severs i malcarats, Víct. Cat., Ombr. 39.
      2. Era un dia lleig, brúfol, malcarat com un diable, Pons Com an., 106.
      3. «Guarda’t d’home malcarat i de vent acanalat».

Sobre els usos expressius de ben, opinaré que els escriptors tenen l’obligació de conéixer i integrar el valencià viu del seu entorn social. Naturalment, cada u ha de ser lliure d’escriure d’acord amb la seua personalitat. Però només podem ser lliures si coneixem la realitat i, a partir d’eixe coneiximent, triem. La formació i la llibertat estan tan unides com la dominació i el dogmatisme.

En el cas d’ara, la paraula intensificadora ben és clàssica, és general de tota la llengua actual, i està profundament arrelada en el valencià viu. Això no obstant, hi han escrits valencians que pràcticament no l’usen (i no perquè estiguen elaborats des d’un caràcter mesurat, 12). Eixa actuació va unida a les gramàtiques catalanes (§4.1.2) i les valencianes (§4.2.2, §6.2) que coincidixen amb moltes del castellà: no considerar el ben quantitatiu.

  1. Els escriptors i la llengua viva del seu entorn social
    1. Respectant la seua personalitat, tenen l’obligació de conéixer-la i integrar-la: cal conéixer i triar.
      1. La formació i la llibertat estan tan unides com la dominació i el dogmatisme.
    2. La paraula ben és clàssica i general en la llengua actual, però hi han escrits valencians que no l’usen.
      1. Fet unit a les gramàtiques que no consideren ben (§4.1.2, §4.2.2, §6.2), com moltes del castellà.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Ben popular però no ben tractada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*