Normativa: des dels parlants i per als parlants

2.3    DECLC: aportacions i implicacions

2.3.1   Vinculació entre bé i bo: marc general

L’estudi del diccionari de Coromines (DECLC, 1980-1991) mostra que antic que és l’ús de ben alt i, sobretot, vincula bé / ben i bo / bon. Eixa unió permet fer deduccions importants. En concret, trobarem que l’ús expressiu de Ha fet un bon treball (en compte de Ha fet un treball bo) no és un fet aïllat, sinó una dada estructural. Així mateix, podrem entendre per quins motius un bon grapat d’arròs significa un grapat gran d’arròs. Finalment, també comprendrem per quines raons la construcció bona cosa quantifica noms (bona cosa de joguets) i verbs (plorar bona cosa). El resultat serà anar passant, de fets aïllats aparentment estranys, a fets vinculats soprenentment clars.

Coromines dona dos informacions útils. La primera és sobre l’antiguitat de ben alt: «com a intensiu equivalent a ‘molt’ ben és corrent en els textos medievals» (DECLC, I, p. 740-b-35). En efecte, el CIVAL de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona centenars d’exemples, sobretot a partir de sant Vicent Ferrer. Per una altra banda, els exemples del DCVB mostren que l’ús de ben alt és propi de tota la llengua (1b):

1. Antiguitat i extensió del ben quantitatiu: medieval i de tota la llengua
   1. «Com a intensiu equivalent a ‘molt’ ben és corrent en els textos medievals» (DECLC, I, p. 740-b-35).
      1. CIVAL: centenars d’exemples, sobretot a partir de 1400.
   2. «bé || 9. Molt. Un rey molt noble e de bones custumes bé abundós, Llull Cavall. 5. Un sobre lit blanch ab listes vermelles ben squinçat, doc. a. 1410 (Alós Inv. 19). […] Es un home qu’es ben ric, Saisset Hist. i Coum. 13. Quan eren ben a prop de l’arribada, Alcover Poem. Bíbl. 41.» (DCVB)

La segona informació de Coromines és molt valuosa: el llatí bene és «la forma adverbial corresponent a bonus» (DECLC, I, p. 740-a-43). Això significa que bé i bo són la mateixa paraula, com ho són perfecte (qualificatiu) i perfectament (circumstancial de manera). La vinculació entre bo i bé permet fer tres deduccions aclaridores. La primera és molt simple: el valor bàsic de bo serà com el de ben, però sense la terminació –ment: ‘adequat (per a una finalitat)’.

En la definició que el DGLC fa de bo (reproduïda en 2c), hi ha la mateixa actuació que en bé: una pluralitat de valors particulars (§2.1, 1), dos coincidents amb la definició de bé (satisfactori, avantatjós). Al costat d’eixa limitació, trobarem adequat en la tercera accepció (2c.iii): «adequat a un fi assenyalat o proposat». Fabra limita la definició a construccions que expliciten la finalitat (aigua bona per a beure). Però, quan no diem la finalitat, deu estar implícita. Així Caminar és bo comporta la finalitat o «objecte» bo per a les persones:

2. DECLC: vincula bé (circumstancial de manera) a bo (adjectiu qualificatiu)
   1. El llatí bene és «la forma adverbial corresponent a bonus» (DECLC, I, p. 740-a-43).
      1. Això significa que són la mateixa paraula, com ho són perfecte (qualificatiu) i perfectament (circumstancial de manera).
      2. Eixa característica permet fer tres deduccions aclaridores.
   2. Primera: definició del valor bàsic de bo:
      1. Com el de bé, però sense -ment: ‘adequat (per a una finalitat)’.
   3. Definició de bo en el DGLC: hi ha la mateixa variació que en bé (pluralitat de valors particulars, §2.1, 1).
      1. «bo adj. Que reporta utilitat, satisfacció, benefici (avantatjós, útil, convenient; favorable). [exemples i algun matís].
      2. » / Que encara serveix, no deteriorat. [exemples]
      3. » // Adequat a un fi assenyalat o proposat, que satisfà el seu objecte. Aigua bona per a beure. [més exemples].»
   4. Però, com a tercera accepció del DGLC, apareix el valor que hem donat com a bàsic: «adequat a un fi assenyalat o proposat, que satisfà el seu objecte, aigua bona per a beure».
      1. Quan la finalitat no és explícita, deu estar implícita:
      2. Caminar és bo (per a les persones).

 

2.3.2   Dos valors expressius: un bon treball i un bon grapat

La segona deducció de la vinculació entre bo i bé (2a) és poder entendre dos usos expressius de l’adjectiu bo (un bon estudi / un bon grapat, 3-5). El primer és prou simple, ja que deu respondre a un paral·lelisme. Al costat de treballar bé (valor que implica objectivitat) i ben alt (valor que conté expressivitat), tenim la mateixa parella en bo i bon: un treball bo (adequat; expressió objectiva) i un bon treball (adequat, amb expressivitat).

El fonament és que bo i bé són la mateixa paraula. Per tant, a la parella parlar bé / ben alt (objectivitat / expressivitat) li hem aplicat un treball bo / un bon treball (amb la mateixa distinció). Els valors van units a l’orde. Quan bé i bo van al final de la construcció, hi ha objectivitat (parlar bé = un treball bo); quan ben i bon van davant del nucli, tenim expressivitat (ben alt = un bon treball).

Quant al valor, és l’objectiu més expressivitat. Per tant, el valor general serà ‘adequat amb expressivitat’. Dos exemples més: {Ací, només venem carn bona / Ací tens una bona carn}, {Dret és una carrera bona / Dret és una bona carrera}

3. Segona deducció de la vinculació entre bo i bé (2a): ús expressiu de un bon treball
   1. Creació: seguint un paral·lelisme
   2. Fonament: treballar bé (objectivitat) i ben alt (expressivitat).
      1. Efecte: un treball bo (objectivitat) i un bon treball (expressivitat).
   3. Aplicació del mateix orde:
      1. Bé i bo al final de la construcció: objectivitat (parlar bé = un treball bo).
      2. Davant del nucli: expressivitat (ben alt = un bon treball).
   4. Valor: adequat amb expressivitat.

El DGLC i el DCVB tracten la nostra construcció sense vincular-la amb l’expressivitat de ben, però tenen una actuació molt diferent. Fabra definix primer el valor objectiu de bo (4a.i) i, després d’un punt i a part, caracteritza l’ús expressiu (4a.ii). La proposta descrita tracta com a accepcions molt diferents l’objectiva i l’expressiva. Tenint en compte que només varia l’expressivitat, podem sospitar que la segona definició serà poc adequada. En efecte, el DGLC tracta l’adjectiu qualificatiu bo com si fora un quantitatiu: «que excel·leix […], que posseeix en alt grau […]»:

4. Diccionaris: no vinculen un bon treball a ben alt. Actuació del DGLC
   1. Separa el valor objectiu i el valor expressiu amb un punt i a part, i dona propietats semàntiques noves,
      2. «[valor objectiu] Que reporta utilitat, satisfacció [Fabra dona una pluralitat de valors particulars, mireu §2.1, 1]. […]
      3. [Primer punt i a part] Que excel·leix en el seu gènere, que posseeix en alt grau les qualitats desitjables. Un bon treballador. Un bon poeta. Un bon marit. Un bon exèrcit. Un bon cavall. Un bon dibuix. Una bona escopeta. Un bon govern. Ésser de bona família, distingida, de bona reputació. [hi han més valors i més exemples].»
   2. Efecte: tractar com a accepcions molt diferents l’objectiva i l’expressiva, que només varien en l’expressivitat.
      1. Resultat: el DGLC tracta l’adjectiu qualificatiu bo com si fora un quantitatiu («que excel·leix […], que posseeix en alt grau […]»).

En el DCVB, Moll i Sanchis Guarner degueren focalitzar el valor objectiu de l’adjectiu qualificatiu, al qual donen un valor general (5a) i l’apliquen a nou grups, sense diferenciar entre l’orde «nom + bo» ni «bon + nom». Eixe camí deixa sense explicar l’expressivitat, però no introduïx valors objectius diferents a  on no n’hi han:

5. Actuació del DCVB: com que el valor objectiu és el mateix, definix eixe valor (a), l’aplica a nou grups i ignora la posició de l’adjectiu qualificatiu
   1. «adj. Que posseeix perfecció dins el seu gènere.»
      1. || 1. En l’orde moral. Deus és ço que ressucitarà los homens bons e mals, Llull Felix, pt. i, c. 2. De fer bones obres e de esquiuar mal, Llull Gentil 124. […]
      2. a) Home bo: amigable componedor. Han a si acompanyar dos bons homens… a les parts no sospitosos, Consolat, c. 39.
      3. || 2. En l’orde professional. […] Feyts ço que fa lo bo adminestrador, Muntaner Cròn., c. 36. No es tot hom bon aritmetich, Metge Somni iii.
      4. || 3. Aplicat a coses inanimades. Ares es molt bo logar e molt fort, Jaume Cròn. 132. Que gasta bona levita, Penya Poes. 23. Es parlava bon català, Ruyra Parada 141. Tu, ten compte que porto la roba bona, Vilanova Obres, xi, 40.
      5. [seguix fins a l’accepció 9]»
   2. Negatiu: no explica l’expressivitat de l’anteposició.
      1. Però no intenta crear valors objectius que, en realitat, no existixen (cf. 4b i 4b.i).

El segon ús expressiu (el de un bon grapat) és més complicat. Per a definir quin és el contingut semàntic que té, és útil la consulta del DGLC i del DCVB:

6. Ús expressiu de un bon grapat: actuació dels diccionaris
   1. Valor de un bon grapat: «en excés, no petit» (DGLC); «molt, notable per la magnitud o intensitat» (DCVB).
   2. «bo [cap al final de l’entrada] «En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Hi ha tres llegües bones. Pesar un quintar ben bo. Una bona estona. Una bona provisió de palla. Un bon nombre de llibres. Ha tingut una bona desgràcia. Bons maldecaps passarà! / Fer-la bona, fer-la grossa, un bon disbarat.
      1. // Bona cosa, molt.» (DGLC)
   3. «bo adj. Que posseeix perfecció dins el seu gènere. […]
      1. || 10. [darrera accepció de l’adjectiu] Molt; notable per la seva magnitud o intensitat. D’aplegadisses llances quan té un bon ram, Canigó viii. ¿Sabeu qui’n té bona culpa?, Penya Poes. 120. Comensa a pegarli bones roegades, Roq. 46. Somniaven un bon caliver de garbons, Víct. Cat., Ombr. 22.» (DCVB)
      2. a) Bona cosa: abundància, notable quantitat (or., occ., val.). «Si hi ha bona cosa llet, poden fer més formatge» (val.). Es menester acompanyarlos ab bona cosa de vi, Martínez Folkl. val. 35.»

Fabra diu «en excés més aviat que en defecte, no petit» (6b); i el DCVB recorre a «molt» i «notable per la magnitud o intensitat» (6c.i). En les dos definicions, hi ha exageració, és a dir expressivitat (com en ben alt). La segona definició de Fabra (que és negativa, «no petit») implica el valor contrari (gran), confirmat per la tercera definició («considerable»). Diria que eixa proposta és molt adequada. De fet, la definició a què arribarem és ‘gran amb expressivitat’. En canvi, no veig que la primera proposta («en excés») siga aplicable als exemples. Com ara fer un bon pes implicar un pes gran, però no un pes excessiu.

El DCVB comença a definir bo per molt, paraula que és adequada per a ben alt, però difícilment per a bo o bon, ja que és un adjectiu qualificatiu. Certament, en els exemples apareix Té bona culpa, que és interpretable com a ‘té molta culpa’. Però hauríem d’explicar eixe exemple sense proposar molt. Per contra, «considerable» i «notable per la seva magnitud» són semblants. Mirem si podem aclarir el tema: en concret, com han arribat els parlants a entendre bo com a gran, considerable, notable per la magnitud.

En la parella treballar bé / ben alt, no usem ben amb el valor bàsic (‘adequat’), sinó amb un altre (molt amb expressivitat). Paral·lelament, en un menjar bo i un bon grapat de no usem bon amb el valor bàsic (‘adequat’). ¿Quin és el valor que ara apliquem? L’adjectiu bo és qualificatiu i, per tant, ha d’expressar una qualitat (i no una quantitat). En canvi, ben és quantitatiu perquè incidix en constituents no nominals.

Gràcies al DGLC, sabem quina és la resposta: en un bon grapat, l’adjectiu bon significa ‘gran, considerable’. Però ens hauríem de preguntar de quina manera els parlants han arribat a eixe valor des del bàsic de la paraula (‘adequat per a una finalitat’). Podem aclarir eixa qüestió si tenim en compte dos factors. El primer és la vinculació que ha d’haver entre ben alt i un bon grapat: ha d’estar prop de ‘molt amb expressevitat’.

El segon factor és que hi ha una qualitat que està prop de la quantitat: la grandària (implicada per «no petit», i també per «notable per la magnitud», 6b). En efecte, molt de formatge ocupa més espai que poc de formatge; i podem presentar una culpa gran com a molta culpa.

Si ara sumem els dos factors, obtindrem el procés creatiu: com que havíem d’arribar a un valor pròxim a ‘molt amb expressivitat’, i hi ha una qualitat pròxima a la quantitat (la grandària), interpretem un bon grapat com a ‘un grapat adequat en la grandària per a la seua finalitat, més expressivitat’. En definitiva, ‘gran amb expressivitat’.

El valor dit justifica que l’adjectiu bo aparega amb noms que mesuren noms no comptables (arròs, tela, arena) o parts d’un nom comptable en singular (coca, cuixa): Falta un bon grapat d’arròs / Ha fet malbé un bon tros de tela / Dona’m un bon tros de coca. Si la mida és exacta i no permet ser gran o xicoteta, interpretem bo com a ‘ben ple’ (Necessitem un bon cabàs d’arena).

Quan el nom no admet el valor ‘adequat’, interpretem que significa ‘gran’ (o fort, o llarg): Li pegà un bon pessic al braç / El gos li pegà un bon mos en la cama / Per a arreglar el forn, estaré tres hores bones.

Per contra, si el nom admet la qualificació ‘de bona qualitat o de mala qualitat’ (és a dir, si admet l’adjectiu roín), la interpretació de ‘gran amb expressivitat’ no exclou la qualitat general. Així, un bon entrepà és un entrepà gran (amb expressivitat), però sense deixar de ser un entrepà atractiu, abellidor: adequat per a la gana de qui parla.

Com a regla general, bo amb el valor ‘gran amb expressivitat’ va anteposat al nucli (com en ben alt). La posposició deu ser escassa per dos raons: perquè la construcció no és tan expressiva (Necessitaré tres hores bones); i perquè la construcció «nom + bo» ha d’excloure l’aplicació objectiva de bo (‘adequat per a una finalitat’):

7. Segona deducció de la vinculació entre bo i bé (2a): ús expressiu de un bon grapat
   1. Arribem al valor «gran, considerable, notable per la magnitud» (6b) gràcies a dos factors.
      1. Primer: la vinculació que ha d’haver entre ben alt i un bon grapat; efecte: prop de ‘molt amb expressevitat’.
      2. Segon: la grandària està prop de la quantitat (molt de formatge: ocupa més espai que poc de formatge; una culpa gran és semblant a molta culpa).
   2. Resultat: ‘adequat en la grandària per a la seua finalitat, més expressivitat’.
      1. Més simples: ‘gran amb expressivitat’.
   3. Aplicació a noms que mesuren noms no comptables (i-iii) o que indiquen parts de comptables en singular (iv):
      1. Falta un bon grapat d’arròs
      2. Ha fet malbé un bon tros de tela
      3. Necessitem un bon cabàs d’arena
      4. Li feu un bon forat a la coca
   4. Noms que no admeten ‘adequat’: ‘gran’ (o ‘fort, llarg’):
      1. Li pegà un bon pessic al braç
      2. El gos li pegà un bon mos en la cama.
      3. Per a arreglar el forn, estaré tres hores bones.
   5. Si admet ‘adequat’, ‘gran, sense excloure l’adequació general’:
      1. Voldria menjar-me un bon entrepà
   6. Com a regla general, va anteposat al nucli (com en ben alt).
      1. Posposició: escassa (c.vi). La construcció no és tan expressiva, i ha d’excloure l’aplicació objectiva de bo (‘adequat per a una finalitat’).

 

2.3.3   La construcció bona cosa

La vinculació teòrica entre bo i bé no solament explica una anteposició expressiva (Ha fet un bon treball, 3b-d) i la creació d’un valor expressiu nou (gran amb expressivitat, un bon grapat, 7). La unió tan estreta que hi ha sobre bo (qualificatiu) i bé (circumstancial de manera) també fa claror sobre una evolució, que consistix en completar l’ús del bé i ben quantitatiu.

Sabem que bé i ben s’apliquen a qualificatius, a atributius, al quantitatiu poc, a circumstancials i a la predicació, però no al verb ni a noms. També és constatable que bo és un adjectiu qualificatiu, de manera que no expressa una quantitat. Però, quan té el valor ‘gran amb expressivitat’, està prop de la quantitat si ho apliquem a noms que poden funcionar com a no comptables i com a comptables: una bona culpa significa ‘una culpa grossa’, i això equival a molta culpa. Remarquem que la grandària és una qualitat dels noms comptables (un entrepà pot ser gran o xicotet). Els noms no comptables podem ocupar molt de volum o poc de volum segons la quantitat que hi haja (molt de formatge ocupa més volum que poc de formatge). Finalment, hi han noms que podem usar com a no comptables (tindre molta culpa / poca culpa) i com a comptables (Jesús portava en el seu cos les nostres culpes).

El fet que en els noms no comptables molt i el volum siguen nocions que es toquen deu haver impulsat a crear la construcció quantitativa bona cosa, que significa ‘molt amb expressivitat’. Potser al principi s’aplicaria a noms no comptables: S’han menjat bona cosa de xocolate. Però l’objectiu era completar el ben quantitatiu, de manera que també s’aplica a noms comptables (Han arreplegar bona cosa de diners) i a verbs (Hagué de treballar bona cosa per a poder pagar la casa).

8. Tercera deducció de la vinculació entre bo i bé (2a): creació de bona cosa (molt amb expressivitat; aplicació a noms i verbs)
   1.   Fonament:
      1. bé i ben quantitatiu: aplicació a qualificatius i a atributius, a quantitatius, a circumstancials i a la predicació; però no a noms ni al verb.
      2. Bo: adjectiu qualificatiu que ha adquirit el valor ‘gran amb expressivitat’.
   2. Els noms comptables tenen grandària (un entrepà {gran / xicotet}); els noms no comptables ocupen més volum a més quantitat (molt de formatge n’ocupa més que poc de formatge).
      1. Hi han noms no comptables que podem usar com a comptables: Tinc molta culpa / les culpes de tots nosaltres.
      2. Resultat: superposició entre la grandària i la quantitat:
      3. una bona culpa equival a molta culpa.
   3. Efecte: creació de bona cosa. Aplicable a noms no comptables (i), comptables (ii-iv) i verbs (v-vi).
      1. Has de posar bona cosa de farina
      2. El xiquet té bona cosa de joguets
      3. En sa casa, trobaràs poc de menjar, però bona cosa de llibres
      4. Ha arreplegat bona cosa de diners
      5. Quan ja havia plorat bona cosa, es va tranquil·litzar
      6. Ha de treballar bona cosa per a poder pagar la casa.

Quant a l’abast geogràfic, el DCVB atribuïx bona cosa al català (tant l’oriental com l’occidental) i al valencià (9a). Sobre l’ús, Reig (1997: 52; 205: 125) ha remarcat l’arrelament de bona cosa al valencià viu: «aquesta locuciò és molt emprada pels valencians». Per una altra banda, Enric Valor (1977: §122.4) indicava, ufanós, que el valencià i el francés actuaven en paral·lel: la construcció bona cosa «té el seu paral·lel en el francés bonne chose».

A més del DCVB, arrepleguen bona cosa el DGLC (9d.i), autor que també la incorpora a la seua gramàtica de 1956 (9d.ii). El DIEC reproduïx d’una manera pràcitcament literal les paraules del DGLC (compareu 9d.i i 9e.i), però suprimix bona cosa. El DNV ha recuperat la construcció (9d.iii):

9. Bona cosa: abast geogràfic, ús i valoració. Fonts
   1. Cronologia i àmbit geogràfic (DCVB; 6c).
      1. L’ús de bon com a intensificador podria ser recent (del segle xix).
      2. Àmbit: català oriental, català occidental i valencià.
   2. Ús segons Reig (1997: 152; 2015: 125):
      1. «Aquesta locució és molt emprada pels valencians.»
   3. Valoració d’Enric Valor (1977: §122.4): s’enorgullix de bona cosa.
      1. «Té el seu paral·lel en el francés bonne chose».
   4. Inclusió en obres significatives: DGLC, Fabra (1956), DNV.
      1. «bo [cap al final de l’entrada] «En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Hi ha tres llegües bones. Pesar un quintar ben bo. Una bona estona. Una bona provisió de palla. Un bon nombre de llibres. Ha tingut una bona desgràcia. Bons maldecaps passarà! / Fer-la bona, fer-la grossa, un bon disbarat. // Bona cosa, molt.» (DGLC)
      2. «Els anomenats adverbis de quantitat o de grau són [22]: quant, tant, molt, poc, gaire, bastant, prou, massa, força, més, menys, que, ben, gairebé, quasi, gens, amb les locucions tant més, tant menys, pel cap alt, ben bé, ultra mesura, bona cosa de». (Fabra 1956: §90)
      3. «cosa […] 9 bona cosa (de)loc. adv. i prep. Molt (de). Hem menjat bona cosa d’arròs. Estudia bona cosa.» (DNV)
   5. El DIEC seguix el DGLC quasi paraula a paraula, però suprimix bona cosa.
      1. «bo 7 1 adj.[LC] En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Hi ha tres llegües bones. Pesar un quintar ben bo. Una bona estona. Una bona provisió de palla. Un bon nombre de llibres. Ha tingut una bona desgràcia. Bons maldecaps passarà! 7 2  [LC] fer-la bona Fer un bon disbarat.»

Resumim. L’ús quantitatiu de bé i ben és medieval i de tota llengua (1). Una aportació de Coromines (bo i bé són en realitat la mateixa paraula, 2a) ens ha permés explicar l’ús expressiu de l’adjectiu bo (una bona empresa, 3b-d) i la creació d’un valor nou (gran amb expressivitat, un bon mos, 7).

També hem pogut explicar una evolució, en la qual hem assignat a bona cosa el valor quantitatiu (molt amb expressivitat) per a completar l’ús sintàctic de bé i ben (bona cosa de joguets, treballar bona cosa, 8).

En la bibliografia treballada, no hi ha cap proposta sobre la formació dels dos usos expressius i de la construcció bona cosa, de manera que ens podríem trobar davant d’una aportació:

10. Deduccions fetes a partir d’una informació de l’aportació de Coromines
    1. Bo i bé són en realitat la mateixa paraula (2a).
       1. És la base per a entendre tres processos
    2. Explicació de l’ús expressiu de l’adjectiu bo (3b-d).
       1. una bona empresa
    3. Justificació del valor ‘gran amb expressivitat’ (7).
       1. un bon mos
    4. Compleció de l’ús del bé i ben quantitatiu: bona cosa (8).
       1. bona cosa de joguets, treballar bona cosa
    5. Bibliografia treballada:
       1. No explica la formació de les tres creacions (b-d).