11 El guionet en les paraules compostes: increment (segle XIX) i reducció (segle XX) sense regulació

Les primeres reflexions que  hem desplegat sobre el guionet (§5.1, 2a) ens han fet sospitar que no deu ser gran la seua aportació comunicativa a la grafia de les paraules compostes. Posteriorment, estudiant l’actuació de Fabra (§6.2, 9) hem observat que, sobre el guionet, no aportava argumentacions aplicables a les dades empíriques.

Eixe panorama comporta que tenim davant un bon repte: hauríem d’aclarir quines utilitats específiques podria aportar el guionet a la grafia de les paraules compostes. No fer-ho possibilita que el guionet no responga a una racionalització ortogràfica (i, per tant, a una simplificació ortogràfica). Al contrari, mantindria usos immotivats i no regulats: complicacions ortogràfiques negatives.

En este article, lligant caps i reflexionant deduirem quines deuen ser les dos utilitats bàsiques que el guionet aporta a la grafia de les paraules compostes (§11.5-§11-6). Però, primer, exposarem una informació sobre l’ús del guionet que permet entendre l’actuació de la Secció Filològica en les últimes dècades. En la història europea, hi haurien hagut dos processos correlatius de signe contrari. En el primer, s’hauria produït un increment de l’ús del guionet en les paraules compostes (durant el segle xix); en acabant, hauria vingut el procés contrari, una reducció (al llarg del segle xx). Els dos processos tindrien en comú que s’haurien fet d’una manera poc regulada (§11.3). Eixe seria el marc en què treballaria la Secció Filològica (procés de reducció del guionet, però poc regulat, com corrobora l’anàlisi de les regles de la Filològica, §11.2). Cal dir que Fabra ja havia reduït l’ús del guionet (§11.3), i també havia indicat que teníem grafies heretades que no estaven regulades, de manera que la intervenció de la Filològica estava justificada (§11.1). La conjuminació dels factors descrits ens permetrà interpretar la proposta de la institució (§11.4).

Al final del viatge de dos segles que farem en este article, toparem amb una novetat agradable: les dos utilitats bàsiques que trobarem sobre el guionet en la grafia de les paraules compostes apareixen en Fabra (1956), una explícitament (§11.5) i l’altra implíticament (§11-6). L’article 11 és quasi tan llarg com l’anterior.

 

11.1    La intervenció de la Secció Filològica era necessària

L’escrit previ (§10) focalitza com actua la Secció Filològica en les normes ortogràfiques de les paraules compostes. Hem trobat que la institució no desplega la visió estructural que tenia Fabra sobre el tema. Si el resultat haguera sigut una millora de la gramàtica i de la normativa, no hi hauria res a dir. Però la deducció de l’article ha sigut més aïna la contrària (de la visió global i estructural, hem passat a una pràctica sense estructura, que presenta temes relativament fàcils –erradicar, correferent, ornitorrinc– com a difícils).

La característica negativa que destacaria en l’Ortografia de la Secció Filològica és considerar poc que el pal de paller d’una ortografia «per a tothom» no està en el llatí o el grec (factor influent en una part del noucentisme, §10.3, 6). L’estrela polar és el saber general dels parlants (si erradicar és una paraula simple per als parlants, li correspon una grafia de paraula simple; o, si no existix el verb aiguar per al DIEC, la grafia és sotaiguar). He fet eixa reflexió perquè, en l’ús del guionet en les paraules compostes, també trobarem que la Filològica considera poc l’interés dels parlants. Això no obstant, ¿podem millorar la llengua prescindint dels parlants?

L’article del guionet és quasi tan llarg com l’anterior, ja que el conjunt de l’escrit desplega tres vessants: com tracta la Filògica el guionet (§11.2 i §11.4), quin és el marc europeu (§11.3), com el considerava Fabra (diverses parts de l’article) i, al final, una alternativa que desplega la perspectiva de Fabra (§11.5).

Primer que res, recordarem per què el tractament general de les paraules compostes (§10) va davant del guionet (§11) apareix després. Des de la perspectiva de Fabra (exposada en §6.1 i esquematitzada en §10.1, 1), el guionet va al final com a conseqüència de la jerarquia de les normes: les dos fonamentals són la separació dels components (ull de poll) i l’aglutinació (aiguamoll). Això significa que convindrà usar el guionet quan l’aplicació de les dos regles bàsiques porte a resultats negatius: el guionet ajuntarà en casos en què hauríem de separar els components (exemple de Fabra: cap-gros, i no cap gros); i separarà en casos en què hauríem d’ajuntar (busca-raons, i no buscaraons).

En eixe camí estructurat, el gramàtic de Barcelona consignà quin és el resultat negatiu a què poden portar les regles bàsiques: «una falsa interpretació». Per tant, la finalitat del guionet seria evitar el resultat negatiu («evitar una falsa interpretació»).

La concepció anterior estructuralment és perfecta. La deficiència apareix en la fase final: en els casos en què Fabra proposa que usem el guionet, en general no demostra que siga factible «una interpretació falsa» (en §6.2, hem comentat que la grafia buscaraons és com contrarevolució; i que la grafia cap gros difícilment la interpretarà ningú malament en la comunicació; per a negar-ho, caldria aportar alguna dada empírica). En definitiva, la limitació de Fabra és no aportar oracions que demostren que hi hauria confusió sense el guionet. En síntesi:

  1. Marc i utilitat de l’ús del guionet en les paraules compostes
    1. Marc estructural:
      1. Aglutinar quan toca separar (pit-negre), i separar quan caldria ajuntar (busca-raons).
    2. Finalitat del guionet en Fabra: «evitar una interpretació falsa».
      1. Limitació de Fabra: no aporta dades que demostren que és necessari.

En 1995, la Secció Filològica aprovà canviar significativament les normes de Fabra sobre el guionet (IEC 1996: 22-26; 1997: 20-21): «els prefixos catalans s’escriuran sempre sense guionet»: arxisatisfet, bestia, exdiputat, periodat, periòdic, preregnant, presantificat, etc. A l’entorn d’eixe fet, també es crearen tensions socials (com el document de 1992 sobre polisportiu i poliesportiu, §7.2).

Segons la institució, l’ús del guionet seria l’única qüestió en què hauria modificat la proposta de Fabra (2a; però mireu les dades de 2b):

  1. Segons la Filològica, només hauria modificat la proposta ortogràfica de Fabra en l’ús del guionet
    1. «Fins ara la Secció Filològica no havia volgut introduir sinó rectificacions puntuals en la normativa ortogràfica […] (darrere, llarguerut […] en comptes de *darrera, *llargarut […]). Tan sols en un cas ho havia fet, empesa per la consciència de la complexitat del sistema fabrià: en la norma que regula l’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició o per prefixació. Les modificacions fetes han volgut contribuir a sistematitzar i reduir l’ús del guionet a fi de simplificar l’ortografia.» (OIEC 2017: 14, Introducció)
    2. En IEC (1997: 52-65), hi ha una quantitat apreciable de variacions gràfiques entre el DGLC i el DIEC, no sempre anecdòtiques: {anex / annex}, , {arrítmic / arítmic}, {arxiprest / arxipreste}, {biberon / biberó}, {corregnar / coregnar}, {neon / neó}, {ozon / ozó}, {pantalon / pantaló}, {rescalfar / reescalfar}, {sobrescrit / sobreescrit}, {sotascriure / sotaescriure}, {substràtum / substrat}, {trèmer / trémer}, {xènon / xenó}.

Cal dir que, des de l’òptica de Fabra (1956: §162), la intervenció de la Secció Filològica en el guionet estava justificada. En efecte, digué que hi havien no pocs usos del guionet que no estaven regulats (les seues paraules estan reproduïdes en 3a). Eixa afirmació comporta que la seua proposta sobre l’ús del guionet no era satisfactòria i, per tant, calia reflexionar i actuar.

Per a intervindre positivament, la Filològica tenia tres entrebancs. El primer ja el coneixem: enfront del camí més metòdic de Fabra (§10.1, 1), la institució practica un camí teòric i normatiu pobre (§10.4, 13). El segon factor que ha dificultat l’acció de la Filològica és no atribuir una funció general al guionet, contra l’actuació de Fabra (1b: «evitar una interpretació falsa»).

La unió d’eixes dos forces ha facilitat l’aparició de la tercera limitació: de les dos funcions que pot fer el guionet (ajuntar quan caldria separar: segons Fabra, pit-negre; separar quan caldria ajuntar: busca-raons), la Secció Filològica només en té en compte una (separar quan caldria ajuntar: busca-raons). La tercera limitació apareix en una citació de més amunt (§10.4, 12). Quan la institució tracta les paraules compostes amb prefix (desfer), considera el guionet (12a), així com en les paraules compostes que escrivim amb els components aglutinats (aiguamoll, 12b). En canvi, quan arriba a les paraules compostes amb els membres separats (ull de poll, les seues «locucions»), no he vist el guionet (12c). Resumim les dades bàsiques:

  1. La intervenció de la Secció Filològica estava justificada
    1. Fabra indica que hi haurien usos del guionet que no estarien fonamentats en regles:
      1. «De regles per al recte ús d’aquest guionet […] no n’hi ha cap enfora de les donades […], les quals estan lluny d’agafar tots els casos en què pot ésser convenient d’usar-lo.» (Fabra 1956: §162)
    2. Tres factors dificultaven la intervenció de la Filològica. Primer:
      1. Fa un camí teòric i normatiu pobre (§10.4, 13).
    3. Segons factor:
      1. No assigna una utilitat comunicativa al guionet.
    4. Tercer factor (afavorit pels dos anteriors):
      1. Només considera una funció del guionet: separar quan caldria ajuntar (busca-raons). Font: §10.4, 12.

 

11.2    Anàlisi de l’actuació de la Secció Filològica

Prescindirem de la proposta de 1997 i ens centrarem en l’actual (2017). En les p. p. 114-120, l’Ortografia mostra 14 regles sobre l’ús del guionet en paraules compostes, sempre com a separacions dels components quan caldria aglutinar (3d). Per a fer-nos una idea del camí que seguix la Filològica, analitzarem el primer ús del guionet en les paraules compostes amb prefix (desfer, «els mots derivats per prefixació», 2017: §4.3.1), i el primer ús en les paraules compostes aglutinades sense prefix (aiguamoll, «els mots compostos», 2017: §4.3.2):

  1. Catorze regles sobre l’ús del guionet (p. 114-120), sempre en paraules en què caldria aglutinar (3d). Paraules amb prefix: la primera excepció (4b)
    1. Les paraules compostes amb un prefix s’escriurien aglutinades (asimètric, infraroig, monosíl·lab, preromànic, proxinés, sotssecretari, Anticrist, Prepirineus). (OIEC 2017: §4.3.1.1).
    2. Però tindrien tres excepcions (p. 114-116). La primera:
      1. «En els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no que han assolit un alt grau de lexicalització; en aquests casos, no es comporta com un prefix»; tres exemples: pacte de no-agressió, el no-alineament (i els països no-alineats), la no-bel·ligerància […].»
      2. «Altres expressions no han assolit aquest grau de lexicalització; no manté el seu valor d’adverbi, el significat de l’expressió és el contrari del que tindria sense no i sovint porten complements. Aquestes expressions s’escriuen sense guionet: la no confessionalitat (de l’Estat), la no convertibilitat (del dòlar), la no compareixença (a una convocatòria) […].»

Sabem que la Secció Filològica no definix molts conceptes de les paraules compostes i que recorre a expressions vagues (§7.2, §9.2-§9.3), de manera que focalitzarem primer les dades empíriques. A la vista que la institució no assigna utilitat comunica al guionet (3c), aplicarem la utilitat de Fabra. ¿Quina interpretació falsa es pot fer davant de la grafia pacte de no agressió (en 4b.i, «pacte de no-agressió»)? Per cert, allà a on nosaltres tenim un aminoàcid no essencial l’anglés escriu a non-essential amino acid. ¿En què beneficia la lectura el guionet d’eixa construcció? Si adoptem la perspectiva de l’escriptura, l’aportació de a non-essential deuen ser dubtes i errors.

Per una altra banda, convé notar que la norma que comentem té la implicació següent: cada volta que hem d’escriure no davant d’un nom o d’un adjectiu, hauríem de mirar si és una paraula normal o so hi ha «un alt grau de lexicalització». ¿Actuen així les persones que han aprovat la norma de (4b)?

Passem a la teoria (4a), que conté excepcions (4b.i) i excepcions de les excepcions (4b.ii). Els lectors que vullguen seguir la regla de les excepcions a l’aglutinació reproduïda en (4b.i) ¿saben deduir quan hi ha «lexicalització» (concepte que seria diferent de «locucions»)? Si busquem eixe concepte en l’índex de la gramàtica, remet a la secció que tracta la derivació i la composició (§6.5), la qual conté quatre apartats: derivació (§6.5.1), composició (§6.5.2), «altres processos de formació de mots» (§6.5.3; inclou «truncament», «reduplicació» i «sigles i mots creuats»), i «locucions» (§6.5.4). I bé, en cap d’eixos quatre apartats he trobat la «lexicalització». Això ajuda a entendre que l’índex de conceptes no envie a l’apartat específic que tractaria el concepte, sinó al conjunt de la secció (§6.5).

L’índex de conceptes de la gramàtica conté una altra remissió a «lexicalització», posterior (a §10.4.1b). En la lectura d’eixa referència, he trobat que el manual usa el terme («No és un cas de lexicalització l’ús com a noms de formes que provenen d’infinitiu, com dinar», p. 411), però no explica en què consistix eixe hipotètic procés.

Seguim avant. El guionet apareixeria quan la «lexicalització ha assolit un alt grau». Lògicament, si u no sap què és la lexicalització, no sabrà tampoc si el grau és alt. El manual fa un aclariment: «en aquests casos, no es comporta com un prefix» (4b.i); però, a la vista que la gramàtica no definix «prefix» (ni derivatiu ni compositiu, §9.2, 5b), resultarà que l’aclariment no és aclaridor. I, finalment, tenim l’excepció de l’excepció: si la «lexicalització no és en alt grau», no apareixeria el guionet (4b.ii): la no confessionalitat de l’Estat.

Realment, convé que ens preguntem si anem pel camí de formar els lectors amb «regles clares i senzilles» i aconseguir una ortografia sistematitzada, simplificada, aclaridora al màxim  (§10.3, 4-5); o, si per contra, anem per un camí que fa creure als lectors que la seua llengua és increïblement difícil. Per cert, els membres de la Secció Filològica ¿han comprés i han assimilat les regles que comentem abans d’exigir-les als parlants? Destaquem els punts centrals:

  1. El guionet segons la Filològica: anàlisi de la primera excepció en la prefixació (4b)
    1. Com que la institució no assigna utilitat comunicativa al guionet (3c), apliquem la de Fabra.
      1. ¿Quina interpretació falsa podem fer en pacte de no agressió (en compte de pacte de no-agressió, 4b.i)?
      2. Un guionet que no tenim: a non-essential amino acid.
    2. Implicació de la norma: quan escrivim «no + nom / adjectiu», mirar si és una paraula normal o si hi ha «un alt grau de lexicalització».
      1. ¿Actua així qui l’ha aprovada?
    3. Teoria: per a aplicar-la, cal saber què és «lexicalització», que deu ser diferent de les «locucions».
      1. Índex de conceptes de la gramàtica: remet a §6.5, però no el conté.
      2. Ús del guionet: quan la «lexicalització té un alt grau».
      3. Si u no sap què és la lexicalització, tampoc si el grau és alt.
      4. Aclariment fallit: «en aquests casos, no es comporta com un prefix» (4b.i); causa: la gramàtica no definix «prefix» (§9.2, 5b).
      5. Excepció de l’excepció: si la «lexicalització no és en alt grau», absència del guionet (4b.ii): la no confessionalitat de l’Estat.
    4. Eixe camí ¿forma els lectors amb «regles clares i senzilles», sistematitza, simplifica i aclarix al màxim l’ortografia (10.3, 4-5)?
      1. Membres de la Filològica: ¿han comprés i han assimilat les regles que comentem abans d’exigir-les als parlants?

Les paraules compostes amb els membres aglutinats sense prefix compositiu (aiguamoll, els «mots compostos», 6a), tindrien onze excepcions (onze casos en què hauríem de separar usant el guionet). En primer lloc, està formulada la regla general (6a); tot seguit, ve la primera excepció (6b). Quan llegiu els exemples de (6a.i), mireu si teniu algun problema de lectura. Reprendrem eixe detall en la darrera part de l’article (§11.5, 12):

  1. Paraules sense prefix: la primera excepció (b)
    1. «Els mots compostos generalment s’escriuen aglutinats» quan són «compostos patrimonials, formats a partir de mots catalans: bocamoll, cama-curt […].
      1. »També quan són «compostos a la manera culta, és a dir, mots construïts amb formes prefixades, acabades generalment en o- i de vegades en i-: aeroport, anglosaxó, audiovisual, cardiovascular, catalanoaragonès, concavoconvex, cumulonimbus, electroxoc, espaciotemporal, fisicoquímic, gastroenteritis, grecollatí, hidroavió, historicoartístic, homosexual, labiodental, serbocroat, socioeconòmic, Hispanoamèrica, Indoxina; brevirostre, curvilini, estratigrafia, insecticida, lamel·libranqui, mortinatalitat, palmiforme, piscifactoria, planisferi, quadribarrat, tecnicisme, uxoricidi, viticultura.» (OIEC 2017: §4.3.2.1)
    2. Però tindrien onze excepcions (p. 117-120). La primera:
      1. «En els cardinals i ordinals compostos, entre desena i unitat, i entre unitat i els mots cents, centes (o centè, centena): vintidos,trescents; el Noucents […]. Cal subratllar, però, que no duen guionet els derivats d’aquests mots, com cinccentista, noucentisme».

Si mirem la regla sobre la unió gràfica dels components (6a), no trobarem cap observació sobre l’origen immediat de l’aglutinació (és un efecte de ser una construcció irregular sintàcticament, bocamoll, lligacama; o només morfològicament, uns pocavergonyes, menjars agredolços). Eixa absència podria ser una conseqüència de considerar que les paraules compostes regulars (ull de poll, argent viu) no serien paraules compostes, sinó «locucions».

Per a la Secció Filològica, les paraules compostes s’aglutinarien en general; però tindrien excepcions. Si en la prefixació n’eren tres (4b), ara en són onze (6b). Com adés, ens limitarem a analitzar la primera (6b). Igual que en l’excepció analitzada (4b), en (6b) no hi ha tampoc justificació (¿què guanyem escrivint trenta-u però cent dos?; ¿per què  tres-cents però tres mil i tres milions?). Això no obstant, si convé explicitar els criteris per a formar els lectors (§10.3, 5c) convindrem que: a) normativitzar l’ortografia hauria de ser fer propostes que ajuden als parlants a escriure i a llegir; b) cal explicar què aporta cada norma a la comunicació. En resum:

  1. El guionet segons la Filològica: anàlisi de la primera excepció en l’aglutinació sense prefix (6b)
    1. La regla de l’aglutinació (6a) no diu que va unida a ser una construcció irregular (aiguamoll; uns pocavergonyes).
      1. Causa factible: totes les paraules compostes s’aglutinarien.
      2. Les construccions regulars (ull de poll) serien «locucions».
    2. No hi ha tampoc justificació del guionet.
      1. ¿Què guanyem escrivint trenta-u però cent dos?
    3. Normes ortogràfiques: haurien d’ajudar a escriure i a llegir.
      1. Efecte: explicar què aporta cada norma a la comunicació.

Si reproduírem les onze excepcions, trobaríem alguna apel·lació a facilitar la interpretació: quan «l’aglutinació […] dificultaria […] la lectura» (caps-i-puntes, plats-i-olles, mira’m-i-no-em-toquis, (§4.3.2.2.e, p. 118; però vetesifils, §4.3.2.1.a, p. 117). Davant d’eixa apel·lació a facilitar la lectura, u es pregunta per què la Secció Filològica no ha aplicat el criteri a cada una de les excepcions. Hauria sigut una bona manera d’assegurar-se que anem pel camí d’una ortografia «per a tothom».

 

11.3    Marc internacional de l’ús del guionet

Per a poder interpretar més bé com ha actuat no solament la Secció Filològica sinó també Fabra, convé que posem l’ús del guionet en el marc europeu. La consulta de gramàtiques franceses (Grevisse 1936: §169) i angleses (Quirk i altres 1985: 1540-1546, 1569-1579, 1613) fa pensar que, des del final del segle xix, hi ha una tendència a reduir l’ús del guionet en les paraules compostes (a favor de l’aglutinació; en anglés, co-operate / cooperate). Es veu que hi havia hagut un augment que no responia a regles fonamentades i delimitades, i la conseqüència havia sigut una profusió negativa del guionet.

Ara: si l’increment havia sigut desordenat, es veu que la reducció també ho era. L’absència més important que he trobat és no regular de què depén que hi haja separació, soldament o ús del guionet. El primer efecte de no tindre regles generals seria  la presència de dualitats que fa pensar en actuacions heterogènies (en francés, porte-monnaie però portemanteau; en anglés, archduke però arch-fascist). El segon efecte era tindre paraules escrites de més d’una manera (en anglés, el trio {a flower pot / a flower-pot / a flowerpot}). En els Estats Units, el guionet s’usaria més poc que en el Regne Unit (psychosomatic / psycho-somatic). Les variacions també es produïen dins d’una societat (el gust o la voluntat de les cases de publicitat, o dels escriptors, o dels diccionaris, o dels manuals d’estil). Realment, si no normativitzem la part més bàsica o fonamental d’una qüestió (ara, la grafia de les paraules compostes), és poc probable que regulem bé les altres parts. Destaquem els factors bàsics:

  1. Creiximent i reducció del guionet: dos processos probablement desordenats
    1. Consulta de gramàtiques franceses i angleses: des del final del segle xix, reducció del guionet (a favor de l’aglutinació).
      1. Prèviament: augment no regulat; profusió negativa.
      2. Reducció: també desordenada.
    2. L’absència més important: no regular els fonaments.
      1. Primer efecte: actuacions heterogènies.
      2. Segon: paraules escrites de més d’una manera.

El desorde que hi havia en francés i en anglés apareixia també entre nosaltres (9a), i Fabra reaccionà com el francés i l’anglés (reduint el guionet, 9b):

  1. Coincidència nostra amb les llengües de l’entorn. Exemples de Fabra
    1. Fabra (1912: 271): mig-obrir, mig-partir contra mig matar, mig adormir-se, mig creure’s.
    2. Més exemples de 1912: ull-prendre, car-tenir, al cap-vespre, al cap-davall, avant-braç, argent-viu, poca-vergonya, escanya-pobres, mestre-de-cases, cel-obert, aigua-moll, cama-llarg.

 

11.4    Interpretació de l’actuació de la Secció Filològica

En el marc europeu descrit, hi han tres factors que podrien explicar l’actuació de la Secció Filològica. El primer és la tendència al llarg del segle xx a reduir l’ús del guionet a favor de l’aglutinació.

El segon factor és tendir a justificar poques normes, actitud que facilita seguir la moda sense mirar si afavorim la llengua o si li fem mal. Convé notar que no justificar cada norma comporta el perill de presentar les regles sense causa (o origen) ni finalitat (o destinació). Ara: una norma sense origen ni final ¿no comporta la pretensió de ser eterna? A més, eixa actuació facilita que passem de la llei fonamentada al dogma (que és inherentment inargumentat, i també amb voluntat d’eternitat).

El tercer factor que contribuïx a entendre el camí de la institució és considerar que les paraules compostes que responen a la sintaxi «ordinària» (ull de poll) serien «locucions». La conseqüència d’eixa teoria és que totes les paraules que la Filològica considera compostes s’aglutinen (tinguen prefix compositiu o no en tinguen).

Per a interpretar el camí de la institució, només ens queda lligar caps. A la vista que hom no justifica l’aglutinació (segon factor), i tenint en compte que s’aglutinen totes les paraules considerades compostes (tercer factor), pareix natural generalitzar, ja que la generalització és una exigència de la ciència. El resultat és tendir a suprimir l’ús del guionet en les paraules compostes per prefixació (reducció quantitativa forta en relació a l’ús de Fabra); i també fora (fins i tot quan no hi han paraules compostes, {és a dir / esadir}; o és dubtós que n’hi haja, {si us plau / sisplau}, cal dir que les greafies esadir i sisplau han circulat, però no figuren en l’ortografia de la Filològica). El mecanisme fa recordar la dita valenciana En ser negre (en ser una paraula composta), botifarra (aglutinació). He de dir-vos, lectors, que la ironia va destinada a mi mateix, perquè en l’article de l’any 2000 (citat en §10.6, 17) jo també anava pel camí de la reducció purament quantitativa del guionet (actitud que coneix bé una persona tan compromesa amb la nostra normativa com és Jordi Manent).

Davant del resultat a què hem arribat, convé que ens tornem a preguntar si estem davant d’una sistematització, simplificació i aclariment al màxim de l’ortografia (§10.3, 5); o si, per contra, estem davant d’una absència: no considerar que la normativa deu facilitar la comunicació lingüística (sobretot la lectura). En resum:

  1. Factors que deuen explicar el camí de la Secció Filològica
    1. Primer: tendència internacional a reduir l’ús del guionet.
    2. Segon: justificar poques normes.
      1. Les regles sense causa i sense finalitat són dogmes.
      2. Factible: seguir la moda sense mirar l’interés dels parlants.
    3. Tercer: no considerar com a paraules compostes les «locucions».
      1. Efecte: totes les paraules compostes s’aglutinarien.
    4. Si no justifiquem l’aglutinació (b) i si s’aglutinaren totes les paraules compostes (c), podem generalitzar.
      1. Resultat: tendir a suprimir el guionet en la prefixació.
    5. Valoració: ¿sistematització i simplificació (10.3, 5), o no considerar la comunicació lingüística?

La proposta de la Filològica pareix científica perquè va cap a la generalització. Però no és científica per dos raons unides. En primer lloc, no considera la utilitat comunicativa, que deu presidir les regles d’aglutinació i de l’ús del guionet. En segon lloc, eixa absència fa que la Filològica actue com si l’aglutinació fóra un bé en ella mateixa. En la pròxima part, trobarem exemples que mostren que eixa actitud crea confusions i dificulta la lectura (§11.5, 11-12).

 

11.5    Deducció estructural de la primera utilitat bàsica del guionet

Acabarem les reflexions sobre el guionet mirant si, a partir de les propietats que ja coneixem (completant-les quan convinga), podem deduir quines són les utilitats fonamentals que té el guionet en la grafia de les paraules compostes. Sabem que a l’estadi més simple (quan no hi han irregularitats i tenim consciència de la composició) correspon la separació (ull de poll, argent viu). Certament, tenim poques paraules compostes en eixe estadi, i és poc important per a la llengua. Però és el punt de partida de l’estructura.

Si hem perdut la consciència de ser una paraula composta, en eixe cas ja no és per als parlants una paraula composta, i apliquem la grafia de les paraules simples (també). Quan conservem la consciència i és una construcció sintàctica irregular, aglutinem (desfer, {un aiguamoll, dos aiguamolls}); actuem igual quan la irregularitat només és morfològica (tractem la construcció com si fora un nom simple: un maldecap, molts maldecaps). Però la irregularitat no és prou per a aglutinar gràficament. Ha d’anar acompanyada d’alguna de les dos condicions següents. La fonamental és que la paraula composta siga pròpia de la llengua general. La grafia desfer no deu haver creat cap problema a ningú. Si la paraula composta no és d’ús general (és a dir, quan és o bé local, o bé antiga), podem aglutinar en el cas que a la primera visió de la grafia percebem que és una paraula composta i quins són els seus components (com ara en aiguamoll).

Mirem exemples de paraules que no són de tota la llengua. Si un parlant no coneix el nom de les oracions Mirava l’entrenús del mig / Tallà un entrenús ¿percep una paraula composta davant de la grafia entrenús? Quan vaig llegir eixa grafia en l’Ortografia de la Secció Filològica (p. 111), no l’entenguí (a pesar que el marc comportava que era una composta). Eixa grafia em feia pensar en pallús o parrús (una paraula no composta). Però resulta que és una paraula composta que significa «Espai o interval entre dos nusos, especialment d’una tija o d’un tronc» (DIEC). Semblantment, si veem escrit El cordur estava tranquil / Aquell dia, es sentia cordur ¿quants interpretaran que cordur és una paraula simple (com corder o tendur)? Però no és simple; és un adjectiu compost de cor i dur que significa ‘poc compassiu’ («cordur» figura en la p. 116 de l’Ortografia de la Filològica).

¿Com hem d’escriure les paraules compostes que no són de la llengua general i que qui no les coneix no interpreta com a paraules compostes si veu els components aglutinats («entrenús», «cordur»)? En este treball, hem notat que el fet de separar els components de les paraules compostes noves té efectes positius en els lectors (i no en té de negatius, No sóc anti res, És el meu ex marit, §4.4, 8). Ara, ho precisarem: no té repercussions negatives quan els lectors veuen immediatament que la primera grafia és un prefix compositiu (com passa en anti res i ex marit). Però eixa deducció no es produïx sempre, com ens permetran verificar els exemples seleccionats.

Si separem entre i nus, els lectors que no coneixen la paraula es trobarien que l’article o un adjectiu quantitatiu va seguit per una paraula que és una preposició (Estava en l’entre nus, Talla un entre nus), fet que els causaria sorpresa: ¿com haurien d’interpretar l’entre o un entre? Semblantment, en el cas d’escriure separats cor i dur (El cor dur ho aguantava bé / Aquella faena demanava un cor dur) els lectors interpretarien cor com a paraula simple (com a un nom), mentres que «cordur» és un adjectiu (un «cordur» és com un vell: algú que és vell; per tant, un «cordur» és algú que és poc compassiu; «que té el cor dur», diu el DIEC).

El camí seguit permet deduir estructuralment quina és la primera utilitat comunicativa del guionet en les paraules compostes. Convé usar eixe signe gràfic quan s’ajunten tres condicions. La primera és que la paraula composta és local (o antiga). La segona condició és que l’aglutinació gràfica faria que els qui no la coneixen no la interpreten com a composta («entrenús, cordur»). Finalment, la separació gràfica faria interpretar que el primer component d’una paraula composta seria una paraula normal o simple. Quan s’ajunten eixes tres condicions, el guionet (l’entre-nus, un cor-dur) té dos avantatges: comunica als lectors que la paraula és composta, i els diu quins són els seus components.

Cal dir que, en el fons, la utilitat comunicativa descrita no és nova: és la que va constatar Fabra («evitar una falsa interpretació», §6.1, 5). En efecte, mentres que un entrenús i un entre nus afavorixen «una falsa interpretació», la grafia entre-nus «l’evita». L’única novetat està en els exemples. Resumim-ho:

  1. Primera aportació del guionet: «evitar una falsa interpretació» (Fabra, §6.1, 5)
    1. Convé usar-lo quan una paraula composta té tres propietats: és local (o antiga), l’aglutinació gràfica impulsaria a entendre-la com a simple (entrenús, cordur, i), i la separació gràfica afavoriria que interpretàrem el primer component com a una paraula normal o simple (entre nus, cor dur, ii).
      1. Mira l’entrenús del mig.
      2. El cor dur ho ha aguantava bé.
    2. Ací, el guionet (l’entre-nus, un cor-dur) té dos avantatges: comunica als lectors que la paraula és composta, i els diu quins són els seus components.

 

11.6    Deducció de la segona utilitat bàsica del guionet

Per a deduir la segona utilitat del guionet, començarem inductivament. Si algú m’acompanya per l’Horta, un llaurador està regant un camp i per una filtració d’un marge passa aigua al camp del costat; i si en eixe marc comunicatiu jo dic a l’acompanyant: Mira, eixe camp està sorregant-se, m’entendrà perfectament, encara que no conega el verb sorregar (paraules com somoure o sospesar li indicaran el valor de sorregar). Anem avant. Si sóc jo ara l’acompanyant i algú en alguna comarca em diu davant del mateix fet: Mira, eixe camp està sotaiguant-se, l’entendré perfectament (sotaiguar té le mateix valor que sorregar: ‘regar accidentalment una part d’un camp’). Complementàriament, si veig escrita eixa oració i el marc comunicatiu està ben descrit ho entendré també: sotaiguar no pot ser res més que la unió de sota i aiguar (per molt que el lector no conega el verb aiguar, òbviament derivat de aigua).

Els dos exemples comentats permeten deduir una propietat de les paraules compostes d’ús general: escrivint, aglutinem els components quan són curts (una síl·laba o dos, amoral, camacurt). El fet que la paraula siga coneguda i la curtària dels components evita l’aparició de problemes quan llegim les grafies aglutinades (amoral, camacurt).

Per contra, els lectors troben problemes si els components són llargs (i més si no coneixen la paraula). Quan més amunt heu trobat l’exemple cumulusnimbus  (§11.2, 6a.i) ¿no vos ha costat de llegir? La causa és que heu hagut de buscar cada una de les cinc síl·labes que té la paraula composta; i, en acabant, heu hagut de mirar quins són els components. Per contra, la grafia cúmulus-nimbus és més simple per als lectors: des del principi, sabem que hi ha una paraula composta de dos membres; la grafia també ens diu a on acaba el primer; i encara ens informa quina és la seua síl·laba tònica. Amb eixos avantatges, potser no necessitem ni llegir sencer el primer component (amb cúmul…, n’hi ha prou).

Semblantment, quan u veu espaciotemporal ha de centrar la mirada (i l’atenció) en una paraula tan llarga. La vista no pot esvarar-se per damunt de les síl·labes, sinó que les ha de buscar d’una en una, fins que puga deduir que és una paraula composta de espacio i temporal. En canvi, la grafia espàcio-temporal facilita la lectura (i la interpretació, naturalment).

Els exemples anteriors mostren la segona utilitat del guionet: facilitar la lectura quan la paraula composta és llarga (tres articles més avant, fixarem el criteri de la llargària, §14.2, 7). A més, la llargària sol anar unida a ser paraules compostes sectorials, absents de la llengua general. Per una altra banda, notarem que, implícitament, la segona aportació comunicativa del guionet està en Fabra (1956): en totes aquelles paraules compostes en què els components són llargs, en les quals recorria al guionet (com ara històrico-artístic).

En l’estudi de paraules concretes, convindria considerar la separació (com en anti res). A priori, no és una possibilitat versemblant. Quan el prefix compositu és un cultisme llarg, sovint s’acaba en una terminació estranya per a nosaltres (-o en històrico-artístic). A més, la separació podria fer pensar en un nom i un adjectiu, o en dos noms (un cúmulus nimbus). Recordem que la unió de dos noms és una classe de paraules compostes diferent (en concepte clau, la morfologia correpon al primer nom, dos conceptes clau; en els composts amb prefix, la morfologia correspon al segon component, dos moviments històrico-artístics). En síntesi:

  1. Segona aportació del guionet: facilitar la lectura
    1. Paraules amb els components aglutinats: a més de ser irregulars i ser pròpies de l’ús general, els components són curts (una síl·laba o dos, amoral, camacurt; farem precisions en §14.2, 7).
    2. Quan tenen més de dos síl·labes i no són paraules de la comunicació general, l’aglutinació dificulta la lectura.
      1. Cumulusnimbus: cal buscar les síl·labes que té, quins són els components, i quina és la síl·laba tònica del primer.
    3. Per contra, el guionet facilita la lectura i la interpretació.
      1. El guionet (cúmulus-nimbus) comunica tres valors: és una paraula composta; a on acaba el primer component; quina és la seua síl·laba tònica.
      2. Potser no necessitem ni llegir sencer el primer component.
    4. Vinculació amb Fabra (1956): en les paraules compostes en què els components són llargs (com ara històrico-artístic), usava el guionet.

 

1.3    Síntesi final

Mirem de resumir l’article. En relació a Fabra, la Secció Filològica ha reduït quantitativament l’ús del guionet en les paraules compostes. Però, en general, els lectors no veuen que la institució es fonamente en raons comunicatives (i, molt sovint, no hi ha cap raó). Pels motius que hem exposat (§11.4, 10), la Filològica ha llevat molts usos del guionet sense seguir criteris, i el fet d’actuar a cegues difícilment podia tindre efectes positius (com hem mostrat en 11 i 12). Tot això fa dubtar que la Secció Filològica «haja contribuït a sistematitzar i simplificar» el guionet.

La proposta de Fabra té buits i algun abús del guionet; però comporta dos avantatges importants: en primer lloc, fa una proposta estructural sobre la grafia de les les paraules compostes; en segon lloc, apunta les dos utilitats del guionet, una explícitament («evitar una interpretació falsa») i l’altra implícitament (facilitar la lectura: històrico-artístic).

El camí del gramàtic de Barcelona té una exigència bàsica: posar exemples que demostren que el guionet pot «evitar una interpretació falsa». N’hem posat (11a), i hem explicitat la segona utilitat fonamental del guionet (facilitar la lectura i la interpretació, 12).

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Grafia de les paraules compostes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*