Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Martinezlàndia

Fa poques setmanes, el sempre hàbil Enric Juliana es va empescar dos termes que haurem d’incloure al glossari del procés: el primer, Vidalàndia, es refereix a aquells indepes que viuen en una mena de món virtual, on “la independència arribarà protegida pel Mossad israelià i finançada amb un crèdit pont de la Rússia de Vladimir Putin, davant el somriure seràfic de la Unió Europea”. Aquesta bombolla fictícia és la que anava desgranant el malaguanyat jutge Santiago Vidal en les seves conferències, i és també el món on encara avui dia habita bona part de l’independentisme, cegament confiat que la llibertat de Catalunya es produirà ràpid, aviat i sense traumatismes crani-encefàlics. Per contraposició, Juliana es va inventar un concepte antitètic, Cayetanolàndia, per descriure la visió de Cayetana Álvarez de Toledo i bona part de la dreta espanyola aglutinada al voltant de la FAES, consistent a creure que l’Estat espanyol sabrà parar els peus als sobiranistes amb “una gran ràfega d’inhabilitacions –inclosa l’alcaldessa Ada Colau–, l’aplicació sense contemplacions de l’article 155 i mà dura en l’ordre públic “fins que la dreta catalana reflexioni”. És la mateixa visió que fa uns dies Aznar va exposar en una entrevista a la revista “Expansión”. Amb aquesta classificació simplista, Juliana segueix la típica estratègia dels terceraviïstes del grup Godó, que asseguren que es troben asfixiats entre dos extrems que no gosen dialogar i fer concessions, atrinxerats en el seu maximalisme.

Doncs bé, ara estem assistint a la formació d’una tercera galàxia de tertulians i opinadors, que seguint el joc de Juliana podríem anomenar Martinezlàndia, nom que extrec del periodista d’El País Guillem Martínez. Martínez acaba de publicar un llibre substanciós titulat “La gran ilusión: mito y realidad del proceso indepe” (Debate, 2016), que la Casa del Llibre descriu així:  Un libro que demuestra que el Procés Independentista no existe y que todos hemos sido víctimas de una gran ilusión fomentada por los partidos que han participado en la animación o condena del proyecto. És un llibre escrit i dirigit als lectors habituals del diari madrileny (cada cop menys), que sosté que tot això del Procés és un invent del nucli dirigent de Convergència per tapar l’escàndol del 3% i apedaçar un partit que se’ls fon entre els dits. Al pròleg, Martínez parla d’un “Procés governamental que comença a formar-se de forma més tardana, el 2012, quan un govern assumeix defensar la idea d’un procés d’autodeterminació que mai no havia sigut seva. En certa manera, sense ganes i a contracor (a regañadientes), amb la secreta esperança de canalitzar-lo, de manera que culmini amb un intercanvi de cromos amb l’Estat”.

Precisament, aquests dies estem assistint al judici dels encausats del cas Palau, on el fantasma del 3% vagareja entre les sales del jutjat i plana sobre els periodistes que cobreixen l’afer, que es freguen les mans només d’imaginar quina serà la sorpresa que ens tenen reservada Montull i la seva filla –una sorpresa que només pot tractar-se d’una sonora plantofada judicial i mediàtica a la galta del PDCat. Sense saber encara com acabarà l’afer Palau, al meu parer és ben possible que el procés judicial proporcioni titulars de premsa suculents en forma de míssils contra la rebel burgesia catalana que es concentra al voltant del partit creat a partir de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya. De fet, estic convençut que aquests titulars ja estan redactats –i les columnes d’opinió també– per aquella part de l’opinió publicada que l’hi té jurada al partit de Mas i Puigdemont. En aquest sentit, no hi ha gaire diferència entre els opinadors espanyols d’esquerra i els de dreta: sortiran tots rabents a disparar a tort i a dret contra l’ex-CDC, confiats que amb això es carregaran l’enutjós Procés independentista, en provocar una escissió insalvable entre, d’una banda, els pèrfids “burgesos” catalans i, de l’altra, els revolucionaris franciscans de la CUP, sota la mirada complaguda d’una ERC que només aspira a asseure Oriol Junqueras a la poltrona del Palau de la Generalitat.

Ara bé, per molt que Guillem Martínez hagi signat un llibre brillant –té un estil àgil, divertit i alhora punyent que farà les delícies de qualsevol lector–, el seu constructe no deixa de ser això, un artefacte creat a partir dels seus propis prejudicis, que són els mateixos de tota la plana major d’El País i d’una esquerra espanyola entestada a continuar observant el que passa al nostre país amb el mirall deformat que va regalar-los Jordi Solé Tura, incapaços des de fa dècades de copsar la realitat catalana en tota la seva complexitat. Des de Catalunya, aquells que som independentistes i que hem participat més o menys activament en el Procés, aquells que desitgem la llibertat del nostre país sense deixar-nos enlluernar per les postveritats del jutge Vidal, ens mirem la jugada amb un punt d’autosuficiència que fóra bo que anéssim aparcant. Perquè si bé per a nosaltres és obvi que no hi ha un procés popular i un procés governamental divergents i contradictoris i manipulats a conveniència pels qui només esperen salvar els mobles d’un partit en decadència, el cert és que la mirada de Guillem Martínez és hegemònica entre les files de l’esquerra espanyola (i també d’un sector de l’esquerra catalana, com demostra Joan Coscubiela cada cop que obre la boca), i que tenim al davant, per tant, uns adversaris ben musculats en el combat dialèctic, que aprofitaran la més mínima ocasió per corroborar les seves tesis amb el doble objectiu de destruir el que queda de Convergència i el que queda del Procés.

Per Martínez, el Procés és tan sols l’encarnació a Catalunya de la crisi del règim del 78 (hola, Salvador Cot), i “és per tant i també, l’intent, seriós però desesperat i desorganitzat, de continuar existint per part d’una classe política que estava habituada, com tothom, a existir, fins que el seu món es va ensorrar”. La idea, grosso modo, és la mateixa que havia verbalitzat Lluís Bassets, director adjunt d’El País, a “Cinc minuts abans de decidir. Enmig del vendaval independentista” (RBA La Magrana, 2013): això és, que Artur Mas i la seva camarilla van saber aprofitar-se del “vendaval” desfermat per la manifestació de l’11 de setembre de 2012 per tal de sobreviure políticament al capdavant del país. “Bàsicament, és un procés –afirma Martínez– per mantenir amb vida una colla de partits que estaven molt tocats (…) Estem en un món on el que diuen els polítics no es correspon amb el que pensen, ni amb la realitat”. Segons el periodista barceloní, el Procés només consisteix en un “discurs propagandístic”, propagat pels periodistes catalans –generosament subvencionats– sobretot a partir de 2012, valent-se del descontentament popular que va causar la sentència de l’Estatut de 2010.

El pitjor, per a l’escriptor, és que la gent se l’ha cregut. S’ha cregut –ens hem cregut– que això anava a constituir un abans i un després, que era la creació d’un Estat a través de mecanismes democràtics: “hi ha un públic disposat a creure-s’ho, ciutadans honrats disposats a creure que es farà alguna de les consultes anunciades. Hi ha un secretisme màgic, respectat, que dóna peu a pensar que sempre hi ha alguna cosa amagada rera l’absència de resultats. Alguna arma secreta que farà possible el Procés”. Per Martínez, tanmateix, el Procés està mort, tot i que molts continuïn creient que continua bategant alegrement. Ho compara amb la creença, també falsa, per part de l’opinió pública espanyola, que les pensions no només no han estat retallades, sinó que estan laboriosament garantides per l’Estat. Ara bé, en el cas del Procés, al darrera de la propaganda no hi ha hagut mai res: “si no es fan lleis, si no es fa desobediència, no es fa res. I aquesta era la intenció inicial del Govern, em temo”. L’electorat català s’assembla molt a l’espanyol: vota bandera per evitar mirar de cara allò que amaga aquesta bandera. La consulta del 9-N (com ara demostra el judici contra Francesc Homs) va ser “un pacte cutre i ademocràtic entre cavallers”, un pacte que Artur Mas va trencar en sortir a valorar-ne els resultats.

Així doncs, el Procés, al parer del periodista, “ha possibilitat la mutació de Convergència, amb un cert èxit. Hauria d’haver desaparegut per la corrupció, per introduir a Espanya l’austeritat amb més violència que a Europa… i tot això ha quedat rera el núvol que és el Procés. La versió oficial és que el Procés ha servit per carregar-se Convergència. Jo diria que no, que ha permès prolongar Convergència. Ha permès prolongar el seu discurs i refundació”. Però si el Procés no és res, tampoc no és gaire cosa la reacció oficial de l’Estat, que “està recorrent per la via penal a una construcció propagandística. No ha legislat res, amb la qual cosa està caçant mosques amb canons. I això és molt contraproduent per als canons”.

L’únic real, al capdavall, no és el Procés sinó la crisi espanyola. “La crisi democràtica, social, d’Estat… una crisi bestial negada des de l’Estat. Probablement, l’únic que pot negar-la, perquè està en crisi des del segle XVII. La crisi passa per obrir temes fixats en la Restauració, que es van tancar amb set segells durant la Transició. (…) L’irreal és el Procés, que no ha fet res al respecte. No ha aprofitat la crisi espanyola. Els seus elements de pressió sobre l’Estat són folclòrics. No pots fer res efectiu manifestant-te amb una bandera i una samarreta i consumint productes catalans. Però, clar, al capdavall d’això es tractava”.

De manera que ja ho sabeu: el Procés no existeix, no és més que una manifestació folclòrica, i la bona gent que hi creiem hem estat astutament enganyats pel poder autonòmic detentat per Convergència, el partit responsable de les polítiques d’austeritat més agressives d’Europa. En això consisteix Martinezlàndia. Convergència, caca. La qüestió cabdal de tot aquest raonament és l’actitud d’Artur Mas. És sincera la seva conversió a l’independentisme? O va ser només un tapall per ocultar una fèrria voluntat de mantenir-se en el poder? Som els indepes uns ingenus que hem estat càndidament estafats per Mas i el seu pinyol? O qui peca de candidesa és aquest periodisme –madrileny i català– entestat a detectar en el Procés unes finalitats espúries que no tenen res a veure amb l’aspiració secessionista d’un país partit en dues meitats? I és que no deixa de ser contradictori que, d’una banda, es qüestioni l’existència del Procés perquè encara no ha saltat la paret de la legalitat espanyola, i de l’altra, quan es posen les bases per fer-lo efectiu, s’ataqui de manera visceral els partits que són coherents amb el programa electoral que va guanyar les últimes eleccions. En què quedem?

Decididament, com ja vaig escriure anteriorment en aquest blog, vivim en mons paral·lels. I com en el símil de Plató, algun dia no gaire llunyà algú ens descobrirà l’engany i despertarem a l’Autèntica Realitat. Serà Guillem Martínez qui ho faci? El temps ho dirà. Potser els que al final s’enduran una sorpresa seran els qui s’han entossudit a fabricar una realitat a la mida exacta dels seus prejudicis.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.