2. Actuació dels diccionaris (III). Més diccionaris i més llengües

El tractament de bé / ben en el DGLC, el DCVB i el DECLC (§2.1-§2.3) és positiu. En canvi, ara trobarem que els diccionaris posteriors és com si hagueren tingut poc en compte l’actuació dels predecessors. En concret, a més de limitar-se al DGLC han perdut una part de les seues qualitats. Per una altra banda, l’apartat següent (§2.4.2) s’acostarà a més llengües, fet que mostrarà que el valencià-català coincidix amb el francés i divergix del castellà. Les dades que trobarem també ens permetran contrastar al final del treball el tractament ample de la gramàtica francesa de Grevisse (1936) i la visió de gramàtiques nostres actuals (la gramàtica de l’Acadèmia, GNV 2006, i la de la Secció Filològica, GIEC 2016), que oscil·len entre la pobresa i la desaparició (§6).

 

2.4   Més diccionaris i més llengües

2.4.1   Més diccionaris del valencià-català

 

En molts aspectes, el GDLC, el DIEC i el DNV seguixen el camí del diccionari de Fabra. Però hi ha alguna actuació que convé constatar. El GDLC reproduïx literalment la definició del ben quantitatiu («[ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv En alt grau, en un grau considerable (ponderant)»). En canvi, el DIEC suprimix la paraula que permet diferenciar molt i ben («ponderant»). El DNV introduïx «ponderant», però no com a matisació de «en un grau considerable», sinó com si fora un valor diferent: «En alt grau, en un grau considerable, ponderant». Ara: ben no és «ponderant». En definitiva, l’aportació de Fabra ha tendir a perdre’s (DIEC) o a deformar-se (DNV).

S’ha produït una altra reculada davant de les aportacions de Fabra. Coromines informa que, a partir de l’adverbi de manera , s’ha creat el nom en les llengües romàniques (DECLC, I, p. 740-a-56). Això comporta que, en un diccionari, primer ha de figurar l’adverbi i, en acabant, el nom derivat. El DGLC actua així, i mantenen eixe orde els diccionaris posteriors, excepte el DIEC, que posa primer el nom (bé 1) i, posteriorment, l’adverbi (bé 2).

  1. El GDLC, el DIEC i el DNV seguixen el DGLC
    1. Però l’aportació de Fabra (ben significa ‘molt amb expressivitat’) es perd en el DIEC i es deforma en el DNV.
      1. DNV: posa ponderant com si fora un valor nou («En alt grau, en un grau considerable, ponderant»).
    2. El DCVB, el GDLC i el DNV mantenen l’orde «definició de l’adverbi + definició del nom (els béns d’una persona)», ja que el nom deriva de l’adverbi.
      1. En canvi, el DIEC posa el nom davant de l’adverbi.

No sé si els diccionaris posteriors al DCVB l’han consultat. Però és constatable que el seus encerts no apareixen en les obres posteriors. Així, no n’hi ha cap que done una definició general del qualitatiu (fonamentant-se en adequat) i valors qualitatius particulars (§2.2, 9a).

Semblantment, mentres que el DCVB unix la intensifició d’atributius (És molt tranquil) i de la predicació (Ell bé que ho sap, §2.2, 9c) el GDLC i el DIEC posen la intensificació de predicacions fora de ben (com a «2» i «3» respectivament). El DNV ho posa tot dins de , però l’orde mostra que seguix el camí del GDLC i el DIEC: adverbi, nom i «conjunció» (accepció 14).

Sabem que el DCVB inclou qualificatius en l’ús qualitatiu de ben (un treball ben fet) i en el quantitatiu (un quadre ben emotiu, §2.2, 9d). En canvi, el GDLC, el DIEC i el DNV no incorporen eixa aplicació sintàctica. Finalment, contra l’absència de T’han ben enganyat en el DCVB (§2.2, 9e) els diccionaris posteriors l’incorporen tots (sense cap comentari sobre la irregularitat d’eixa construcció, ni sobretot que el seu valor correspon a la intensificació de la predicació, amb bé que):[1]

  1. No ha conservat cap diccionari les aportacions del DCVB en
    1. GDLC, DIEC i DNV: no posen una definició general del qualitatiu (fonamentant-se en adequat) i valors particulars (§2.2, 9a).
    2. El DCVB unix la intensificació d’un atributiu (És molt tranquil) i la intensificació de la predicació (Ell bé que ho sap, §2.2, 9c).
      1. El GDLC i el DIEC posen la intensificació de la predicació fora de ben (com a «2» i «3» respectivament).
      2. El DNV seguix el camí del GDLC i el DIEC: adverbi, nom i «conjunció» (accepció 14).
    3. DCVB: conté qualificatius en l’ús qualitatiu de ben (un treball ben fet) i en l’ús quantitatiu de ben (un quadre ben emotiu, §2.2, 9d).
      1. GDLC, DIEC i DNV: no incorporen eixa aplicació sintàctica.
    4. DCVB: no conté T’han ben enganyat (§2.2, 9e).
      1. GDLC, DIEC i DNV: l’incorporen (sense comentar la irregular de la construcció, i que el seu valor és la intensificació de la predicació, amb bé que).

Si passem al tractament de bo, trobem el mateix panorama. Sabem que, en l’ús bàsic de bo (‘adequat per a una finalitat’), el DCVB no separa entre l’orde «nom + bo» i «bon + nom», ja que el valor objectiu és el mateix. Certament, l’ideal és exposar primer l’ús sense expressivitat (nom + bo) i, posteriorment, l’ús expressiu (bon + nom). Però és una limitació més forta presentar com a accepcions objectivament diferents la posposició i l’anteposició (§2.3.2, 4-5).

El GDLC, el DIEC i el DNV repetixen tots les dos definicions del DGLC (3a), i pareix que cap diccionari haja tingut en compte l’aportació del DCVB (3b). El DNV aporta alguna especificitat. En cada accepció, posa la dualitat bo i bon (com mostra l’exemple de 3c.i). Això podria fer pensar que el DNV va pel camí del DCVB. Però la reproducció de les dos definicions de Fabra en fa dubtar:

  1. Tractament de bo: el GDLC, el DIEC i el DNV seguixen el DGLC (a); cap diccionari ha perfeccionat la proposta del DCVB (b). DNV: alguna particularitat (c)
    1. GDLC, el DIEC i el DNV: repetixen les dos definicions del DGLC.
      1. Per a «nom + bo»: «Que reporta utilitat, satisfacció (avantatjós, útil, convenient, favorable)» (o alguna variant)
      2. Per a «bon + nom»: «Que excel·leix en el seu gènere, que posseeix en alt grau les qualitats desitjables».
    2. Cap diccionari:
      1. Camí del DCVB, però separant l’ús objectiu i l’expressiu.
      2. Bo: adequat per a una finalitat.
      3. Anteposat al nom: igual, però amb expressivitat.
    3. DNV: en cada accepció, posa la dualitat bo / bon, esporàdicament amb alguna anteposició (i). Però dona les dos definicions del DGLC (a).
      1. «1 adj. [bonquan precedix un substantiu masculí o un infinitiu] Que reporta utilitat, satisfacció. Un vi molt bo. No esperàvem un resultat tan bo. Hui fa bon oratge

Si ara sumem les característiques descrites, no pareix que ens trobem davant d’un avanç científic. Més aïna, hem vist reproducció del DGLC, poca consideració del DCVB i algun retrocés.

 

2.4.2   Més llengües: francés, castellà i italià

Si mirem les llengües de l’entorn, trobarem que en francés hi ha hagut un procés semblant al nostre: ús potent del bé / ben quantitatiu. En canvi, el castellà i l’italià han creat eixe valor, però l’ús podria ser marginal. O com a mínim això fa pensar la bibliografia consultada.

El diccionari Robert (1972) mostra que el francés té un ús qualitatiu potent de bien:

  1. Ús potent de bien en francés (diccionari Robert 1972)
    1. «bien […] 3 (Indiquant le degré, l’intensité, la quantité). Avec un adjectif ou un perticipe passé positif; avec l’adverbe. V. Tout (à fait), très. Du linge bien blanc. Servir bien chaud. Nous sommes bien contents. Bien sûr. Bien vôtre. Il y en a bien assez. Bien souvent. – (Avec le sens de plus devant un comparatif) Bien mieux, bien pire. – Spécialt. Il est bien jeune pour cet emploi. Trop. –Absolt. Je le trouve bien jeune. Vous êtes bien sûr de vous! Avec un verbe. V. Beaucoup. Nous avons bien ri. J’espère bien vous voir. Bien de, des, beaucoup de. Il nous donne bien du souci. Vous avez bien de la chance. Je l’ai pris bien de fes fois. V. Nombreux. Depuis bien des années. Il en a vu bien d’autres.
    2. »4. Par ext. (Avec un numéral, une quantité). Au moins. V. Largement Il y a bien une heure qu’il est sortie. J’ai bien appelé vingt fois. Cela vaut bien le double.
    3. »5. (Renforçant l’affirmation). V. Réellement, véritablement, vraiment, tout (à fait). Il part bien demain? […]» (Robert 1972)

La descripció anterior comporta que bien té un ús més ample que el nostre:

  1. Ús més potent de bien que de bé / ben
    1.  Aplicacions de (19a). Destaca l’aplicació a un verb (iv) i a noms (v):
      1. bien assez (contra *N’hi ha ben prou).
      2. bien mieux (contra *ben millor; la nostra construcció expressiva és Este és molt més millor que el teu).
      3. bien jeune = massa jove.
      4. Intensificació d’un verb (Nous avons bien ri = Ens hem rist bona cosa; o Hem rist).
      5. Quantificació d’un nom: depuis bien des années = des de fa bona cosa d’anys.
    2. Més usos intensificadors de bien que nosaltres no hem desplegat: 19b-c.

La consulta de la gramàtica de Grevisse (1936) corrobora la potència del bien quantitatiu en francés. L’índex de conceptes conté 23 remissions a bien (p. 1.172-1.173). Limitant-nos a la informació central, primer tracta bien com a circumstancial de manera (§833.3). Més avant, en els adverbis de quantitat trobem bien (§841), al qual dedica tres pàgines (§844, p. 828-831). No seria adequat fer ací un estudi sobre l’ús del bien quantitatiu en francés. Sí que observaré que, amb noms, són aplicables beaucoup (‘molt’; literalment, ‘bon colp’) i bien, i Grevisse és conscient que bien comporta expressivitat (21b.i). Amb adjectius qualificatius i atributius, i amb circumstancials, el francés ha d’usar bien, i no pot aplicar beaucoup: Il est bien savant / Il est bien loin. Això significa que la llengua del nord ha perdut la dualitat ‘valor objectiu (És molt savi / Està molt lluny)’ i ‘valor expressiu (És ben savi / Està ben lluny), de manera que s’ha empobrit:

  1. La paraula bien en Grevisse (1936): ús ample de l’expressivitat (a-b), amb algun empobriment (c-d)
    1. Índex de conceptes: 23 remissions a bien (p. 1.172-1.173).
      1. Bien com a adverbi de quantitat: tres pàgines (§844, p. 828-831).
    2. Amb noms, són aplicables beaucoup i bien. Particularitat de bien:
      1. «Beaucoup marque simplement la grande quantité, le grand nombre, sans aucune idée accessoire: El a beuaucoup d’argent. Bien ajoute à l’idée de quantité ou de nombre l’idée de surprise, d’intérêt, de satisfaction: el est plus subjectif: El a bien de l’argent.» (Grevisse 1936: §844.b).
    3. Amb adjectius qualificatius i atributius, i amb circumstancials, cal usar bien, i no es pot usar beaucoup (‘molt’, §844.a).
      1. Il est bien savant / Il est bien loin.
      2. El francés ha perdut la dualitat ‘valor objectiu (És molt savi / Està molt lluny)’ i ‘valor expressiu (És ben savi / Està ben lluny)’.
    4. El procés de c comporta un empobriment (pèrdua de la distinció ‘valor objectiu / valor expressiu, com en b).

Si ara passem al castellà i a l’italià, trobarem una realitat diferent. En l’entrada de bien, la RAE constata, en l’accepció 7, el valor quantitatiu de bien amb «un adjetivo o un adverbio»: bien tarde, bien rico (6a). No hi ha més informació, contra la riquesa de Robert (1972; ací, 3). Per cert, qualifica el ben quantitatiu com a «adv. pond.»: ¿significa això que la RAE haurà consultat el DGLC?

Consultant gramàtiques, sospitarem que el bien quantitatiu deu ser marginal en el castellà espanyol considerat prestigiós. En RAE (1973), l’índex de conceptes remet a §3.911 per a bien, i la informació no fa pensar en un ús habitual: en bien desdichado, hi hauria «un adverbios de modo usado con significación cuantitativa», com en extraordinariament rico (22b). En Alarcos Llorach (1994: §178), apareix «el adverbio de modo bien», però no he vist cap aplicació quantitativa (tampoc en l’índex de conceptes).

Cal dir que, per darrere de les gramàtiques i els diccionaris, el bien quantitatiu deu tindre vida, tant en el castellà espanyol (6d) com en el castellà americà (6e). Però és percebuda com a una paraula dubtosa (6f). La desconsideració de bien podria estar fent recular l’ús d’eixa paraula. De fet, el llatiniste Marco Antonio Coronel m’ha informat (2018-10-22) que això passa en la seua població (Jerez de la Frontera, Andalusia):

  1. La paraula bien amb valor quantitatiu en castellà: marginal en el castellà espanyol considerat prestigiós (b-c)
    1. «bien […] 7. adv. pond. Antepuesto a un adjetivo o adverbio, Bien tarde. Bien rico. Bien malo.» (RAE)
      1. «adv. pond.»: ¿la RAE ha consultat el DGLC?
    2. «Intensificadores de la cualidad. […] Los adverbios de cantidad antepuestos al adjetivo; muy alto, bastante lejano, algo tímido; algunos adverbios de modo usados con significación cuantitativa; bien desdichado, extraordinariament rico, ligerament indispuesto, medianamente estudioso, etc.» (RAE 1973: §2.9.11)
    3. Alarcos Llorach (1994: §178) conté «el adverbio de modo bien», però no l’aplicació quantitativa (tampoc en l’índex de conceptes).
    4. En el castellà espanyol:
      1. «Tú pon el liston bien alto y toda la chica que pase por debajo te vale» (http://www.ivoox.com)
    5. En el castellà americà:
      1. «Bien alto», cançó d’un grup de rock d’Argentina, La Renga
    6. Però es veu com a una paraula dubtosa. En llistes de debat:
      1. Thread: eres bien grande/borracho/agresivo/etc. http://forum.wordreference.com/showthread.php?t=2239268

Podríem mirar si, en el castellà que parlem els valencians, el valor qualitatiu de bien apareix, com mostren els exemples de (7a-b). Però tenim poca consciència d’eixa realitat. De fet, quan he preguntat als alumnes si bien alto o bien larga és propi del castellà (Se la sap ben llarga) dubten, i la majoria tendix a creure que no ho és:

  1. Usos quantitatius de bien en el castellà dels valencians: apareix (a-b), però en som poc conscients, i molts creuen que bien alto o bien larga no seria propi del castellà
    1. «Este reconocimiento va a solventar bien poco.» (Manuel Camarasa, Levante, «El encorsetamiento del Cant d´Estil», 2013-12-21)
    2. «Vinos mediterráneos que abren fronteras para instalarse en los gustos de parajes bien dispares.»
      1. «En la Comunidad Valenciana hay cavas y algunos están bien buenos.» (Carmen Martínez de Artola, Valencia Plaza, 2017-02-03, «De vinos valencianos»).
    3. Als alumnes: bien alto o bien larga ¿és propi del castellà?
      1. Dubten, i molts creuen que no ho és.

¿Quina és la realitat de l’italià? El Dizionario Italiano Olivetti (2003) fa una descripció molt ampla, de manera que bene tindria un ús ample com a quantitatiu (8a): s’aplicaria a qualificatius, atributius i circumstancials (8b) i a predicacions (8c):

  1. Ús de bene com a intesificador en italià: segons la font citada, tindria un ús ample
    1. «10 Come rafforzativo, intensivo o enfatico e talvolta pleonastico. sono ben stanco | ne sei ben persuaso? | la cosa è ben diversa da come sembra | spero bene che non nevichi | sei ben cieco se non lo vedi | sai bene che non ce l’ho | credo bene che verrà | ero bene stufo | ne sei ben certo? | vorrei ben vedere! | spero bene che tu non ti sia offeso | è ben grande! | ben presto andrò in pensione | sai bene che non posso lasciare l’ufficio | spero bene che accetti! | c’è ben poco da fare | gliel’ho ben detto | è ben difficile che tu ci riesca! | la cosa è ben più seria | ben a ragione | dovrà ben capire prima o poi! | vedete bene che non scherzo | ben presto | ero ben lontano dal pensarlo | è ben altro, amico mio! | si tratta di ben altro | sono ben contento di vederti | bisogna bene che tu ti decida | si tratta di ben altro | spero bene che si ravveda | lo credo bene | c’è bene a questo mondo de’ birboni, de’ prepotenti, degli uomini senza timor di Dio [Manzoni].» (Dizionario Italiano Olivetti (2003))
    2. A qualificatius, atributius i circumstancials:
      1. sono ben stanco | la cosa è ben diversa da come sembra | sei ben cieco se non lo vedi | è ben grande! | ben presto andrò in pensione | c’è ben poco da fare
    3. A predicacions:
      1. sai bene che non ce l’ho | credo bene che verrà | gliel’ho ben detto

Això no obstant, la Grande grammatica italiana de consultazione induïx a pensar que la realitat podria ser diferent. L’índex de conceptes conté l’entrada «ben + aggetivo», però les tres remissions («II, 267, 270, 294») només contenen l’exemple È ben contento del risultato ottenuto, sense cap comentari sobre l’abast de bene com a quantitatiu. Eixa absència d’informació es completa amb el contingut dels «avverbi de quantità», que no inclouen bene: molto, troppo, più, meno, tanto, poco, un po’ (volum II, capítol VII, §2.2.2). Eixa actuació concorda amb la informació d’un bon alumne de Gènova del 2017 (Davide Villone), el qual em deia que ell trobava estrany l’ús de bene com a intensificador en italià. En canvi, el professor d’italià Cesáreo Calvo m’ha comunicat (2018-10-17) que trobava normal l’ús quantitatiu de bene:

  1. ¿És potent l’ús quantitatiu de bene?
    1. Grande grammatica italiana de consultazione:
      1. Índex de conceptes: «ben + aggetivo» («II, 267, 270, 294»): només È ben contento del risultato ottenuto; cap comentari sobre l’abast.
      2. «Avverbi de quantità»: «molto, troppo, più, meno, tanto, poco, un po’» (no hi ha bene; volum II, capítol VII, §2.2.2).
    2. Davide Villone (alumne de Gènova, 2017): trobava estrany l’ús de bene com a intensificador en italià.
      1. Cesáreo Calvo (professor d’italià): l’ús quantitatiu de bene seria habitual; existix ben bene (comunicació personal, 2018-10-17).
      2. «Voglio spremerlo ben bene perché dica la verità» (tret d’internet, http://context.reverso.net/traduccion/italiano-espanol/Bene+dica)

Resumim. El francés té una aplicació quantitativa de bien més potent que la que fa el valencià-català de bé / ben (3-5). En castellà i en italià existix, però pareix que les minories dirigents del castellà espanyol no la consideren bé (6-7). En italià, les dades trobades no són homogènies (8-9).

 

2.5    Conclusions sobre el tractament dels diccionaris

Les dades més importants les hem trobades en el DGLC i en el DCVB. Realment, si unim les aportacions d’eixos dos diccionaris arribem a un tractament global i complet:

  1. Resultat d’unir les aportacions del DGLC i del DCVB: un tractament global i complet
    1. Cal tractar en la mateixa entrada els usos qualitatius i els quantitatius de la paraula bé / ben.
      1. Primer, van els qualitatius, ja que han permés crear els quantitatius.
    2. Definició del bé / ben qualitatiu: d’una manera adequada per a una finalitat. Aplicació sintàctica:
      1. A circumstancials de manera (treballar bé).
      2. A atributius (El treball l’ha portat ben redactat).
      3. A qualificatius (Ha fet un treball molt ben fet).
    3. efinició del bé / ben quantitatiu: molt amb expressivitat (inherent; forma part del contingut semàntic). Aplicació:
      1. A qualificatius (una finestra ben alta)
      2. Al quantitatiu poc (Ben poques voltes canta tan bé).
      3. A atributius (Ha vingut ben contenta).
      4. A circumstancials (Ell, ben sovint parla sense dir).
      5. A la predicació (Bé que t’ajudaré).

L’aportació de Coromines és molt positiva, ja que a banda de remarcar la importància en el temps permet unir bo i , característica molt aclaridora:

  1. Implicació de l’aportació de Coromines: el fet que bo i siguen la mateixa paraula (la distinció és qualificatiu / circumstancial de manera) explica els usos expressius de bo
    1. De treballar bé (objectivitat) i ben alt (expressivitat) a ús objectiu de bo (‘adequat a una finalitat’, Ha fet un treball bo) i ús expressiu (‘adequat amb expressivitat’, Ha fet un bon treball).
      1. L’ús expressiu de bon adopta l’orde del ben quantitatiu (ben + nucli sintàctic = bon + nucli nominal).
    2. De ben alt (molt amb expressivitat) a un bon grapat de (gran amb expressivitat: un bon grapat d’arròs).
      1. Mòbil: la proximitat entre la quantitat i la qualitat de la grandària (a més grandària, més quantitat); noms no comptables i comptables en singular.
      2. Aplicació: sobretot a noms que indiquen mesures (grapat, mos, cabàs, entrepà…).
    3. Creació de bona cosa per als noms i per als verbs (bona cosa de joguets / plorar bona cosa).
      1. L’aplicació quantitativa expressiva arriba a tots els constituents sintàctics.
      2. Bona cosa: noms i verbs.
      3. Ben: qualificatius, quantitatiu poc, atributius, circumstancials de manera i predicació.

Per una altra banda, l’estudi de les llengües de l’entorn ens ha mostrat coincidències amb el francés, i divergència amb el castellà considerat preferible.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.