3 ¿Per què Fabra escrivia assaonar?

Després d’haver descrit què és la formació de paraules per derivació i per composició, i en quin lloc de la gramàtica s’ha de tractar (§2), estudiarem ara les nocions centrals de la derivació (§3.1) i de la composició (§3.2). Els lectors aprendran per quin motiu les llengües necessiten la derivació, i trobarem que els parlants focalitzem les paraules derivades secundàries (un fregall) i tenim poc en compte les fonamentals (fangós, negror, compliment, endolcir). El motiu del contrast està en dos fets. En primer lloc, els parlants som conscients d’una part de la semàntica (com ara què vol dir finestra); en canvi, tenim molt poca consciència de la sintaxi (un exemple: què és una preposició i com funciona en l’elaboració de les oracions). En segon lloc, els factors teòrics que destaquen fangós sobre fregall són sintàctics (i, també, metodològics: un altre camp en què la nostra consciència camina cara amunt).

En el contrast anterior, tenim un exemple d’una característica extraordinària de les llengües: els parlants dominem perfectament les moltes estructures lingüístiques que té la llengua (o les llengües) que parlem habitualment; però no som conscients de la major part d’eixe coneiximent (i, quant més estructurat està, més poca consciència tenim). Com apuntava Gabriel Ferrater (que era un crític molt agut), l’objectiu dels lingüistes és explicitar el saber que té qualsevol parlant, per analfabet que siga. Per això qui és orgullós no és fàcil que siga un bon lingüiste. Per cert, eixe marc explica la primera part del lema que encapçala este bloc de VilaWeb (Des dels parlants i per als parlants). La segona part del lema deriva de l’humanisme, de la solidaritat.

Tornem al solc. Amb la teoria donada, ja explicarem una qüestió gràfica: per què el verb derivat del nom saó l’escrivim assaonar (i no asaonar). La part de les paraules compostes (§3.2) comenta que es dividix en tres grups, molt fàcils de caracteritzar (ull de poll / aiguamoll / desfer). Per cert, si mireu una gramàtica trobareu probablement que no explica les qüestions indicades, que són el fonament de les paraules derivades i les paraules compostes. Entre les gramàtiques que no ho fan, estan la de l’Acadèmia (2006; 400 pàgines) i la de la Secció Filològica (2016; 1400 pàgines; l’estudiarem en §9).

 

3.1    La derivació: justificació de assaonar

 

La derivació té una part bàsica i una secundària. En la derivació bàsica, tenim una paraula i un afix derivatiu. Eixe concepte indica un fonema (o uns fonemes) que a-juntem o a-fixem a una paraula per a canviar la seua naturalesa sintàctica (és a dir, per a fer que un nom es torne un adjectiu, o que un verb canvie a un nom, etc). Hi han tres possibilitats productives: formació de noms (1a), formació d’adjectius qualificatius (1b), i formació de verbs (1c):

  1. Derivació bàsica: canvi de categoria sintàctica
    1. Formació de noms
      1. A partir d’adjectius qualificatius (trist) podem formar noms (trist + or = tristor).
      2. Amb verbs (cans-ar), també és factible crear noms (cans- + ament = cansament).
    2. Formació d’adjectius qualificatius
      1. Una altra variació sintàctica: començant per un nom (pluja), podem derivar un adjectiu qualificatiu (pluj- + ós = plujós).
      2. Amb verbs (menj-ar), també és possible crear adjectius qualificatius (menj- + ívol = mengívol).
    3. Formació de verbs
      1. La tercera variació sintàctica productiva és, arrancant d’un nom (pam), derivar un verb (a + pam = apamar).
      2. Amb adjectius qualificatius (roig), també podem formar verbs (en + roig = enrogir).

En els noms (trist-or) i en els adjectius qualificatius (pluj-ós), posem l’afix derivatiu al final de la paraula. En canvi, en els verbs va davant (a-pamar, en-rogir). La causa de la variació és simple: al final dels verbs (pens-àv-em), expressem el temps (av en pens-àv-em) i la concordança amb el subjecte (em en pensàv-em). Per tant, si posàrem l’afix derivatiu al final obtindríem una mescla confusionària de valors (com ara en la forma purament inventada *Planàvem-a el camí, en compte de A-planàvem el camí).

L’afix derivatiu pot faltar. Així, a partir del verb dinar (Dinarem a les dos) hem creat el nom dinar (El dinar ja està fet). Semblantment, no diem de llargària, sinó Esta habitació té quatre metres de llarg.

En la derivació, pot aparéixer un infix (és a dir, un afix que no es posa al principi o al final, sinó enmig, dins de la paraula). Un exemple: qui treballa amb carros és un carr-et-er (no un carr-er). La causa dels infixos es veu en l’exemple que he triat a posta: sol ser diferenciar paraules (un carrer i un carreter en l’exemple).

Per a entendre la realitat de les llengües, hem de tindre en compte que una paraula derivada pot ser la primitiva d’una altra derivada ({carn / carnisser / carnisseria}, {carro / carreter / carretera}). També una paraula composta pot ser la primitiva d’una derivada (paraigües / paraigüer). En síntesi:

  1. Afix derivatiu
    1. Al final: trist-or, pluj-ós.
      1. Verbs: davant (a-pamar, en-rogir). Al final, va el temps i la concordança (pens-àv-em).
      2. Pot faltar: Dinarem a les dos / El dinar ja està fet.
    2. Infix (carro / carr-et-er). Causa: diferenciar paraules (carrer).
    3. Paraula derivada: pot ser la primitiva ({carn / carnisser / carnisseria}).
      1. També una composta (paraigües / paraigüer).

Les paraules derivades s’escriuen amb les mateixes regles ortogràfiques que les paraules simples. Això significa que, si amb un nom que comença per r- (racó) o per s- (saó) creem un verb derivat, aplicarem les regles de les paraules simples (com ara carro i passar). En conseqüència, la grafia serà arraconar i assaonar. Semblantment, a la vista que escrivim Enric resultarà que el verb derivat de ric serà enriquir. Hem arribat al cap del carrer: ja hem justificat per què els nostres diccionaris contenen la grafia assaonar.

La part que ve ara (fins a §3.2) és prescindible. Només té la finalitat de satisfer la curiositat dels qui s’han fet dos preguntes:

a) què és la derivació secundària;

b) per què de pluja fem plujós (i no pluja+ós = *plujaós).

Qui no hi tinga interés, que passe a l’estudi de les paraules compostes (la segona part de l’article, §3.2).

En la derivació secundària, la paraula no canvia sintàcticament. Com ara, en la creació de plomall partim d’un nom i acabem en un nom: ploma + all = plomall (‘ploma o plomes que sobreïxen en el cap d’un ocell’). Això comporta que, ara, l’afix derivatiu té un valor semblant al de les paraules (en terminologia teòrica, té «contingut semàntic»). Però, en general, el valor dels afixos derivatius secundaris és poc sistemàtic, i també és prou irregular. Comprovem-ho. El sufix -all permet crear derivats de valor col·lectiu: xicalla, plomall. Però té molt poques aplicacions (ara en femení, xicalla; ara en masculí, plomall). A més, en fregall passem d’un verb a un nom (fregar / fregall); i, damunt, el valor no és ‘col·lectivitat’, sinó ‘instrument’ (com en vent / ventall, ‘instrument per a aventar’). En plomall, trobem els dos valors descrits: col·lectivitat de plomes i instrument per a llevar la pols.

La ciència va unida a la generalitat. Eixa propietat comporta que la part fonamental de la derivació és aquella en què hi ha generalitat (obtenció de verbs a partir d’adjectius, pla / aplanar, etc.). A més, eixa part de la derivació és la que necessita qualsevol llengua humana. Destaquem les propietats centrals de la derivació secundària:

  1. Derivació secundària
    1. La paraula no canvia sintàcticament: ploma (nom) + all = plomall (nom)
      1. Afix derivatiu: valor semblant al de les paraules.
    2. Esta derivació és poc sistemàtica i prou irregular (sovint, poques aplicacions; canvia el valor; pot fer canviar la categoria sintàctica…).
      1. Un exemple de totes les propietats dites: xicalla, plomall, fregall, ventall.

Cal dir que els parlants poden aplicar una paraula derivada sense consciència que és derivada. ¿Qui havia pensat que el nom carretera està vinculat a l’ofici desaparegut dels carreters? Mirem dos exemples més. Una part del valencià recorre molt a la paraula panera. Eixe ús va unit a no donar-li el valor que tenia incialment (‘recipient per al pa’), sinó el de cistella (o una classe de cistella, alta i no molt ampla; és el segon valor del DNV). No cal dir que, per a eixos parlants, la paraula panera ha deixat de ser derivada i s’ha tornat simple, de manera que no la vinculen amb el pa. Semblantment, la paraula viatge prové històricament de via; però els parlants actuals concebem viatge com a un nom vinculat al verb viatjar, i gens amb via. La pèrdua de la consciència apareix sobretot en la derivació secundària (com en els tres exemples posats, carretera, panera i viatge).

Passem al segon detall (per què l’adjectiu que deriva de pluja és pluós, no *pluja-ós). Afegim l’afix derivatiu al radical de la paraula (pluj-a + ós = pluj-ós). Mirem què és eixe concepte. En la majoria de paraules, el radical és la mateixa paraula (com ara en trist, pont, cuc, dit, pam, etc.). Però, a voltes, és diferent. Per a deduir quan el radical és la paraula i quan és una part de la paraula, hem de fer una operació prou simple: mirar més paraules de la mateixa família. Amb un exemple, ho comprendreu.

El radical d’una paraula és la mateixa paraula quan es manté en tota la família: els diminutius (cuc / cuqu-et), el plural (cuc / cuc-s), el femení (cuc / cuc-a), els derivats (cuc / cuc-ar-se una fruita) i els cultismes (inexistents en cuc). En canvi, el radical de cara és car- perquè és la forma que trobem en el diminutiu (car-eta); el de cosí és cosín- (cosin-et); en nebot, és nebod- (nebod-a); en home, és homen- (homen-et, homen-atge).

Les causes que expliquen per què el radical i la paraula són diferents en una part dels noms estan fora de l’estadi lingüístic actual. Un motiu és l’existència d’un concepte en llatí (declinacions) que nosaltres no tenim (la vocal de finestr-a indicava que era de la primera declinació). Explicar eixa noció seria molt bonic, ja que ens permetria entendre què és el gènere gramatical i per què els lingüistes balears (i molts altres) han proposat recentment (2018) que la llengua pública actue com la llengua espontània (parlar de els professors, i no de els professors i les professores). Però això exigiria un treball compost per una sèrie d’articles (com el de la grafia de les paraules compostes).

Hi ha una altra causa que explica la diferència entre el nom i el radical en una part de les paraules. Són unes evolucions fonètiques que podríem presentar amb un exemple. La paraula llatina populu donà poblo; la o va caure (pobl) i, al cap d’un temps, incorporàrem una e (poble). Per a entendre la formació de pobl i la de poble, tornaríem a necessitarar explicacions llargues, però també boniques: ara, entendríem per què la llengua que parla qualsevol balear, qualsvol valencià o qualsevol català té una estructura sil·làbica molt diferent de la que té el castellà.

 

3.2    Composició: ull de poll, aiguamoll i desfer. Què compartixen

En haver vist les classes fonamentals de paraules derivades (partim d’una paruala només), farem la mateixa operació en les paraules compostes (arranquem de més d’una paraula). Cal dir que la composicó costa més d’explicar que la derivació. Com que és factible que algun lector es canse llegint les dos pàgines llargues que vénen a continuació, exposaré en un quadre sintètic les propietats fonamentals. Llegiu-ho atentament; i, si podeu entendre les idees bàsiques, espere que eixe esquema vos ajudarà a seguir l’explicació llarga:

  1. Propietats fonamentals de les paraules compostes
    1. Totes les paraules compostes són irregulars.
      1. Els tres exemples del títol representen els tres casos que hi han.
    2. El més simple és que la irregularitat només siga semàntica.
      1. Sintàcticament, ull de poll és com cadira de fusta (no hi ha cap irregularitat).
      2. Però, semànticament, no parlem de cap ull ni de cap poll.
      3. Resultat: el valor la construcció no és la suma del valor dels components.
    3. També és factible que hi haja una anomalia sintàctica, la qual conforma una irregularitat semàntica.
      1. Sintàcticament, aiguamoll no és aigua (nom) + moll (adjectiu).
      2. Per eixe motiu l’exemple posat no indica una classe d’aigua (aigua clara). El valor que té molt diferent: una classe de terrer (terrer moll a causa de l’aigua).
    4. El tercer grup de les paraules compostes conté un prefix compositiu: té contingut semàntic (que el parlant coneix); però no és una paraula, de manera que no pot funcionar fora de les paraules compostes (fer / desfer / refer).
      1. Els prefixos des- i re- no poden ser el subjecte d’una oració, ni el verb, ni modificar un nom, etc.

Ara, lectors, les idees de 4 apareixeran exposades d’una manera més reflexiva i seguint un camí inductiu.

Sabem que les paraules compostes resulten d’ajuntar-ne més d’una (ull + de + poll = ull de poll, §2.1). La primera pregunta que ens hem de fer és per quin motiu ull de poll és una paraula composta, però no ho és un ull d’un peix. En la terminologia teòrica, contestar a eixa pregunta equival a fer una operació imprescindible: delimitar o separar les paraules compostes (ull de poll) i les construccions sintàctiques (un ull d’un peix).

En les construccions sintàctiques, el valor de la construcció és la suma del valor de les paraules que la formen (en la construcció un ull d’un peix, parlem d’un ull que pertany a un peix). En canvi, en les paraules compostes no passa això. Com hem dit, en ull de poll no hi ha cap ull ni cap poll. És una patologia dels dits dels peus: un redolí menut que penetra cap a dins i fa mal (pica, com piquen els polls en la pell). Resumim: les paraules compostes no responen a la suma dels components. Sovint, el seu valor és el resultat d’una metàfora (la part externa dels ulls de poll és redona, com un ull; i piquen, com els polls de la pell).

El valor de les paraules compostes té dos possibilitats. La primera és la que hem comentat, que és la més simple o elemental: el valor de la paraula composta és com el d’una paraula simple (en ull de poll, una malaltia).

També és factible que el valor de cada paraula component tinga repercussió en el valor de la paraula composta, com en aiguamoll. Però hi ha alguna irregularitat sintàctica, la qual impedix que el valor de la paraula composta siga la suma dels components. Apliquem-ho a l’exemple (aiguamoll, que és un terme molt poc usat en valencià; de Peníscola a Guardamar del Segura, la paraula general és la marjal, constantment en femení).

Començarem per l’aspecte més cridaner, que és la concordança. Si aigua + moll fóra una construcció regular, seria aiguamolla (l’adjectiu moll concordaria amb el nom aigua). Passem a l’aspecte decisiu: què significa aiguamoll.

Eixe nom compost indica un terrer que és moll a causa de la presència contínua d’aigua. En definitiva, la mollor no la té l’aigua, sinó el terrer. Això implica que el nom compost aiguamoll no és la construcció sintàctica aigua + moll (com en aigua + clar = aigua clara). El fons d’eixe nom compost és una construcció sintàctica diferent: ‘moll a causa de l’aigua’. Notem el camí que hem seguit: per a deduir quina construcció sintàctica hi ha darrere de la forma que diem (aiguamoll), hem mirat què vol dir realment la paraula composta (que no és aigua + moll).

A partir de les observacions puntuals anteriors, hem de fer l’esforç de buscar una generalització, que és l’operació que fa entrar en la ciència. Mirem si ho aconseguim amb esta afirmació: les paraules compostes són inherentment irregulars. Els casos més significatius són tres, que corresponen als exemples del títol (ull de poll / aiguamoll / desfer). El grup més simple és aquell en què la irregularitat només és semàntica, com en ull de poll (la sintaxi és regular; però el contingut semàntic no és la suma dels components; el valor correspon al d’una paraula simple).

Eixa manera de crear paraules compostes és poc important per a la llengua. Això no obstant, s’ha de tractar en primer lloc perquè són les paraules compostes més simples que hi han, i la ciència va de la simplicitat a la complexitat (la ciència i, també, la ment humana quan adquirix coneiximent).

Convé notar que el valor idiosincràtic de les paraules compostes té la conseqüència següent: només les poden usar els qui saben quin és el seu valor. Calcule que, actualment, deuen ser molts els parlants que no usen ull de poll, i això per la raó simple que no saben què significa. En canvi, qualsevol parlant sap quin és el valor de cada construcció sintàctica, encara que no l’haja sentida mai (com ara un ull d’un peix).

En este paràgraf, exposarem una dada per als qui vullguen aprofundir. Les paraules compostes que s’assenten en una construcció sintàctica regular (ull de poll) són noms. De fet, la immensa majoria de les paraules compostes són noms. Això és una conseqüència del món de la sintaxi (que estudia com elaborem construccions sintàctiques en la formació de l’oració): fora de les construcions que partixen d’un nom (i, per tant, són nominals), només és possible una classe de modificadors, els intensificadors. Apareixen en quatre aplicacions: a modificadors qualificatius ( arbre + molt alt); a modificadors quantitatius (molt pocs + teuladins); a verbs (algú + ha suat molt); a circumstancials (Algú ve + molt sovint). El fet que fora dels noms l’estructuració sintàctica siga tan pobra impedix fer interpretacions irregulars: suar molt i suar poc només es poden interpretar com a ‘suar en una intensitat alta’ i ‘suar en una intensitat baixa’.

Després del detall anterior (per què quasi totes les paraules compostes són noms), podem seguir avant. La segona possibilitat de crear paraules compostes és que hi haja una irregularitat sintàctica, la qual causa la irregularitat semàntica (en aiguamoll, l’adjectiu moll no és un modificador qualificatiu de aigua, i per això no hi concorda). Com a conseqüència de l’anomalia sintàctica, el valor de aiguamoll no és aigua + moll (ja sabem que és ‘terrer moll a causa de la presència habitual d’aigua’).

Un altre exemple: en un vagó restaurant, un café teatre, un concepte clau, unim dos noms sense cap preposició (contra cadira + de + fusta). Eixos noms composts indiquen un objecte que és alhora dos objectes diferents (en el primer exemple, l’objecte és un vagó; però també és, alhora, un restaurant). (Notem la vulneració de la lògica que hi ha en l’expressió «un objecte que és alhora dos objectes diferents»: és la correlació semàntica de l’anomalia sintàctica.)

En general, la composició per irregularitats sintàctiques també és poc important per a les llengües. Però hi ha una excepció: quan creem una paraula nova recorrent a un verb en la tercera persona del singular i un nom (que sovint seria l’objecte directe en una oració); una lligacama, un torracollons, un estirajaquetes. En tenim centenars. Així, ser un bufanúvols és ser pretensiós: u que fa l’acte inútil de bufar cap als núvols pensant-se que és tant potent, que els faria moure’s. La construcció que comentem és irregular perquè sintàcticament és un nom (com es veu en el fet de subordinar-los un: una lligacames); però el primer component és un verb.

Dins de la composició, el grup que té més membres és el darrer que tractarem: les paraules compostes amb un prefix compositiu (fer / des-fer / re-fer). Un prefix compositiu és un constituent lingüístic que té el valor d’una paraula (té un contingut semàntic), el qual els parlants han de dominar. Els qui diuen innecessari saben que in- significa ‘negació de’. Si un parlant diu la paraula asimètric, sap que a- vol dir ‘absència de’. En el cas que algú use antidemocràtic, sap que contra- té el valor ‘que va en contra de’. Diversament dels prefixos compositius, hem comentat que els prefixos derivatius (a- en allargar) no tenen contingut semàntic.

Hem dit que, en les paraules compostes, sempre hi ha alguna irregularitat. Quan usem prefixos compositius, la irregularitat consistix en el fet que tenen contingut semàntic, però no són noms, ni adjectius, ni verbs ni preposicions (en terminologia teòrica, no pertanyen a cap categoria sintàctica). La conseqüència d’eixa irregularitat és que no són realment paraules, de manera que no poden ser un constituent de l’oració (no poden ser subjecte –tu en l’oració Tu ho saps–, ni verb –corre en l’oració Empar corre–, ni un circumstancial –la paraula ahir en l’oració Vingué ahir–, ni un qualificatiu –taula redona–, ni un quantitatiu –tres taules–).

Si recordem un principi humaniste i democràtic del primer article (els parlants no són per a la llengua, sinó al revés: la llengua és per als parlants, §1.1), convindrem que cal insistir en la propietat dita: els parlants han de dominar el valor del prefix compositiu (innecessari, asimètric, antidemocràtic). Més avant, comprovarem que Fabra tenia molt en compte eixe factor (§6.1).

Exemplifiquem-ho. La paraula exprimir ¿és composta per a nosaltres? Si no coneixem el valor de ex, no serà una paraula composta en la nostra llengua. En llatí, ex- significava ‘fora’ (exprimir volia dir en llatí ‘prémer o pressionar cap a fora’). En canvi, els parlants sí que dominem ex- quan té el valor ‘ho era abans, però no ara’ (ex-president, ex-dona, ex-home en Fabra; expresident, exdona, exhome en la gramàtica de la Secció Filològica; ací, §11.1).

I bé, lectors, ja hem explicat les propietats fonamentals de les paraules compostes. Són construccions que sempre contenen una irregularitat, siga purament semàntica (ull de poll), siga sintàctica (i, com a conseqüència, també contenen una irregularitat semàntica, aiguamoll). Les paraules compostes tenen poca importància qualitativa en una llengua, excepte en dos casos: els noms formats amb un verb i un nom (un bufanúvols); i, sobretot, les paraules que contenen un prefix compositiu (desfer).

Podríem dir, com a síntesi, que hem explicat les propietats bàsiques de la derivació i de la composició:

  1. Grups en la derivació i en la composició
    1. Derivació: part bàsica: {fang / fangós}, {trist / tristor}, {roig / enrogir}}
      1. Part secundària: {ploma / plomall}
    2. Composició:
      1. ull de poll (grup més simple; molt poc important)
      2. aiguamoll (grup més irregular; poc significatiu, excepte bufanúvols)
      3. Prefix compositiu (el grup més important; desfer)

També hem dit que la grafia de les paraules derivades és com la de les paraules simples ({arraconar = carro}, {enriquir = Enric}, {assaonar = passar}). Per contra, la grafia de les paraules compostes no és tan elemental. De fet, haurem de dedicar un article sencer a la qüestió.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Grafia de les paraules compostes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*