3. La paraula ben en gramàtiques de Fabra (II). 1956. El grau de coherència de Fabra com a gramàtic

La lingüística catalana presenta a Fabra com a un gran gramàtic. No obstant, en esta secció trobarem dades gramaticals significatives que no van en eixa direcció (§3.3.1, 4g; §3.3.2, 8a, 8c-d). En les dos gramàtiques que hem estudiat (§3.1 i §3.2), hem vist molt poques propietats teòriques positives, de manera que els lectors tenen una informació escassa sobre ben. En la darrera gramàtica que tractarem (§3.3), trobarem una novetat important: la presència de teoria. També canvia l’estructura de la gramàtica. Mirarem si eixes dos variacions teòriques tenen efectes positius en la caracterització de la paraula bé / ben. (Els lectors que no disposen de temps per a llegir l’anàlisi de la gramàtica de 1956 tenen, en §3.3.2, 8, un resum de les aportacions i de les limitacions; i, en §3.3, les conclusions sobre les tres gramàtiques estudiades de Fabra.)

 

3.3    La paraula ben en Fabra (1956)

3.3.1   De «adjectius determinatius» (1912, 1918) a «adjectius pronominals» i «numerals cardinals»

L’estructura de la gramàtica de 1956 és diferent de les dos anteriors. Ara, no hi ha ni «morfologia + sintaxi» (1912), i tampoc una llista de les categories sintàctiques (1918). En un treball sobre la gramàtica de 1956 (Saragossà 2007), intentí demostrar que l’estructura respon a la formació de l’oració (ho he reflectit en l’índex amb informació entre claudàtors, 1b, 1d i 1e).

L’estructura de la gramàtica (que és molt positiva) va unida a una altra variació: ara, hi ha teoria; el nostre autor definix una part dels conceptes que usa. Eixa novetat deriva de destinar la gramàtica als mestres (com informa Joan Coromines en el Prefaci). Cal dir que l’actitud que tenim davant és molt noble: com que els docents no poden fer classes de llengua sense teoria, Fabra es preocupa per caracteritzar conceptes.

En l’índex (1), he reproduït el contingut dels dos capítols a on trobarem les dos descripcions dels quantitatius indefinits: en (1b.v: «adjectius pronominals») i en (1d.viii: «els adverbis»):

  1. Fabra (1956): ni «morfologia + sintaxi» (1912) ni llista de categories sintàctiques (1918). Ara, estructuració de l’oració
    1. Ortografia
    2. Grup nominal [subjecte]
      1. Formes masculines i formes femenines de l’adjectiu
      2. Noms masculins i noms femenins
      3. Les formes del plural
      4. Article indefinit
      5. Adjectius pronominals
      6. Numerals cardinals
      7. ronoms
      8. L’anomenat article neutre
    3. Verb
    4. Complements del verb [objecte + circumstancials]
      1. Els pronoms febles
      2. El complement-acusatiu
      3. El complement-datiu
      4. Altres complements d’objecte
      5. Complements circumstancials
      6. Preposicions
      7. El terme predicatiu
      8. Els adverbis
    5. Grups verbals [oració composta]
    6. Derivació
    7. Composició

Sabem que, en les obres anteriors, Fabra usa l’expressió «pronom i adjectiu determinatiu» (1912: §3.1, 2b; 1918: §3.2, 6e), en la qual inclou un conjunt prou ample de constituents (§3.2, 7a: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms). Si llevem els pronoms (personals i relatius) i els adjectius possessius, el panorama es simplifica i s’entén més bé: els «adjectius determinatius» inclourien els adjectius quantitatius (els numerals i els indefinits), els adjectius demostratius i l’article.

En 1956, el nostre autor afirma que «adjectius determinatius» és una «denominació certament inadequada» (§38). Els adjectius demostratius i l’article expressen, en el seu valor bàsic, que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor, i no hi ha una determinació més gran que eixa (conéixer les entitats). Però Fabra no fonamenta la seua afirmació. Substituïx «adjectius determinatius» per «adjectius pronominals», expressió que aplica als adjectius possessius, als demostratius i als «indefinits». Fora dels «adjectius pronominals» estarien els adjectius numerals, que anomena d’una forma innecessàriament complicada («noms de nombre numerals cardinals»). En la citació 3, trobarem tota la informació dita. Però he volgut descriure-la primer per a facilitar la lectura.

Des del punt de vista terminolòc, adjectiu pronominal potser tindria sentit si volguera dir ‘adjectius que van davant del nom’. Però Fabra no fa eixa definició (com comprovarem en 3b), la qual també seria aplicable als adjectius numerals.

Des de la perspectiva conceptual, sorprén als lectors que els adjectius quantitatius indefinits estarien separats dels adjectius numerals (a pesar que tots expressen quantitats); i estarien units (sense els numerals) als adjectius demostratius (i també als possessius). Ací tenim una síntesi de la informació exposada (2a-b) i de l’anàlisi (2c):

  1. De «pronoms i adjectius determinatius» a «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals»
    1. 1912 i 1918: «pronom i adjectiu determinatiu» (§3.1, 2b; §3.2, 6e).
      1. Contingut: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms (§3.2, 7a).
      2. Llevant els pronoms (personals i relatius) i els adjectius possessius, queda:
      3. «adjectius determinatius»: adjectius quantitatius (els numerals i els indefinits), adjectius demostratius i l’article.
      4. Els demostratius i l’article són les paraules més «determinatives» perquè comporten, en l’ús bàsic, que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor.
    2. 1956: «adjectius determinatius» seria una «denominació certament inadequada» (§38). Però no explica el motiu.
      1. La substituïx per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals».
      2. «Adjectius pronominals»: serien els possessius, els demostratius i els «indefinits».
      3. «Noms de nombre numerals cardinals»: els adjectius numerals.
    3. Anàlisi:
      1. L’expressió adjectiu pronominal podria ser vàlida si significara ‘adjectius que van davant del nom’; però és aplicable també als numerals. A més, Fabra no fa eixa definició (3).
      2. Conceptualment, es estrany agrupar els adjectius quantitatius indefinits amb els adjectius demostratius (i també amb els possessius). També ho és que, en eixa agrupació, deixe fora els adjectius numerals (que anomena d’una manera innecessàriament complicada, «noms de nombre»).

Hem dit que Fabra (1956) definix una part dels conceptes que usa, entre els quals estan els «adjectius pronominals» (3b) i els «noms de nombre numerals cardinals» (3c). Diria que convé començar la lectura per (3d), ja que dividix els adjectius en qualificatius i no qualificatius (els «pronominals» i els numerals):

  1. Definició dels «adjectius pronominals» (b) i dels «noms de nombre numerals cardinals» (c)
    1. «Adjectius pronominals. Dins d’un grup nominal, els articles definits i indefinit serveixen, com hem vist (§§26 i 37), per a introduir en la frase el nom al qual s’adjunten marcant que aquest nom és un nom determinat o un nom indeterminat.
    2. »La funció essencial dels adjectius dits pronominals és d’introduir en la frase el nom al qual s’anteposen tot expressant una idea de nombre, de quantitat, d’identitat, etc.
    3. »Són així mateix introductors del nom els noms de nombre numerals cardinals (§39) quan se’ls empra adjectivament (tres cavalls, vint roures).
    4. »De les dues categories en què tradicionalment es divideixen els adjectius, s’inclouen en l’una els adjectius pronominals i els noms de nombres usats adjectivament i en l’altra, la resta dels adjectius, els quals són designats amb la denominació d’adjectius qualificatius.» (Fabra 1956: §38)
    5. Formarien part dels «adjectius pronominals»:
      1. «Adjectius dits possessius (que també podríem anomenar personals)».
      2. «Adjectius dits demostratius».
      3. Mateix, altre, tal, l’adjectiu interrogatiu quin, l’adjectiu relatiu qual.
      4. Els «adjectius dits indefinits» (§38).
    6. Estudi dels «noms de nombre numerals cardinals» o «numerals cardinals» en §39.

Tenim que els adjectius podrien ser qualificatius i no qualificatius. Els no qualificatius es dividirien en «pronominals i noms de nombres usats adjectivament» (3d). Els adjectius qualificatius haurien d’expressar qualitats (com insinua el seu nom). ¿Quina propietat en comú tenen els adjectius no qualificatius? Fabra no ho diu, de manera que tenim davant una noció no caracteritzada. Eixa absència impedix exposar quina propietat permet dividir els adjectius no qualificatius en«pronominals i noms de nombres usats adjectivament». És la segona absència teòrica.

Els «adjectius pronominals» tindrien una propietat: «introduir en la frase el nom al qual s’anteposen» (3b). ¿Què és «introduir un nom», en què consistix eixa operació, quines propietats té? Sense contestar a eixes preguntes, la definició que comentem no és realment una definició.

Dins de la introducció de noms, hi haurien diverses nocions: «nombre, de quantitat, d’identitat» i un etcètera (que Fabra no explica). Com que el nostre autor no ha definit realment els «adjectius pronominals» no pot dir a quines propietats recorre per a dividir-los en «nombre, de quantitat, d’identitat, etc.»

En la dualitat «nombre, de quantitat», els nombres ¿no són una quantitat? Si consultem la definició que el DGLC fa de quantitat (que he reproduït en 4b.ii), comprovarem que es concreta en nombres, de manera que els nombres estarien dins de les quantitats: de fet, són les quantitats definides.

Per una altra banda, ¿què tenen en comú les quantitats i «la identitat»? Convindrem que, sense fer eixa operació,  en les paraules que analitzem hi ha poc més que terminologia.

La citació que analitzem diu que els adjectius numerals («noms de nombre numerals cardinals») «són així mateix introductors del nom». El nostre autor explicita («així mateix») que els numerals tenen la mateixa propietat que els «adjectius pronominals», de manera que és incoherent posar-los fora.

Com a detall, notarem que convé practicar el camí que Fabra seguia en 1912 (§3.1, 2b): els adjectius numerals s’estudien abans que els indefinits, ja que les quantitats precises (els numerals) van davant de les imprecises (els indefinits). En canvi, en 1956 els quantitatius indefinits van davant dels numerals:

  1. Anàlisi de la caracterització dels «adjectius pronominals» i els «noms de nombre numerals cardinals» (3)
    1. Adjectius: qualificatius i no qualificatius.
      1. No qualificatius: «pronominals i noms de nombres usats adjectivament» (3d).
      2. Propietat en comú dels no qualificatius: no apareix.
      3. Propietat per a obtindre la divisió «pronominals i noms de nombres usats adjectivament»: és absent.
    2. Funció dels «adjectius pronominals»: «introduir» noms (3b).
      1. Propietats de la «introducció»: cap.
    3. Dins de la «introducció» de noms: «nombre, de quantitat, d’identitat, etc.».
      1. Propietats que permeten dividir el concepte general (no definit): no apareixen.
      2. «Etcètera»: no explicat.
    4. Dualitat «nombre, de quantitat» (c): els nombres formen part de la quantitat (com mostra el DGLC, i); de fet, els nombres són les quantitats definides.
      1. «quantitat f. Tot allò que, com la llargària, el pes, la durada, etc., és susceptible d’augment o de disminució i pot mesurar-se i, així, ésser expressat per un nombre.»
    5. Les quantitats i «la identitat» (c): ¿què tenen en comú?
      1. Sense explicar-ho, no podem agrupar eixos dos conceptes.
    6. Els adjectius numerals «són així mateix introductors del nom» (3c). Dos incoherències:
      1. Primera: si els adjectius numerals (quantitats precises) i els adjectius indefinits (quantitats no precises) serien «introductors del nom» (3c) ¿per què posa els indefinits en «els adjectius pronominals» però deixa fora els numerals (que anomena «els noms de nombres usats adjectivament», 3d)?
      2. Els adjectius numerals van davant dels indefinits perquè són més simples (resultat de la unitat i l’operació de sumar). Fabra (1912: §103) seguix eixe orde. En canvi, Fabra (1956), posa el contrari.
    7. Resultat: en les paraules que analitzem hi ha terminologia, però no propietats positives i aplicables a les dades empíriques.
      1. Són moltes les absències teòriques (a.ii, a.iii, b.i, c.i, c.ii, e.i).
      2. En les poques propietats, hem trobat incoherències (d, f).

En el punt en què ens trobem, podem explicar una paradoxa. La lingüística catalana ha mitificat la figura de Fabra: no solament seria el creador de la normativa lingüística catalana; també seria un gran lingüiste, que estaria entre els avantguardistes europeus. Però, paradoxalment, no conec gramàtics que hagen seguit les seues gramàtiques. Per contra, la gramàtica de Marvà (que estudiarem més avant, §4.1.1) ha tingut no pocs seguidors (entre els quals un valencià que assegurava que admirava a Fabra, Salvador 1951).

Diria que el camí que hem fet fins ara ajuda a entendre la paradoxa. Han aparegut tres factors. El primer és el fet que les tres gramàtiques fonamentals de Fabra tenen cada una una estructura diferent. ¿Quina estructura convé seguir? El grau de formació en la teoria lingüística dificultava que els gramàtics posteriors contestaren a eixa pregunta.

El segon factor advers estava en la teoria. En la majoria de gramàtiques que Fabra va escriure, no hi ha pràcticament teoria (ho hem vist en les de 1912 i 1918). Ara: u no pot escriure gramàtiques divulgatives sense teoria.

Certament, quan Fabra pensa en els docents inclou teoria. Però ¿com és la seua teoria? Òbviament, este estudi no és un lloc adequat per a contestar objectivament a eixa pregunta. Em limitaré a opinar que les característiques que hem vist ací (§3) no són una anècdota ni una excepció.

Fabra era un gramàtic prou superior a la mitjana (els gramàtics fluixos desconfien de la teoria i parlen sense dir: fan definicions curtes –i aïllades– que no solen dir res). A més, en la gramàtica de 1956 hi han característiques ben positives (com ara l’estructura de la sintaxi, o l’estructura de la formació de paraules per derivació i per composició). Però la majoria dels lectors no tenen prou preparació en la teoria lingüística per a vore les actuacions positives. I les característiques negatives (exemplificades en este apartat) els fan creure que Fabra (1956) seria una gramàtica molt complicada. Per tant, seria preferible anar a gramàtiques aparentment simples, com la de Marvà (1932).

 

3.3.2   Els «adjectius indefinits» i els «adverbis de quantitat»

Una volta que hem estudiat el marc teòric dels adjectius quantitatius indefinits (§3.3.1, 2-4), podem focalitzar eixa noció, que Fabra caracteritza (5a-c). Per a analitzar més bé la definició, també he reproduït la dels adjectius numerals (5d):

  1. Caracterització dels «indefinits» (a-c). Per a contrastar-la, també he reproduït la dels «numerals cardinals» (d)
    1. «La major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los: quants quantes, tants tantes, molts moltes, pocs poques, alguns algunes, gaires, bastants, diferents, diversos diverses, cap (numerals); quant quanta, tant tanta, molt molta, poc poca, gaire, bastant (quantitatius).
    2. »El mateix ofici que aquests adjectius fan els mots prou, massa, força, més, menys, que (numerals o quantitatius), i un bon nombre de conjunts com un munt de [seguixen 14 construccions, la darrera gens de. I exemples].
    3. »Es compten també entre els adjectius dits indefinits: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot [apareixen les variants flexives de cada adjectiu, si en té. Exemples].» (§38.f)
    4. «Numerals cardinals. La indicació precisa del nombre d’individus designats per un nom es fa anteposant a aquest una classe de mots anomenats numerals cardinals.» (§39)

Començarem per una aportació positiva. Fora dels adjectius numerals (5d), només hi haurien «adjectius indefinits» (5a-c), de manera que no existiria la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits». De fet, sabem que la distinció entre els quantitatius numerals i els quantitatius indefinits és molt simple: expressar quantitats precises (u, dos, tres…) o no precises (molt, poc, prou, algun). Així és com actua el nostre autor quan definix els adjectius numerals (5d). Les quantitats precises només van amb noms comptables (tres taules); en canvi, les quantitats no precises poden anar amb noms comptables (en plural: moltes taules) i amb noms no comptables (en singular: molta farina). Fabra descriu les propietats dels indefinits (quantitats no precises; amb noms comptables i amb no comptables: 10 paraules) d’una manera innecessàriament complicada (amb 30 paraules): «serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los» (5a).

En la caracterització que estudiem, una propietat dels noms (ser comptables o no ser comptables) és atribuïda als adjectius quantitatius indefinits, de manera que n’hi haurien «numerals i quantitatius» (5a). El fet que eixa operació siga inadequada comporta dos efectes poc positius. El primer és crear una nomenclatura curiosa: hi haurien adjectius numerals (u, dos, tres…) i adjectius indefinits numerals (quants, tants, molts, pocs…). A més, un mateix adjectiu podria ser «indefinit numeral» (quants, quantes) i «indefinit quantitatiu» (quant, quanta, 5a). En realitat, és com si Fabra, alhora que prescindia de la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits», l’haguera mantinguda. La diferència seria l’orde i la divisió: els «indefinits» anirien davant dels «quantitatius», i podrien ser «indefinits numerals» i «indefinits quantitatius».

Per una altra banda, la definició dels «indefinits» no té generalitat: la proposta de (5a) comença per «la major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a…». Els «adjectius indefinits» que no expressen quantitats no precises ¿què indiquen? A més, el grup de (5b: prou, massa, força, més, menys, que) contindria «numerals o quantitatius»: ¿quins serien «indefinits numerals» i quins «indefinits quantitatius»? Finalment, en el tercer grup (5c: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot) no hi hauria distinció entre «numerals o quantitatius».

Si ara mirem quines propietats caracteritzarien el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits, no en trobarem cap. No hi ha tampoc l’explicació de què aporta a la comunicació cada membre:

  1. Anàlisi de la caracterització dels adjectius quantitatius indefinits (5)
    1. Factor positiu: divisió binària dels adjectius quantitatius (numerals i indefinits):
      1. Són «indefinits» molt, poc (5a), prou (5b) i algun (5c).
    2. Descripció de les propietats dels indefinits (quantitats no precises; amb noms comptables i amb no comptables: 10 paraules) amb 30 paraules):
      1. «Serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los» (5a).
    3. Una propietat dels noms (ser comptables o no comptables) passa als quantitatius indefinits. Serien «numerals i quantitatius» (5a).
      1. Per tant, hi haurien adjectius numerals (u, dos, tres…) , «adjectius indefinits numerals» i «adjectius indefinits quantitatius».
      2. Un mateix adjectiu podria ser «indefinit numeral» (quants, quantes) i «indefinit quantitatiu» (quant, quanta, 5a).
      3. Fabra prescindix de la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits», però posa els «indefinits» davant dels «quantitatius», i els dividix en «indefinits numerals» i «indefinits quantitatius».
    4. Definició dels «indefinits» (5a): no té generalitat («la major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a…»).
      1. Els «adjectius indefinits» que no expressen quantitats no precises ¿què indiquen?
      2. El grup de (5b: prou, massa, força, més, menys, que) serien «numerals o quantitatius»: ¿quins serien «indefinits numerals» i quins «indefinits quantitatius»?
      3. En el grup de (5c: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot) no hi ha distinció entre «numerals o quantitatius».
    5. Propietats del camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits i valor comunicatiu de cada membre: cap.

Quan el nostre autor arriba als adverbis, comença per «els adverbis pròpiament dits (adverbis de manera)» (§88) i seguix pels de quantitat. L’actuació teòrica és la mateixa que en els adjectius quantitatius indefinits (sense teoria). La llista inclou ben:

  1. Fabra (1956: §89): 22 «adverbis de quantitat» (ben inclòs). No hi ha teoria
    1. «Els anomenats adverbis de quantitat o de grau són [22]: quant, tant, molt, poc, gaire, bastant, prou, massa, força, més, menys, que, ben, gairebé, quasi, gens, amb les locucions tant més, tant menys, pel cap alt, ben bé, ultra mesura, bona cosa de».
    2. Exemples de ben:
      1. És ben lleig.
      2. Eren ben bé un centenar.

Resumim. Fabra (1956) canvia la terminologia habitual («adjectius determinatius») per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals» (§3.3.1, 2). La variació en la nomenclatura va unida a classificacions heterogènies, absència de teoria i incoherències (§3.3.1, 3-4).

Si ens centrem en el tractament dels adjectius quantitatius (els que expressen quantitat), Fabra té una característica positiva: no proposar la divisió tripartita habitual («numerals / quantitatius / indefinits»), sinó la divisió dual simple quantitatius definits o numerals (5d) i quantitatius indefinits (6a).

L’aportació va unida a atribuir una propietat dels noms (ser comptables o no ser comptables) als quantitatius indefinits (6b). Eixa inadequació crea una divisió negativa («adjectius indefinits numerals»: quants, quantes; i «adjectius indefinits quantitatius»: quant, quanta, 6c). També hem trobat pèrdua de la generalitat (6d) i més anomalies (6d.i-iii). Finalment, no caracteritza cap dels components (5, 7):

  1. Síntesi de Fabra (1956)
    1. Canvia «adjectius determinatius» per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals» (§3.3.1, 2).
      1. Hem trobat classificacions heterogènies, absència de teoria i incoherències (§3.3.1, 3-4).
    2. En els adjectius quantitatius, Fabra s’aparta de la divisió tripartita («numerals / quantitatius / indefinits»), visiblement incoherent.
      1. Recorre a una divisió dual molt simple (numerals i indefinits, 6a).
    3. Aplica als indefinits una propietat dels noms (ser comptable o no ser comptable, 6b). Efectes:
      1. «adjectius indefinits numerals»: quants, quantes; i «adjectius indefinits quantitatius»: quant, quanta (6c).
      2. Pèrdua de la generalitat (6d) i més anomalies (6d.i-iii).
    4. No caracteritza cap dels components dels indefinits (5, 7).

 

3.4    Conclusions sobre les gramàtiques de Fabra

Al costat de les absències teòriques i les anomalies metodològiques (9a.i), hem trobat que, per als seguidors de Fabra, no era gens fàcil saber què havia dit sobre els adjectius quantitatius indefinits, ni quins eren els seus components. Ho dificultaven els cinc factors descrits en (9b):

  1. Conclusions sobre Fabra (1912, 1918, 1956)
    1. Absències teòriques i anomalies metodològiques.
      1. Descrites en §3.1 (4d), §3.2 (11), §3.3.1 (4g), §3.3.2 (8a, 8c-d).
    2. Factors que dificulten saber què ha dit Fabra sobre els adjectius quantitatius indefinits.
      1. El fet que cada manual comentat tinga una estructura diferent dels altres (§3.1, 1; §3.2, 6; §3.3.1, 1).
      2. En 1912, Fabra col·loca els adverbis de quantitat dins de l’estudi dels adjectius qualificatius (§3.1, 3).
      3. En 1918, mescla els adverbis de quantitat amb els adverbis de manera (§3.2, 9).
      4. La teoria (que només apareix en la gramàtica de 1956) és poc coherent (§3.3.2, 8).
      5. No caracteritzar en cap gramàtica ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni la funció de i ben.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.