13 ¿Com ha actuat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua davant dels canvis ortogràfics de la Secció Filològica?

El dia 1 de juny del 2018, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua aprovà una variació en la normativa, titulada «Acord normatiu sobre algunes convencions ortogràfiques» (consultable en la pàgina web de la institució, http://www.avl.gva.es/web/acords/). Darrere del títol poc precís (algunes i convencions), hi ha l’objectiu d’incorporar les variacions ortogràfiques que, unilateralment, la Secció Filològica havia fet en la seua gramàtica (2016) i la seua ortografia (2017).

A la vista que l’opinió pública percep molt les variacions ortogràfiques, hauria convingut que les modificacions hagueren sigut acordades conjuntament per la Secció Filològica i per l’Acadèmia. De fet, la institució valenciana havia evitat els canvis ortogràfics en la confecció de les seues obres (la gramàtica, GNV 2006; i el diccionari, DNV 2016).

«L’acord normatiu» del 2018 havia estat precedit, en el 2016, per l’establiment de relacions entre les dos institucions (absents durant els primers quinze anys de vida de l’Acadèmia). Les relacions s’han concretat en la voluntat de coordinar-se a través d’una comissió formada per membres de cada institució. L’assumpció ortogràfica de l’Acadèmia (2018) anirà seguida per una «revisió i consens» de les modificacions, segons diu el final de «l’acord normatiu».

Després de comentar per quins motius l’Acadèmia i la Secció Filològica deuen estar coordinades (§13.1), este capítol analitza el document de la institució valenciana (§13.2-§13.7). Els criteris que guien «l’acord normatiu» de l’Acadèmia són positius, però són poc aplicables als canvis ortogràfics introduïts (§13.2-§13.7). Les conclusions (§13.8) valoren el document de l’Acadèmia i, sobretot, reflexionen sobre com haurien d’actuar les dos institucions normativitzadores en la relació entre elles (§13.8, 1-2). També remarquen que els principis normatius i pedagògics que han formulat les dos institucions s’haurien d’aplicar al conjunt de la normativa (i, en general, a les seues gramàtiques, §13.8, 4).

  1. Contingut del capítol
    1. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2018-06-1) incorpora les variacions ortogràfiques que, unilateralment, la Secció Filològica havia fet en la seua gramàtica (2016) i la seua ortografia (2017).
      1. Les modificacions haurien d’haver sigut acordades conjuntament per la Secció Filològica i per l’Acadèmia.
      2. La institució valenciana havia evitat els canvis ortogràfics en la GNV (2006) i el DNV (2016).
      3. «L’acord normatiu» havia estat precedit, en el 2016, per l’establiment de relacions entre les dos institucions (absents prèviament).
      4. Finalitat: coordinar-se a través d’una comissió. Inclourà una «revisió i consens» de les modificacions aprovades.
    2. Per quins motius l’Acadèmia i la Secció Filològica deuen estar coordinades (§13.1).
    3. Anàlisi del document de la institució valenciana (§13.2-§13.7).
      1. Els criteris que guien «l’acord normatiu» de l’Acadèmia són positius, però són poc aplicables als canvis ortogràfics introduïts (§13.2-§13.7).
      2. Les conclusions (§13.8) valoren el document de l’Acadèmia i, sobretot, reflexionen sobre com haurien d’actuar les dos institucions en la relació entre elles (§13.8, 1-2).
      3. També remarquen que els principis normatius i pedagògics que han formulat les dos institucions s’haurien d’aplicar al conjunt de la normativa (i, en general, a les seues gramàtiques, §13.8, 4).

13.1    AVL i SF: una coordinació necessària

Respectant la fidelitat a les necessitats lingüístiques del territori a on cada institució té potestat legislativa, és indubtable que l’Acadèmia i la Secció Filològica deuen estar coordinades. La coordinació humana (que és sempre positiva) és aplicable a les institucions normativitzadores que compartixen la mateixa llengua. Certament, la institució valenciana s’hauria de marcar com al primer objectiu mostrar que la seua activitat és útil (i necessària) per a la societat valenciana. Sense incidir positivament en la pròpia societat, la coordinació externa serà poc útil.

No cal dir que, en eixe procés, la institució més jove deu actuar amb dignitat, com a representant que és del poble valencià i com a institució en qui les Corts Valencianes han dipositat la seua confiança per a regular la llengua pròpia dels valencians. A més, la coordinació lingüística deu estar ben feta. Des d’eixa òptica, mirarem com és «l’acord normatiu» de l’Acadèmia (§13.2-§13-4).

  1. Condicions de la coordinació
    1. Respectar la fidelitat a les necessitats lingüístiques del territori a on cada institució té potestat legislativa.
    2. La coordinació humana (que és sempre positiva) és aplicable a les institucions normativitzadores que compartixen la mateixa llengua.
      1. La institució valenciana s’hauria de marcar com al primer objectiu mostrar que la seua activitat és útil (i necessària) per a la societat valenciana. Sense incidir positivament en la pròpia societat, la coordinació externa serà poc útil.
    3. La institució més jove deu actuar amb dignitat, com a representant que és del poble valencià i com a institució en qui les Corts Valencianes han dipositat la seua confiança per a regular la llengua pròpia dels valencians.
      1. A més, la coordinació lingüística deu estar ben feta.

 

13.2    Principis de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia

L’Acord consta d’un preàmbul (reproduït en 1a-b), un conjunt de cinc punts numerats (que incidixen en els cinc temes ortogràfics indicats en 1c), i un final (1d):

  1. Títol: «Acord normatiu sobre algunes convencions ortogràfiques». Justificació (a-b) i final de l’acord (c)
    1. «És un fet que durant dècades s’ha pogut constatar les dificultats que comporta l’aprenentatge i l’assimilació de determinades convencions gràfiques. Actualment hi ha consens entre els ensenyants i els usuaris en general que una reducció dels accents diacrítics, així com una simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi i del guionet, i uns criteris flexibles sobre la representació gràfica del so vibrant [r] quan apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical, facilitaria l’escriptura i permetria evitar memoritzacions innecessàries. Així, el gramàtic valencià Josep Giner ja va fer una proposta de reducció substancial dels diacrítics, similar a la propugnada posteriorment per Joan Solà.
    2. »És per això que, atenent a una preocupació àmpliament expressada per molts lingüistes, escriptors, docents, tècnics i usuaris de la llengua, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua considera convenient adoptar unes determinades modificacions gràfiques amb l’objectiu de facilitar els usos escrits normatius de la llengua. I ho fa d’acord amb el principi de convergència amb les solucions ja adoptades normativament en la resta del nostre àmbit lingüístic, que és un dels principis bàsics de la Gramàtica normativa valenciana, inspirat en la idea del policentrisme convergent propugnada per Manuel Sanchis Guarner i en la doctrina gramatical dels mestres Josep Giner, Carles Salvador i Enric Valor.»
    3. Les cinc qüestions ortogràfiques tractades en el document són:
      1. Reducció de l’aplicació de l’accent diacrític (dóna > dona).
      2. Limitació en l’ús la dièresi (laïcal > laical).
      3. Supressió de l’ús del guionet en paraules compostes (a corre-cuita > a correcuita).
      4. Incorporació del guionet en paraules compostes (nordestejar > nord-estejar).
      5. Ús de rr en paraules compostes (arítmic > arrítmic).
    4. «L’Acadèmia Valenciana de la Llengua revisarà i consensuarà les decisions normatives amb la resta de les institucions de la nostra llengua que actuen com a referents normatius, amb la finalitat d’aconseguir unes regles comprensibles i aplicables».

El preàmbul (1a-b) i el final (1d) de «l’acord normatiu» indiquen la causa i els objectius, per bé que apareixen un poc dispersos. Si els ajuntem, obtenim la formulació següent:

  1. Causa i objectius de «l’acord normatiu»
    1. Hi han «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació» de regles ortogràfiques («determinades convencions gràfiques», diu el document, 1a).
    2. Per tant, cal elaborar «unes regles comprensibles i aplicables» (1d).
    3. Finalitats: arribar a «una simplificació», la qual hauria «d’evitar memoritzacions innecessàries» i hauria de «facilitar l’escriptura» (1a).

És del tot positiu constatar deficiències (2a) i buscar «regles comprensibles i aplicables» (2b) per a «simplificar» la normativa, «evitar memoritzacions innecessàries» i «facilitar l’escriptura» (2c).

13.3    Anàlisi dels principis de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia

Al costat de factors ben orientats (2), n’hi han que són difusos. El terme convenció apareix en el títol (1) i dos voltes en el preàmbul (1a). Això no obstant, la normativa lingüística i les seues parts (una, l’ortografia) estan formades per normes (o regles), que cal «justificar sòlidament» (Fuster 2000: 499; de 1970). Per contra, la justificació no és necessària en les «convencions», ja que són un «costum, opinió o regla que s’establix per acord exprés o tàcit» (DNV). Quan en una disciplina hi ha un nom adequat (norma o regla), no és positiu que el canviem per un terme estrany, extern i poc adequat (convenció).

El document diu que s’establiran «uns criteris flexibles sobre la representació gràfica del so vibrant [r] quan apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical». En la vida civil, ser flexible s’oposa a ser rígid o dogmàtic, de manera que és una qualitat positiva. En canvi, «flexibilitzar criteris» ¿té sentit en la normativa? Diria que l’objectiu pertinent és procurar que les regles que proposem siguen comprensibles, coherents i adequades per als parlants. Si recorrem a la «flexibilitat» per a justificar arrítmic però asimètric, ¿fem que la normativa siga dúctil, o que siga incoherent? Però una incoherència no és comprensible (2b) ni evita la memorització (2c), ans al contrari: hem de memoritzar que la grafia és asimètric i arrítmic.

Seguim avant en l’anàlisi. Quan un lector reflexiu veu que «l’acord normatiu» busca «una simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi», pensa en dos casos: en primer lloc, en aquelles parelles semblants en què ara hi ha accent i ara dièresi ({conduíem / conduïes}); en segon lloc, u pensa en aquelles paraules que contenen la dièresi en una síl·laba àtona (continuïtat). L’efecte és sentir alegria. Però el document no es referix a eixos dos casos.

Crec que el plantejament objectiu és el següent: la dièresi que causa problemes en l’escriptura no és la de llengües, sinó la dièresi que és subsidiària de l’accent (veí / veïna) i la que indica hiat en síl·laba àtona (continuïtat). Eixa segona dièresi (veïna, continuïtat) respon a unes regles, que reproduïxen les gramàtiques. Per tant, la qüestió serà deduir si eixes regles complixen dos condicions: ser coherents i ser adequades per als parlants. Si les normes satisfan eixes dos condicions, caldrà deixar-les com estan. I, si no, convindrà que les rectifiquem. Com comprovarem més avant (§13.3, 7), el fet de recórrer al nom «simplificació» permet no formular una incoherència que hi ha en la dualitat hemorroide / hemorroïdal (si no hi ha hiat en la síl·laba tònica –homorroide–, ¿per què n’hauria d’haver en àtones –homorroïdal–?); i, alhora, l’escrit de l’Acord no indica quina és la simplificació que els lectors agrairien: limitar les regles de l’accentuació a la seua finalitat (indicar la síl·laba tònica de cada paraula), objectiu que comporta suprimir la dièresi de les síl·labes àtones.

Per una altra banda, el document apel·la a la «convergència»: l’Acadèmia actuaria «d’acord amb el principi de convergència amb les solucions ja adoptades normativament en la resta del nostre àmbit lingüístic». En la convergència, hi ha un acostament recíproc; però, si l’Acadèmia incorpora les variacions de la Secció Filològica, només es mou o s’acosta l’Acadèmia:

  1. Factors poc precisos del preàmbul
    1. Convenció (en el títol, i ús repetit): el terme adequat és norma (o regla), cada una amb «justificació sòlida» (no necessària en la convenció).
    2. «Criteris flexibles». Aplicació: arrítmic però asimètric.
      1. La qüestió: regles coherents, comprensibles i adequades per als parlants.
      2. Els dos exemples posats són incoherents, de manera que comporten absència de comprensió (2b) i demanen memorització (2c).
    3. «Simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi».
      1. Dièresi problemàtica: la subsidiària de l’accent, que indica la síl·laba tònica. També s’aplica per a indicat hiat en síl·laba àtona (continuïtat). Eixa dièresi respon a regles.
      2. ¿Són coherents, comprensibles i adequades per als parlants (b.i)?
      3. El fet d’usar el nom «simplificació» permet no presentar una incoherència (si no hi ha hiat homorroide, ¿per què n’hauria d’haver en homorroïdal?); i no indica la simplificació que agrairien els parlants (suprimir la dièresi que indica hiat en síl·laba àtona, continuïtat).
    4. El document apel·la a la «convergència» (acostament recíproc).
      1. Només es mou l’Acadèmia (no la Secció Filològica).

Els factors poc positius que hem trobat (2) no són estranys. Ben mirat, són la conseqüència de dos fets que ja coneixem. Si la Secció Filològica ha elaborat modificacions ortogràfiques unilateralment i l’Acadèmia les assumix, no pot haver «convergència» (2d). Per una altra banda, sabem que la Filològica ha diluït principis clars de Fabra (§7-§12); i, si no som conscients d’eixa realitat, podem qualificar propostes heterogènies (arrítmic però asimètric) com a «criteri flexible» (2b). El recurs a convenció (2a) podria estar unit a no presentar la realitat com és. Realment, si els canvis són «convencions» tindran poca importància:

  1. Origen que podrien tindre els factors poc precisos
    1. «Convergència» (2d): modificacions ortogràfiques unilaterals.
    2. «Criteri flexible» (2b): l’heterogeneïtat arrítmic però asimètric.
    3. Si els canvis són «convencions», seran poc importants (2a).

Els qui han escrit el preàmbul de «l’acord normatiu» podrien haver seguit el camí de la Secció Filològica, descrit més amunt (§10.3, 4-5): apel·len a «una simplificació», la qual hauria «d’evitar memoritzacions innecessàries» i hauria de «facilitar l’escriptura». Però, quan passem de les qualificacions a les normes concretes, trobem en general complicacions i memoritzacions. Així, el punt número 5 conté els onze prefixos que hem reproduït més amunt (arradifi, correferent, cefalorraquidi…, §10.2, 3). Eixes onze regles ¿«eviten una memorització innecessària»? A més, ¿són «comprensibles»? No hi ha res a comprendre. Només hi ha memòria pura. En conseqüència, eixes onze memoritzacions ¿«simplifiquen i faciliten l’escriptura»? Recordem que la concepció de Pompeu Fabra torna innecessàries les onze regles: per a nosaltres són paraules simples, de manera que els correspon la grafia de les simples.

Posem dos exemples més del contrast entre els principis (1) i les normes. El punt número 4 conté quatre regles sobre el guionet. La segona és aquella que diu que hauríem d’escriure exdirectora però ex-directora general perquè hi hauria un «sintagma lexicalitzat». Hem estudiat eixa regla més amunt (§12.1, 4), i hem arribat al resultat que, a més de ser innecessària, els lectors no la poden aplicar perquè la gramàtica de la Filològica no explica què és la lexicalització.

La darrera norma sobre el guionet proposa que podríem usar-lo quan els components «no responen a un concepte unitari» (exemple posat: un tractat hispano-portugués). En la reflexió sobre eixa regla (§12.1, 9), hem sospitat que els conceptes no unitaris no existixen, de manera que ens trobem en els valors contraris als exposats en (1b-c).

Resumim. «L’acord normatiu» de l’Acadèmia és semblant a l’actuació de la Secció Filològica (§10.3): atribuïx a les normes proposades unes característiques pedagògiques que, quan les analitzem, no tenen d’una manera molt majoritària:

  1. Atribució a les normes de característiques pedagògiques (1) que no tenen. Font possible: Secció Filològica (§10.3, 4-5)
    1. Punt número 5: onze prefixos (arradifi, correferent, cefalorraquidi…, §10.2, 3). Memòria pura; res a comprendre.
    2. Punt número 4: exdirectora però ex-directora general per «sintagma lexicalitzat» (§12.1, 4); noció no definida.
    3. Punt número 4: «concepte no unitari», un tractat hispano-portugués (§12.1, 9); noció inexistent?

Acabarem l’acostament a la justificació de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia observant que hi ha una absència. L’Acadèmia vol millorar la seua normativa, però no exposa de quina manera tracta la GNV (2006) la grafia de les paraules compostes, l’accent diacrític i la dièresi subsidiària de l’accent; si hi han punts en què és poc coherent o poc adequada; i de quina manera podríem solucionar les deficiències. En tot l’escrit, la GNV (2006) no apareix. Davant d’eixa absència, un lector reflexiu es pregunta com pot l’Acadèmia millorar la seua normativa sense exposar i analitzar com actua la seua gramàtica.

Una actuació ordenada i coherent demanava que l’Acadèmia no es limitara a incorporar les modificacions de la Secció Filològica. Hauria d’haver mirat eixes variacions ortogràfiques des de la GNV (2006). I, si la seua gramàtica conté anomalies i deficiències, les hauria d’haver estudiades i resoltes. L’objectiu de l’Acadèmia hauria de ser millorar la normativa que exposa, la qual està continguda en la gramàtica i en el diccionari. En canvi, modificar la normativa ortogràfica sense analitzar la GNV (2006) ¿no equival a no tindre en compte les obres normatives valencianes? Esperem que eixa limitació tan important es solucione en el període de «revisió i consens», ja que no fer-ho comportaria el procés contrari a la coordinació:

  1. Una absència de «l’acord normatiu»: no vincular les variacions ortogràfiques al contingut de la GNV (2006)
    1. No exposa com actua la gramàtica de l’Acadèmia en l’ús de l’accent i de la dièresi, i en la grafia de les paraules compostes.
      1. Què és poc adequat i, com a conseqüència, convé perfeccionar-ho.
    2. L’Acadèmia no pot millorar la seua normativa sense exposar i analitzar com actua la seua gramàtica.
      1. En el període de «revisió i consens», caldria solucionar eixa limitació.
      2. No fer-ho implicaria el contrari de la coordinació.

 

13.4    El canvi laïcal > laical

Els comentaris resumits en 5 mostren que, en capítols anteriors, hem estudiat una part de les variacions ortogràfiques introduïdes en «l’acord normatiu» de l’Acadèmia. No hem tractat les normes del número 1 (reducció de l’accent diacrític, §13.2, 1c.i), 2 (limitació de la dièresi, 1c.ii), 3 (supressió del guionet en paraules compostes, 1c.iii), i una part del número 4 (incorporació del guionet en paraules compostes, 1c.iv). No analitzaré ací la reducció de l’accent diacrític, ja que dedicaré a eixe tema un treball separat d’este. El contingut de l’apartat té la finalitat d’estudiar les tres qüestions exemplificades en el títol: {a corre-cuita > a correcuita} (1c.iii), {laïcal > laical} (1c.ii) i {nordestejar > nord-estejar} (1c.iv).

Pareix molt simple esta regla: no hem d’usar dièresi en «els derivats cultes acabats en –al, en casos com laical…» (norma número 2, §13.2, 1c.ii). Però, si reflexionem, trobarem que eixa impressió no és certa. La causa és que l’exigència de comprendre les normes (§13.2, 2b) no hi és aplicable, com comprovarem ara.

Els parlants de cultura mitjana (que són els primers destinataris d’una institució normativitzadora no elitista) ¿saben quan un derivat és cult i quan no ho és? Diria que no ho saben. I, la veritat, sovint jo tampoc. Com ara, l’adjectiu derivat servicial ¿és cult? La meua opinió és que la pregunta no és pertinent. Hi han paraules clarament patrimonials (ull); n’hi han que són llatinismes obvis (ocular); i n’hi han no poques que, en rigor, són tan antigues que no podem dir si són patrimonials o llatinismes (servici, servicial).

Per una altra banda, ¿per quin motiu només deixarien de portar dièresi les paraules acabades en -al? ¿Què té de particular eixa terminació? L’exigència de la comprensió demana saber la causa de les normes (ara, per què només la terminació -al). Convé notar que una persona que aprova una norma sense saber la causa de la norma actua d’una manera poc racional:

  1. Punt número 2 de «l’acord normatiu» (13.2, 1c.ii): no hauríem d’usar dièresi en «els derivats cultes acabats en –al, en casos com laical…».
    1. Un derivat ¿quan és cult? La pregunta no és pertinent (ull / ocular / servici, servicial).
    2. ¿Per què només -al?
    3. Exigència de comprendre les normes (§13.2, 2b): no aplicable.

L’Acadèmia no ha reproduït una condició de l’OIEC (2017: 16): hem d’aplicar la regla comentada en 7 «sempre que el mot primitiu no presenti un hiat». Afegint eixa propietat, ¿arribem a una proposta coherent, comprensible i adequada? Podem aclarir eixa qüestió amb una pregunta retòrica: si hi ha diftong en la paraula primitiva (= absència de hiat, laic: una síl·laba) ¿per què no n’hauria d’haver en la derivada (laïcal: dos síl·labes; laïcal: tres)? Certament, en l’adaptació de cultismes tenim propostes heterogènies (com ara heroi / heroïna, contra l’anglés hero / heroin). Però, fora d’això, no recorde parelles en què la síl·laba tònica continga un diftong (aire) i l’àtona un hiat (de aire prové airejar, no *aïrejar; amb boira formem emboirar; etc.). La constatació anterior fa pensar que la proposta de Fabra (laic però laïcal, hemorroide però hemorroïdal) és poc coherent (com també podria ser-ho {homogeni / homogeneïtat}, per homogenitat, cf. oli / oliós; o com a màxim homogenietat, com {obvi / obvietat}).

La dièresi de laïcal és una manifestació puntual d’una qüestió important. Fabra va traure el nostre sistema d’accentuació del que té el castellà. La causa és pensar que hauríem d’assenyalar la síl·laba tònica de cada paraula per a diferenciar parelles que només divergixen en eixe factor (com ara pensàrem i pensarem). Això no obstant, l’italià (una llengua semblant) no indica en general la síl·laba tònica; i l’occità ha seguit usant un costum també practicat entre nosaltres (recórrer a l’accent per a comunicar que les lletres e i o representen el fonema obert, vòlta, fèrro, que és la diferència més perceptible amb la fonologia del castellà, i que als parlants nous els costa d’assimilar).

La qüestió és que l’objectiu d’assenyalar la síl·laba tònica (veïna) és molt diferent d’expressar si en síl·labes àtones hi ha diftong (airejar) o hiat (veïnat). ¿Què ens aporta eixa dualitat gràfica (airejar / veïnat)? Entre els llauradors valencians, vaivé és una paraula normal (Farem un altre vaivé i descansarem), i sempre l’he sentida amb té tres síl·labes; però, per sort, no posem dièresi en la i. Per la direcció contrària, en un Treball de Final de Grau (5-07-2018) vaig sentir com una graduada deia constantment Saidia (un barri de la ciutat de València) allà a on ella havia escrit sempre Saïdia (per contra, el romàntic Joaquim Garcia Girona va titular el seu gran poema èpic com a Seidia).

Resumim. Canviar laïcal per laical és més que una «simplificació»: és suprimir una dualitat heterogènia (hemorroide / hemorroïdal). Però, en la dièresi, la simplificació realment significativa no ha arribat. ¿No és cert que hem calmat una picor puntual (laïcal), però que el gra es manté pràcticament intacte (continuïtat)?:

  1. Condició de l’OIEC (2017: 16) per a la norma comentada en 7: «sempre que el mot primitiu no presenti un hiat».
    1. Si hi ha diftong en la paraula primitiva (boira), també n’hi ha en la derivada (emboirar).
      1. La proposta laic però laïcal és poc coherent.
    2. Sistema d’accentuació: indica la síl·laba tònica.
      1. Diferent: assenyalar diftong (airejar) o hiat (continuïtat) en síl·labes àtones.
      2. ¿Què ens aporta eixa dualitat?
    3. Resultat: hem solucionat una incoherència puntual (laïcal); però no hem tocat el tema important (continuïtat, vel·leïtat).

Seguint en la dièresi, un docent que es fixa en com escriuen els nostres estudiants sap que molts dominen la de ungüent; però no la que és subsidiària de l’accent (veí, veïna, conduíem, conduïa; però conduir, conduint; i, encara, conduiré, conduiria). En eixe camp, també convindria «simplificar per a facilitar l’escriptura». En la meua gramàtica (2003: §7.4.6), proposí suprimir la dièresi de la síl·laba tònica (veí / veïna) i guiar-se per esta regla: quan hi ha una i o una u tònica després d’una vocal, automàticament li posem accent, sense pensar en les regles d’accentuació; per tant, veí, veína, conduíem, conduía (i també conduít, conduír). Certament, eixa norma beu del castellà (yo veía): com el conjunt de les nostres regles d’accentuació. I, sobretot, l’origen castellà no li lleva la simplificació extraordinària que comporta. En (3b-c), he reproduït unes paraules eloqüents de Fabra: les primeres saluden les influències beneficioses del castellà (3b); les segones supediten «les habituds ortogràfiques» a «una reforma racionalissima i d’una utilitat innegable» (3c):

  1. Els estudiants no dominen la dièresi subsidiària de l’accent (veí, veïna, conduíem, conduïa; però conduir, conduint; i, encara, conduiré, conduiria)
    1. Una manera de suprimir-la: i o u tònica després d’una vocal, accent (sense pensar en res més, Saragossà 2003: §7.4.6).
      1. veí, veína, conduíem, conduía, conduít, conduír.
    2. Opinió de Fabra sobre les influències positives del castellà:
      1. «Que l català modern no emplea ls simbols ph, th, etc. degut a l’influencia de l’ortografia castellana i que si l castellà hagués conservat aquells signes, segurament els empleariem ara nosaltres? Tant se val: la supressió d’aquells simbols es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia, i planyem-nos que no hi hagués prosperat la reforma proposada per En Nebrija, que proscrivia tota h muda inicial.» (Fabra 1906 189 [25])
    3. Opinió sobre les reformes ortogràfiques positives:
      1. «Les habituds ortografiques del català modern no son tant respectables que, en nom d’elles, haguem de sacrificar una reforma racionalissima i d’una utilitat innegable. Un respecte illimitat a les costums establertes ens hauria lligat fins al punt de no intentar cap reforma, es dir, d’acceptar integralment l’ortografia acastellanada dels primers temps de la nostra renaixensa literaria.
      2. »Més d’un cop els hem trencat el respecte; l’experiencia ns ha demostrat que no son pas invencibles. En nom d’una habitud, no condemnem una reforma; mirem unicament si aquesta es bona, util, benefactora; si ho es, adoptem-la resoludament. (Fabra 1906, 190-191 [27-28])

 

13.5    El canvi a corre-cuita > a correcuita

La norma del punt número 3 de l’Acadèmia (§13.2, 1c.iii) també ha canviat la formulació de la Secció Filològica. Hem vist més amunt que no hi hauria guionet en «compos­tos no reduplicatius» (com ara a cuitacorrents); com que eixa regla és negativa, obliga a preguntar-se com són (positivament) les paraules de què parlem (§12.1, 10a). L’Acadèmia ha evitat la formulació negativa: cal «suprimir l’ús del guionet en casos com a correcuita, cuitacorrents, a matadegolla, corimori, ratbuf, sucamulla». Això no obstant, els redactors de l’acord no han solucionat el problema, ja que no exposen quines propietats caracteritzen correcuita, etc., de manera que són els lectors els qui haurien de fer la faena de l’autor. Això comporta que, en la pràctica, hi ha una llista de paraules, que els lectors han d’aprendre de memòria.

Més amunt (§6.1, 3), hem observat que l’aglutinació (correcuita) es justifica perquè falta la i (corre i cuita), de manera que és una construcció irregular. Per cert, el document de l’Acadèmia conté paraules que un valencià no ha sentit mai (sobretot ratbuf, que és una paraula local del nord-est de Catalunya; i també corimori, que no figura en el DCVB):

  1. A cuitacorrents: d’una formulació negativa (a) a una actuació equivalent (no exposar cap característica definitòria, b)
    1. Secció Filològica: formulació negativa (llevar el guionet en «compos­tos no reduplicatius», 12.1, 10a).
    2. Acadèmia: cal «suprimir-lo en casos com a correcuita, cuitacorrents, a matadegolla, corimori, ratbuf, sucamulla».
      1. No exposa cap propietat positiva.
      2. Efecte: aprendre’s de memòria cada paraula de la llista.
    3. Causa de l’aglutinació: és una construcció irregular (falta la i: corre i cuita).

13.6    ¿En què es fonamenten les grafies nord-est i Nord-amèrica?

El punt número 4 de «l’acord normatiu» (§13.2, 1c.iv) conté diversos usos sobre el guionet: el que afectaria els «sintagmes lexicalitzats» i els «conceptes no unitaris», i el que apareixeria en nordestejar, sud-americanització. Ja hem comentat prèviament els dos primers casos («sintagma lexicalitzat» i «concepte no unitari», en §13.3, 5b-c estan les referències), de manera que ara estudiarem nord-estejar. Les paraules de la Secció Filològica són:

  1. Grafia de nord-oest i de nord-estejar segons l’OIEC (2017: §4.3.2.2)
    1. «S’escriu un guionet en els casos que segueixen: […] b) En els compostos en què el primer element és un punt cardinal: esteuropeu, nordamericà, nordest, sudcoreà, Sudàfrica.
      1. »També s’escriuen amb guionet els derivats d’aquests mots: nordestejar, nordoestejar, sudamericanització

Ens acostarem al tema observant que la nomenclatura dels punts cardinals en les llengües romàniques està vinculada als noms que tenim: llevant, ponent, tramuntana, migjorn, gregal, xaloc, mestral i garbí o llebeig. En canvi, nord, sud, est i oest són noms anglesos (de la família germànica). Les paraules noves són noms aïllats en la llengua: no tenen diminutius ni derivats. La forma fonètica que tenim en la ment és [nort, sut]; en est i oest, en valencià és fàcil sentir una e oberta, probablement per a augmentar el cos fonètic de est.

Quan es va introduir el sinònim de tramuntana, l’escrivíem com el pronunciàvem: nort (segle xvii, CIVAL; en 1840, Pere Labèrnia, seguix usant nort). Però, modernament, hem imitat el francés, el qual també escrivia inicialment nort (1190, Petit Robert). Posteriorment, deixarien de pronunciar la t (nort > nor) i canviarien la grafia (nord), a partir de la qual crearien derivats (nordique, 1873; nordir, 1868, Petit Robert). Convé tindre en compte que el francés pot pronunciar una d en final de paraula: froide, chaude és [frwad, chod]. En canvi, el valencià-català suprimí en l’Edat Mitjana la sonoritat en les consonants oclusives, fricatives o africades sonores en final de paraula (cf. {fugir / fuig}, {neboda / nebot}, {amiga / amic}, {lloba / llop}). Per a precisar la visió internacional, podem tindre en compte que, en anglés, no hi ha d ni t, sinó la consonant interdental fricativa sorda (north i south, inicialment suth).

  1. Punts cardinals: noms romànics i noms anglesos. Les grafies nort i nord
    1. Nomenclatura romànica (a) i anglesa (b):
      1. llevant, ponent, tramuntana, migjorn, gregal, xaloc, mestral i garbí o llebeig.
      2. nord, sud, est i oest.
    2. Característiques de l’adaptació dels noms anglesos
      1. Noms aïllats (ni diminutius ni derivats). Forma fonètica: [nort, sut].
      2. Grafia inicial: nort (segle xvii, CIVAL).
      3. Modernament: imitació del francés (que té consonants oclusives, fricatives i africades sonores en final de paraula; froide, chaude és [frwad, chod].
      4. En anglés, no hi ha d ni t, sinó una consonant interdental fricativa sorda (north i south, inicialment suth).

L’origen dels noms nous dels punts cardinals explica que les paraules compostes que contenen els noms anglesos no són homogènies. Per a l’anglés, la construcció North America no té cap particularitat: és com the corner table, construcció que conviu amb the table on the corner. Però nosaltres només tenim la segona construcció (la taula del cantó; és inexistent *la cantó taula). Eixa observació sintàctica explica que la construcció regular de les llengües romàniques és Amèrica del Nord. Certament, si s’ha escampat Nord + Amèrica, pareix raonable acceptar el fet. Però hauríem de tindre en compte l’origen de la construcció, i també el fet que nord + est és una construcció del tot diferent: és la suma de dos adjectius (igual que en sordmut, grecollatí o agredolç).

En la grafia, ¿com hem actuat en eixos dos casos? En la suma d’adjectius, Labèrnia practica l’aglutinació (nordest). En canvi, posteriorment hem imitat la proposta de l’anglés (north-east) i del francés (nord-est). Certament, el castellà aglutina (noreste, suroeste), però l’actuació adequada és guiar-se pels interessos de la llengua. Si haguérem mirat els adjectius composts, hauríem proposat o bé l’aglutinació (nordest, nordoest, sudest i sudoest), o bé la separació que hi ha en (color) blau cel (nord est, nord oest, sud est i sud oest). Per cert, segons el «google» no són gens escassos els exemples d’aglutinació en la llengua escrita actual (nordest).

En el cas de les construccions irregulars, les hem importades, però ara no hem imitat la grafia de l’anglés, que no recorre al guionet (North America, South America). No sé si la causa és haver pensat que, si hi ha guionet en nord-est, ¿per què no també en Nord-Amèrica?

A més, supose que hauríem d’escriure Nord-amèrica, ja que hem vist en el segon paràgraf que la Filològica escriu el topònim Àfrica en minúscula en «Sud-àfrica» (no deu ser un error, ja que eixa grafia apareix tres voltes en OIEC 2017). Això significa que els parlants haurien de memoritzar dos característiques: posar el guionet en les construccions irregulars (quan un topònim té davant un punt cardinal) i recórrer a la minúscula en el segon component (que és el topònim general, Amèrica, Àfrica). El francés potencia Amérique du Nord, però usa la construcció irregular en adjectius, com ara nord-africain (o Nord-Africain, majúscula en els dos components). L’anglés no usa tampoc el guionet (North African).

¿És positiu el camí descrit? Pareix que imitem l’anglés quan és dubtós (nord-est); i ens en separem quan la seua actuació és simple (North America, North African / Nord-Amèrica, nord-africà). Finalment, posem el topònim general en minúscula (Nord-amèrica; en francés, Nord-Africain).

  1. Dos classes diferents de noms composts amb nord, sud, est, oest (a-b). Grafia
    1. Anglés: the corner table i the table on the corner. Efecte: North America és una construcció normal.
      1. Llengües romàniques: només tenim la taula del cantó (*la cantó taula).
      2. Efecte: la construcció regular és Amèrica del Nord.
      3. Podem acceptar Nord + Amèrica, però amb consciència de l’origen.
    2. La combinació de punts cardinals és la suma de dos adjectius:
      1. Nord + est és com sordmut, grecollatí o agredolç.
    3. Grafia en la suma d’adjectius: hem seguit l’anglés (north-east) i el francés (nord-est).
      1. Perspectiva interna: o bé aglutinació (nordest, nordoest, sudest i sudoest), o bé separació (com en (color) blau cel: nord est, nord oest, sud est i sud oest).
      2. Es veu que l’aglutinació té actualment una certa presència (nordest).
    4. Grafia de la construcció irregular: no hem seguit l’anglés (North America, South America, North African).
      1. Possibilitat: de nord-est a Nord-Amèrica.
      2. A més, Nord-amèrica. En francés, Amérique du Nord, Nord-Africain.
      3. Dos memoritzacions: guionet, i minúscula en el segon component.
    5. Resultat:
      1. Imitem l’anglés quan és dubtós (nord-est).
      2. No el seguim quan separa (North America, North African).
      3. Posem el topònim general en minúscula (Nord-amèrica; en francés, Nord-Africain).

 

13.7    El canvi nordestejar > nord-estejar

Després d’haver emmarcat la grafia de les paraules compostes amb els térmens de l’anglés (nord-est, Nord-amèrica), analitzarem la grafia nord-estejar (§13.6, 1a.i). Cal dir que eixe verb deu tindre un ús ben escàs (no n’apareix cap exemple ni en el DCVB ni en el CIVAL). A més, podria ser una paraula poc més que anecdòtica. Els nostres diccionaris no contenen el verb nordir (creat pel francés en el segle xix), a pesar que anar cap a tramuntana pareix que indica una funció orientativa més important que anar cap a gregal. En realitat, el verb francés nordir no deu ser tampoc molt important, ja que eixa llengua no ha creat *sudir (‘anar cap al sud’), *estir ni *oestir. Convindria mirar si el verb norestear (o nordestear) és una creació del castellà i del portuguès, que diccionaris nostres haurien copiat, però que haurien transcendit molt poc (o gens) en la comunicació. Labèrnia (1839-1840) definix «gregalisar» com a «nordestejar», però no conté l’entrada nordestejar.

Sabem que l’ús del guionet en la grafia de les paraules compostes hauria de respondre a criteris generals, elaborats tenint en compte la comunicació. Les limitacions en eixe camp ens han portat a fer vaivens en la grafia de moltes paraules compostes (separar-nos de Fabra i tornar a l’opció inicial; arrítmic DGLC 1932  / arítmic DIEC 1995 / arrítmic OIEC 2017; poliesportiu (1932) / polisportiu (1972) / poliesportiu (1995; ací, §8.1, 3).

En eixe marc, estudiarem la grafia del verb nordestejar. Labèrnia (1840) escrivia nordest i nordestejar. Fabra imitaria el guionet del francés i de l’anglés (nord-est), i la dualitat nord-est i nordestejar és la que apareix en els diccionaris posteriors (DCVB, GDLC, DNV; el DIEC inclou el nom, però no el verb).

Davant d’eixa unanimitat, la Secció Filològica ha proposat canviar la grafia del verb, com hem vist més amunt (§13.6, 1a.i): el guionet s’escriuria en les paraules compostes amb els noms nord, sud, est, oest (nordest), i també en les paraules derivades (nordestejar, OIEC 2017: §4.3.2.1.b). En tot el manual d’ortografia, no  he vist més fonamentació que eixes paraules, de manera que convé que ens preguntem si el canvi ortogràfic nordestejar > nord-estejar és coherent, i si és positiu per a la llengua.

En 1970, Joan Fuster (2000: 499) demanava a la Secció Filològica que cada norma anara «amb una justificació sòlida». Si volem satisfer eixa exigència, la primera obligació serà preguntar-nos per quin motiu els nostres predecessors aplicaven la grafia aglutinada.

En el cas que retrocedírem i buscàrem informació, és probable que no en trobàrem. En eixe cas, convé evitar l’actitud de pensar en negatiu sobre els nostres predecessors: no haurien vist que seria una incoherència escriure nord-est però nordestejar. La generositat (i l’humanisme) recomanen pensar en positiu: els nostres antecessors escriurien nordestejar perquè pensarien que, llegint, eixa grafia no crea ni dubtes ni confusions. A més, si algú que usara el verb parlant l’haguera d’escriure aplicaria probablement la mateixa grafia que en les paraules derivades: l’aglutinació (nordestejar). Ara: si la grafia nordestejar no crea problemes llegint ni probablement escrivint, ¿quina finalitat té canviar l’ortografia i fer recordar als parlants que haurien d’escriure nord-estejar?

Si reflexionem, deduirem que, en el camí que ha seguit la Secció Filològica, hi han dos anomalies més. En l’argumentació que hem reproduït, no hi ha cap apel·lació als predecessors. Quan canviem una grafia (ara, nordestejar), hauria de ser perquè hi ha una deficiència en la norma heretada (limitació que hem de dir quina és). A més, també és obligatori mostrar que l’alternativa que proposem soluciona la deficiència. En canvi, l’OIEC (2017) actua com si prèviament no haguérem tingut una grafia sobre el verb nordestejar (que té quasi dos segles, Labèrnia 1840).

La segona limitació de la Filològica és que actua sense tindre en compte el marc de les paraules que tracta, de manera que elabora regles particulars. La norma que regula nord-estejar està en §4.3.2.1.b. El punt immediatament anterior (§4.3.2.1.a) regula el guionet en els numerals i els ordinals, posa com a darrers exemples «el Cinccents, el Noucents», i seguix amb estes paraules: «Cal subratllar, però, que no duen guionet els derivats d’aquests mots, com cinccentista, noucentisme». Si generalitzem, direm que, en les paraules compostes que contenen un guionet, eixe signe desapareix quan formem una paraula derivada. Eixe és el cas general. La parella {nou-cents / noucentisme} apareix en tots els diccionaris, així com {zig-zag / zigzaguejar}. En canvi, {ping-pong / pinponguiste} només està inclosa en el DNV.

¿Podem separar-nos de l’actuació general? Si hi ha un factor particular, sí. Però, en eixe cas, cal exposar-lo.

  1. ¿Per què hauríem d’escriure nord-estejar?
    1. El verb norestear podria ser una creació del castellà i del portugués.
      1. Importat per diccionaris nostres, deu haver tingut poca transcendència en la comunicació.
    2.  Predecessors:
      1. Labèrnia (1840): nordest i nordestejar.
      2. A partir del DGLC: nord-est i nordestejar (DCVB, GDLC, DNV; el DIEC no conté el verb).
      3. L’OIEC (2017: §4.3.2.1.b) trenca la unanimitat.
    3. Si pensem que seria per a unificar nord-est i nord-estejar, som poc respectuosos amb els predecessors.
      1. Prou que devien ser conscients que nord-est i nordestejar són grafies diferents.
    4. Causa comunicativa probable (que els antecessors haurien d’haver explicitat):
      1. La grafia nordestejar és la que tendiria a fer un parlant que usara eixa paraula, la qual no crea dubtes ni confusions als lectors.
    5. A més, els guionets de les paraules compostes desapareixen en les derivades (fet que indica l’OIEC 2017: 4.3.2.1.a):
      1. nou-cents / noucentisme} (general), {zig-zag / zigzaguejar} (general), {ping-pong / pinponguiste} (DNV)
    6. És factible separar-se dels predecessors, però dient en quina limitació incorrien, i mostrant que l’alternativa soluciona la deficiència que hi havia.
      1. L’OIEC (2017: §4.3.2.1.b) no ho fa.

Per a defendre l’actuació de la Secció Filològica, he vist apel·lar a la proposta de la Guia d’usos: el guionet s’usaria «quan l’aglutinació pot alterar la lectura del so final dels components de l’esquerra (blanc-i-blau, nord-est, sud-africà)» (la negreta de c i d és de la font, IIFV 2002: §II.5). Les paraules anteriors són aplicables, encara que cal exposar quins són els factors particulars que permeten l’aplicació. Mirem el nom compost pit-roig. El plural no és dos pits rojos, sinó dos pit-rojos. La irregularitat recomana l’aglutinació (com en aiguamoll / aiguamolls, §4.2, 5a). Finalment, qui no conega el nom de l’ocell referit llegiria la grafia pitroig com a pi-troig. En canvi, qui el conega podria llegir la grafia pitroig adequadament (amb pit i roig), tal com passa en la capital del Quebec (Montréal, que probablement tots els quebequesos lligen com a mon-re-al).

¿Hi han factors particulars en els exemples de la Guia d’usos? Si n’hi han, els autors no els exposen. Mirem-ho per compte nostre. En el primer exemple («blanc-i-blau»), l’IIFV pressuposa que convé aglutinar els components, encara que no explica per què. Si convinguera l’aglutinació, podríem aplicar les regles ortogràfiques generals, que fan passar de c a qu davant de e i i (quan flexionem el verb sucar, escrivim jo suque, i no recorrem al guionet, jo suc-e). ¿Hi ha algun problema per a interpretar adequadament l’equip blanquiblau? Una bona normativa deu potenciar les regles generals tant com puga (l’equip blanquiblau); i, correlativament, deu evitar les excepcions (que són sempre complicacions; ara, «l’equip blanc-i-blau»).

En l’actuació de l’IIFV, hi ha una altra limitació. La Guia d’usos pressuposa que blanc i blau és un adjectiu compost. Això no obstant, el valor és el que correspon a la suma dels components, i sintàcticament la construcció és regular. La suma d’eixes dos propietats comporta que no hi ha un adjectiu compost, de manera que la grafia que li correspon és la separació de les paraules: l’equip blanc i blau, els blanc i blau (els jugadors de l’equip blanc i blau).

Resumim. En el cas que blanc i blau fora un adjectiu compost i haguem d’aglutinar els components, és factible l’ortografia regular (l’equip blanquiblau). A més, la construcció no és una paraula composta, de manera que cal separar les paraules (l’equip blanc i blau). Per cert, l’ús de la construcció que comentem amb el nucli nominal en el·lipsi és local de Barcelona (o regional de Catalunya; es referix als colors de l’equip de futbol barceloní anomenat l’Espanyol). Eixa particularitat fa preguntar-se si els docents valencians (destinataris de la Guia d’usos) sabran quin és el nucli nominal en el·lipsi de els blanc i blau.

Mirem ara si la proposta de l’IIFV (2002) justifica la grafia nord-estejar. Primer, farem una anàlisi interna. La grafia nord-estejar tindria la finalitat de conservar la pronunciació de la darrera consonant de nord (que és sorda: [nort]), de manera que la grafia nord-estejar no s’hauria de llegir [nordestejar], sinó [nort-estejar], com explicita el DNV (el DIEC no conté la pronunciació, i tampoc el verb nord-estejar). Ara: qui pense així hauria d’aplicar la mateixa actuació al derivat de zig-zag (que també té una consonant sorda al final: [zigzác]). Per  tant, no hauria de ser zigzaguejar (com té el DIEC), sinó zigzag-ejar (pronunciat [zigzaquejar]). A més, caldria modificar el nom pingponguiste (del DNV). Com que ping-pong té una k al final (com explicita el DNV, [pingponc]), caldria escriure pingpong-iste (pronunciat [pingponquiste]). Això no obstant, el DIEC i el DNV no apliquen el camí de nord-estejar a zigzaguejar ni a pingponguiste.

Els lectors ja hauran pensat que les grafies nord-estejar, zigzag-ejar i pingpong-iste (pronunciades nort-estejar, zigzac-ejar, pinponc-iste) no són positives per als parlants (ni, per tant, per a la llengua). Ara, arribarem al mateix resultat fent una anàlisi externa: mirant les grafies de les darreres dècades (nord-est i nordestejar) des del conjunt de la nostra ortografia.

En una llengua que té centenars de parelles com tard / tardar, i molts cultismes com actínid (un element químic), mirem si apel·lar a conservar la consonant final de nord (sorda: nort) té la implicació següent: si creem un verb derivat del nom actínid (que cal pronunciar [actínit]), s’hauria d’escriure actinid-ar (pronunciat [actinit-ar]) per a conservar el so t del final de actínid. No cal dir que això seria una complicació extraordinària.

En canvi, la parella nord / nordestejar (grafia que correspon a la pronunciació [nor-des-te-jar]) no té cap anomalia en la nostra llengua. Si n’hi ha alguna, d’anomalia, és la que hem indicat més amunt (el guionet de nord-est és una imitació de l’anglés north-east i del francés nord-est, §13.6, 3c). En eixe marc, si fem alguna variació, pareix que no hauria de ser passar d’una anomalia a dos (nord-est, nord-estejar), sinó suprimir l’anomalia que tenim (nord-est), siga separant l’adjectiu compost (nord est), o siga aglutinant-lo (nordest). També seria molt recomanable tindre en compte que el nom habitual no hauria de ser nord + est, sinó gregal: Ara, girarem a gregal (i no Ara, posarem el rumb al nord-est).

  1. Causa que exposa l’IIFV (2002: §II.5) per a nord-est; aplicació a nord-estejar (c-e)
    1. El guionet s’usaria «quan l’aglutinació pot alterar la lectura del so final dels components de l’esquerra (blanc-i-blau, nord-est, sud-africà)».
      1. És aplicable quan hi han factors particulars, que cal exposar.
      2. Exemple: pit-roig. Plural: pit-rojos (no pits rojos). Efecte: aglutinació (cf. aiguamolls, §4.2, 5a).
      3. Qui no conega el nom, llegiria pitroig com a pi-troig.
      4. Però l’IIFV no exposa factors particulars per als seus exemples.
    2. «blanc-i-blau»: l’IIFV no explica que siga una paraula composta i per què convindria aglutinar.
      1. En l’aglutinació, són aplicables les regles ortogràfiques generals. ¿Hi ha algun problema per a interpretar adequadament l’equip blanquiblau?
      2. Una bona normativa potencia les regles generals i evita les excepcions (que són complicacions; ara, «l’equip blanc-i-blau»).
      3. A més, el valor és la suma dels components, i sintàcticament és regular.
      4. Efecte: no hi ha un adjectiu compost; per tant, cal separar: l’equip blanc i blau, els [jugadors de l’equip] blanc i blau.
    3. La proposta de l’IIFV (2002) ¿justifica nord-estejar? Anàlisi interna.
      1. Tindria la finalitat de conservar la t de nord / [nort]; nord-estejar / [nort-estejar].
      2. Caldria aplicar-ho a zig-zag / [zigzác]: zigzag-ejar / [zigzaquejar], i a ping-pong / [pingponc]: pingpong-iste / [pingponquiste]. Però no ho fan.
    4. Anàlisi externa.
      1. La parella nord / nordestejar (pronunciat [nor-des-te-jar]) no té cap anomalia: és com tard / tardar i moltes més parelles.
      2. Escriure nord-estejar per a conservar la t ¿no hauria d’implicar que els verbs derivats de cultismes (actínid) haurien d’actuar igual actinid-ar / [actinit-ar])?
    5. Resultat: si hi ha alguna anomalia, és el guionet de nord-est per haver imitat l’anglés i el francés, 13.6, 3c).
      1. Si fem alguna variació, hauria de ser suprimir l’anomalia que tenim (nord-est), no passar d’una a dos (nord-est, nord-estejar).

Tragam conclusions. La Secció Filològica ha establit una norma sense parlar de la comunicació: la grafia que teníem des de Labèrnia (1839-1840: nordestejar) ¿crea confusions quan algú escriu, o quan llegint ens trobem nordestejar? Si en crea, ho hauríem d’explicar. I, si no en crea, no tenim per què canviar la grafia. Ben mirat, fer modificacions quan no hi han problemes ¿no equival a crear problemes a on no n’hi han? A més, la falta del marc general comporta una heterogeneïtat (nord-estejar però zigzaguejar). Hi ha qui pensa que el motiu d’escriure nord-estejar estaria en conservar la t que hi ha en la pronunciació de la grafia nord (de manera que nord-estejar s’hauria de llegir [nort-estejar]). Però eixa proposta té efectes negatius (5c-e).

  1. Conclusions sobre nordestejar / nord-estejar
    1. La grafia que teníem des de Labèrnia (1839-1840) ¿crea confusions quan algú escriu, o quan llegint ens trobem nordestejar?
      1. Si en crea, cal explicar-ho. Si no en crea, estem bé.
      2. Fer modificacions quan no hi han problemes ¿no equival a crear-ne?
    2. Pensar que el motiu de nord-estejar estaria en conservar la t (nord-estejar / [nort-estejar]) té efectes negatius (5c-e).

 

13.8    Valoració de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia

N’hi hauran que trobaran pobre «l’acord normatiu» de l’Acadèmia, qualitat derivada de les modificacions ortogràfiques que prèviament havia fet la Secció Filològica, ja que l’Acadèmia seguix bàsicament la institució catalana. Però, en compte d’eixa visió negativa (l’acord seria pobre), també podem considerar que el document és valent i generós. Ho és per dos raons unides: per responsabilitat i per a evitar problemes socials. Per eixes dos raons, l’Acadèmia ha acceptat provisionalment les modificacions ortogràfiques de la Filològica. Ara, la institució catalana hauria de correspondre amb la mateixa generositat. La Secció Filològica i l’Acadèmia haurien d’estudiar d’una en una les modificacions ortogràfiques; i, si són positives per a la llengua, perfecte. En el cas contrari (si l’estudi demostra que no són positives), caldria rectificar, actitud pròpia de savis:

  1. Valors a destacar i objectius a la curta
    1. Acadèmia: actitud valenta i generosa.
      1. Per responsabilitat i per a evitar problemes socials, ha acceptat provisionalment les modificacions d’altri.
    2. Secció Filològica: hauria de correspondre amb generositat.
      1. Estudi de les modificacions; si són negatives, convindrà practicar el camí dels savis (rectificar-les).

L’activitat descrita (12b.i) es troba dins de la coordinació entre l’Acadèmia i la Secció Filològica. De coordinació, n’hauríem de voler tanta com siga possible. Quant a la convergència (que implica un acostament recíproc), convé fer una matisació: l’hauríem de buscar sempre que les condicions socials ho permeten. Les normes no tenen sentit fora de la societat a què van destinades. Si els lingüistes «convergim» prescindint de la societat (és a dir, si no considerem els parlants en el seu entorn social), crearem confusió. Els professionals de la llengua devem buscar normes que animen els valencians a usar el valencià. L’ús ha d’estar per davant de tot. Les actituds contràries a la coordinació i la convergència (la subordinació i la supeditació) les hauríem d’excloure de soca-rel, ja que eixos comportaments van contra la dignitat que l’Acadèmia i la Secció Filològica es mereixen com a institucions públiques creades (o reconegudes), respectivament, per les Corts Valencianes (1998) i per la Generalitat de Catalunya (Institut d’Estudis Catalans, Llei 8/1991).

  1. Objectius a la llarga de l’Acadèmia i la Secció Filològica
    1. Coordinació: tanta com siga possible.
    2. Convergència: quan les condicions socials ho permeten.
      1. Si prescindim de la societat, crearem confusió.
      2. Objectiu de l’Acadèmia: animar a usar el valencià.
    3. Subordinació i supeditació: gens ni miqueta.

Si només mirem el contingut de «l’acord normatiu», també són factibles dos lectures. Sabem que hi ha poca correspondència entre els principis d’eixe document i el seu contingut (§13.3-§13.5). Però és possible interpretar el fet en positiu. En ells mateixos, els principis són bons. Per tant, podem demanar que l’Acadèmia els aplique a la Gramàtica normativa valenciana (2006) a cada part (a la fonètica i a l’ortografia, a la sintaxi i a la flexió, a la semàntica i a la derivació) si hi han normes que creen «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació». L’objectiu és que, en la normativa, només hi hagen «unes regles comprensibles i aplicables» a fi d’arribar a «una simplificació» que «evite memoritzacions innecessàries» i que «facilite l’escriptura» (i que no dificulte els parlaments públics).

No cal dir que els objectius de l’Acadèmia (la comprensió i l’assimilació, §13.2, 2b) són del tot adequats amb les seues obligacions. La institució no solament té l’exigència legal de normativitzar el valencià. També té l’obligació ètica de mirar si els valencians comprenen, assimilen i usen les normes que la institució elabora i aprova.

Encara que disposem de molt pocs estudis sobre quines normes comprenen i assimilen els alumnes i quines no, tots els qui ens dediquem a la docència sabem que no són escasses les normes que no s’assimilen. En posaré dos exemples: unes paraules eloqüents de Joan Solà (14a), i quines serien les primeres deu normes «que costen més d’assimilar» segons Jordi Ginebra (14b):

  1. Regles que els alumnes no comprenen ni assimilen. Un exemple
    1. «”Canvi i caiguda de preposicions”. Es tracta d’un dels punts més sorprenents de la sintaxi catalana actual. La sorpresa de l’estudiós és provocada pels següents fets. / En primer lloc, aquest és probablement un dels punts de la nostra sintaxi dels quals es pot afirmar més clarament que ningú no els ha integrat en la seva llengua espontània; incloent-hi els professionals de la llengua. […].» (Solà 1994: 71)
    2. Pregunta del periòdic Ara (12-01-2015): «Pot posar exemples de punts de la normativa que creu que ara mateix no funcionen?». Resposta de Ginebra: «En sintaxi els punts que costen més d’assimilar són, per aquest ordre: [el «lo neutre» apareix en iii i en vi]
      1. el canvi i caiguda de preposicions
      2. les perífrasis d’obligació
      3. l’expressió de l’abstracció
      4. la distribució de per i per a
      5. la distribució de ser i estar
      6. l’expressió de la intensitat
      7. el rebuig del nexe preposicional degut a
      8. el complement directe sense a
      9. el règim de certs verbs
      10. l’ús del futur simple sense valor de probabilitat.»

Si ara recordem les observacions pedagògiques de la Secció Filològica («regles clares i senzilles, sistematitzar, simplificar i aclarir al màxim», §10.3, 4-5), convindrem que també és factible aplicar-les a la seua gramàtica. En les anàlisis que hem fet sobre la teoria d’eixe manual (§2.2, §8-§9), hem trobat limitacions significatives. En la normativa, el panorama és semblant (§7.2, §10-§11). De fet, Ginebra (2017) ha elaborat un llibre per a saber quines normes conté la gramàtica («una guia per resoldre dubtes i per poder aplicar de manera segura els preceptes i orientacions de la GIEC i de l’OIEC», p. 8).

Estem davant d’un resultat “de categoria” (expressió popular per a indicar que una cosa és molt bona, potser perquè les categories o conceptes fonamentals són els que estan al capdamunt). Realment, podem dir que hem acabat l’estudi de la Secció Filològica i de l’Acadèmia amb un final ben digne:

  1. Principis positius de l’Acadèmia (2006) i de la Secció Filològica (2016; vists en §13.2, 2; §10.3, 4-5): convé aplicar-los al conjunt de les gramàtiques
    1. Principis de «l’acord normatiu»
      1. Hi han «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació» de regles.
      2. Per tant, cal elaborar «unes regles comprensibles i aplicables».
      3. Finalitats: arribar a «una simplificació», la qual hauria «d’evitar memoritzacions innecessàries» i hauria de «facilitar l’escriptura».
    2. Els professionals de la llengua (14a-b) saben que, en cada part de la normativa (en la fonètica i en l’ortografia, en la sintaxi i en la flexió, en la semàntica i en la derivació), hi han normes que:
      1. creen «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació».
    3.  Alternativa:
      1. elaborar «unes regles comprensibles i aplicables»
      2. a fi d’arribar a «una simplificació»
      3. que «evite memoritzacions innecessàries»
      4. i que «facilite l’escriptura»
      5. (i, també, que no dificulte els parlaments públics).
    4. Una institució normativitzadora humanista també té l’obligació ètica de mirar si els parlants comprenen, assimilen i usen les normes que la institució elabora i aprova.

 

 


  1. Teniu pla raó, tanmateix vegeu d’eliminar els vostres “*ja que” (causals) per puix que, car, perauè, per tal com o com que. En francès [frwad] és el femení i [frwa] el masculí.

    1. Moltes gràcies, Pep, pels comentaris. En efecte, no havia caigut en la distinció entre masculí (frwa) i femení (frwad). Ho rectificaré. Les construccions ja que i encara que són clàssiques i actuals ( E ja que hauien conquistat una gran part del regne…, lo rey moro per fer alegria vench ab tot son poder, Tirant, c. 5. Ja que de qualque manera havien d’honrar la festa, Galmés Flor 7). com que l’use. Ja que i perquè tenen un valor diferent. Les altres (puix que, per tal com i car) no les trobe adequades per a la llengua pública actualment. Salutacions,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.