7 Separació de Fabra (en 1972) i retorn (en 1992) sense mostrar les raons de Fabra

¿Sabíeu que la Gran Enciclopèdia Catalana s’apartà en els anys setanta de la grafia que havia usat Fabra en moltes paraules compostes? ¿Per quin motiu una publicació tan important actuà d’eixa manera? ¿Coneixia la concepció del gramàtic (exposada en l’article anterior, §6)? En 1992, la Secció Filològica tornà a Fabra; però no digué en quin error havia incorregut la Gran Enciclopèdia Catalana (que era mirar el francés i l’anglés sense tindre en compte els interessos propis, §7.1). Eixa explicació demanava exposar quina era la concepció del lingüiste barceloní sobre la grafia de les paraules compostes. Però la Secció Filològica no ho féu. A més, desplega afirmacions que pràcticament no diuen res a causa de les vaguetats que contenen (§7.2), en contrast amb les raons clares de Fabra (per què innecessari és una paraula composta, i inaudit no ho és en català, §6.1, 7). Ens trobem davant d’un procés que arriba a l’actualitat: separar-se de la concepció que tenia Fabra de la grafia de les paraules compostes sense millorar-la, ans al contrari.

 

7.1    Mirar altres llengües sense considerar la pròpia

En l’article anterior (§6), els lectors han comprovat que Fabra tenia una visió global de la formació de paraules, i en particular de la grafia de les paraules compostes. A més, actuava considerant els interessos de la seua llengua davant del llatí. Ara, mostrarem que la Gran Enciclopèdia Catalana (1968-1980, GEC) i el seu diccionari (1982, GDLC) pareix que passen, de la visió global del nostre autor, a una concepció reduïda, la qual limitaria les necessitats generals dels parlants (de quina manera hem d’escriure les paraules derivades i les paraules compostes) a un tema que anomenen d’una forma que els lectors no comprenen: «mots amb S líquida inicial».

Lluís Marquet plantejà la qüestió en un article de 1972. El títol dóna a entendre que Fabra no hauria respost a les necessitats de la llengua (a «la catalanització dels mots amb S líquida inicial»). El suport a eixa afirmació seria el fet que el gramàtic de Barcelona hauria sigut incoherent grafiant troposfera però semiesfera. Això no obstant, sabem que, en el tema de les paraules compostes, Fabra es mirava la llengua des dels usuaris. Això comportava la grafia semiesfera, ja que els parlants dominem el valor de semi (semigelat) i de esfera; en canvi, no coneixem el valor de tropo, de manera que calia escriure troposfera. Les seues aportacions teòriques (descrites en l’article anterior, §6.1) van acompanyades d’exemples que mostren que, en les paraules compostes amb un prefix, unim els components sense alterar la grafia (encara que té alguna vacil·lació, ressembrar, arrítmic, etc., §6.2, 10). Més exemples: sobreexcitar, supraaxil·lar, infraestructura, infraaxil·lar, antiestètic.

El fet de no reproduir la proposta de Fabra (1956) i creure que hauria sigut incoherent comportà, en la pràctica, seguir l’actuació del francés i de l’anglés (canvi de infraestructura a infrastructura, etc.). Per a avaluar eixe camí, notarem que, en el tema que comentem, les llengües dites tenen una estructura sil·làbica diferent de la nostra (un exemple: esportiu és sportife en francés, i sporty en anglés). El resultat va ser modificar la grafia de centenars de cultismes, una part dels quals tenien transcendència social (com ara no usar poliesportiu, sinó polisportiu). Recordem que, en els primers anys de la democràcia, molts ajuntaments construïren poliesportius, i el nom que posaren a la porta és polisportiu en general.

Ací tenim un resum de l’anàlisi:

  1. Anomalies de la proposta de la Gran Enciclopèdia Catalana
    1. De la proposta global de Fabra (grafia de les paraules compostes), a una visió reduïda («mots amb S líquida inicial»).
      1. A més, no apareix la concepció de Fabra.
    2. Primer efecte: li atribuïxen defectes que no té.
      1. No hauria respost a «la catalanització dels mots amb S líquida inicial».
      2. Seria incoherent troposfera però semiesfera.
    3. Segon efecte: seguir l’actuació del francés i de l’anglés.
      1. Tenen una estructura sil·làbica diferent (esportiu / {sportife, sporty}).
    4. Resultat: modificar la grafia de molts cultismes.
      1. Un exemple: no poliesportiu, sinó polisportiu.

 

7.2    La proposta de Fabra és substituïda per propietats vagues

La primera part de l’article és fàcil de llegir. Per contra, la segona serà molt llarga i un poc difícil. La causa és que haurem d’analitzar un document de la Secció Filològica (2) que conté un grau elevat d’anomalies (3-5). Als lectors que no els abellixca llegir l’anàlisi (o que es cansen), poden tindre en compte que el camí que recorrerem respon al títol de l’article: la institució torna a Fabra, però sense exposar la concepció que tenia el predecessor i sense dir per quins motius la modificació de la Gran Enciclopèdia Catalana no ens afavoria, ans al contrari.

Al cap de vint anys d’haver-se produït les modificacions de la Gran Enciclopèdia Catalana, la Secció Filològica aprovà en 1992 un document que anul·lava eixes variacions. Per a poder analitzar-lo bé, primer el reproduiré:

  1. «Sobre la grafia dels compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una essa inicial seguida de consonant» (IEC 1992: 87-88)
    1. «Criteris Generals
      1. »L’ortografia es basa en uns criteris que convé fer explícits i publicar, perquè no solament han de servir en la confecció dels diccionaris, sinó també en els neologismes que es creen incessantment.
    2. »S’escriuen sense e protètica:
      1. »El segon element de compostos i derivats que com a tals han penetrat en el català i hi han estat incorporats procedents del grec, del llatí o, menys freqüentment, d’altres llengües. […] Circumspecte, constel·lació, inscriure, substrat, […].
      2. »El segon element dels termes científics i tècnics, compostos i derivats, no existents com a tals ni en grec ni en llatí, però que han estat formats amb mots grecs i llatins i seguint les normes de composició d’aquestes llengües. El català adapta els compostos i derivats així formats globalment i no cadascun dels elements separadament. […] Cardiospasme, megàspora, […]
      3. »Cal tenir en compte, però, el que es diu en el darrer punt.
    3. »Mantenen la e protètica:
      1. »Els derivats i compostos els dos elements dels quals són catalans. Barbaespès, benestar, desesperança, guardaespatlles.
      2. »Els mots derivats de mots catalans mitjançant prefixos o formes prefixades d’origen culte però molt freqüents i productius en català, com anti-, in-, infra-, macro-, Antiesportiu, contraespionatge, inestable, poliesportiu, teleespectador.
      3. »Semblantment, en la terminologia tècnica i científica apareix una e protètica en compostos i derivats cultes, quan el segon element coincideix amb un mot existent en català i el primer és un prefix o una forma prefixada no aliens al català. Antiespasmòdic, infraestructura, neoescolàstica, semiesfèric –però hemisfèric (derivat d’hemisferi)–, subespècie.
    4. »Annex [set pàgines d’exemples]»

L’escrit comença molt bé (2a: «criteris generals»): remarcant la necessitat de fer públics els fonaments de les normes. Realment, una institució pública d’una societat humanista i democràtica (perdoneu per la redundància) té el deure d’actuar donant mitjans de formació a fi que les persones puguen actuar per elles mateixes.

En canvi, la resta del document (2b-c) està redactada d’una manera que els lectors no saben com interpretar. En acabant, comentarem per quines raons u no entén l’escrit de la Secció Filològica (4, 5). Però, primer, comprovarem que el contingut de les sis regles de (2) es pot dir d’una manera que, a més de ser més curta i més clara, s’aplica a totes les paraules compostes per prefixció (i no solament als «compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una essa inicial seguida de consonant»).

Les sis regles de la Secció Filològica es limiten a dos idees simples. La primera és que les paraules compostes per prefix (siguen patrimonials, siguen cultismes o siguen neologismes) s’escriuen ajuntant els components, sense fer cap variació: reescriure, inestable, asimetria, arítmic.

La segona idea és que són paraules simples per a nosaltres aquelles paraules que són compostes en la llengua d’origen però que estan formades per components que nosaltres no coneixem (els dos o només u). Això comporta que les hem d’adaptar sense canviar la grafia dels components: inscriure, constar (no *inescriure, *conestar).  A més, a la vista que són paraules simples els haurem d’aplicar les regles ortogràfiques generals. Per tant, si la primera consonant del verb llatí eradicare és vibrant múltiple caldrà que l’adaptem com a erradicar. Destaquem-ho:

  1. Idees que la Secció Filològica vol expressar (abast: totes les paraules compostes per prefixació, no solament els «compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una essa inicial seguida de consonant»)
    1. Les paraules compostes per prefix (patrimonials, cultismes o neologismes) s’escriuen ajuntant els components.
      1. reescriure, inestable, asimetria, arítmic.
    2. Quan només són paraules compostes en la llengua d’origen perquè els parlants no coneixen el valor d’algun component, no adaptem la grafia dels membres: inscriure, constar (no *inescriure, *conestar).
      1. Com que són paraules simples per a nosaltres, els apliquem les regles generals (si la paraula llatina eradicare té una consonant vibrant múltiple, la grafia serà erradicar).

En el punt en què ens trobem, és obligatori que ens fem esta pregunta: si la realitat és simple (3a-b), ¿per quina raó la Secció Filològica la presenta d’una manera innecessàriament complicada (2)? Són dos les causes que deuen explicar l’actuació de la institució: normativa una i teòrica l’altra. El primer factor normatiu és no seguir la delimitació de Fabra: infidel és un adjectiu compost; però no ho són incògnit, inaudit, etc. perquè els parlants no coneixen el valor de cògnit, audit, etc. (article anterior, §6.1, 7). En canvi, el document que analitzem tracta com a «compostos» paraules que per a nosaltres no ho són (circumspecte, 2b.i; megàspora, 2b.ii).

Seguint en la normativa, la Filològica no seguix tampoc la concepció de Fabra. Enfront de la seua proposta sobre la grafia de les paraules compostes (que és global), la institució no se n’ix de la reducció de la Gran Enciclopèdia Catalana (els cultismes que, en la llengua d’origen, tenen una «S líquida inicial» en el segon component). La Filològica volia clarificar l’arbre que havia plantat l’Enciclopèdia («els mots amb S líquida inicial») sense tindre en compte el bosc (la grafia de les paraules compostes per prefix). La institució canvia la terminologia de Marquet de 1972 (de «S líquida inicial» a «e protètica»), però no la reducció negativa.

Ara: l’efecte més important de no seguir el camí normatiu de Fabra era un altre. Eixe efecte era no indicar que l’Enciclopèdia havia rectificat una proposta (de Fabra) perquè probablement no la coneixia; i, sobretot, no havia perfeccionat la llengua, ans al contrari (ens havia subordinat negativament al francés i a l’anglés, §7.1, 1c). Eixes dos absències permetien creure que la Secció Filològica estaria castellanitzant la llengua, ja que moltes de les grafies que proposava coincidien amb les del castellà (com ara infraestructura). En síntesi:

  1. Per què la Filològica presenta com a complicades (2) idees simples (3). Primeres raons: no seguir les normes proposades per Fabra
    1. Primera separació: no seguir la delimitació de la composició (una paraula només és composta si els parlants coneixen el valor dels components; infidel contra inaudit).
      1. Considera «compostos» circumspecte (2b.i), megàspora (2b.ii).
    2. Segona separació: no aplicar la concepció global de Fabra.
      1. Efecte: vol clarificar l’arbre («els mots amb S líquida inicial») sense tindre en compte el bosc (la grafia de les paraules compostes per prefix).
    3. Resultat de les separacionis (a-b): no mostrar que l’Enciclopèdia havia rectificat a Fabra probablement sense conéixer-lo (i subordinant-nos al francés i l’anglés).
      1. Efecte final: creure que la Secció Filològica estaria castellanitzant la llengua (com ara en infraestructura).

Al costat de les anomalies normatives descrites (4), també hi han factors teòrics que impedixen entendre el document que estudiem (2). Al costat d’una terminologia fosca per als lectors («e protètica»), la Filològica parla de «compostos i derivats» en quatre regles (2b.i, 2b.ii, 2c.i, 2c.iii); però tot són paraules compostes, siga «composts catalans» (la majoria), o siga paraules compostes només en la llengua d’origen (els noms de les dos primeres regles, 2b.i-ii: circumspecte, cardiospasme). Com a detall, caldria preguntar-se per quina raó una regla es limita als «derivats» (2c.ii: antiesportiu, contraespionatge…).

Per una altra banda, ¿quina diferència hi ha entre el concepte prefix i «forma prefixada» (2c.iii, antiespasmòdic)? No podem analitzar eixos factors perquè, entre 1956 (darrera gramàtica de Fabra) i 1992 (any a què pertany el document que estudiem), la Secció Filològica no havia elaborat cap gramàtica, de manera que no podem saber com entenia quatre conceptes imprescindibles en el tema que tractem: què és una paraula derivada, què és una paraula composta, què és un prefix derivatiu, i què és una prefix compositiu.

Prescindint dels conceptes dits, l’anomalia teòrica més important del document no és la llargària, sinó apel·lar a dos mitjans vagues que, si els lectors apliquen, veuen que no porten al resultat que afirma la Filològica. El primer mitjà vague és «un prefix o una forma prefixada no aliens al català», que portaria a adaptar els components (2c.iii: infraestructura). I bé, el prefix llatí in- (que expressa interioritat) apareix en molts cultismes (inscriure, instar, incardinar, influir, induir, incrustar, etc.), de manera que podem afirmar que «no és alié al català». Però no per això els adaptem (com hem vist en els exemples).

El segon mitjà vague són els «prefixos o formes prefixades d’origen culte però molt freqüents i productius en català», que també comportarien l’adaptació (2c.ii: antiesportiu). Tenim moltes dotzenes de cultismes amb el prefix llatí con- (que indica companyia en llatí: concórrer, confederar, confabular, confluir, conjunt, etc.); per tant, seria «molt freqüent i productiu en català»; això no obstant, no els adaptem (constel·lació, i no *conestal·lació).

La vaguetat conceptual i el fet que eixos mitjans no justifiquen la grafia que tenim de les paraules compostes per prefix permeten entendre que el document de la Filològica vaja seguit d’un «annex» de set pàgines amb centenars d’exemples. Eixe és el mitjà real per a resoldre dubtes (no aplicar les normes).

Abans de sintetitzar-ho, observem que, per molt «freqüent» que siga el prefix compositiu llatí in, un parlant no sap què significa en inscriure, de manera que la paraula és simple per a nosaltres; idènticament, per «productiu» que siga el prefix compositiu llatí con-, els parlants no saben quin valor aporta a la paraula constel·lació. En definitiva, els mitjans vagues són una conseqüència de no aplicar la delimitació de Fabra:

  1. Anomalies teòriques de la proposta de la Secció Filològica (1992)
    1. Mitjans que, quan els apliquem, no porten al resultat que afirma.
      1. «Un prefix o una forma prefixada no aliens al català» (2c.iii: infraestructura): in- «no és alié» i no els adaptem (inscriure, etc.).
      2. «Prefixos o formes prefixades d’origen culte però molt freqüents i productius en català» (2c.ii: antiesportiu): con- és «molt freqüent» i no els adaptem (constel·lació, etc.).
    2. Conceptes dubtosos:
      1. «Compostos i derivats» (i, 2b.ii, 2c.i, 2c.iii): tot són paraules compostes (nostres o en la llengua d’origen). Una regla: només «derivats» (2c.ii).
      2. Diferència entre prefix i «forma prefixada» (2c.iii, antiespasmòdic).
    3. Efecte de la vaguetat conceptual: un «annex» amb centenars d’exemples.

Acabarem l’anàlisi tornant al principi del document, que apel·la a «criteris» per a formar els lectors (2a). En el contingut de 2, no n’hem trobat, de «criteris» (que són els principis que usem per a deduir i fonamentar normes); i tampoc hem vist regles clares, generals i aplicables.

Ben mirat, si la Secció Filològica haguera mostrat l’actuació adequada de Fabra, difícilment haguera passat res en la societat. En canvi, les absències i les limitacions del document possibilitaren que hi haguera una polèmica forta. Ací, em limitaré a comentar que, en 1993, Lluís Marquet contestà i exposà factors objectius. Així, observà que la proposta «en molts casos no condueix a res més que a confusió i contradiccions patents». En eixa direcció, constata que el document tenia la grafia infrascrit, que és incongruent amb el camí de la Secció Filològica. En efecte, els parlants que usen infraestructura saben que infra- és l’antònim de supra- (supraestructura). En conseqüència, si infra + escrit significa ‘escrit a la part de baix’ («que signa al capdavall d’un escrit», definix el DIEC), hauria de ser infraescrit. Això no obstant, el DIEC i l’OIEC (2017: §4.3.d) mantenen la grafia infrascrit (i també el DNV). Marquet també nota el contrast entre la regla i «l’annex» de huit pàgines: si «la teoria ja és prou clara […] no s’entén perquè calen tants exemples concrets».

En l’escrit de Marquet, hi ha un factor que convé comentar, ja que és aplicable a una argumentació que s’ha fet i seguix fent-se. Retrau a la Secció Filològica que la proposta de la Gran Enciclopèdia Catalana «ha estat adoptada, de fet, a tot arreu d’una manera unànime». Per tant, podríem pensar que passar de polisportiu (GEC) a poliesportiu (Filològica) equivaldria a crear un problema a on no n’hi havia cap. Eixe punt de vista és coherent si reduïm la llengua als correctors. En efecte, entre 1980 i 1990 tots els correctors aplicaven les grafies de la Gran Enciclopèdia Catalana (els valencians inclosos).

Ara: la normativa lingüística no és, en primer lloc, per als correctors, ni tampoc per als escriptors; és per als parlants de cultura mitjana («ha d’esser per a tothom», Fabra 1906: 214 [66]). Això comporta que la dada més pertinent no és què posa en la porta dels poliesportius. El factor central de la realitat és la informació que els parlants tenen en la ment (¿com han d’escriure una paraula composta?). Si l’objectiu és que els parlants de cultura mitjana assimilen i practiquen regles (generals), les normes han de ser coherents, comprensibles, assimilables i practicables. I, quan no ho són, guanyarà la llengua si modifiquem les regles incoherents: guanyarà la llengua i, sobretot, els qui la fan existir (els parlants). Destaquem-ho:

  1. La normativa: des dels parlants i per als parlants
    1. La qüestió decisiva no és que els correctors apliquen una norma, sinó saber si els parlants l’assimilen i la practiquen.
    2. Quan les normes no són coherents, comprensibles, assimilables i practicables, guanyarem si les modifiquem.

En l’any 1997, la Secció Filològica va fer una altra reforma ortogràfica de les paraules compostes, que afectava l’ús del guionet. La comentarem quan estudiarem la reforma ortogràfica actual (§11.1).

Recapitulem. Hem de mirar l’actuació de l’italià, del francés o de l’anglés. Però, si volem evitar actituds provincianes (que comporten supeditacions externes), també ens hem de mirar a nosaltres. El grau de formació en la teoria lingüística i el nivell de coneiximent de les gramàtiques de Fabra facilità la modificació errònia de la grafia de paraules compostes (de infraestructura a infrastructura, 1972). La Secció Filològica tornà en 1992 a la grafia de Fabra (infraestructura), però no va mostrar les seues raons i per quins motius la modificació de 1972 era errònia. Eixa absència possibilità que hi hagueren reaccions socials d’enfrontament, molt poc positives. A més, en compte de regles simples i clares (aglutinació gràfica del prefix compositiu a la paraula simple, 3a) la Filològica formulà regles llargues, vagues i incoherents (2).

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Grafia de les paraules compostes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*