10 Retrocés en la normativa. La grafia de les paraules compostes segons la Secció Filològica

Una persona que s’interessa profundament per una normativa lingüística ha de tindre un interés fort per la teoria lingüística. Deixeu-me dir que, de jove, admirava molt l’autor dels Estudis de sintaxi catalana (1972-1973). De fet, després d’haver acabat tres cursos de filologia en la Universitat de València (1983-1986) me’n vaig anar a la Universitat de Barcelona (1987-1989) perquè volia conéixer personalment a Joan Solà (per raons diferents, també a Lluís Vicent Aracil). Una de les coses que aprenguí de Solà és que, sense teoria, no és possible solucionar problemes de la normativa.

He rememorat això perquè hem vist en l’article anterior que el camí que ha fet la Secció Filològica té uns fonaments febles en la teoria lingüística (§9), limitació que ara comprovarem que repercutix negativament en la confecció de normes sobre la grafia de les paraules compostes. A més, trobarem un retrocés: d’una concepció estructural apta per a ser compresa i assimilada (Fabra, §10.1), passem a una concepció plana (§10.4), concretada en normes que els parlants no poden comprendre ni assimilar (§10.2-§10.3). També apareixeran anomalies metodològiques (trivialitats i constatacions presentades com a normes, §10.5). Finalment, mostrarem un contrast cridaner: la Filològica fa lloances a Fabra; però en la grafia de les paraules compostes pareix que no el tinga en compte (§10.6).

Este article i el següent (§11) són el centre del treball, fet que contribuïx a explicar que són els més llargs.

 

10.1    Aportacions i limitacions centrals de Fabra

El darrer article mostrava que l’Ortografia de la Secció Filològica usa la terminologia de la formació de paraules (derivació, composició, afix derivatiu i prefix compositiu) sense explicar-la als lectors (§9.1). En la consulta de la gramàtica (§9.2), hem trobat dos factors centrals: indefinicions (afix derivatiu, prefix compositiu) i separacions negatives importants de Fabra (entre altres, no diferenciar entre «composts catalans» i composts no catalans; i proposar que argent viu no seria un nom compost, sinó una «locució»). Ara, ens centrarem en la regulació bàsica de les grafies de les paraules compostes, de manera que reservarem el guionet per a l’article següent (§11.1).

Recordem que Fabra incorre en alguna anomalia i en algun error (§6.2), però té una concepció estructurada global: en les paraules compostes, separem els components quan responen a una construcció sintàctica «ordinària» (ull de poll); i aglutinem quan hi han irregularitats morfològiques (aiguamoll); en les paraules compostes per prefix, també aglutinem (desfer), i en general respectem la grafia dels components (infraestructura, asimetria), contràriament a la derivació (assaonar).

La finalitat del guionet és «evitar una interpretació falsa», i és aplicable a les dos normes dites (tindria la missió d’aglutinar quan toca separar, pit-negre; i separar quan toca ajuntar, busca-raons). En total, són quatre regles fonamentals vinculades entre elles, les quals es troben en un marc decisiu: el nostre autor separa la composició pròpia i la de les altres llengües, i usa com a criteri delimitador el saber dels parlants (indigne és una paraula composta; per contra, inaudit és un nom compost en llatí, però no per a nosaltres).

Les limitacions bàsiques són tres. En primer lloc, Fabra posa els verbs derivats (endolcir) en les paraules compostes per prefixació (desfer), proposta que impedix justificar la dualitat gràfica assaonar (paraula derivada) però asimètric (paraula composta). La segona limitació és no aportar proves sobre quines confusions evitaria el guionet, de manera que és factible que el guionet siga majoritàriament sobrer. La tercera limitació és fonamentar poc l’aglutinació per irregularitats (no tracta les sintàctiques), no justificar l’aglutinació quan hi ha un prefix compositiu, i no tractar els casos en què una paraula antigament composta es grafia com a simple (també). En síntesi:

  1. Grafia de les paraules compostes en Fabra (§6.1-§6.2): és global i estructural (a-c), amb alguna limitació (d-f)
    1. Separem els components quan són una construcció sintàctica «ordinària» (ull de poll).
    2. Aglutinem si contenen irregularitats morfològiques (aiguamoll).
      1. Compostes per prefixació: també aglutinem (desfer).
      2. En general, respectem la grafia dels components (infraestructura, asimetria), contràriament a la derivació (assaonar).
    3. Finalitat del guionet: «evitar una interpretació falsa».
      1. Aglutina quan toca separar (pit-negre), i separa quan caldria ajuntar (busca-raons).
    4. Primera limitació de la proposta:
      1. No separa el prefix derivatiu (endolcir) i el compositiu (desfer).
      2. Efecte: no poder justificar la dualitat assaonar / asimetria.
    5. Segona limitació:
      1. No demostra la utilitat assignada al guionet.
      2. Efecte: en les regles fonamentals, podria sobrar.
    6. Tercera limitació:
      1. Justificar poc l’aglutinació per irregularitats (aiguamoll).
      2. No justificar l’aglutinació amb prefixos (desfer).
      3. No tractar la grafia d’una paraula tornada simple (també).

Tenint com a referència el marc descrit (1), estudiarem com actua la Secció Filològica. Després d’un recorregut llarg (§1-§9), hem arribat al motiu d’haver elaborat este treball. Això justifica que estem davant de l’article amb més parts (sis, §10.1­-§10.6).

 

10.2    Canvis de la Filològica: de regles «per a tothom», ¿a regles per a qui?

L’Ortografia de la Filològica tracta la grafia de les paraules compostes des de dos perspectives: la normativa i la teòrica. En la Introducció, exposa «els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana», i en el capítol 4 desplega les regles. Dedicarem una part a la normativa (§10.2) i una altra a les regles (§10.4-§10.5). Entremig, reproduiré objectius que es marca la Filològica (§10.3), i els contrastarem amb l’actuació que té per a comprovar si si hi ha correspondència.

«Els canvis més significatius» estan repartits en tres paràgrafs numerats amb les lletres a, b i c. En este article, analitzaré només el primer paràgraf (2), i tractaré els altres dos en l’article 12. Actuaré d’eixa manera perquè, qualitativament, el contingut dels altres dos paràgrafs aporta poc. Per tant, si ara ens limitem a estudiar el primer paràgraf arribarem més prompte a una visió general. Els lectors que vullguen aprofundir en el tema podran llegir posteriorment l’anàlisi dels altres dos paràgrafs (§12).

Ací tenim les primeres modificacions ortogràfiques:

  1. «Els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana (OIEC) són els següents:» [hi han tres paràgrafs, amb les lletre a, b i c; ara, només estudiarem a; els paràgrafs b i c, en §12]
    1. «a) En la grafia dels mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per r. S’hi escriu rr quan el so de erra vibrant o forta apareix entre vocals: en els mots formats amb els prefixos a- privatiu (arrítmia) i cor- (variant de con-; correferent); en el mot erradicar i derivats, i en els compostos amb els radicals grecs raqui(o)-, reo-, rin(o)-, rinco-, riz(o)- i rodo- (cefalorraquidi, batirreòmetre, otorrinolaringòleg, catarrí, ornitorrinc, micorriza, cinorròdon) i amb les terminacions ­rràfia i -rrexi (neu- rorràfia, metrorrexi).» (OIEC 2017: 15)

En la teoria, notem que la Secció Filològica agrupa «els mots prefixats» (desfer, enrabiar) i «els compostos» (picaporta, psiquiatre, §9.3, 8). Eixa unió ¿no dóna a entendre que no és adequada la divisió tripartida de la gramàtica (derivació + «mots prefixats» + composició)? A partir d’ara, només analitzarem la normativa.

¿Quantes modificacions o canvis hi han en la citació anterior?  La resposta és: onze. En (3a-b), he agrupat els «radicals grecs» i els exemples per a facilitar la lectura de les regles.

Les onze normes de (3a-b) ¿estan estructurades? La resposta és negativa, de manera que només podem aprendre-les de memòria. Ací, apareix una característica que anirem retrobant: en la grafia de les paraules compostes, la Filològica no es fonamenta en la comprensió de regles generals, que els parlants haurien d’assimilar i aplicar. El camí és memoritzar i memoritzar.

Un lector ¿pot memoritzar i assimilar les onze regles que comentem (3a-b)? Diria que no. A més, ¿per a què hauríem d’aprendre regles la majoria de les quals no aplicaríem mai? Ben mirat, seria il·lustratiu saber, de cada cent lectors d’este article, quants han tingut la paciència de llegir la citació de 2. ¿No ens trobem en el pol oposat de l’objectiu de Fabra? D’una ortografia «per a tothom», ¿a una ortografia per a qui?

Reflexionarem ara sobre els membres de la Secció Filològica. Abans d’aprovar les modificacions de 3, ¿havien memoritzat i assimilat les onze regles (i totes les que tractarem en §12)? Si una part dels membres de la Filològica no havien aprés i assimilat les normes de 3, ¿és adequat demanar als altres coses que no ens hem demanat prèviament a nosaltres mateixos? Reduïm-ho a un quadre:

  1. Anàlisi dels primers «canvis més significatius» (2)
    1. La citació conté onze regles (a + b).
      1. a- privatiu (arrítmia)
      2. cor- (variant de con-; correferent)
      3. el mot erradicar i derivats
    2. Les paraules compostes amb els radicals grecs:
      1. raqui(o)-, cefalorraquidi
      2. reo-, batirreòmetre;
      3. rin(o)-, otorrinolaringòleg, catarrí
      4. rinco-, ornitorrinc
      5. riz(o)-, micorriza
      6. rodo-, cinorròdon
      7. rràfia, neurorràfia
      8. –rrexi, metrorrexi.
    3. Les normes no estan estructurades.
      1. Efecte: cal aprendre-les de memòria.
      2. Dificultat: enorme. A més, són paraules inusuals.
      3. Eixa ortografia ¿és «per a tothom»?
    4. Primera manifestació de l’afirmació següent: la Filològica no ensenya regles generals que els parlants puguen assimilar i aplicar.
      1. El camí és memoritzar i memoritzar.
    5. Els membres de la Filològica: ¿ho havien memoritzat i assimilat?
      1. ¿Podem demanar a altri coses que no ens hem autoexigit?

10.3 Contrast entre els objectius i les regles de la Filològica

Convé que contrastem les deduccions anteriors (3) amb un objectiu pedagògic que es marca Teresa Cabré al principi del manual d’ortografia:

  1. Objectiu pedagògic de Cabré: «regles clares i senzilles»
    1. «S’ha de poder ensenyar i aprendre a partir de regles clares i senzilles, sempre que sigui factible.» (Cabré, OIEC 2017: 10)

Més que l’objectiu «d’ensenyar amb regles clares i senzilles», proposaria que les normes han de ser comprensibles i aplicables (en el benentés que, per a ser comprensibles, cal haver definit els conceptes usats). En tot cas, no pareix que les onze regles de 3 siguen «clares i senzilles» (i difícilment assimilables i practicables). Cabré es cura en salut («sempre que sigui factible»). Però, si les normes són per als parlants (i no els parlants per a les normes), sempre hauria de ser possible proposar normes comprensibles i aplicables.

La Secció Filològica es marca uns objectius metodològics extraordinàriament positius: sistematitzar i simplificar l’ortografia (5a), simplificar-la i aclarir-la al màxim (5b). Si recordem una necessitat expressada en 1992 (explicitar i publicar els criteris que permeten elaborar normes ortogràfiques, 5c), tindrem la finalitat: formar els lectors:

  1. Objectiu metodològic de la Secció Filològica: sistematitzar i simplificar (a-b) per a formar els lectors (c)
    1. «Les modificacions fetes [en l’ortografia] han volgut contribuir a sistematitzar i reduir l’ús del guionet a fi de simplificar l’ortografia.» (OIEC 2017: 14, Introducció)
    2. La institució treballa «amb una voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic.» (OIEC 2017: 14, Introducció)
    3. «L’ortografia es basa en uns criteris que convé fer explícits i publicar, perquè no solament han de servir en la confecció dels diccionaris, sinó també en els neologismes que es creen incessantment.» (IEC 1992: 87)

Davant d’eixos objectius tan encomiables (4-5), ens hem de preguntar si les normes de 3 sistematitzen i simplifiquen, si aclarixen al màxim. Certament, d’errors en fem tots. Però és que ara disposàvem d’un marc positiu (el de Fabra, §101, 1), el qual comprovarem a poc a poc que pràcticament és absent del manual d’ortografia de la Filològica.

Deixeu-me opinar que podríem tindre davant una manifestació de la concepció que han desplegat una part dels noucentistes i els seus hereus: en compte de centrar la normativa lingüística en les estructures fonètiques, morfològiques, semàntiques i sintàctiques que definixen la nostra llengua i la singularitzen enfront dels idiomes de l’entorn (particularment davant del castellà), no ensenyen estructures de la llengua (en general, vives), i pràcticament reduïxen l’idioma a dos factors: en primer llloc, a cultismes i més cultismes (que solen ser els mateixos o semblants en moltes llengües europees); en segon lloc, divulguen normes que els lectors no entenen («canvi i caiguda de preposicions», «lo neutre»). ¿Què tenim davant, una concepció profundament humanista i democràtica (la que vol que la normativa siga «per a tothom»), o una actitud elitista? En esquema:

  1. ¿Estem davant d’una concepció d’un sector del noucentisme?
    1. No ensenyar les estructures fonètiques, morfològiques, semàntiques i sintàctiques que ens definixen i ens singularitzen (sobretot davant del castellà), en general vives.
    2. Centren la normativa en cultismes (i en normes que els lectors no entenen, «canvi i caiguda de preposicions», «lo neutre»).
    3. Pareix una actitud allunyada d’una normativa «per a tothom».

Acabarem l’anàlisi dels primers «canvis més significatius» amb una paradoxa. L’aplicació de la concepció de Fabra («composts catalans» i composts no catalans) ¿no justifica les grafies de les onze regles de (3a-b)? Si les repassem, comprovarem que no hi ha cap paraula que siga composta per als parlants (erradicar, correferent, ornitorrinc, etc.; arrítmia la comentarem en el paràgraf següent). En conseqüència, prou que els haurem d’aplicar les regles ortogràfiques de les paraules simples. Ara: això ¿no significa que les onze regles sobren totes?

Anant als detalls, hi ha una paraula poc adequada, arrítmia (una patologia). Si volem ser clars i eficaços, hauríem de canviar-la per «arrítmic» (grafia que figura en el diccionari de la Filològica; en el de l’Acadèmia, és «arítmic»). Realment, si no existix la paraula *rítmia (no apareix en els nostres diccionaris) resultarà que la a inicial de arrítmia no pot ser «el prefix a- privatiu» (3a.i). És a dir, la grafia adequada és arrítmia per la raó que és una paraula simple.

Enfront de l’aïllament de la paraula arrítmia, l’adjectiu arítmic (grafia de l’Acadèmia) és la negació de rítmic, com en la parella {simètric / asimètric}. I bé, ¿és positiu per als parlants escriure {simètric / asimètric} però {rítmic / «arrítmic»} (grafia de la Filològica)? Una tal dualitat ¿és sistemàtica i simplificadora (5a), és aclaridora al màxim (5b), o per contra impulsa a pensar que la nostra llengua és incomprensible? En síntesi:

  1. Les onze regles de (3a-b) són inútils des de la concepció de Fabra
    1. Les paraules implicades no són «composts catalans», són simples.
      1. Per tant, han de tindre la grafia de les simples: erradicar, correferent, ornitorrinc
    2. Paraula poc adequada: «arrítmia» (3a.i); causa: no existix rítmia.
      1. Paraula pertinent: «arrítmic» (DIEC; «arítmic» en DNV).
      2. La parella {rítmic / arítmic} és com {simètric / asimètric}.
    3. DIEC: {simètric / asimètric} però {rítmic / «arrítmic}.
      1. Eixa dualitat ¿és sistemàtica i simplificadora (5)?

Resumim. Els primers «canvis més significatius» es presenten d’una manera que difícilment els parlants assimilaran i practicaran, ja que han d’aprendre de memòria pràcticament la grafia de cada paraula. Això contrasta amb l’objectiu de la Filològica de fer regles «clares i senzilles» (4), «sistematitzar i simplificar» (5a), «aclarir al màxim» (5b). A més, si apliquem la delimitació de Fabra entre composició pròpia i composició en altres llengües resulta que les normes exposades es tornen inútils: com que són paraules simples, s’han d’escriure amb la grafia de les paraules simples (7a). Finalment, hi ha una heterogeneïtat: asimètric però arrítmic.

 

10.4    D’una proposta estructural a normes planes

Hem analitzat les primeres modificacions que ha fet la Filològica en la grafia de les paraules compostes (§10.2, 2). Ara, passarem de la normativa a la descripció de les regles. Per a facilitar l’anàlisi, emmarcarem la qüestió.

En un article anterior (§8.3, 8), hem vist que la institució agrupa la grafia de les paraules compostes amb l’apòstrof i les contraccions (capítol 4, «la grafia dels mots»), i presenta les paraules compostes amb un títol molt llarg (reproduït baix, en 8a). La part dedicada a les paraules compostes té una descripció general (que ocupa quatre pàgines, p. 111-114; va sense títol) i tres apartats per a les tres classes de paraules compostes (segons la Filològica, «mots derivats per  prefixació», «mots compostos» i «les locucions i els sintagmes  lliures»). Posem-ho en un quadre:

  1. Estudi de les paraules compostes en l’Ortografia de la Filològica
    1. Títol: «L’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les El guionet i l’aglutinació gràfica» (p. 111-128, §4.3)
    2. Contingut: descripció general (ocupa quatre pàgines, p. 111-114; no té títol).
    3. Tot seguit, tres apartats per als tres grups de paraules compostes:
      1. Els «mots derivats per prefixació» (§4.3.1)
      2. «Els mots compostos» (§4.3.2)
      3. «Les locucions i els sintagmes lliures» (§4.3.3).

En l’anàlisi que faré, prescindiré de les variacions terminològiques («mots prefixats» en el títol, 8a; i «mots derivats per  prefixació» en 8c.i; «locucions» en el títol, 8a; i «locucions i els sintagmes  lliures» en 8c.iii).

La formulació de les regles ortogràfiques apareix tant en la descripció general (8b) com en el tractament dels tres grups de paraules compostes (8c). En (9a), he reproduït la formulació de la descripció general:

  1. Regles de la Filològica sobre la grafia de les paraules compostes: en la descripció general (8b)
    1. «Els mots derivats per prefixació i els mots compostos s’escriuen, en general, amb els components aglutinats (agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic; centpeus, colltòrcer, maldecap ‘preocupació’, panxacontent, rentaplats),
      1. »llevat d’alguns casos (com ara nores, exIugoslàvia, viceprimer ministre; foiegras, penyasegat, vintidos, sudest) que s’escriuen amb guionet, el qual és un signe gràfic consistent en un guió curt (-).
      2. »L’aglutinació gràfica dels compostos contrasta amb l’escriptura de les locucions, els components de les quals s’escriuen separats per espais (alts i baixos, compte corrent, decret llei, cap de setmana, blat de moro).» (p. 111)

Podem reduir l’exposició anterior a dos línies: una part de les paraules compostes («els mots derivats per prefixació i els mots compostos») s’escriuen unint els components (9a); en una altra part, els separem («les locucions», 9a.ii); en les paraules que aglutinen, hi han excepcions («llevat de», 9a.i), ja que recorren al guionet. Les tres afirmacions a què hem reduït el contingut de 9 ¿expliquen la grafia de les paraules compostes i justifiquen les normes? U té la impressió que no, però cal mostrar positivament per què no expliquen la llengua ni justifiquen les normes.

Indirectament, podríem apel·lar a la proposta feta més amunt (§10.1, 1): si la paraula composta respon a una «construcció ordinària», actuem com en eixes construccions (separant els components); en canvi, quan hi han irregularitats sintàctiques les paraules poden adoptar la fonètica i la morfologia d’una paraula simple (només una síl·laba tònica). Eixes propietats són el suport d’aglutinar gràficament. D’eixes característiques, no n’hi ha cap en les paraules anteriors (9). Això no obstant, cal repetir que hem d’actuar positivament per a demostrar que en l’actuació de la Filològica (9) no hi ha ni explicació ni justificació.

Arribarem a l’objectiu que intuïm si recordem que els lectors de l’Ortografia i de la gramàtica de la Filològica no han pogut entendre què és una paraula composta perquè la institució no ha definit els conceptes que usa (excepte locució, §9.2, 5). Per tant, els lectors només poden fer una cosa: aprendre’s de memòria com s’escriu cada paraula que la institució anomena «composta» (9a). Ara: en en eixa actuació no hi ha explicació, ni comprensió ni justificació. L’únic mitjà és memoritzar la grafia de cada paraula. Sintetitzem-ho:

  1. Absència d’explicació i de justificació: només memorització de la grafia de cada paraula
    1. Exposició breu: en una part de les paraules compostes, unim els components («els mots derivats per prefixació i els mots compostos», 9a); en una altra, els separem («les locucions», 9a.ii).
    2. La institució no definix els conceptes usats en les paraules compostes (excepte locució, §9.2, 5).
      1. Efecte: aprendre’s de memòria com s’escriu cada paraula «composta» (9a).

Focalitzem ara el concepte que la Filològica definix (les «locucions»). Els cinc exemples que posa (9a.ii: alts i baixos, compte corrent, decret llei, cap de setmana, blat de moro) ¿són «locucions»? No cal dir que, si la definició els és aplicable, ho seran; i, si no, no ho seran. Sabem que la caracterització que fa la Filològica de les «locucions» és adequada (§9.2, 5c): encara que són una construcció («combinació»), el seu valor no és la suma del valor dels components. Una altra cosa és la incongruència de dir que les «locucions» no serien paraules compostes a pesar que responen a la definició (paraula composta: paraula nova formada amb paraules preexistents).

I bé, el valor de alts i baixos, compte corrent i cap de setmana ¿és la suma del valor dels components, o no ho és? Pareix obvi que el valor de cap de setmana és la suma dels components. El diccionari de la Filològica diu que una accepció del nom cap és «punta, extrem»: per tant, el cap de setmana és ‘la punta o extrem de la setmana: el final’. Eixe resultat comporta que cap de setmana no seria una «locució». L’únic factor idiosincràtic és la llargària: que, segons les hores setmanals que u treballa, cap de setmana s’aplique a dia i mig (dissabte de vesprada i diumenge), a dos dies, o a dos dies i mig (divendres de vesprada, dissabte i diumenge).

En alts i baixos, hi ha un nom en el·lipsi; però eixa realitat (que apareix en moltes construccions: Van dos a u / Ha vingut un jove, etc.) no comporta paraules compostes. En un compte corrent, els diners entren i ixen: el compte no està parat (contràriament als comptes fixos).

Quant al nom decret llei, és com vagó restaurant o concepte clau: una construcció irregular perquè hi han dos noms units sense preposició, de manera que no són una construcció sintàctica «ordinària» (Fabra) o «locució» (Secció Filològica).

Els comentaris anteriors comporten que, dels cinc exemples de «locucions» que posa la Filològica (9a.ii), l’únic exemple que representa una paraula composta és el que poa de Fabra: blat de moro (gra que ni és blat ni és moro).

Resumim. La Secció Filològica no definix cap noció bàsica de les paraules compostes, excepte locució (§9.2, 5). Però l’únic concepte que caractereitza pareix que la mateixa institució no l’entén, ja que de cinc exemples només u és adequat (blat de moro). Entre la pobresa teòrica i la inadequació dels exemples, ¿no haurem de pensar que els lectors de la seua ortografia no veuen cap explicació ni cap justificació, de manera que han de memoritzar una a una la grafia de cada paraula composta (tant si els components s’escriuen separats com si s’aglutinen)? Posem-ho en un quadre:

  1. L’únic concepte que definix la Filològica, no l’aplica bé
    1. Dades:
      1. Exemples de «locucions»: alts i baixos, compte corrent, decret llei, cap de setmana, blat de moro (9a.ii:).
      2. Caracterització: «combinació» de paraules en què el valor no és la suma dels components (§9.2, 5c).
    2. Només s’aplica a un exemple (el que ve de Fabra 1956: blat de moro).
      1. cap de setmana: cap o extrem de de la setmana.
      2. alts i baixos: nom en el·lipsi (com en Van dos a u / Ha vingut un jove, etc.; no són paraules compostes).
      3. compte corrent: els diners entren en el compte i ixen: el compte no està parat.
      4. decret llei: és com vagó restaurant o concepte clau (una construcció irregular; dos noms sense preposició).
    3. Resultat de la pobresa teòrica i la inadequació de la majoria d’exemples: memoritzar la grafia de cada «locució».

Els lectors deuen tindre ganes de passar a la part següent. Però hauríem d’analitzar una altra dada (la de 12c), ja que altrament em podrien dir que no sóc objectiu. Si algun lector vol passar a §10.5, que mire al final d’esta part el quadre 13, que conté una síntesi de §10.4.

Quan u arriba al tractament de cada classe de paraules compostes, torna a trobar fonamentalment la informació de la descripció general (exposada en 9). Però, en les «locucions» (9c), hi ha una variació:

  1. Tractament de cada classe de paraules compostes: repetició de la descripció general (a-b), excepte en les «locucions» (c)
    1. «Els mots derivats per prefixació. Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical: amoral […].» (§4.3.1.1)
      1. Posterioment: usos del guionet (§4.3.1.2)
    2. «Els mots Els mots compostos generalment s’escriuen aglutinats […]: bocamoll […]» (§4.3.2.1)
      1. Posterioment: usos del guionet (§4.3.2.2)
    3. «Les locucions i els sintagmes Formalment, els mots compostos contrasten amb les locucions (blat de moro ‘planta’, fines herbes ‘herbes aromàtiques’, mal de cap ‘cefalàlgia’) i amb els sintagmes lliures que tenen un significat composicional (bon temps, cafè amb llet, ferro vell, mal humor), constituïts per components que s’escriuen separats per espais.
      1. »Els compostos presenten flexió a la dreta, és a dir, els morfemes flexius que expressen els trets de gènere, nombre, temps verbal, etc., es veuen afectats només en el segment final (maldecap ‘preocupació’, pl. maldecaps; […]), i aquesta cohesió morfològica dels components justifica l’aglutinació gràfica en l’escriptura dels compostos. En canvi, les locucions presenten la flexió pròpia dels sintagmes lliures.» (§4.3.3.1)

Deixant de banda «els sintagmes lliures» (la sintaxi «ordinària»de Fabra, ferro vell, que només cal tractar en la definició de paraula composta), trobem ara una justificació de l’aglutinació: no seria un efecte de perdre característiques de les primeres paraules compostes (diverses paraules i diverses síl·labes tòniques, ull de poll) i acostar-se a les característiques d’una paraula simple); seria un efecte de «presentar flexió a la dreta», la qual comportaria «cohesió morfològica» (12c.i).

La Filològica usa eixes dos característiques («flexió a la dreta» i «cohesió morfològica») per a insistir en l’afirmació que les «locucions» no serien paraules compostes. Si la institució vol que blat de moro no siga una paraula composta, l’operació que ha de fer és definir paraula composta de manera que la definició no siga aplicable a blat de moro (i també ha de dir a quina part de la teoria lingüística pertanyeria l’estudi de blat de moro).

¿No estem molt lluny del quadre simple de Fabra (paraules compostes: des del punt de vista de la sintaxi, són o bé una «construcció ordinària», o bé una construcció irregular; gràficament, eixa dualitat comporta separació i aglutinació; semànticament, totes les paraules compostes són un «conjunt sintetitzat»).

Per una altra banda, la Secció Filològica seguix posant com a «locucions» o paraules compostes exemples que són «construccions ordinàries» (o «sintagmes lliures»), de manera que no són paraules compostes. Com a tercer exemple de «locució», trobem «mal de cap ‘cefalàlgia’» (12c); això no obstant, mal de cap, mal de gola o mal de ventre són construccions que tenen com a valor la suma dels components (mal o dolor en el cap, en la gola, en el ventre). Com hem comentat en un altre article (§4.3, 5), mal de cap i maldecap són paraules diferents, tant en la semàntica (‘dolor en el cap’ contra ‘preocupació’) com en la flexió (mals de cap contra maldecaps) i en la fonètica (dos síl·labes tòniques en mal de cap, tendència a reduir-se a una en maldecap).

Mirem d’extraure les idees fonamentals d’esta part (tan llarga com algun article). Enfront de la concepció de Fabra (que exposa un conjunt de normes vinculades, de manera que formen una estructura, §10.1, 1), ara hem trobat una visió plana: normes sense vinculació. Si a això afegim que la teoria és molt escassa (§9.2, 5) i la que apareix no s’aplica bé (11), resultarà que la Filològica no explica la llengua ni justifica les normes que proposa sobre la grafia de les paraules compostes. L’efecte és que els parlants haurien d’aprendre de memòria la grafia de cada paraula composta.

Davant d’eixe panorama, convé que ens fem esta pregunta: si l’Ortografia no explica ni justifica i els lectors han de memoritzar la grafia de cada paraula composta ¿per a què val el llibre que comentem en la part estudiada? ¿No n’hi ha prou buscant la grafia en l’annex (o en un diccionari)?

A la vista de la faena que tenim davant (haver de memoritzar la grafia de cada paraula composta), ens podem preguntar si això quadra amb els objectius de la Secció Filològica (ensenyar amb «regles clares i senzilles», §10.3, 4; sistematitzar i simplificar l’ortografia, 5a; aclarir-la al màxim, 5b). En la nostra lingüística, hi ha qui s’atribuïx bones intencions. Això està bé. Però cal aportar fets que facen costat a les intencions. L’absència de proves fa ressonar en la llunyania aquella melodia italiana titulada Parole, parole, parole. En síntesi:

  1. Resultat de l’anàlisi sobre la grafia de les paraules compostes
    1. Enfront de Fabra (normes vinculades, §10.1, 1), la Filològica exposa una visió plana (sense estructura).
      1. Teoria: molt escassa (§9.2, 5); la que apareix, mal aplicada (11).
    2. Efectes: ni explicació de la llengua ni justificació de les normes.
      1. Lectors: només poden aprendre’s de memòria com s’escriu cada paraula composta (amb separació o amb aglutinació).
    3. Valoració: ¿per a què val la part estudiada del llibre?
      1. A més, això ¿és ensenyar amb «regles clares i senzilles», (§10.3, 4), sistematitzar i simplificar l’ortografia (5a), i aclarir-la al màxim (5b)?

 

10.5    Trivialitats i més constatacions presentades com a normes

El quadre de 13 conté el resultat de l’anàlisi sense haver estudiat el conjunt del tractament de les paraules compostes. He actuat d’eixa manera per dos motius: en primer lloc, perquè hem analitzat els fonaments, i damunt d’uns fonaments inadequats no podem fer pilars i parets adequades; en segon lloc, també he actuat així pels lectors (¡només §10.4 ja té l’extensió d’un article!). Ara: si algú en vol més, pot llegir esta part, que crec que verifica la predicció metodològica (partint d’un camí erroni, no podem seguir per sendes adequades).

Més amunt (en §10.4, 9), he reproduït les paraules que tracten les dos normes bàsiques (separació gràfica o aglutinació). Eixa citació seguix de la forma següent:

  1. Paraules que seguixen a les dos regles bàsiques (separació / aglutinació, §10.4, 9)
    1. «L’aglutinació gràfica pot originar combinacions gràfiques inusuals: contraatac, centreafricà, videoart, sangglaçar, antiincendis, indoeuropeu, radiooient, capplà, propparent, sotssecretari, postguerra, avanttítol

L’observació de 14 ¿és pertinent? Com que les paraules compostes amb aglutinació ajunten els components sense variar la grafia com a regla general, trobem la mateixa realitat que en les construccions sintàctiques: una andana (a / a), home amable (e / a), etc. Per tant, diria que estem davant d’una informació trivial.

Anem avant:

  1. Continuació de 14:
    1. «En alguns compostos antics se simplifiquen en l’escriptura determinats contactes entre dues vocals iguals (aiguardent, mestrescola, nostramo, sotaiguar, Marianna, Miralcamp, Vilalta)».

Com que la Secció Filològica no dóna pràcticament teoria de la composició i no explica ni justifica, es limita a constatar dades i més dades, que els lectors haurien d’anar memoritzant d’una en una. Una altra volta, convé que mirem el grau de compatibilitat d’eixa actuació amb voler ensenyar amb «regles clares i senzilles» (§10.3, 4), amb l’objectiu de sistematitzar, simplificar i aclarir al màxim l’ortografia (5a).

De totes les paraules de (15a), crec que només aiguardent és pròpia de tota la llengua. En un altre article (§4.3, 6b.i), hem justificat la seua grafia (ardir no existix, i diem estar encés, de manera que per a molts parlants és una paraula simple).

El verb sotaiguar no sabia com interpretar-lo; l’he buscat en el diccionari de la Secció Filològica i he trobat una definició que no he comprés («L’aigua que passa per un bancal, regar (el bancal del costat)»). Siga com siga, el verb aiguar no apareix en el diccionari de la institució i, per tant, sotaiguar és una paraula simple, de manera que té la grafia que li correspon:

  1. Anàlisi de 15
    1. Grafies i més grafies sense explicacions.
      1. Lectors: memoritzar la grafia de cada una.
      2. ¿Compatible amb sistematitzar i simplificar, amb aclarir al màxim (§10.1, 5)?
    2. Grafia de aiguardent i sotaiguar: no existix ardir ni aiguar (segons el DIEC).

Crec, lectors, que no val la pena seguir llegint i analitzant l’Ortografia de la Secció Filològica (excepte en el guionet, que tractarem en el pròxim article, §11.1). Certament, el seu manual inclou una quantitat increïble de paraules (cap a 10.000), de manera que hi ha un esforç empíric enorme. Però cal una teoria comprensible i aplicable per a classificar les dades empíriques (classificar-les objectivament: amb criteris explícits i aplicables). Sense això, podem anar constatant i constatant grafies de paraules, i presentar-les com si foren normes. I, qui no veu l’anomalia metodològica que hi ha en eixa actuació, pensa que la seua llengua és molt difícil.

 

10.6    Fabra: lloança i desconsideració

Si recordem les aportacions de Fabra (descrites en §6.1), convindrem que han desaparegut en general en l’ortografia de la Secció Filològica. En un treball meu del 2000, havia notat com de positiva era l’actuació del gramàtic de Barcelona en el tema de la grafia de les paraules compostes. Ja el títol ho destacava: «Una aportació de Fabra inadvertida: l’ortografia de les paraules compostes» (en el llibre La lingüística de Pompeu Fabra).

L’Ortografia de la Filològica lloa l’aportació de Fabra (com podem comprovar en la citació de 17b.i). La qüestió decisiva no és parlar bé d’algú, sinó seguir-lo. Seguir-lo, naturalment, en les qüestions en què ha millorat l’estudi de la llengua i la normativització. Hauria de ser obvi que, allà a on algú ha errat, cal rectificar-lo pel bé de la llengua (és a dir, pel bé dels parlants). Resumim-ho:

  1. Lloar a algú és positiu; seguir-lo (en les aportacions) és indispensable
    1. Lloances:
      1. «Sens dubte, l’aportació de Pompeu Fabra a la normativització de la llengua, tant en l’àmbit ortogràfic com en el gramatical i en el lexicogràfic, fou tècnicament insuperable en el seu temps.» (p. 13).
      2. La qüestió: seguir-lo en les millores; i, quan ha errat, rectificar-lo pel bé dels parlants.
    2. Les aportacions de Fabra (§6.1) no apareixen en general en l’ortografia de la Filològica.
      1. Concepció reivindicada en «Una aportació de Fabra inadvertida: l’ortografia de les paraules compostes» (2000).

Per cert, l’obra també es lloa a ella mateixa:

  1. Lloances de l’OIEC (2017) contingudes en l’obra
    1. «L’ortografia aplega en un tot coherent les modificacions i els » (p. 7; del pròleg, de Joandoménec Ros)
    2. «En la redacció d’aquesta nova ortografia, la Secció Filològica ha volgut mantenir la seva tradicional actitud de prudència en qüestions ortogràfiques i de respecte per l’ortografia fundacional.» (p. 14)
    3. «La sintonia entre la GIEC i la nova ortografia també es fa palesa en l’equilibri entre descripció i prescripció.» (p. 19)
    4. «Aquesta ortografia és el fruit d’una anàlisi sistemàtica sobre l’estat actual de l’ortografia de la llengua » (p. 19)

Recapitulem. La teoria tan escassa (§9.2-§9.3) fa que la Secció Filològica no explique la llengua (i facilita que caiga en errors). En general, la institució no justifica tampoc les normes. Per als lectors, la unió d’eixes característiques és haver de memoritzar la grafia de cada paraula composta, de manera que u es pregunta quina utilitat té el tractament de les paraules compostes desplegat en l’ortografia. A més, les aportacions de Fabra desapareixen en general. I el cas és que la seua concepció justifica no poques de les grafies que proposa la Secció Filològica (erradicar, correferent, ornitorrinc, §10.3, 7). Tot això es torna més significatiu pel fet que estem analitzant l’ortografia d’aquella institució a qui la Llei 8/1991 (3 de maig) de la Generalitat de Catalunya dóna l’autoritat en la normativa lingüística.

La meua impressió és que la Secció Filològica ha volgut establir la grafia de les paraules compostes fins al darrer exemple que ha pogut arreplegar. Però ha dedicat poca atenció als fonaments, que és la part que interessa més al públic general. Realment, eixa part és la que forma i orienta: la que permet que un parlant puga enfrontar-se a un dubte i intente resoldre’l per ell mateix. Podrà equivocar-se (com tots). Però eixa manera d’actuar fa augmentar la formació i la confiança (i és una aliada de l’autoestima i de la capacitat de ser lliure).

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.