4. Gramàtiques posteriors a les de Fabra (II). Autors valencians

En l’estudi de ben, ens acostarem cap al present mirant l’actuació de manuals valencians. Hem vist (§4.1) que els autors catalans posteriors a Fabra (Marvà 1932, Badia 1962) és com si hagueren tingut poc en compte les obres del lingüiste barceloní, sobretot el seu diccionari (DGLC, 1932). Eixe mateix comportament trobarem en una part dels gramàtics valencians posteriors a Fabra (Salvador 1951, IIFV 2002).

Però, ara, hi ha un factor nou: el fet que els gramàtics més arrelats en la valencianitat (Sanchis Guarner 1950, i Valor 1973, 1977) consideraven com era el valencià usual del carrer (i, també, com era el seu propi model lingüístic). Això fa pensar que els autors valencians que no inclouen el ben quantitatiu (ben tranquil) no havien consultat les gramàtiques de Sanchis Guarner i Enric Valor (§4.2.2, 9), i tampoc havien tingut en compte com parlaven habitualment. També trobarem una confusió: parlant del ben qualitatiu (ben elaborat), posen un exemple del ben quantitatiu (§4.2.2, 10). A més, eixos tres factors negatius apareixen en una obra destinada «al món de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació» feta per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002: 13).

Eixe panorama fa preguntar-se quin grau d’adequació a la realitat lingüística i quin grau de reflexió sobre el valor comunicatiu de les paraules estudiades han tingut els docents de valencià. Seria una bona investigació, que podria fer un graduat de la Facultat de Filologia o de la Facultat de Magisteri.

 

4.2    Manuals valencians: de Sanchis (1950) a IIFV (2002)

4.2.1   El contrast entre Sanchis Guarner (1950) i Salvador (1951)

En 1950, Sanchis Guarner publica una gramàtica escrita cap a 1940. No definix el concepte general adverbi de quantitat, però sí els seus membres. Certament, la caracterització és pobra (1b), però diria que la pitjor actuació teòrica és no dir res. Inclou ben (1b.iii), el definix com el DCVB («molt»), descriu l’ús («davant d’adjectius i adverbis») i posa exemples inequívocs (l’atributiu prim i el circumstancial tard):

  1. Actuació de Sanchis Guarner (1950: §325)
    1. «Adverbis de quantitat»: 28; definix cada paraula.
      1. quant, tant, tan, molt, a muntó, a bondó, alamon, bona cosa, ben, poc, gens, una mica, no-res, no gens, més, menys, manco, almenys, tan sols, prou, bastant, massa, mig, solament, a soles, sols, només, quasi.
    2. Uns quants exemples:
      1. «molt en gran quantitat: Estudia molt
      2. «poc en petita quantitat: Estudia poc.
      3. «ben: sinònim de molt; s’usa només davant d’adjectius i adverbis. El xiquet està ben prim / Sopeu ben tard

Abans que Sanchis Guarner, Nebot (1894: 105) inclou ben en els adverbis de quantitat, i comunica d’una manera implícita que ben no tindria equivalència en castellà (2a). En canvi, Fullana no conté ben en cap de les seues gramàtiques (2b):

  1. Gramàtics valencians anteriors a Sanchis (1950): també inclouen ben
    1. Nebot (1894: 105): posa {muy / molt, ben} en els adverbis de quantotat
      1. Informa d’una manera implícita que bien no s’usa en castellà com a quantitatiu.
      2. Té en compte que, enfront dels usos de muy en castellà, en valencià hi han dos paraules, molt i ben.
    2. Fullana (1915: 167) no posa ben en els adverbis de quantitat.
      1. Tampoc Fullana (1922: 70).

Al cap d’un any d’haver-se publicat la gramàtica de Sanchis Guarner, Salvador (1951) publica la seua. Però no té en compte com havia actuat Sanchis Guarner. En els adverbis de quantitat, copia literalment fragments de Marvà (1932: §214: «Són els mateixos mots que servixen d’adjectius quantitatius»; «i el numeral mig, esdevinguts tots ells invariables»). L’efecte és no considerar ben. Per contra, Valor (1973 i 1977) seguix la llista de Sanchis Guarner dels adverbis de quantitat (amb alguna variació). Conté ben amb un exemple adequat (3b). No definix els components:

  1. Gramàtics valencians posteriors a Sanchis Guarner (1950)
    1. Salvador (1951: lliçó 50, §279): en els adverbis de quantitat, copia de Marvà (1932: §214), que no conté ben.
      1. «Adverbis de quantitat o de grau: Són els mateixos mots que servixen d’adjectius quantitatius (molt, poc, força, bastant, més, menys, prou, massa, quant, tant, que, gens i el numeral mig, esdevinguts tots ells invariables. Exemples: Menja molt; escriu bastant…»
    2. Valor (1973: 217-218; 1977: 189-190): inclou ben en els adverbis de quantitat, amb un exemple adequat.
      1. «Adverbis de quantitat»: seguix la llista de Sanchis Guarner (amb alguna variació), però no definix cada paraula.
      2. El campanar d’aquest poble és ben alt

 

4.2.2   L’IIFV (2002): absència de Sanchis Guarner i de Valor

Després de Valor (1973, 1977), fa la impressió que els autors valencians no consulten la gramàtica de Sanchis Guarner (1950) ni les de Fabra que qualifiquen ben com a adverbi de quantitat (1912, 1956). En posaré dos exemples.

Lacreu (1990) no conté ben en els «adverbis de quantitat» (§XXII). Quant a la teoria, no definix els conceptes que usa («numerals, quantitatius, indefinits»), les paraules quantitatives indefinides ni el camp semàntic que formen:

  1. Lacreu (1990: XI: «Els quantitatius»; XXII: Adverbis de quantitat): absència de teoria i de ben
    1. Paraules tractades en els «quantitatius»: set:
      1. «molt / gaire», força, «prou / bastant», massa i que
    2. Adverbis de quantitat: sis:
      1. massa / molt / gaire / prou / bastant / gens

En el 2002, l’IIFV publica un llibre per als docents, caracteritza el camp semàntic dels quantitatius indefinits, i definix els conceptes quantitatius, numerals i indefinits. Ací tenim els tres conceptes quantitatius:

  1. IIFV (2002, Guia d’usos lingüístics): definició dels «quantitatius, numerals i indefinits»
    1. «Els quantitatius expressen una quantitat com a conjunt. Així, es diferencien dels numerals, que indiquen una quantitat com a unitats o prenent com a base la unitat, i dels indefinits, que la indiquen d’una manera imprecisa.» (p. 130)

¿S’entén la definició anterior? L’institut interuniversitari atribuïx als «quantitatius» una propietat («expressar una quantitat com a conjunt») que també és aplicable als numerals: si diem tres taules, parlem d’un conjunt de tres taules. El fet de proposar una definició buida per als «quantitatius» permet definir els «indefinits» amb la propietat comuna dels «quantitatius» i dels «indefinits»: enfront dels numerals, indicar una quantitat no precisa. Per una altra banda, ja sabem que els adjectius numerals expressen una quantitat i, per tant, són «quantitatius».

En els adjectius numerals, l’IIFV apel·la a la unitat, que és el punt de partida: els numerals cardinals són el resultat del número u (la unitat) i l’operació de sumar. En canvi, l’institut no indica la conseqüència de fonamentar-se en la unitat: expressar quantitats precises. Eixa operació potser hauria mostrat als membres de l’IIFV que la definició dels «quantitatius» i dels «indefinits» no podia ser adequada, ja que entre quantitat precisa (els numerals) i  quantitat no precisa (els «indefinits»), no és factible cap altra possibilitat.

Podem notar que l’IIFV no considera l’actuació de Fabra (1956: §38.f), que posa algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot amb els altres quantitatius indefinits (ací, §3.3.2, 5c):

  1. Anàlisi de la definició dels «quantitatius, numerals i indefinits» de l’IIFV (5)
    1. La definició dels «quantitatius» («expressen una quantitat com a conjunt») també és aplicable als numerals (tres taules indica un conjunt de tres taules).
      1. A més, els numerals també indiquen una «quantitat» i, per tant, són quantitatius.
      2. Efecte: no entendre què són «els quantitatius».
    2. Els «indefinits» tindrien la propietat comuna dels «quantitatius» i dels «indefinits» (indicar una quantitat no precisa, en oposició als numerals).
      1. Efecte: no comprendre què són «els indefinits».
    3. Adjectius numerals: l’IIFV menciona la unitat, però no l’efecte (quantitats precises).
      1. Eixa propietat mostra la inadequació de les definicions dels «quantitatius» i dels «indefinits», ja que entre quantitat precisa (els numerals) i quantitat no precisa (els «indefinits») no cap cap altre concepte.
    4. No té en compte l’actuació de Fabra (1956: §38.f), que agrupa algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot amb els altres quantitatius indefinits (ací, §3.3.2, 5c).

L’obra que comentem conté una novetat: descriure el camp semàntic que formarien. Fins ara, no hem trobat eixa operació en cap de les gramàtiques estudiades:

  1. Descripció del camp semàntic dels quantiatius indefinits
    1. «Des d’un punt de vista semàntic, els quantitatius es poden classificar atenent a una gradació des d’una quantitat màxima cap a la quantitat nul·la, expressada de manera absoluta (molt / que / quant / força / poc / gaire / gens), comparativa (més / tant / menys) o relativa (massa / prou / bastant).» (IIFV 2002: 131)

Com que l’IIFV no definix els membres dels «quantitatius» i dels «indefinits», els docents només poden vore que molt i gens són els extrem de la «gradació». En canvi, no sabem com s’ha de distribuir les altres paraules dins de l’escala. Així, força ¿indicaria una quantitat inferior a que i quant? O poc ¿seria superior a gaire? Per una altra banda, la perspectiva relativa ¿a què és relativa? Sense explicar això, no podem entendre la perspectiva relativa (ni, com a conseqüència, l’absoluta). Finalment, per a entendre la comparació hem de dir què es compara. Al costat de les preguntes generals, també en podem fer una particular. La intuïció com a parlants vincula molt i la paraula antònima (poc), i també prou i massa. Ara: ¿no és estrany que prou i bastant siguen membres de la gradació relativa?

  1. Incògnites de la gradació i les tres perspectives (relativa, absoluta i comparativa)
    1. Gradació: els extrems són molt i gens. Els altres membres ¿com es distribuïxen? Dos exemples:
      1. Força ¿seria inferior a que i quant?
      2. Poc ¿seria superior a gaire?
    2. Gradació relativa: l’IIFV no explica en relació a què és relativa.
      1. Intuïció: prou i massa s’oposen. Però ¿també forma part de la gradació relativa la paraula bastant?
    3. Gradació comparativa: cal dir què es compara.

El manual posa 13 «quantitatius» (7), entre els quals no està ben, absència que fa preguntar-se si els seus membres han consultat les gramàtiques de Sanchis Guarnes i de Valor. Això no obstant, l’obra sí que conte eixa paraula. Però està presentada com va fer Marvà (1932): com a adverbi de manera (9a.ii-iii):

  1. L’IIFV (2002) no inclou l’adverbi de quantitat ben (7); sí els «adverbis de manera» bé / ben
    1. «Els adverbis i malament fan de complement del verb (i). Quan precedeixen una altra paraula modificant-la (ii) o es troben entre l’auxiliar haver i un participi (iii), adopten la forma ben i mal, respectivament.» (IIFV 2002: §5.4.1: «Els adverbis de manera»)
      1. No es troba bé / Això s’ha fet malament
      2. M’agrada la carn ben cuita / Això està mal fet
      3. T’ha ben enganyat / M’hi he mal acostumat

En carn ben cuita, podem aplicar el valor bàsic de la paraula ben: carn cuita d’una manera adequada. Però, mirant-ho bé, carn cuita ja comporta adequació. Qui diu l’oració M’agrada la carn ben cuita probablement vol comunicar que li agrada que la carn no solament estiga cuita, sinó ben cuita: molt cuita. La carn mal cuita difícilment agradarà a ningú. I, en tot cas, no és possible dubtar en T’ha ben enganyat.

Davant d’eixe panorama, cal preguntar-se com podem entendre que un institut universitari tracte i ben en els circumstancials de manera, però pose exemples en què és un adverbi de quantitat. La resposta podria ser la següent: el redactor no ha consultat la gramàtica de Sanchis Guarner ni les de Valor, però sí la de Fabra (1918), el qual incorre en l’anomalia de posar els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera (§3.2, 9). Una prova d’això és que l’exemple T’ha ben enganyat apareix en la font citada de Fabra. Ara: això significa que l’IIFV ha copiat l’exemple sense pensar en el significat de l’oració. Si els membres de l’IIFV ho hagueren fet, haurien trobat que ben no és un circumstancial de manera, sinó un intensificador del verb, i això potser els hauria fet adonar-se que s’havien deixat fora del manual una paraula tan popular com és el ben expressiu:

  1. Anàlisi de l’actuació de l’IIFV (6)
    1. L’IIFV (2002) no consulta Sanchis Guarner (1950) ni Valor (1973, 1977).
      1. La font podria ser Fabra (1918), que col·loca els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera, i posa tres exemples, el segon dels quals reproduïx l’IIFV:
      2. «Era ben blanca / T’ha ben enganyat / Vés-hi ben aviat.»
    2. Els membres de l’IIFV miren la forma (bé, ben), però no el valor comunicatiu que expressa.
      1. Si hagueren complit eixa exigència teòrica, haurien vist que el manual no havia tractat, en els adverbis de quantitat, una paraula ben popular. I també haurien evitat l’error de posar un exemple quantitatiu de ben tractant el ben qualitatiu.

Resumim. L’IIFV (2002) fa una operació important: intentar caracteritzar el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits (gradació absoluta / gradació relativa / gradació comparativa). Però no explica la terminologia a què recorre (8) ni definix el valor de cada quantitatiu (7). A eixes limitacions, cal afegir que, contra l’actuació de Sanchis Guarner i Enric Valor, l’IIFV no inclou la paraula ben en els 13 quantitatius indefinits que exposa (7). A més, probablement copia de Fabra (1918), però sense pensar en el valor quantitatiu de la paraula ben, de forma que posa exemples del ben quantitatiu en els adverbis de manera (9-10):

  1. Resum de l’IIFV (2002)
    1. Camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits:
      1. Gradació absoluta / gradació relativa / gradació comparativa.
      2. No explica la terminologia (8), ni definix el valor de cada quantitatiu (7).
    2. Contràriament a Sanchis Guarner i Enric Valor, l’IIFV no posa ben en els quantitatius indefinits (7).
    3. Probablement copia de Fabra (1918), però sense pensar en el valor quantitatiu de la paraula ben. Efecte:
      1. Exemples del ben quantitatiu en els adverbis de manera (9-10).

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Ben popular però no ben tractada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*