9 Més separacions de Fabra (1956): teoria de la derivació i de la composició

Estudiant la concepció de Fabra (1956), hem vist que les particularitats gràfiques de les paraules compostes depenen de les seues propietats teòriques (§6.1, 2-3). Això comporta que no podem analitzar les regles gràfiques de la Secció Filològica (§10) abans d’estudiar la teoria que exposa: eixe és l’objecte d’estudi d’este article (§9).

L’anomenada lingüística moderna recorre a molta terminologia rutilant. Convé notar que fer ciència no és usar innecessàriament terminologia nova. Un terne teòric nou només hauria d’aparéixer en tres casos: a) quan demostrem que el nom dels predecessors per a representar un concepte és inadequat, i proposem una alternativa que solucione la deficiència; b) quan, en la teoria que ens ha precedit, hi ha un buit teòric (que cal demostrar); c) quan descobrim dades empíriques noves. En els casos que la terminologia representa conceptes nous (b i c), cal definir el concepte representat pel terme teòric que incorporem. Introduir terminologia nova sense definir-la (o proposant definicions no aplicables a les dades empíriques) no és fer ciència.

En este article, apareixerà terminologia que Fabra i molts altres no usaven (locucions dins de les paraules compostes, lexicalització, «mots prefixats» referint-se a paraules no compostes, §9.1). I, sobretot, trobarem que una part elevada dels conceptes bàsics de la formació de paraules no estan definits en la gramàtica de la Secció Filològica (§9.2), fet que impedix que els lectors puguen comprendre les paraules que lligen. Per una altra banda, la terminologia nova va unida a separar-se significativament dels predecessors (§9.2, 4) i proposar classificacions heterogènies (§9.3).

 

9.1    Ortografia: no definix les nocions de la formació de paraules

Els lectors varen acabar l’article anterior en l’observació que, si separem en dos llibres (una gramàtica i una ortografia) dos fets units (les propietats de les paraules compostes i la seua grafia), tindrem el perill de no justificar les normes ortogràfiques que donem. A més, caldria repetir en l’ortografia la definició dels conceptes derivatius i dels compositius feta en la gramàtica a fi que els lectors puguen comprendre les normes sobre la grafia de les paraules compostes. Mirem com actua la Secció Filològica.

El manual d’ortografia titula el tractament de la grafia de les paraules compostes com a «l’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les locucions» (OIEC 2017: §4.3). Les primeres paraules que escriu són les següents:

  1. Primeres paraules de la OIEC (2017: §4.3) sobre les paraules compostes
    1. «Els mots derivats per prefixació i els mots compostos s’escriuen, en general, amb els components aglutinats (agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic; centpeus, colltòrcer, maldecap ‘preocupació’, panxacontent, rentaplats)».

Com podem comprovar, la Filològica no explica els tres conceptes a què recorre (mots derivats, mots derivats per prefixació i mots compostos). Sense eixe saber, un lector no pot saber a quin grup dels que cita pertany cada exemple (com ara, ¿què és agramatical, una paraula composta, una paraula derivada o una paraula derivada per prefixació?). Com a conseqüència de no explicar els conceptes usats, haurem d’abandonar provisionalment el manual d’ortografia i passar a la gramàtica per a mirar com definix els conceptes que necessiten els lectors a fi de comprendre les regles ortogràfiques sobre les paraules compostes. En síntesi:

  1. La OIEC (2017: §4.3) no definix els conceptes que usa
    1. Efecte: no saber cada exemple (com ara agramatical) a quin grup citat pertany (paraula composta, paraula derivada o paraula derivada per prefixació).
    2. Necessitat: abandonar provisionalment l’ortografia, i mirar quina teoria derivativa i compositiva conté la gramàtica.

 

9.2    Gramàtica: no definix els conceptes «morfològics» bàsics

En esta segona part de l’article, apareixeran anomalies significatives, les quals faran que la lectura siga difícil i pesada. Un lector pot trobar atractiu assimilar nocions quan l’esforç li aprofita per a comprendre paraules gramaticals (o construccions sintàctiques). En canvi, és molt diferent descriure anomalies, operació que no porta a entendre una part de la llengua. En esta part de l’article, només comprendrem per quins motius no es poden comprendre els fonaments de la Secció Filològica en la formació de paraules. Això significa que la resta de l’article (§9.2 i també §9.3) serà bàsicament negativa. Però hem de seguir eixe camí si volem actuar d’una manera objectiva o científica: valorar amb arguments la proposta de la institució sobre la grafia de les paraules compostes. Resumim-ho:

  1. Segona part de l’article: anomalies significatives de la Secció Filològica
    1. Efecte: no entendrem constituents de la llengua.
      1. Només comprendrem per quins motius no es poden comprendre els fonaments de la institució.
    2. Causa: només analitzant com actua una obra podem valorar-la objectivament.

A fi de facilitar la lectura, dividiré l’anàlisi en dos parts: anomalies que afecten els fonaments (§9.2) i les irregularitats teòriques secundàries (§9.3). Les primeres permeten valorar el camí de la Filològica, de manera que els lectors que ja en tinguen prou poden prescindir de la lectura de les anomalies secundàries (§9.3) i passar a les regles de la institució sobre les paraules compostes (§10).

Sabem que Fabra (1956: §152) dividix la formació de paraules en dos parts (derivació: partim d’una paraula, negr(e) + or = negror; i composició: la base és més d’una paraula, ull + de + poll). En canvi, la Secció Filològica parla de sis parts: la derivació (§6.5.1), la composició (§6.5.2), el «truncament» (Cristòfol > Tòfol, §6.5.3.1), la «reduplicació» (Fa fred fred = Fa molt de fred, Anar xano-xano = Anar a poc a poc, §6.5.3.2), la «formació de sigles i mots creuats» (Organització de Nacions Unides = ONU; dispositiu intrauterí = DIU, §6.5.3.3) i les «locucions» (figuera de moro, §6.5.4).

La separació de Fabra (1956) és forta: de dos parts (derivació i composició) a sis (les dos dites, més «truncament», «reduplicació», «sigles i mots creuats», i «locucions»). Sens dubte, la lingüística ha d’estudiar cada manifestació del llenguatge, siguen les reduccions afectives de noms propis (Cristòfol > Tòfol, «truncament»), siga la intensificació recorrent a repetir una paraula (Ho hem estudiat per damunt damunt, «reduplicació») o siga la reducció del nom d’una institució a les lletres inicials (les sigles, la ONU).

Però, per a avançar en la descripció i comprensió d’una llengua, hem de separar els processos lingüístics fonamentals ({blanc + or = blancor}, {ull + de + poll = ull de poll}) i els processos marginals ({Cristòfol > Tòfol}, la ONU). A més, en Tòfol, en per damunt damunt o en la ONU no tenim la creació de paraules noves partint de paraules de la mateixa llengua (i, per tant, no estem en dades pròpies de la formació de paraules). Cristòfol i Tòfol són dos variants del mateix nom propi; repetir una paraula no és crear-ne una; i les sigles poden ser un nom propi, però no un nom comú (que és el resultat de crear paraules noves a partir de paraules preexistents de la llengua).

Qualitativament, la separació més important en relació a Fabra és considerar els noms composts que responen a «regles sintàctiques ordinàries» (Fabra) com a «locucions». Per al gramàtic de Barcelona, blat de moro o argent viu són noms composts perquè són un «conjunt sintetitzat», mentres que blat de Romania o argent fos (que tenen un valor que respon a la suma dels seus components) no ho són. En canvi, per a la Secció Filològica blat de moro o argent viu no serien noms composts, sinó «locucions» (i estarien, misteriosament, «entre la morfologia i la sintaxi», §6.5.4). Com comprovarem més avant (§11.1), el fet de considerar els noms composts sintàcticament regulars (ull de poll) com a «locucions» deu haver tingut una incidència forta en la grafia de les paraules compostes. Per una altra banda, quan reproduirem com entén les «locucions» la Filològica comprovarem que són paraules compostes (5c.ii-iii). Reduïm-ho a un quadre:

  1. Separacions teòriques fortes de Fabra (1956: §152)
    1. Fabra: la formació de paraules té dos parts
      1. derivació (una paraula) + composició (més d’una).
    2. Secció Filològica: en tindria sis
      1. derivació (§6.5.1), composició (§6.5.2), «truncament» (Tòfol, §6.5.3.1), «reduplicació» (Fa fred fred, §6.5.3.2), la «formació de sigles i mots creuats» (ONU, §6.5.3.3) i «locucions» (figuera de moro, §6.5.4).
    3. La lingüística ho ha d’estudiar tot. Però:
      1. Cal separar els processos fonamentals i els marginals.
      2. A més, en Tòfol, per damunt damunt i ONU: no creem paraules noves amb paraules preexistents (i, per tant, no és derivació ni composició).
    4. La separació més important: els noms composts que responen a «regles sintàctiques ordinàries» (Fabra) no serien noms composts, sinó «locucions».
      1. Fabra: argent viu és un «conjunt sintetitzat»; argent fos (que suma el valor dels components) no és un compost.
      2. Secció Filològica: argent viu no seria un nom compost, sinó una «locució» (que estaria «entre la morfologia i la sintaxi», §6.5.4).
      3. Més avant (5c.ii-iii), mostrarem que la Filològica és poc coherent afirmant que les «locucions» no serien paraules compostes.

Si focalitzem els conceptes fonamentals, trobarem que la Secció Filològica no caracteritza nocions bàsiques. No diu quines propietats definixen els «afixos derivatius» (§10.1 de la gramàtica). Això comporta que la institució no pot separar els processos derivatius (tris-or) i els morfològics (paret-s), i potser per eixes absències teòriques inclou la derivació (i la composició) en la «morfologia» (en §2.2, hem tractat quina és l’estructura de la gramàtica de la Filològica; recordem també que, per a explicar com es forma l’oració, les gramàtiques apliquen la sintaxi, la semàntica i la morfologia; i repetim que la formació de paraules per derivació i per composició deu anar al final de la gramàtica perquè no intervé en la formació de l’oració).

La institució no exposa tampoc quines propietats tenen els prefixos compositius (que anomena prefixos, sense qualificació, §11.1 de la gramàtica). No cal dir que, sense diferenciar els afixos derivatius (a-planar) i els compositius (des-fer), no podem separar les paraules derivades amb un prefix i les paraules compostes amb un prefix. Eixa tercera absència teòrica permet que la Filològica afirme que, en la derivació, només hi haurien sufixos (blanc + or). Per tant, enrabiar no seria un verb derivat del nom ràbia (i l’afix es concretaria en un prefix per la raó que els verbs expressen pel final el temps i la concordança, ells s’enrabi-av-en). No. El verb enrabiar tindria com a primer component un «prefix» (sense qualificació: ni derivatiu ni compositiu).

En canvi, sí que caracteritza el concepte locució: és una «combinació de mots lexicalitzada que té el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot»; «les locucions no tenen un significat plenament composicional: el seu significat no prové de la suma dels significats dels seus components, tot i que en algun cas poden resultar més o menys transparents» (§6.5.4, p. 147).

A la vista d’eixa caracterització, ens podríem preguntar si una «locució» és una paraula composta. La resposta està en la definició de paraula composta: si és la formació d’una paraula nova a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua; i si una «locució» és una «combinació» de paraules que té «el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot», resultarà que hem format una paraula nova i, per tant, serà una paraula composta. A pesar d’eixa coherència, la Secció Filològica decidix que figuera de moro no seria una paraula composta, sinó una «locució».

Les absències teòriques que hem descrit (resumides en 5a-b) contrasten amb l’afirmació que la gramàtica definiria regularment els conceptes que usa (citació de 5d):

  1. Teminologia dels conceptes bàsics: absència de definició (a-b), excepte locució (c); la Filològica afirma que els definiria regularment (d)
    1. No caracteritza els «afixos derivatius» (§10.1 de la gramàtica).
      1. Efecte: no pot separar la derivació (tris-or) i la morfologia (paret-s).
      2. Potser per això inclou la derivació (i la composició) en la «morfologia» (ací, §2.2).
    2. No definix tampoc els prefixos compositius (que anomena prefixos, sense qualificació, §11.1 de la gramàtica).
      1. Efecte: sense diferenciar els afixos derivatius (trist-or, a-planar) i els prefixos compositius (des-fer), no podem separar les paraules derivades i les paraules compostes amb un prefix.
      2. Potser per això afirma que, en la derivació, només hi haurien sufixos (blanc + or), de manera que el verb enrabiar no seria un derivat.
    3. Locució: construcció que «té el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot»
      1. «El seu significat no prové de la suma dels significats dels seus components, tot i que en algun cas poden resultar més o menys transparents» (§6.5.4, p. 147).
      2. Si una paraula composta és una paraula nova formada amb paraules preexistents; i si una «locució» és una «combinació» de paraules que té «el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot», serà una paraula nova i, per tant, serà una paraula composta.
      3. A pesar d’eixa coherència, la Secció Filològica afirma que figuera de moro no seria una paraula composta, sinó una «locució».
    4. Contrast entre què hem trobat i què afirma la institució:
      1. «Els conceptes dels quals es parla en aquesta obra, és a dir, els que s’hi analitzen i descriuen, apareixen regularment definits o caracteritzats mitjançant exemples en el passatge dedicat a estudiar-los.
      2. »Si un terme es tracta en diferents paratges, es defineix o es caracteritza només en aquell que fa referència a totes les seves propietats essencials. […]
      3. »El lector sempre té l’opció d’accedir ràpidament a la definició o la caracterització dels conceptes ajudant-se amb l’índex analític.» (GIEC 2016: xxxii, Introducció)

En el punt en què ens trobem, és entenedor que l’Ortografia de la Secció Filològica  no caracteritze els conceptes que usa de la derivació i la composició (primera part de l’article, §9.1, 1-2): no ho fa perquè la gramàtica en general no ho fa tampoc. En la tercera part de l’article (§9.3), avançant en l’estudi de la gramàtica també comprendrem la terminologia estranya que apareix en l’Ortografia quan descriu les paraules compostes (en compte de recórrer a l’expressió simple les paraules compostes, parla «dels mots prefixats, dels compostos i les locucions»). En síntesi:

  1. Absència de teoria i terminologia estranya en la OIEC (2017)
    1. Com que la gramàtica no definix en general els conceptes de la derivació i de la composició (5), l’ortografia no els definix tampoc (§9.1, 1-2)
    2. Terminologia estranya de la OIEC (2017):
      1. Substitució de les paraules compostes per «mots prefixats, compostos i locucions».
      2. Ho comprendrem estudiant la gramàtica en la part següent (§9.3).

Podríem dir, com a resum, que separar l’ortografia de la gramàtica demana definir els conceptes gramaticals usats en l’ortografia a fi que els lectors puguen entendre-ho sense tindre la gramàtica al costat de l’ortografia. Però l’Ortografia de la Secció Filològica no definix paraula derivada, paraula composta, afix derivatiu i prefix compositiu, probablement seguint el camí de la gramàtica (que no ho fa tampoc).

La pobresa teòrica va unida a una separació forta de Fabra en la direcció de presentar com a difícils coses simples. Així, de dos parts (derivació i composició) passem a sis (4a-c), tres de les quals no pertanyen a la formació de paraules («truncament», «reduplicació» i «sigles»). La sisena part són les «locucions» (ull de poll), que Fabra anomenava paraules compostes i apuntava per què ho eren (4d). El resultat d’eixa actuació anòmala és transformar expressions simples (la grafia de les paraules compostes) en «la grafia dels mots prefixats, dels compostos i les locucions», a on «els mots prefixats» no serien ni «compostos» ni derivats (com comprovarem a continuació, §9.3, 7).

 

9.3    Classificacions heterogènies

Quan construïm damunt d’una incongruència, només podem obtindre més incongruències. En conseqüència, els tres fets de: no definir conceptes fonamentals (5a-b); proposar una classificació inadequada (4b-c); i tractar les paraules compostes més simples (ull de poll) com a paraules no compostes (4d); eixos tres fets no poden augurar efectes positius. Els lectors que vullguen comprovar la predicció teòrica poden llegir esta tercera part. Els qui no, tenen en §10 com tracta la Filològica la grafia de les paraules compostes.

¿Què seria el verb enrabiar? Per a la institució, no seria una paraula derivada, però tampoc composta. I desfer no seria tampoc una paraula composta. Entre el capítol 10 de la gramàtica (la derivació) i el 12 (la composició), està el capítol 11 («la prefixació»), concepte definit així: «la prefixació és un procediment de formació de mots que consisteix en l’adjunció d’un prefix a una base». Com podem comprovar, seguixen sense aparéixer propietats definitòries del concepte prefix (no qualificat ni com a compositiu ni com a derivatiu). Entre els exemples, trobem desfer i apropar (§11.1), de manera que verbs composts (desfer) i verbs derivats (apropar) conviurien en el mateix grup.

Com que la composició es tracta en el capítol 12, hem de pensar que les paraules tractades en el capítol 11 («la prefixació») no serien compostes. Explicita eixa propietat negativa (no ser paraules compostes) la citació de (7c.i), que oposa la «prefixació» i la «composició». Finalment, hi haurien paraules «prefixades» que tant podrien dir que són paraules «compostes» com «paraules prefixades» (citació de 7c.i). Resumim-ho:

  1. Enrabiar: ni derivada ni composta; desfer: no seria composta
    1. Capítol 10 de la gramàtica: derivació; 12: composició; 11: «la prefixació».
      1. Definició: «la prefixació és un procediment de formació de mots que consisteix en l’adjunció d’un prefix a una base»; entre els exemples, desfer i apropar (§11.1)
      2. Propietats definitòries de prefix: cap (5b).
      3. Junts: verbs composts (desfer) i verbs derivats (apropar).
    2. Resultat: les paraules «prefixades» no serien compostes.
    3. També hi haurien paraules que podrien ser «prefixades» o «compostes:
      1. «hi ha casos que es troben a la frontera entre la prefixació i la composició […], com en avantposar, contraatacar, entreveure o sobreentendre. El mateix passa amb […] autodefensa, extraplà, hiperespai, minifaldilla, monopatí, neoliberal, pseudoliteratura, supermercat» (§11.1).

Si hi han lectors que han arribat fins ací, deuen estar molt torbats. Per a no perdre el fil, hem de tindre en compte que, segons la Secció Filològica, hi haurien els quatre grups que he descrit en 8:

  1. Deixant de banda els sis grups anomenats més amunt (4b), hi haurien:
    1. Paraules derivades (blancor, xicalla).
    2. Paraules «compostes» (picaporta, etc.).
      1. Inclourien els «compostos cultes», psiquiatre, filòsof, hidroavió, filmoteca, §12.7).
      2. ¿Què tenen en comú picaporta (b) i psiquiatre (b.i)?
    3. «Mots prefixats» (desfer, enrabiar).
      1. ¿No són profundament diferents desfer i enrabiar?
    4. Paraules que podrien ser considerades «prefixades» o «compostes» (contraatacar, autodefensa).
      1. ¿Què compartixen enrabiar (c) i contraatacar (d)?

Deixant de banda la definició dels conceptes usats, en (8b.ii), (8c.i) i (8d.i) he formulat unes preguntes per a mostrar l’heterogeneïtat de les paraules agrupades.

Certament, Fabra (1956) ajuntava els verbs derivats (aprimar, entristir) amb les paraules compostes per prefixació. Però la Filològica no soluciona eixe problema del predecessor i augmenta les classificacions heterogènies (9a); a més, hem trobat una buidor teòrica alta (9b).

Com a detall, ara podem entendre el títol enigmàtic «mots prefixats, compostos i locucions». Les paraules «prefixades» no serien compostes (9a.iii); i les «locucions» o paraules compostes de «sintaxi ordinària», tampoc (9a.ii).

Si ara passem a la normativa, convé que ens preguntem si podem regular i justificar la grafia de les paraules compostes amb eixes característiques (9a-b). En l’article següent, indagarem quina és la resposta:

  1. Secció Filològica: conserva la limitació de Fabra (aprimar, entristir: paraules compostes per prefixació) i incrementa les heterogeneïtats
    1. Tres classificacions heterogènies:
      1. Anul·la la separació que feia Fabra entre «composts catalans» (innecessari i incopsable) i composts no catalans (inscriure). I considera com a compostes pquiatre (8b.i).
      2. Els noms composts de sintaxi «ordinària» (ull de poll) no serien composts, sinó «locucions» (§9.2, 4d).
      3. Tracta centenars de paraules com si no foren ni derivades ni compostes, les «prefixades» (7a-b).
    2.  Teoria:
      1. No definix els afixos derivatius (5a) ni els prefixos compositius (5b) per a poder delimitar la derivació i la composició.
    3. Detall: podem entendre el títol de l’ortografia: «mots prefixats, compostos i locucions».
      1. «mots prefixats»: no serien paraules compostes (a.iii).
      2. «Locucions» (ull de poll): tampoc serien paraules compostes (a.ii).
    4. Aplicació a la normativa.
      1. ¿És factible elaborar normes amb la base descrita (a-b)?
      2. Resposta: en §10.

Sé que la lectura d’esta part (§9.3) és molt pesada. Però no seria adequat acabar l’anàlisi sense mostrar que la gramàtica i l’ortografia tenen actuacions teòriques divergents. Hem deduït que les «locucions» de la Secció Filològica són, en la concepció de Fabra, les paraules compostes que contenen una sintaxi «ordinària» (ull de poll, argent viu). Quant als «mots prefixats» (expressió que es referix als verbs derivats i a les paraules compostes per prefix, enrabiar i desfer), no serien ni paraules derivades ni paraules compostes. Com que eixa divisió té poc de sentit perquè és negativa (¿què són, positivament, aprimar i desfer?), és comprensible que la redacció de l’Ortografia puga divergir de la gramàtica. Així, en la primera part de l’article (§9.1, 1) hem trobat que les paraules agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic serien «derivades per prefixació». Una actuació homogènia demanava l’expressió els mots prefixats (ni derivats ni composts):

  1. Divergència entre l’ortografia i la gramàtica
    1. Les paraules agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic serien «derivades per prefixació» (9.1, 1).
    2. Actuació homogènia: demana l’expressió les paraules prefixades.

Acabarem l’anàlisi preguntant-nos si la Secció Filològica tindria la concepció del 2016 quan redactà el document de 1992 (sobre la grafia de les paraules compostes, §7.2). En aquella època, ja no aplicava la concepció de Fabra («composts catalans»: indigne; composts no catalans: inaudit, §6.1). Eixa separació de l’avantpassat comportà un escrit llarg i vague que contenia cinc regles. En canvi, el contingut real és molt simple («composts catalans»: adaptació a la nostra grafia; poliesportiu, semiesfèric; composts no catalans: no adaptació; constel·lació, megàspora, hemisfèric).

La gramàtica del 2016 també permet entendre que, encara que el document de 1992 només tracta paraules compostes, resulta que parla de «compostos i derivats» (§7.2, 2). Com que en la concepció teòrica de la institució els verbs derivats no van amb les altres paraules derivades sinó amb els noms composts amb un prefix, recorreria a usar els dos noms («compostos i derivats» en quatre regles). Però, a la vista que eixa actuació terminològica és poc adequada, en una regla només apareix «derivats» (aplicada a antiesportiu, contraespionatge, inestable, poliesportiu, teleespectador, §7.2, 2c.ii). En definitiva, si no definim els conceptes que usem (9b) i elaborem classificacions heterogènies (9a) és molt difícil no incórrer en actuacions divergents:

  1. Vinculacions entre els documents dels noranta i la terminologia de la GIEC (2016)
    1. No practicar la delimitació de Fabra entre composts catalans i composts no catalans.
    2. Encara que el document de 1992 només tracta paraules compostes, parla de «compostos i derivats» (§7.2, 2).
      1. Causa factible: els verbs derivats (aprimar) no van amb les altres paraules derivades, sinó amb els noms composts amb un prefix (desfer).
      2. Però, en una regla, només apareix «derivats» (aplicada a antiesportiu, contraespionatge, inestable, poliesportiu, teleespectador) (§7.2, 2c.ii).
    3. Deducció: sense teoria (9b) i amb classificacions heterogènies (9a), és molt difícil no practicar actuacions divergents.

Davant d’un tal panorama, convé tindre en compte que no estem analitzant qualsevol ortografia ni qualsevol gramàtica, sinó les obres d’una institució pública.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Grafia de les paraules compostes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*