15 Resum de cada capítol. Bibliografia

Per a ajudar als lectors a recordar el contingut bàsic dels tretze capítols primers, he elaborat un resum de cada capítol. Els he dividit en dos parts: primer, l’exposició de la perspectiva de Fabra (capítols segon-sisé, precedits del capítol 1); a continuació, l’anàlisi de l’actuació de la Gran Enciclopèdia Catalana, de la Secció Filològica i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (capítols seté-tretzé).

15.1    Emmarcament del tema: perspectiva de Fabra sobre les paraules compostes (capitols 2-6, precedits del capítol 1)

  1. Condicions per a rectificar normes prèvies: una proposta
    1. Si no actuem bé, en les modificacions de normes hi han beneficiats i perjudicats, vencedors i vençuts. En canvi, el potenciament de la racionalitat (ii-iii) i la substitució de la rigidesa (sovint unida al dogmatisme) per la flexibilitat (vinculada a l’humanisme) ens ha permés arribar a un camí sense perjudicats: períodes llargs en què la norma antiga va retrocedint i, correlativament, la norma nova va escampant-se.
      1. Potenciar la racionalitat amb dos mitjans:
      2. exposar en públic les causes que aconsellen modificar una norma;
      3. disposar d’àmbits públics en què una persona puga argumentar sobre una limitació en la normativa.
    2. En canvi, la proposta de la Secció Filològica (al cap de quatre anys, només arrítmic) comporta que els parlants alfabetitzats haurien de desaprendre arítmic i aprendre arrítmic.
      1. Actualment, ni exposició pública (a.ii) ni àmbits de propostes i debats (a.iii).
  2. Primera separació negativa de Fabra (1956): l’estructura de la gramàtica
    1. Al llarg del segle xx, trobem en moltes gramàtiques d’autors de renom un orde simple i coherent: {fonètica + formació de l’oració + formació de paraules}.
      1. La morfologia va en la formació de l’oració perquè hi participa (Tres dones s’acosten / *s’acosta).
      2. Per contra, la derivació i la composició no tenen cap funció en la formació de l’oració.
    2. Això no obstant, la gramàtica de la Secció Filològica es separa dels predecessors basant-se en una afirmació que no és certa (la seua actuació seria l’habitual).
      1. Unix la morfologia i la formació de paraules en una part que titula «morfologia»;
      2. i la posa davant de la «sintaxi», col·locació que fa caure en l’anomalia metodològica d’haver d’usar conceptes en la «morfologia» (nom, adjectiu, verb) que el manual caracteritzarà posteriorment (en la «sintaxi»).
    3. El factor que importa no és la separació, sinó l’absència de constatar-la i justificar-la; i, sobretot, el fet que, en compte de millorar la teoria dels predecessors, la Filològica l’empitjora.
  3. ¿Per què Fabra escrivia assaonar?
    1. Propietats bàsiques de la derivació.
      1. Part fonamental de la derivació: {fang / fangós}, {trist / tristor}, {roig / enrogir}; canvi de categoria sintàctica; el sufix no té valor semàntic.
      2. Part secundària: {ploma / plomall}, {fregar / fregall}; el sufix té valor semàntic; moltes particularitats.
    2. Propietats bàsiques de la composició.
      1. Composició: el valor de la construcció no és la combinació dels components; sempre: irregularitats.
      2. Tres classes de composició: {ull de poll (irregularitat semàntica només) / aiguamoll (semàntica i sintàctica, o flexiva) / desfer} (prefix compositiu).
      3. Prefix compositiu: té contingut semàntic (conegut dels parlants), però no pot ser un constituent d’una oració.
    3. Consciència: tant en la derivació com en la composició, els parlants poden perdre-la.
      1. Exemples: viatge, també. Per als parlants (i, per tant, per a la llengua), són paraules simples.
    4. Grafia de les paraules derivades: com la de les paraules simples.
      1. {arraconar = carro}, {enriquir = Enric}, {assaonar = passar}.
    5. Grafia de les paraules compostes: té regles específiques.
  1. ¿Quines regles determinen la grafia de les paraules compostes?
    1. Regles fonamentals:
      1. Sintaxi regular: separem els components (ull de poll).
      2. Irregularitats sintàctiques (aiguamolls) o només morfològiques (maldecaps): tendim a aglutinar.
    2. Justificació de l’aglutinació: una part de les paraules compostes s’acosten cap a la fonètica i la morfologia de les simples.
      1. mals de cap (construcció sintàctica, ‘dolors en el cap’)
      2. maldecaps (paraula composta, ‘preocupacions’).
    3. Primer factor que anul·la les dos regles bàsiques (a).
      1. Quan els parlants perden la consciència dels components (tots o algun), apliquem l’ortografia de les simples (també, aiguardent).
      2. Efecte: seguim unint l’ortografia i el saber dels parlants.
    4. No hauríem d’aglutinar quan dificultaríem la lectura (antires) i afavorim la formació d’una interpretació errònia (interés).
      1. També: quan la composta coincidiria amb una simple o una derivada (exportar > exportador / ex + portador).
  2. El guionet. ¿Per què Fabra escrivia antireumàtic i asimètric?
    1. Guionet: en la lectura, ¿té utilitat o és un destorb?
      1. En despús-ahir, comunica que hi han dos síl·labes tòniques i quina és la primera; també expressa quin és el segon component; i dóna a entendre que despús no és una paraula de la llengua.
      2. Deducció: en cada ús, cal explicar quin avantatge aporta.
    2. Italià, francés i anglés: aglutinen el prefix compositiu sense canviar la grafia (asimètric). Però incorren en quatre limitacions:
      1. No solen explicitar la norma.
      2. Actuacions heterogènies (ara arítmic, ara arrítmic).
      3. No poques excepcions (in + real = irreal).
      4. Ho apliquen a paraules que només són compostes en llatí o en grec (eradicar, en compte de erradicar).
    3. Castellà i galaico-portugués: grafia de les simples (arrítmico) o guionet.
      1. El guionet comporta conservar la grafia dels components.
      2. No hi ha delimitació entre els dos grups.
  3. Un marc atractiu: Fabra (1956)
    1. En Fabra (1956), hem trobat limitacions i aportacions.
      1. Limitacions: previsibles; no existix la perfecció en la ciència (les teories són sempre provisionals).
      2. Factor decisiu: les aportacions. Si un autor repetix els encerts dels predecessors, serà un transmissor. Si perd aportacions (en un concepte), no serà un bon autor (en el tractament d’eixe concepte). Si fa aportacions, serà un bon autor.
      3. Set aportacions clares de Fabra (descrites en b); afecten la teoria i la normativa. Per tant, el nostre autor és positiu en la grafia de les paraules compostes.
    2. Aportacions:
      1. Visió global: quan cal separar (sintaxi regular, blat de moro) i quan convé aglutinar (irregularitat morfològica, maldecaps).
      2. Par la de la funció del guionet en cada una de les dos possibilitats («evitar falses interpretacions»).
      3. Davant del llatí, té en compte els interessos de la llengua (que posa dins dels parlants; inaudit no seria composta).
      4. Els parlants han de tindre capacitat de decisió per a solucionar problemes.

15.2    Les paraules compostes segons la Gran Enciclopèdia, la Secció Filològica i l’Acadèmia Valenciana (capítols 7-13)

  1. Separació de Fabra (en 1972) i retorn (en 1992) sense mostrar les raons de Fabra
    1. Hem de mirar l’actuació de l’italià, del francés o de l’anglés.
      1. Però, si volem evitar supeditacions externes, també ens hem de mirar a nosaltres mateixos.
    2. El grau de formació en la teoria lingüística i el nivell de coneiximent de les gramàtiques de Fabra facilitaria la modificació errònia de la grafia de paraules compostes.
      1. 1972: de infraestructura a infrastructura.
    3. La Secció Filològica tornà en 1992 a la grafia de Fabra (infraestructura).
      1. Limitació: no va mostrar les seues raons ni l’error de la modificació de 1972.
      2. Eixes dos absències possibilitaren que hi hagueren reaccions socials poc positives.
    4. A més, en compte de regles simples i clares (aglutinació gràfica del prefix compositiu a la paraula simple, asimetria) la Filològica formulà regles llargues i vagues.
  2. Emmarcament de l’Ortografia (2007) de la Secció Filològica
    1. La institució separa l’ortografia de la gramàtica; però, en compte d’explicar el motiu, vol justificar la vinculació entre l’ortografia i la gramàtica.
      1. La causa real de l’extracció podria ser un apèndix de cap a 10.000 exemples, que té una extensió semblant a la del tractament.
    2. Deixant de banda les ortografies extraordinàriament irregulars (l’anglesa i la francesa), l’estudi de l’ortografia té la missió d’explicar quines són les regles que determinen l’ús de cada lletra.
      1. Els exemples són necessaris, però com a exemplificació de les regles (que són el factor bàsic).
      2. Els exemples sense regla són com la pràctica sense teoria.
    3. Grafia de les paraules compostes: depén de propietats d’eixes paraules. Per tant, ha d’anar en la composició (Fabra 1956).
      1. La Filològica posa la grafia de les paraules compostes en el manual d’ortografia, sense constatar-ho ni justificar-ho.
  3. Més separacions de Fabra (1956): teoria de la derivació i de la composició
    1. Separar l’ortografia de la gramàtica demana definir els conceptes de la gramàtica usats en l’ortografia a fi que els lectors puguen entendre-ho sense tindre la gramàtica al costat de l’ortografia.
      1. L’Ortografia de la Secció Filològica no definix paraula derivada, paraula composta, afix derivatiu i prefix compositiu (potser perquè la gramàtica no ho fa tampoc).
    2. La pobresa teòrica va unida a una separació forta de Fabra en la direcció de presentar com a difícils coses simples.
      1. De dos parts (derivació i composició), passem a sis, tres de les quals no pertanyen a la formació de paraules («truncament», «reduplicació» i «sigles»).
      2. La sisena part són les «locucions» (ull de poll), que Fabra anomenava paraules compostes.
    3. El resultat d’eixa actuació és transformar expressions simples (la grafia de les paraules compostes) en «la grafia dels mots prefixats, dels compostos i les locucions».
      1. «Els mots prefixats» no serien ni «compostos» ni derivats.
    4. No estem analitzant qualsevol ortografia ni qualsevol gramàtica, sinó les obres d’una institució pública.
  4. Retrocés en la normativa. La grafia de les paraules compostes segons la SF
    1. La teoria tan escassa (§9.a) fa que la Secció Filològica no explique la llengua (i la pobresa teòrica contribuïx a incórrer en errors).
      1. En general, no justifica tampoc les normes.
    2. Per als lectors, la unió d’eixes característiques (a, i i) és haver de memoritzar la grafia de cada paraula composta.
      1. ¿Quina utilitat té el tractament de les paraules compostes?
    3. Les aportacions de Fabra desapareixen.
      1. La seua concepció justifica grafies de la Secció Filològica (erradicar, correferent, ornitorrinc).
    4. La institució diu que la seua proposta sistematitza i simplifica.
      1. La grafia de les paraules compostes no ho verifica.
    5. Podem repetir (9d) que tractem l’ortografia de la institució a qui les lleis catalanes (1991) donen l’autoritat en la normativa.
  5. El guionet en les paraules compostes: increment i reducció sense regulació
    1. En relació a Fabra, la Secció Filològica ha reduït quantitativament l’ús del guionet en les paraules compostes.
      1. Però, en general, els lectors no veuen que la institució es fonamente en raons comunicatives.
      2. La Filològica ¿ha «contribuït a sistematitzar» el guionet?
      3. Una proposta plana ¿és millor que l’estructural de Fabra?
    2. El camí del gramàtic de Barcelona té una exigència important:
      1. Explicar quina «interpretació falsa» evita cada ús del guionet (o quin altre avantatge comunicatiu aporta).
    3. La reducció de l’ús del guionet que ha fet la Secció Filològica es podria explicar per la confluència de quatre factors:
      1. En general, no justifica les normes.
      2. Afirma que les paraules compostes s’escriurien aglutinades perquè considera que ull de poll seria una «locució».
      3. Actua com si l’aglutinació fóra un bé per ella mateixa, de manera que caldria reduir l’ús del guionet.
      4. Com que no usa criteris qualitatius, la reducció és cega, fet que difícilment podia no tindre efectes negatius.
    4. Les dos utilitats fonamentals del guionet: una proposta.
      1. En paraules locals, regionals o antigues, comunica que la paraula és composta i quins són els components (entre-nus).
      2. Quan la paraula composta té cinc síl·labes o més (cúmulus-nimbus), facilita la lectura i la interpretació.
  6. Més canvis ortogràfics en les paraules compostes (OIC 2017)
    1. Tres grups:
      1. Modificacions adequades (un sensepapers, ex + portador).
      2. Complicacions negatives ({exdirectora però ex-directora general}; {la no-bel·ligerència però la no confessionalitat}; {hispanoamericài hispanoamericà}).
      3. Errors (matadegolla: coordinació sense i).
    2. La Filològica voldria regular-ho tot, però dedica poca atenció als fonaments de la teoria i de la normativa (deducció feta també en §10.6: «Fabra: lloança i desconsideració»).
  1. L’Acadèmia Valenciana incorpora les variacions de la Secció Filològica
    1. En la superfície, hem trobat l’actuació de la Filològica (atribució a les normes de característiques pedagògiques que no tenen).
      1. El fet de no parlar clarament fa usar una llengua difusa.
    2. En la fondària, hem deduït una actitud valenta i generosa, que convida la Filològica a actuar igual. Coordinació.
      1. Convergència: quan socialment siga factible. 

        Bibliografia

        Acadèmia Valenciana de la Llengua → DNV, GAVL

        Amengual, Juan José (1835): Gramática de la Lengua Mallorquina. Palma. Use la segona edició (corregida i augmentada), Impremta de P.J. Gelabert, 1872.

        Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

        DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-68): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca. Ed. Moll. Deu volums.

        DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

        DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona. Edhasa. Use l’edició de 1968.

        DIEC (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62. Segona edició, 2007.

        DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

        Fabra, Pompeu (1906): «Qüestions d’ortografia catalana», I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, 1906, 188-221. Reproduït en Fabra (1980: 23-78). [Seguint la convenció que s’ha estés, no citaré per l’any de la publicació de les actes del congrés, sinó per l’any en què es va fer.]

        Fabra, Pompeu  (1912): Gramática de la lengua catalana. Barcelona. L’Avenç.

        Fabra, Pompeu (1919-28): Converses filològiques. Volum 7 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010. Amb les lletres «E.B.», també cite l’edició de Barcelona, Barcino (1954-55), dos volums.

        Fabra, Pompeu (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona. Edhasa. Use l’edició de 1968.

        Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica Catalana. Barcelona. Teide.

        Fabra, Pompeu (1980), La llengua catalana i la seva normalització. Barcelona, Ed. 62. A cura de Francesc Vallverdú.

        GAVL (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

        GCC (2002): Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Llorent, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya). Barcelona, Empúries. Tres volums.

        Ginebra, Jordi (2017): La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili.

        Grevisse, Maurice (1936): Le bon usage. Grammaire Française. Gembloux. Use l’edició de 1969, Ed. Duculot.

        GDLC (1982): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. Use l’edició de 1983.

        GEC (1969-80): Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Gran Enciclòpedia Catalana.

        GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

        Institut d’Estudis Catalans (1990): Documents de la Secció Filològica. I. Barcelona.

        Institut d’Estudis Catalans (1992): Documents de la Secció Filològica. II. Barcelona.

        Institut d’Estudis Catalans (1996): Documents de la Secció Filològica. III. Barcelona.

        Institut d’Estudis Catalans (1997): Documents normatius (1962-1996) (amb les novetats del diccionari). Barcelona.

        Institut d’Estudis Catalans (2003): Documents de la Secció Filològica. IV. Barcelona.

        Institut d’Estudis Catalans → GIEC, OIEC

        Marquet, Lluís (1972): «Novetat i llenguatge. La catalanització dels mots amb S líquida inicial. 1», Serra d’Or, p. 607.

        Marquet, Lluís (1972b): «Novetat i llenguatge. La catalanització dels mots amb S líquida inicial. 2»,  Serra d’Or, p. 664.

        Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

        Mascaró, Joan (2002): «Morfologia: aspectes generals», dins Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Llorent, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya), I, p. 467-484. Barcelona, Empúries.

        Medina, Jaume (2000): L’art de la paraula. Tractat de retòrica i poètica. Barcelona, Proa.

        Moll, Francesc de B.           (1952): Gramática histórica catalana. Use la versió catalana de F. Fabregat, València, 1991.

        Moll, Francesc de B. (1968): Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears. Palma, Ed. Moll.

        OIEC (2017): Ortografia de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

        Quirk, Randolph / Sidney Greenbaum / Greffrey Leech / Jan Svartvik (1985): A comprehensive grammar of the english language. London and New York, Longma.

        Saragossà, Abelard  (1997): Criteris de la normativa. L’ortografia contemporània. Uns quants problemes actuals. València. Ed. Saó i Diputació de Tarragona.

        Saragossà, Abelard (2000): «Una aportació de Fabra inadvertida: l’ortografia de les paraules compostes», La lingüística de Pompeu Fabra (edició a cura de Jordi Ginebra, Raül-David Martínez Gili i Miquel Àngel Pradilla), Alacant, IIFV i Universitat Rovira i Virgili, volum I, p.87-100.

        Saragossà, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. Gandia, CEIC Alfons el Vell. Cite per la segona edició (revisada i augmentada), València, Tabarca Llibres, 2005.

        Solà, Joan (1972-1973): Estudis de sintaxi catalana. Dos volums. Barcelona, Edicions 62.

        Solà, Joan (1973): «Ortografia i gramàtica catalanes», La linguistique catalane, A. M. Badia i G. Straka (eds.), 81-113. Cite per Solà (1990: 11-39).

        Solà, Joan (1989): «L’ortografia ahir, avui, demà», Les formalitats gràfiques i ortogràfiques de l’escrit, P. Battaner, J. Gutiérrez i E. Sanahuja (eds.), 23-45. Cite per Solà (1990: 41-61).

        Solà, Joan (1990): Lingüística i normativa. Barcelona. Empúries.

        Solà , Joan (1994), Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona, Empúries.

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Grafia de les paraules compostes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*