2 Primera separació negativa de Fabra (1956): l’estructura de la gramàtica

El primer article (§1) exposa un camí per a procurar que les variacions en les normes lingüístiques només tinguen efectes positius, de manera que no perjudique els parlants que havien assimilat la regla modificada. ¿Podem començar ja a estudiar les variacions que s’han produït en la grafia de les paraules compostes? La resposta és negativa. No podem encarar-nos a eixe objectiu sense saber què és una paraula composta. I, com que eixa explicació la fan les gramàtiques, haurem de descriure què contenen els llibres anomenats gramàtiques.

Per si algú pensa que l’article serà molt avorrit, vos diré que, a més de comprovar que els mitjans que estructuren les gramàtiques són senzills, també trobareu un fet sorprenent: que allà a on la gramàtica de Fabra de 1956 té una estructura simple i coherent (§2.1), la gramàtica publicada en el 2016 per la Secció Filològica té les característiques contràries (complicada i incoherent, §2.2). I, alhora que comprovareu eixa afirmació, obtindreu mitjans que, aplicant-los, permeten deduir si l’estructura d’una gramàtica és coherent. Realment, diria que, més que avorriment, este article sua passió.

La primera part (§2.1) explicarà quines són les causes de l’estructura de les gramàtiques del segle xx (fonètica + ortografia + formació de l’oració + formació de paraules per derivació i per composició). Quan haurem descrit què és la derivació i què és la composició (en el pròxim article, §3), comprendrem que eixos conceptes no fan cap funció en la formació de l’oració i, per tant, van al final de la gramàtica. La segona part de l’article mostra que la gramàtica de la Secció Filològica (del 2016) s’aparta de l’actuació habitual de les gramàtiques i practica una estructura incoherent (§2.2, 5), de manera que empitjora la de Fabra (1956).

 

2.1    Una estructura gramatical simple i coherent: Fabra (1956)

Les gramàtiques són un llibre que, recorrent al conjunt d’una teoria lingüística, intenta explicar la comunicació en una llengua. Per a entendre l’estructura de les gramàtiques, hem de tindre en compte que la teoria lingüística consta de sis parts: fonètica (i la seua representació gràfica), sintaxi, morfologia, semàntica, retòrica i formació de paraules per derivació i per composició.

L’estructuració habitual de les gramàtiques del segle xx és molt simple. Comencen per la fonètica i la seua conseqüència gràfica (l’ortografia; capítol i de Fabra 1956). A continuació, tracten la formació de l’oració, procés en què intervé la sintaxi, la morfologia i la semàntica (capítols ii-v de Fabra). L’agrupació de la sintaxi, la semàntica i la morfologia per a estudiar la formació de l’oració explica un contrast: encara que la teoria lingüística té sis parts, les gramàtiques en tenen tres. Al costat de les dos parts dites (fonètica i ortografia; i formació de l’oració), la tercera és la formació de paraules per derivació i per composició.

Com apunta el nom, tracta la formació de paraules noves en una llengua a partir de paraules de la mateixa llengua. En la derivació, partim d’una paraula (anomenada primitiva, com ara el nom fang) i acabem en la paraula derivada (l’adjectiu fangós). En la composició, hi ha més d’una paraula (ull + de + poll = ull de poll).

A primera vista, no pareix que els processos derivatius (fangós) i els compositius (ull de poll) tinguen res en comú. Però la definició proposada mostra el contrari: en els dos casos, creem paraules noves a partir de paraules de la mateixa llengua. Per tant, és coherent que Fabra (1956) i moltes més gramàtiques agrupen la derivació i la composició. Al final de §2.1, justificarem per què eixa part de la teoria lingüística va al final dels tractats gramaticals (capítols vi-vii de Fabra). Cal dir que moltes gramàtiques no tracten la derivació i la composició (en les gramàtiques de Fabra, no apareixen en les de 1891, 1898 i 1918).

La retòrica és especial per la raó que exposarem en este paràgraf. Estudia de quina manera vinculem oracions per a formar un discurs. La gramàtica mallorquina de Joan Josep Amengual (de 1835) tracta l’oració (p. 202) i, tot seguit, dedica una secció a «l’anàlisi del discurs» (p. 203). Eixa actuació és la coherent, però no és gens habitual. La retòrica sol tractar-se en un llibre separat de la gramàtica. La causa de la separació és l’extensió enorme que poden tindre. Entre nosaltres, podeu consultar L’art de la paraula. Tractat de retòrica i poètica (Barcelona, Proa, 2000). És una elaboració que Jaume Medina ha fet a partir d’un manual en llatí editat en Barcelona en els anys 1880, 1888 i 1901, de Jaume Nonell, el qual es basava en una obra d’un occità del segle xviii (p. 25). Resumim-ho:

  1. Parts de les gramàtiques del segle XX:
    1. Fonètica i ortografia
    2. Formació de l’oració (sintaxi, semàntica i morfologia).
    3. Formació de paraules per derivació i per composició (falta en moltes gramàtiques).
    4. En un manual separat de la gramàtica, la retòrica (o estudi del discurs).

Abans del segle xx, l’estructura de les gramàtiques era aparentment diferent («etimologia + sintaxi + prosòdia»). Ací, prescindiré  d’eixa qüestió.

Mirem quin és el motiu d’agrupar la morfologia amb la sintaxi i la semàntica (1b). Tracta quatre conceptes: a) gènere i nombre del nom (també els casos en les llengües que en tenen); b) concordança de l’adjectiu (amb el nom) i del verb (amb el subjecte); c) temps del verb.

La morfologia va amb la sintaxi perquè intervé en la formació de l’oració, com comprovarem amb un exemple: en l’oració Tres dones s’acosten, el plural de tres dones comporta que el verb estarà en plural (si anara en singular, seria Tres dones *s’acosta). La morfologia també s’anomena flexió i accidents gramaticals (de fet, eixos dos noms són els històrics). Ací, usaré morfologia perquè és el terme que més sona als lectors.

Ara, explicarem per quins motius la morfologia (paret-s) i la derivació (fang-ós), encara que visualment pareixen semblants, no tenen cap relació teòrica. Em limitaré a observar que, per a la lingüística europea històrica, una paraula i les seues variants morfològiques (noms: {cosí / cosina / cosins / cosines}; verbs: {pensar, jo pense, tu pensaves, ella pensà…}) són una paraula només, i per això en el diccionari apareix només una forma (el masculí en singular en els noms i els adjectius, cosí; l’infinitiu en els verbs, pensar). En canvi, la paraula primitiva (fang) i la derivada (fangós) són paraules diferents, de manera que figuren les dos en els diccionaris (contràriament a les variants morfològiques).

Lliguem caps. Si la morfologia i la derivació són molt diferents; si la morfologia intervé en la formació de l’oració; i si la derivació no té cap funció en la formació de l’oració, convindrem que és del tot comprensible l’actuació de Fabra (1956) i de moltes gramàtiques: agrupen la morfologia amb la sintaxi (segona part de la gramàtica); i posen la derivació en la tercera part (amb les paraules compostes), vist que els processos de derivació no tenen cap relació amb la formació de l’oració.

Per una altra banda, ja sabem què tenen en comú la derivació (fangós) i la composició (ull de poll). Per a arribar a una visió global, només ens queda una qüestió: tindre en compte que els processos de formació d’una paraula composta no tenen cap vinculació amb la formació de l’oració. Realment, l’estructuració habitual de les gramàtiques del segle xx és prou simple: a) fonètica (i ortografia); b) formació de l’oració; c) formació de paraules per derivació i per composició.

 

2.2    Estructura de la gramàtica de la Secció Filològica (2016)

En la gramàtica de la Secció Filològica, la primera part és la fonètica (un centenar de pàgines, p. 1-118), la qual no va seguida per la seua representació gràfica. L’ortografia ha aparegut com a llibre independent (publicat en el 2017). En dos articles posteriors (§8 i §9), analitzarem si separar l’ortografia de la gramàtica comporta beneficis o efectes negatius.

La segona part és la «morfologia» (cap a 400 pàgines, p. 119-470), i la darrera és la «sintaxi» o estudi de la formació de l’oració (cap a 800 pàgines, p. 471-1314). La part que la Secció Filològica anomena «morfologia» conté la morfologia dels predecessors (gènere, nombre, concordança i temps), i també la derivació i la composició. En síntesi:

  1. Estructura de la gramàtica de la Secció Filològica:
    1. Fonètica (sense ortografia, publicada com a llibre independent)
    2. «Morfologia» (= morfologia + formació de paraules)
    3. «Sintaxi» (estudi de la formació de l’oració

Davant d’eixa separació de Fabra (1956; i en general de la lingüística precedent), ens podem preguntar quina anomalia hi ha en l’actuació històrica (la morfologia va amb la sintaxi perquè participa en la formació de l’oració; la derivació i la composició van al final de la gramàtica perquè no tenen relació amb la formació de l’oració). En la ciència, u no pot actuar com vullga. Ha de partir dels antecessors; i només se’n pot separar si indica un problema i el soluciona.

En un article posterior (§9.2), estudiarem de quina manera la gramàtica de la Secció Filològica caracteritza els conceptes de la «morfologia», i si la seua actuació teòrica és coherent. Ara, avançaré que no he vist que el manual explique en quina anomalia incorren els autors que estructuren la gramàtica en {fonètica + formació de l’oració + formació de paraules per derivació i per composició}.

La gramàtica de la Secció Filològica tracta l’estructura de la gramàtica en la Introducció:

  1. Parts de la gramàtica
    1. «Aquesta gramàtica està dividida en tres grans parts, que altrament són les més habituals en aquesta classe d’obres: la dedicada a la fonètica i fonologia, la dedicada a la morfologia flexiva i a la lèxica, i la dedicada a la sintaxi» (p. xxvi).

El manual afirma que la seua estructura és l’habitual, però no en posa cap exemple (actitud poc recomanable en la ciència). A més, quan u mira gramàtiques es troba dos fets:

  1. Moltes gramàtiques (Fabra, Marvà, Moll, Badia…)
    1. La derivació i la composició no apareix unida a la morfologia.
    2. La formació de paraules és la darrera part de la gramàtica.

Actuen així les dos gramàtiques de Fabra que estudien la derivació i la composició (la de 1912 i la 1956); també trobarem la col·locació al final en el Curs superior de gramàtica catalana (de Jeroni Marvà, 1932); o en la gramàtica històrica de Moll (1952); o en la gramàtica de Badia de 1962; o en la gramàtica general de Moll (1968).

A la vista de l’altura dels noms citats, cal preguntar-nos en quina gramàtica la morfologia inclou la formació de paraules i es troba davant de la sintaxi. Eixa actuació apareix en la Gramàtica del català contemporani (2002), la qual té la mateixa actuació que hem vist en la gramàtica de la Secció Filològica: afirma que «tradicionalment es distingeix dins la morfologia entre flexió i formació de mots» (p. 471). Si Joan Mascaró (l’autor del capítol citat) haguera buscat algun exemple de la seua afirmació, hauria trobat que tenia una creença que no respon a la realitat. Però no actuà científicament (no posà com a mínim una manifestació de la seua afirmació).

L’error de Mascaró (2002) deu haver passat a la gramàtica de la Secció Filològica (2016). L’error i, sobretot, la incongruència. Ja hem comentat per quines raons és coherent l’actuació habitual (posar la morfologia en la formació de l’oració; i col·locar la formació de paraules com a darrera part de la gramàtica). Ara, podem afegir que posar els conceptes morfològics (gènere, nombre, concordança i temps) davant de la sintaxi comporta la incoherència d’haver d’usar conceptes que la gramàtica encara no ha definit, com comprovareu tot seguit. Les nocions que tracta la morfologia depenen totes de conceptes sintàctics: gènere i nombre del nom; concordança de l’adjectiu i del verb, temps del verb. I bé, si posem els conceptes morfològics davant de la sintaxi estarem obligats a incórrer en una anomalia metodològica: usar conceptes (nom, adjectiu, verb) que encara no hem definit. En la gramàtica de la Secció Filològica, trobem en la p. 151 «la flexió nominal» (és a dir, del nom); però el concepte nom es tracta en la p. 509. Etc., etc.

Acabarem l’anàlisi mostrant que la separació de la gramàtica de la Secció Filològica (2016) en relació a la de Fabra (1956) no es limita a l’estructura de la gramàtica. Si tornem a llegir la citació de la institució que hi ha més amunt, trobarem que morfologia i flexió serien dos conceptes diferents (parlen de «la morfologia flexiva i la morfologia lèxica», terminologia que implica que la morfologia inclouria la flexió). Això no obstant, la consulta de les obres de Fabra (com ara el diccionari i la gramàtica de 1912) mostra que flexió, accidents gramaticals i morfologia són tres maneres diferents d’anomenar el mateix concepte. Com que en la ciència és una anomalia metodològica usar més d’un terme per a representar un concepte, un autor s’ha de comprometre recorrent a un terme només. En canvi, no pot ser clarificador usar dos térmens equivalents (morfologia i flexió) com a expressió de conceptes diferents.

Resumim el contingut de l’article:

  1. Estructura de Fabra (1956) i de la gramàtica de la Secció Filològica (2016)
    1. Al llarg del segle xx, trobem un orde simple i coherent en moltes gramàtiques d’autors de renom: {fonètica + formació de l’oració + formació de paraules}.
      1. La morfologia va en la formació de l’oració perquè hi participa.
      2. Per contra, la derivació i la composició no tenen cap funció en la formació de l’oració.
    2. Això no obstant, la gramàtica de la Secció Filològica es separa dels predecessors basant-se en una afirmació que no és certa (que havia fet Mascaró 2002: 471).
      1. El resultat és unir la morfologia i la formació de paraules en una part que titula «morfologia».
      2. A més, la posa davant de la «sintaxi» (estudi de la formació de l’oració), col·locació que fa caure en l’anomalia metodològica d’apel·lar en la «morfologia» a conceptes (nom, adjectiu, verb) que el manual tractarà posteriorment (en la «sintaxi»).
    3. El factor a destacar no és la separació, sinó no constatar-la ni justificar-la.
      1. El factor decisiu és el resultat final: el fet que, en compte de millorar la teoria de Fabra, la Secció Filològica l’emptijora.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Grafia de les paraules compostes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*