4.Gramàtiques posteriors a les de Fabra (I). Autors catalans

Els successors de Fabra tenien a disposició les seues gramàtiques (1912, 1918, 1956), i també el seu diccionari (DGLC, 1932), així com el DCVB (1926-1968). Per a saber què han tret de Fabra (i del DCVB) els autors posteriors, i si han fet aportacions, estudiarem dos gramàtiques catalanes (Marvà 1932 i Badia 1962) i quatre manuals valencians (Sanchis Guarner 1950, Salvador 1951, Valor 1977 i IIFV 2002).

En els autors catalans, trobarem que ben desapareix dels adverbis de quantitat, i que tracten com a adverbi de manera (un plànol ben dibuixat) el ben quantitatiu (un espectable ben agradable). Això comporta que, en compte de seguir el camí que atribuïm a la ciència (sempre avançar), hom va arrere. I és que, en les ciències humanes, podem avançar si estudiem bé els predecessors. Però és factible retrocedir en el cas que no complim el deure de treballar assentats damunt dels muscles dels gegants que ens han precedit (un deure que és, alhora, científic i patriòtic). En els diccionaris, també hem trobat retrocessos (§2.4.1).

4.1    Una separació de Fabra: Marvà (1932) i Badia (1962)

4.1.1   La paraula ben en el «curs superior» de Marvà (1932)

En 1932, es publicà el Curs superior de gramàtica catalana, que a primera vista és simple i pedagògic. Mirem com actuà. Dins del capítol dedicat als adjectius (1g), trobem els qualificatius i els «determinatius», que contindrien els demostratius, els possessius, els numerals, els quantitatius, els indefinits, els interrogatius i els relatius:

  1. Esquema de l’índex de Marvà (1932)
    1. Fonologia
    2. L’oració gramatical
    3. Categories gramaticals
    4. La conjugació
    5. Nom substantiu
    6. Article definit
    7. Adjectiu (qualificatiu i determinatiu). Els determinatius:
      1. demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits, interrogatius i relatius.
    8. Pronom
    9. Adverbis
    10. Sintaxi de l’oració complexa
    11. Conjuncions
    12. Preposicions
    13. La funció gramatical
    14. Formació de paraules
    15. Ortografia
    16. Prosòdia

Passem al tractament dels «quantitatius» i els «indefinits»:

  1. Els «quantitatius» i els «indefinits» com a modificadors del nom en Marvà (1932)
    1. «Quantitatius. Els adjectius quantitatius expressen quantitat sense precisar-la. Són:
      1. quant, molt, tant i poc, de dues terminacions, així al singular com al plural; bastant i gaire, que sols tenen una terminació per al singular i una per al plural; més, menys, massa, força, que, gens i prou invariables.» (§159)
    2. «Indefinits. Els anomenats adjectius indefinits derminen el nom al qual s’ajunten, amb el mínimum de precisió. Són: un, algun, tot, mateix i cert, que tenen dues terminacions al singular i dues al plural; altre […], tal i qualsevol […], cada i […] Ambdós i sengles.» (§160)

Analitzem la teoria, que és mínima i aïllada. El fet d’indicar una quantitat no precisa (2a) només s’entén si l’oposem a la propietat definitòria dels numerals. Marvà no ho fa, i té una actuació metodològica incoherent: dividix els numerals abans de definir-los; i, quan els caracteritza (després de classificar-los), no dona la propietat definitòria («Els adjectius numerals poden ésser cardinals, ordinals, partitius i col·lectius. Els numerals cardinals anomenen simplement els nombres», §153 i §154).

La major part de les paraules dedicades a la teoria són per a la descripció de la flexió de cada paraula, com es veu en (2a; els claudàtors de 2b remeten a una informació flexiva que no he reproduït).

Si ara focalitzem el camp semàntic dels quantitatius indefinits, no trobarem res, ni tampoc sobre el contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit:

  1. Característiques de Marvà (1932)
    1. Teoria: mínima i aïllada.
      1. Quantitat no precisa: eixa propietat té valor quan mostrem l’oposició amb els numerals.
    2. Divisió dels numerals sense haver-los definit (i); els definix després de la divisió, i sense la propietat definitòria (ii):
      1. «Els adjectius numerals poden ésser cardinals, ordinals, partitius i col·lectius.
      2. »Els numerals cardinals anomenen simplement els nombres» (§153 i §154).
    3. Focus de la teoria: la flexió de cada paraula (2a; etc.).
  2. Camp semàntic dels quantitatius indefinits: res.
    1. Contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit: res.

L’absència de teoria es repetix en el tractament dels adverbis de quantitat, però ara hi ha una novetat: allà a on Fabra sempre havia inclòs ben, ara és absent:

  1. Adverbis de quantitat: es repetix l’absència de teoria. Falta ben; en canvi, inclou moltes altres paraules (c)
    1. «Els principals adverbis de quantitat o de grau són els mateixos mots que serveixen d’adjectius quantitatius, i el numeral mig.» (Marvà 1932; §214)
    2. Exemplifica: quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, massa, força, que, gens, prou i mig.
    3. També inclou: només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys, , un poc, una mica, un xic, no gaire, si més no

L’absència de ben en els adverbis de quantitat es completa amb el fet que, en els adverbis de manera, Marvà inclou un ben quantitatiu inequívoc (una cambra ben espaiosa) tractat com a adverbi de manera:

  1. En els adverbis de manera, hi ha un exemple ben quantitatiu
    1. «Adverbis de manera. Els principals són:
    2. » bé, millor: Parla bé aquest xicot, però son germà encara parla millor.
    3. » ben (forma de davant l’adjectiu o l’adverbi modificat): La cambra és ben espaiosa. […]» (Marvà 1932: §211)

Això apunta que Marvà mirava la forma (bé, ben) i no el valor comunicatiu. Per una altra banda, això li dificultaria ser conscient d’una diferència entre la seua llengua i el castellà que ens ensenyaven (ben i molt contra muy).

Resumim. Mirada superficialment, en la gramàtica de Marvà fa la impressió que tot està classificat i definit, panorama que es complementa amb exercicis. Però la teoria comprensible i aplicable és escassa. No caracteritza ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni els membres. En eixa situació, els exercicis consistixen en poc més que aplicar les formes que apareixen en les llistes (com ara les de 2b o 5b).

En el marc descrit, l’intensificador ben desapareix dels adverbis de quantitat (5b), fet que posteriorment passarà en més gramàtiques. En canvi, en els adverbis de manera posa un exemple del ben quantitatiu (tractat com a adverbi de manera, 6c). Eixe error (que també apareix en més obres) deu anar unit a no ser conscients de l’ús (tan popular) del ben quantitatiu:

  1. Valoració de Marvà
    1. Teoria (comprensible i aplicable): escassa (2-3).
      1. No caracteritza ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni els membres.
      2. Exercicis: aplicar les formes de les llistes.
    2. L’intensificador ben desapareix dels adverbis de quantitat (5b).
      1. Posteriorment, en més obres.
    3. Tracta com a adverbi de manera un exemple amb un ben quantitatiu (6c).
      1. Eixe error també apareix en més obres.

 

4.1.2   Badia (1962): seguix el camí de Marvà (1932)

En la gramàtica de Badia, no actuaré com en les de Fabra per a no fer tan llarg este estudi. Quan Badia (1962: §232) tracta els adverbis de quantitat, cita com a fonts les tres gramàtiques de Fabra que hem estudiat, i també la de Marvà (1932: §214) i el manual de Jordana (1933: 93-94):

  1. Badia (1962): cita a Fabra, a Marvà (1932) i a Jordana (1933) com a fonts
    1. Fonts: les tres gramàtiques de Fabra (1912: 193-195; 1918: §101; 1956: §§ 38, 89), i Marvà (1932: §214-215) i Jordana (1933: 93-94).
    2. Tractament de Badia (1962: §232):
      1. «Adverbios de cantidad. Son, en primer lugar, todos los cuantitativos citados en el t. I (§128), es decir,
      2. »quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, força, que, gens, prou y, además, el numeral mig (§126), però hechos todos, tanto los cuantitativos com el numeral mig, invariables, como es natural tratándose de adverbios;
      3. »luego, unos cuantos adverbios cuantitativos específicos (només – sols – solament; gairebé – quasi; almenys), y algunes locuciones adverbiales de cantidad.»

Apareixen tres indicis que fan pensar que la font principal de Badia deu ser el tractament de Marvà. En primer lloc, el fragment de (6b.i) és com el de (5a). En segon lloc, si comparem la llista d’adverbis de quantitat que dóna Badia (6b.ii) amb les paraules que exemplifica Marvà (5b) trobarem que són les mateixes i que apareixen en el mateix orde. Només hi ha una diferència: massa (que Marvà posa entre menys i força) no apareix en la llista de Badia, potser per un error involuntari. En tercer lloc, després dels adverbis de quantitat que provenen de la quantificació del nom apareixen només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys (6b.iii): les mateixes paraules i en el mateix orde que en Marvà (5c). Realment, les paraules de Badia (1962: §232) són paral·leles a les de Marvà (1932: §214).

També hi ha una prova negativa. Badia cita l’epígraf §101 de 1918, que conté tres exemples de ben: (Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat). De 1956, el segon que cita (el §89) inclou És ben lleig / Eren ben bé un centenar. Això no obstant, la gramàtica de Badia no conté ben, ni la construcció particular de T’ha ben enganyat, ni la construcció específica ben bé, exactament com la de Marvà (1932):

  1. Indicis positius (a) i negatius (b) que fan pensar que la font principal de Badia (1962) és Marvà (1932)
    1. El fragment de (6b.i) és com el de (5a).
      1. La llista d’adverbis de quantitat que dóna Badia (6b.ii) conté les mateixes paraules i en el mateix orde. Només falta massa (entre menys i força en Marvà).
      2. Després dels adverbis de quantitat, hi han les mateixes paraules i en el mateix orde: només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys (6b.iii i 5c)
    2. Les fonts citades de Fabra contenen ben (la de 1918, tres exemples), la construcció particular de T’ha ben enganyat i la construcció específica ben bé. La gramàtica de Badia no inclou cap dels tres constituents, com la de Marvà (1932).
      1. 1918: §101 (Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat).
      2. 1956: §89 (És ben lleig / Eren ben bé un centenar).

Finalment, trobem una dada que reforça el seguiment de Marvà: el fet que, en els cicumstancials de manera, també apareix el ben quantitatiu. Però, ara, no pareix que siga un error:

  1. Tranctament de ben en els circumstancials de manera
    1. «Adverbios generales de modo. Los más importantes son: ‘bien’: ho ha fet molt bé ‘lo ha hecho muy bien’; este adverbio, delante de un adjetivo, de un participio o de otro adverbio modificado por él, toma la forma proclítica ben: és un espectacle ben agradable ‘es un espectáculo bien (o muy) agradable’; ben fet ‘bien hecho’; és ben bé ell mateix ‘es exactament él mismo’; como se puede apreciar por los pocos ejemplos transcritos, este adverbio no solo tiene el sentido de ‘bien’ (opuesto a ‘mal’), sino que a menudo posee un matiz ponderativo.» (Badia 1962 §231)

El gramàtic de Barcelona posa en els circumstancials de manera; però, tot seguit, diu que pot adquirir la forma ben, i no posa com a primer exemple una construcció qualitatativa (un vestit ben cosit), sinó necessàriament quantitativa (un espectable ben agradable):

  1. Parlant dels circumstancials de manera (10), Badia (1962) exemplifica el ben quantitatiu
    1. Posa en els circumstancials de manera; però, quan diu que pot adquirir la forma ben, posa un exemple necessàriament quantitatiu (un espectable ben agradable).

Una investigació més detallada podria mirar si hi han gramàtiques catalanes que hagen seguit les gramàtiques de Marvà (1932) i de Badia (1962), i no les de Fabra (1912, 1918, 1956).

Aprofitant que Badia cita el llibre de Jordana, observaré que, en «els adverbis de manera» (p. 91) contrasta el castellà bien i el català i ben (en eixe orde). Tots els exemples són qualitatius: Habla bien / Parla bé / Bien hablado / Ben parlat (contra l’actuació de Marvà 1932). En canvi, quan arriba als adverbis de quantitat (p. 93-94), trobem nada, prou i menys, sols i solament, quasi, que i tant, però no ben:

  1. Jordana (1933) inclou el bé / ben qualitatiu, però no el quantitatiu
    1. «Adverbis de manera» (p. 91): contrasta el castellà bien i el català i ben (en eixe orde):
      1. Habla bien / Parla bé / Bien hablado / Ben parlat.
    2. Adverbis de quantitat (p. 93-94): nada, prou i menys, sols i solament, quasi, que i tant. Però no ben.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.