Normativa: des dels parlants i per als parlants

Qui reflexiona dubta; i, com hem dit en un altre article, els únics que no erren són els qui no parlen (§6.1). Dubtar i errar és humà. I rectificar és de savis. Però, en este article, trobarem uns fets de la Secció Filològica que potser no estan dins dels processos cognitius indicats. En concret, en els anys 1992, 1995, 1996 i 2017 la Filològica elabora uns documents en què fa successives autorectificacions (sempre en la grafia de les paraules compostes; com ara, passa de corregnar a coregnar, i d’eixa grafia torna a corregnar). A mesura que avançarem pels articles §8 i §9, trobarem dades que fan pensar que els canvis successius en la grafia de les paraules compostes podrien ser un efecte de no treballar a partir de conceptes lingüístics definits amb claror i precisió (sobretot derivació, composició, afix derivatiu i prefix compositiu).

En este article, després de mostrar rectificacions significatives (§8.1) comprovarem que la Secció Filològica no explica per què ha publicat l’ortografia (en el 2017) separada de la gramàtica (en el 2016). Davant d’eixe buit, ens preguntarem si la causa és un apèndix de cap a 10.000 paraules, el qual ocupa tantes pàgines com l’ortografia (§8.2). També reflexionarem si l’apèndix és un símptoma de rigor. Acabarem indicant que la Filològica no tracta la grafia de les paraules compostes a on cal fer-ho (en l’estudi de les paraules compostes, com fa Fabra 1956), sinó en l’ortografia (§8.3), anomalia que no augura un tractament objectiu i estructurat del tema. Després d’haver emmarcat l’ortografia de la Filològica (§8), estudiarem la teoria que exposa (§9) i aterrarem en la regulació de la grafia de les paraules compostes (§10).

 

8.1    Modificacions en les paraules compostes (1992 / 1995 / 1996 / 2017)

L’article anterior (§7) mostra als lectors que un coneiximent no massa profund de les aportacions de Fabra (1956) i potser una formació poc precisa en la teoria lingüística varen possibilitar que un grup de paraules compostes que tenien una grafia en 1956 (com ara infraestructura, 1956: §154) passaren en 1972 (GEC) a una grafia diferent (infrastructura), i al cap de vint anys (1992) tornen a la grafia inicial (Secció Filològica). No cal dir que, des d’un punt de vista social, això és poc positiu. Rectificar errors del passat equival a avançar. En canvi, anul·lar les propostes d’algú (les de la GEC, infrastructura) sense indicar la causa (objectiva) de l’error fa pensar en l’ofici del matalafer (fer i desfer).

És probable que la polseguera social que s’alçà en 1992 i els anys posteriors fóra perquè l’ortografia és la part més visible de la normativa lingüística. Si la norma haguera afectat un camp sintàctic o un camp semàntic, potser no hauria tingut tanta transcendència social.

La qüestió és que, en 1995, la Secció Filològica fa modificacions ortogràfiques en les paraules compostes en dos documents diferents (IEC 1996: 22-38; 1997: 20-22); i, al cap de 22 anys, en torna a fer, una part també sobre les paraules compostes (OIEC 2017: 15-16). Realment, ¿necessitàvem tornar a modificar l’ortografia de les paraules compostes? A més, la reforma d’ara ha rectificat propostes que la Filològica havia fet en 1995, i torna a les grafies rectificades de 1995. Així, la forma arrítmic del DGLC (1932) passa a arítmic en el DIEC (1995), però en l’OIEC (2017) torna a arrítmic; semblantment, el corregnar del DGLC canvia a coregnar en 1995, i recupera la grafia rectificada (corregnar) en el 2017. En el cas del prefix ex, aglutina (exministre); però, posteriorment, apareixen efectes negatius i rectifica en diverses paraules (ex-exiliat, ex-portador, ex-xa).  Davant d’eixes variacions, el medievaliste mallorquí Albert Hauf (que admire) m’escrigué: orde + contraorde = desorde. Posem-ho en un quadre:

1. Canvis successius de la Secció Filològica en la grafia de les paraules compostes
   1. En una part, torna a les grafies rectificades:
      1. DGLC (1932): arrítmic, corregnar
      2. DIEC (1995): arítmic, coregnar
      3. OIEC (2017): arrítmic, corregnar
   2. Prefix ex:
      1. DGLC: ex-diputat, ex-ministre
      2. DIEC (1995): exdiputat, exministre
      3. OIEC (2017): exdiputat, exministre, però ex-exiliat, ex-portador, ex-xa.

No són les úniques variacions internes sobre la grafia de les paraules compostes. Així, la Filològica informa (IEC 1997: 15) que pren un acord en 1996 que «és el resultat de la revisió del document» de 1992 que hem analitzat en l’article anterior (§7.2, 2). Però no diu què ha canviat ni per quines raons ho ha fet. Això significa que, si algú vol saber-ho, ha de llegir els dos documents i mirar pacientment si per ell mateix pot deduir la informació que la institució no li ha donat. Posteriorment, la Filològica modifica en el 2017 el document modificat de 1997 (2b). No diu tampoc què ha modificat ni per què. He anat al document de 1997 i he vist tres paraules amb la grafia canviada en relació al 2017 (reproduïts en 2b.ii):

2. Més rectificacions internes sobre la grafia de les paraules compostes (1992 / 1996 / 2017)
   1. IEC (1997: 15): pren un acord en 1996 que revisa el document de 1992 estudiat més amunt (§7.2, 2).
      1. No diu què ha canviat ni per quines raons ho ha fet.
   2. OIEC (2017: 16): «Aquest can­vi [reproduït baix, en i] comporta una modificació de l’acord pres el 19 de febrer de 1996».
      1. «En els mots compostos i prefixats amb el segon formant començat per s segui­da de consonant. S’hi escriu una e epentètica quan aquest segon formant coincideix formalment i semànticament amb un mot català començat per e: angioespasme (es- pasme), arterioesclerosi (esclerosi), bioespeleologia (espeleologia), corticoesteroide (esteroide), cronoestratigrafia (estratigrafia), endoesquelet (esquelet), feldespat (espat), geoestacionari (estacionari), hidroestàtic (estàtic), termoestable (estable).»
      2. Document de 1996: arteriosclerosi, endosquelet, termostable.

En un estudi profund (com ara una tesi doctoral), caldria buscar quins són els canvis de 1995 (IEC 1997: 52-65), de 1996 (IEC 1997: 15) i del 2017 (OIEC: en la terminologia teòrica, en les normes i en la grafia de paraules).

En este estudi, dedicarem la resta de l’article a tractar la relació entre l’ortografia i la gramàtica (§8.2 i §8.3). Tot seguit, l’article 9 analitzarà la teoria de la formació de paraules en l’Ortografia (2017) i en la gramàtica (2016) de la Secció Filògica. Després de la teoria, vindran les normes generals sobre la grafia de les paraules compostes (§10) i les funcions del guionet (§11). L’Ortografia descriu «els canvis més significatius», una part dels quals seran estudiats en l’article sobre les normes (§10, en concret en §10.2-§10.3). L’article 12 analitzarà els altres. Després d’estudiar com ha introduït l’Acadèmia Valenciana de la Llengua les variacions ortogràfiques de la Filològica (§13), el treball s’acaba en l’alternativa (§14) i un resum de cada article (§15):

3. Contingut i distribució de la resta de l’estudi
   1. 8: relació entre l’ortografia i la gramàtica.
   2. 9: teoria de la formació de paraules en OIEC (2017) i GIEC (2016).
   3. 10: normes generals sobre les paraules compostes.
   4. 11: funcions del guionet
   5. 12: «els canvis més significatius» de OIC (2017).
   6. 13: l’Acadèmia Valenciana incorpora les variacions de la Secció Filològica
   7. 14: alternativa.
   8. 15: resum de cada article.

Valorem els fets descrits. Reconéixer els errors que u ha fet i rectificar-los és una virtut pròpia de savis. Però els escrits que comentem no exposen en general els errors específics ni, sobretot, les causes dels errors. Hi han variacions periòdiques (1992 / 1995 / 1996 / 2017), cada una de les quals, a partir de la primera, rectifica l’anterior. Podríem mirar si eixa cadena d’autorectificacions són una conseqüència de tres característiques que hem vist en l’article anterior: no delimitar les nostres paraules compostes (§7.2, 4a), usar expressions vagues (que no justifiquen la grafia que tenim, §7.2, 5a) i recórrer a terminologia teòrica dubtosa (§7.2, 5b). Sobre la terminologia teòrica, si mirem la primera línia de (2b.i) trobarem «els mots compostos i prefixats». Eixa expressió (que no apareix en 1992) implica que els noms composts per prefix no serien noms composts.

En la resta de l’estudi, mirarem si la possibilitat indicada es verifica. En síntesi:

4. Valoració de les modificacions (1992 / 1995 / 1996 / 2017)
   1. Reconéixer els errors i rectificar-los és de savis.
      1. Les variacions no exposen en general els errors i les causes.
   2. Una interpretació del camí seguit:
      1. No delimitar la nostra composició (§7.2, 4a).
      2. Expressions vagues (§7.2, 5a).
      3. Teoria dubtosa (§7.2, 5b).

 

8.2    L’ortografia (2017): separada de la gramàtica

En la resta de l’article, farem dos operacions que ens tornaran a parlar sobre el grau de coherència en el tractament de l’ortografia, particularment en la grafia de les paraules compostes. La primera qüestió que comentarem és si és positiu haver publicat l’ortografia fora de la gramàtica (§8.2). Els lectors que no tinguen interés pel tema, podem passar a la tercera part, que es pregunta si és coherent regular la grafia de les paraules compostes en l’ortografia (com fa la Secció Filològica), o si cal fer-ho en l’estudi de les paraules compostes (que és l’opció de Fabra). També deduirem què implica cada una d’eixos dos opcions (§8.3).

La proposta de la Secció Filològica potser ha tingut més repercussió social pel fet que l’ortografia no va dins de la gramàtica (2016), sinó fora, com a un llibre independent de 229 pàgines (2017). A més, la Introducció de l’Ortografia dedica dos pàgines a descriure «els canvis més significatius que introdueix» (p. 15-16).

Tenint en compte que les lletres representen sons o «fonemes» (i, per tant, l’ortografia està unida a la fonètica), ¿per quin motiu la Secció Filològica no ha actuat com tantes gramàtiques (posant l’ortografia a continuació de la fonètica)? El seu diccionari definix l’ortografia com a «branca de la gramàtica», de manera que hauria de ser una part de la gramàtica.

La Introducció de l’Ortografia informa que inicialment era una «part constitutiva» de la gramàtica, però que «es publica separada per raons justificables» (OIEC 2017: 18). Això no obstant, l’escrit no explica quines raons concretes han portat a l’extracció. Dedica més d’una pàgina a una qüestió que pareix òbvia: el fet que l’ortografia «comparteix criteris lingüístics, metodològics i expositius» amb la gramàtica.

Davant d’eixa absència d’exposar causes concretes, podem reflexionar per compte nostre. Si mirem l’índex del llibre, trobarem que, llevant els escrits inicials, l’ortografia va de la p. 23 a la 127, de manera que ocupa 105 pàgines. Després d’un índex de quadres, va un «índex d’exemples», que ocupa una extensió semblant a l’ortografia (98 pàgines). I bé, ¿s’imagina algú una gramàtica que continga una ortografia d’un centenar de pàgines, i que a continuació vaja un apèndix d’exemples que tinga la mateixa extensió? ¿No serà eixa particularitat la que ha aconsellat publicar l’ortografia fora de la gramàtica? Posem-ho en un quadre:

5. ¿Per què la Secció Filològica ha tret l’ortografia de la gramàtica?
   1. Les lletres representen sons o «fonemes».
      1. Efecte: l’ortografia està unida a la fonètica.
      2. Moltes gramàtiques: fonètica + ortografia.
      3. DIEC: l’ortografia és una «branca de la gramàtica».
   2. Inicialment, estava dins de la gramàtica.
      1. La separa «per raons justificables», però no diu quines són.
      2. Per contra, explica una obvietat: coincidències entre l’ortografia i la gramàtica.
   3. Reflexions per compte nostre.
      1. Ortografia: ocupa 105 pàgines.
      2. «Índex d’exemples»: extensió semblant (98 pàgines).
      3. En una gramàtica, seria estrany. ¿És la causa de l’extracció?

El manual informa que tots els exemples de les 98 pàgines de l’apèndix també apareixen en les 105 pàgines de l’ortografia. ¿Quants exemples hi han? Cada pàgina de l’apèndix té dos columnes de 52 línies. Això significa que l’ortografia de la Secció Filològica conté cap a 10.000 exemples (98 pàgines per 104 exemples en cada pàgina). En la ciència, és obligatori exemplificar. Però, per a il·lustrar les regles ortogràfiques d’una llengua, ¿són necessaris 10.000 exemples?

Ací, podem recordar les paraules de Lluís Marquet: si «la teoria ja és prou clara […] no s’entén perquè calen tants exemples concrets» (§7.2). Els exemples (repetim-ho) són necessaris. Però hi ha un factor previ als exemples: les normes, les quals són indispensables per a arribar a l’objectiu de Fabra (l’ortografia «ha d’esser per a tothom»). Quan un parlant té un dubte (¿com s’escriu arítmic?), no ha de consultar una llista de 10.000 paraules compostes per a resoldre’l. Un parlant necessita una regla que li diga si la grafia és arítmic o arrítmic.

Per una altra banda, si llevem de les 105 pàgines de l’ortografia l’extensió que ocupen els 10.000 exemples ¿quantes pàgines de teoria i normes quedarien? Resumim-ho:

6. Dades sobre l’índex d’exemples
   1. Els exemples de l’apèndix també apareixen en l’ortografia.
      10. En podrien ser cap a 10.000.
      11. En la ciència, exemplificar és obligatori. Però les regles ¿en necessiten tants? Si «la teoria ja és prou clara… (Marquet).
   2. Si l’ortografia és per als parlants, les normes són necessàries.
      1. Deuen solucionar els dubtes (¿arítmic o arrítmic?).
      2. A evitar: resoldre’ls consultant els 10.000 exemples.
      3. Si llevem de les 105 pàgines els 10.000 exemples, ¿quantes en quedarien (per a la teoria i les normes)?

En el pròxim article, començarem a mostrar com actua l’ortografia de la Secció Filològica. Primer, hem d’acabar d’emmarcar-la responent a la pregunta del títol de §8.3.

 

8.3    ¿A on cal estudiar la grafia de les paraules compostes?

Com hem dit més amunt, les lletres representen els sons (o fonemes) d’una llengua, de manera que l’ortografia és, fonamentalment, explicar quines lletres té un idioma («l’abecedari») i com s’usa cada lletra («recte ús de les lletres» en Fabra 1956). Eixa part es completa amb l’accentuació (si la llengua en té) i l’apòstrof i les contraccions (si n’hi han).

L’ortografia de la Secció Filològica respon a la concepció general: en primer lloc, les lletres (p. 23-86); tot seguit, l’accent i la dièresi (p. 87-104). Però hi ha una variació: posa l’apòstrof i les contraccions dins del títol «la grafia dels mots». Abans de descriure què conté eixe títol, comentarem en el paràgraf següent una particularitat de les ortografies de l’anglés i del francés, ja que això ens facilitarà l’anàlisi del camí que seguix la Filològica.

En l’ortografia, és habitual que les nostres gramàtiques recorreguen a l’expressió «ús de les lletres» (com hem exemplificat amb Fabra). En canvi, no sóc conscient d’haver vist que apel·len als «mots», potser perquè això seria més propi d’una llengua que tinga una ortografia tan irregular, que en compte d’explicar l’ús de cada lletra siga preferible gravar-se en la memòria la grafia de cada paraula, que deu ser la situació de l’anglés i del francés. De fet, si consultem A comprehensive grammar of the English language (1985, 1.779 pàgines) no trobarem l’ús de les lletres. Semblantment, si mirem Le bon usage. Grammaire française (1936, 1.228 pàgines) comprovarem que l’autor dedica una pàgina a «les lettres», però no dedica cap línia a l’ús de cap lletra. En síntesi:

7. Una dada estranya de l’ortografia de la Filològica: «la grafia dels mots» (capítol 4)
   1. Ortografia: explica quines lletres té un idioma («l’abecedari») i com s’usa cada una. També: accentuació, apòstrof i contraccions.
   2. OIC (2017): concepció general (lletres, accent i dièresi). Però:
      1. L’apòstrof i les contraccions van en «la grafia dels mots».
   3. Eixe títol seria adequat per a una ortografia tan irregular, que no seria útil explicar l’ús de cada lletra (anglés i francés).
      1. Efecte: les seues gramàtiques no solen tindre ortorgrafia.

Darrere del títol estrany de la Secció Filològica («la grafia dels mots»), hi ha un altre fet inaudit en les nostres gramàtiques: agrupar l’apòstrof (l’home) i les contraccions (al, del, pel) amb la grafia de les paraules compostes (ull de poll, aiguamoll, desfer). En 6, tenim el contingut del capítol dit:

8. Contingut de «la grafia dels mots» (capítol 4, p. 105-128)
   1. «L’apòstrof» (p. 105-109)
   2. «Les contraccions» (p. 110-111)
   3. «L’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les locucions. El guionet i l’aglutinació gràfica» (p. 111-125).

A més de l’agrupació estranya (apòstrof + contraccions + paraules compostes), també sorprén la manera de presentar la grafia de les paraules compostes. En compte d’usar dos conceptes (grafia + paraules compostes), la Filològica n’aplica sis (6c: ortografia + mots prefixats + compostos + locucions + guionet + aglutinació gràfica). Mirem-ho de prop.

Apareixen primer uns «mots prefixats» (que els lectors no saben què són, ni si són paraules compostes). Tot seguit, vénen uns «mots compostos», fet que obliga a preguntar-se si els «mots prefixats» formen part o no formen part dels «mots compostos». No n’haurien de formar part, perquè aleshores el títol seria incoherent. En tercer lloc, trobem «les locucions». Això comporta saber per què apareixen «les locucions» al costat dels «mots compostos». En Fabra, no hi ha eixe hipotètic concepte en les paraules compostes (i potser tampoc en altres predecessors nostres). Finalment, separats per un punt i seguit trobem «el guionet i l’aglutinació gràfica». Eixa part final del títol comporta que falta una de les tres possibilitats gràfiques de les paraules compostes: la separació (ull de poll). La suma de tot dibuixa un panorama insòlit. Sintetitzem-ho:

9. Un fet simple (la grafia de les paraules compostes) es complica
   1. «La grafia dels mots»: apòstrof, contraccions i la grafia de les paraules compostes (ull de poll, aiguamoll, desfer). Formulació:
      1. «L’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les locucions. El guionet i l’aglutinació gràfica».
   2. Anomalies:
      1. «Mots prefixats» (què són?; paraules compostes?).
      2. «Mots compostos»: impliquen que els «mots prefixats» no són composts.
      3. «Les locucions»: absents en Fabra (1956).
      4. «El guionet i l’aglutinació gràfica»: ¿per què no apareix la separació (ull de poll)?

Prescindint de les característiques estranyes descrites en el paràgraf anterior (i també deixant de banda el fet d’agrupar l’apòstrof i la grafia de les paraules compostes), la qüestió central és saber per quin motiu la Secció Filològica s’ha separat de les nostres gramàtiques i ha inclòs en l’ortografia l’estudi de les particularitats gràfiques de les paraules compostes. La institució no ho justifica ni en la Introducció del llibre, ni en la part titulada «la grafia dels mots». En realitat, no ho constata tampoc, com si fóra habitual que les nostres gramàtiques tractaren la grafia de les paraules compostes en l’ortografia (i no en l’estudi de les paraules compostes).

Focalitzem les nostres gramàtiques. ¿És coherent com actuen? En concret, ¿per quina raó Fabra (1956) tracta les particularitats gràfiques de les paraules compostes en l’estudi d’eixes paraules? Si repassem l’article dedicat a les set aportacions seues (§6.1), trobarem que la resposta és quasi evident: les particularitats gràfiques depenen de propietats de les paraules compostes; per tant, l’estudi de les paraules compostes i la descripció de les seues particularitats gràfiques són cares d’un mateix procés: són dos temes units per una relació de causa a efecte.

I bé, si la Secció Filològica separa l’estudi de les paraules compostes (en la gramàtica) i la descripció de les particularitats gràfiques (en l’ortografia) ¿serà perquè no justifica les normes sobre la grafia de les paraules compostes? A més, eixa separació ¿no fa sospitar si allà a on Fabra procurava sistematitzar l’estudi de les particularitats gràfiques (§6.1) ara trobarem una adjacència de normes sense connexió entre elles? En esquema:

10. La grafia de les paraules compostes ¿s’estudia en l’ortografia?
    1. La Secció Filològica ¿per què s’ha separat dels predecessors?
       1. No justifica la separació. Ni tan sols la constata.
    2. Justificació de l’actuació de Fabra (1956)
       1. Les aportacions seues (§6.1) ho mostren: les particularitats gràfiques depenen de propietats de les paraules compostes.
    3. El fet de separar dos temes units pot indicar dos absències:
       1. Que la institució no justificarà les normes gràfiques.
       2. Que trobarem normes sense lligam o estructura (enfront de la sistematització de Fabra).

Per una altra banda, hem de tindre en compte que els lectors no poden comprendre una norma sobre les paraules compostes si no saben què volen dir els conceptes paraula derivada, paraula composta, prefix derivatiu i prefix compositiu. En conseqüència, la Secció Filològica hauria de repetir en el llibre sobre l’ortografia la caracterització feta en la gramàtica si vol que els lectors de l’ortografia entenguen les normes que lligen. Destaquem-ho:

11. Necessitat de definir els conceptes implicats per a comprendre les normes
    1. Caldria repetir en l’ortografia la definició feta en la gramàtica de paraula derivada, paraula composta, prefix derivatiu i prefix compositiu.

Resumim. La Secció Filològica separa l’ortografia de la gramàtica; però, en compte d’explicar el motiu de la separació, vol justificar la vinculació amb la gramàtica. La causa real de la separació podria ser un apèndix de cap a 10.000 exemples, que té una extensió semblant a la que ocupa l’ortografia. Deixant de banda les ortografies que són extraordinàriament irregulars (l’anglesa i la francesa), l’estudi de l’ortografia té la missió d’explicar quines són les regles que determinen l’ús de cada lletra. Els exemples són necessaris, però com a exemplificació de les regles (que són el factor bàsic).

A més, la Secció Filològica lleva la grafia de les paraules compostes de l’estudi d’eixe concepte i el posa en l’ortografia. Encara que es separa dels predecessors, no ho justifica (ni ho constata). Com que eixa grafia depén de propietats de les paraules compostes, ha d’anar en la composició (com feia Fabra 1956). Ajuntant-ho tot, hem trobat indicis inquietants (potser trobarem falta d’estructurar les normes i absència de justificar-les). En els tres pròxims articles, mirarem si eixes sospites es materialitzen, o si per contra no apareixen.