Ulleres de pinçanàs

Encara sota els efectes epostuflants (per dir-ho com en Monzó) de la victòria de Donald Trump a les presidencials nord-americanes, dijous gairebé se’m talla la digestió amb aquest titular de la nostra estimada Vanguardia: “Mas situa el triomf de Trump d’exemple per al procés català”. Com? Ja prou m’ha costat pair que un dels personatges que amb més assiduïtat segueixo a Facebook, Simon Harris, un britànic-català amb simpaties per l’independentisme, es revelés les últimes setmanes com un enfervorit partidari del republicà, cosa que originà una encesa topada ideològica amb Liz Castro, la nostra heroïna transoceànica. I quin seria, segons Mas, el fil connector que uneix el potentat estatunidenc amb la causa del procés? Aquest: “El que vull fer entendre és que, de tant en tant, el que sembla gairebé impossible esdevé possible. Apliquem-nos-ho des d’una òptica catalana per reafirmar la nostra voluntat i el nostre objectiu en aquests mesos decisius que afrontarem“. Entesos. O sigui, el Yes we can a la catalana manera. Entenc el que vol dir Mas, però no podia ser més desencertada la comparació. A Europa –a l’Europa del Parlament de Brussel·les, dels governants milhomes i dels ministres d’Exteriors– la paraula-concepte Trump és anatema. Aquesta setmana (i sobretot dimecres, quan ja se sabia el resultat de les eleccions) he llegit uns 12. 350 articles i columnes d’opinió que comparaven el magnat republicà amb el pitjoret de cada casa: nacionalisme tronat, populisme xaró, vedetisme berlusconià, sexisme, racisme, classisme, etc. etc.

Naturalment, els mitjans audiovisuals espanyols no podien deixar passar el caramelet que els havia ofert l’expresident de la Generalitat; els titulars són eloqüents: “Mas compara la victoria de Trump y la independencia” (Antena 3 TV), “Artur Mas convierte a Donald Trump en la esperanza del separatismo catalán” (Libertad Digital), “Donald Trump, un ejemplo para el procés” (El Periódico), “Mas defiende el triunfo del republicano como un modelo para Cataluña” (La Razón), “El Donald Trump independentista” (ABC), etc. L’únic que recull fidelment l’esperit del que va dir Mas és el diari El País: “Mas posa Trump com exemple que l’impossible esdevé possible”. Molt bé, però calia exposar-se d’aquesta manera a la demagògia fàcil dels cavernaris? Quin és el preu d’un titular? Com pot ser Mas –un polític tingut per astut i pragmàtic– tan ingenu? Ara resultarà que a la cantarella habitual de “Si és per ser governats per la dreta / pel partit de Pujol i Millet / per la Caixa i Abertis / prefereixo quedar-me al regne d’Espanya”, ens haurem de sentir dir també, per boca de tertulians progre-unionistes, el mantra “Si és per ser governats per gent que admira Trump, prefereixo continuar sent espanyol”. Gonzalo Bernardos ja es deu estar fregant les mans.

És clar que Mas no ha estat l’únic que ha traçat inquietants paral·lelismes amb el proper inquilí de la Casa Blanca. Bernat Dedeu, al seu blog La Torre de les Hores, escrivia: “Espero que l’independentisme prengui nota del que ha passat als Estats Units i que Puigdemont i Junqueras entenguin d’una vegada que la victòria de Trump no és deguda al seu populisme innegable sinó per deixar-se de retòrica amb la gent i per ser fidel a les seves conviccions. Tirar pel dret, deixar la retòrica i, sobretot, fer palès que el sistema són els altres”. Olé tus webs!  Per la seva banda, El Nacional.cat, el diari digital de José Antich, citava aquest paràgraf del rotatiu nord-americà Politics: “L’any vinent pot portar moltes sorpreses per a Europa –i no només als països grans–. Entre eleccions anticipades a Dinamarca o les grans possibilitats que té la política francesa d’extremadreta Marine Le Pen per guanyar les presidencials de l’abril de l’any vinent, destaca que el setembre del 2017 Catalunya votarà la independència en un referèndum”. Sensacional. Ja tenim l’independentisme català situat a la mateixa altura que Donald Trump o que Marine Le Pen, sense oblidar que a les esmentades eleccions daneses, un dels partits que té més opcions de guanyar són els anomenats Demòcrates, un partit d’extrema dreta conegut pels seus postulats ultranacionalistes i xenòfobs. Per descomptat, tant Le Pen com la italiana-padana Lega Nord, així com Norbert Hofer (de la FPÖ austríaca), el partit flamenc Vlaams Belang, els alemanys anti-immigració de Pegida, l’UKIP de Nigel Farage, el PVV de l’holandès Geert Wilders, la Polònia dels germans Kaczyński o l’Hongria del sinistre Viktor Orbán, per no parlar de Vladimir Putin, tots ells estan encantats amb la victòria de Trump. El diari El País –que Gabriel Rufián, en un dels seus tuits, equiparava al suplement de l’ABC– no s’estava d’editoralitzar que “Uns ofenen les dones, altres denigren els estrangers, els de més enllà humilien els musulmans i els de més cap aquí presumeixen en públic del fàstic i el menyspreu que els provoquen els seus rivals polítics”, en referència al discurs de Rufián en l’última sessió d’investidura al Congrés. Per la seva banda, els diaris i blogs digitals més repatanis exulten amb la sortida de to d’Artur Mas: “Parece un chiste malo pero no lo es: los sectores hooligans del independentismo llevan tiempo mostrando admiración hacia el Presidente Trump por su desparpajo, por su falta de respeto hacia la democracia y sus instituciones. Trump tiene algo de forcadelliano o de forcadellista, eso es innegable. Del mismo modo que Forcadell tiene algo de trumpiano o de trumpista”, afirmava l’escriptor Lluís Bosch des del seu blog “Mil demonios“.

Arribats a aquest punt, m’agradaria fer arribar als nostres líders independentistes que no hi ha cap necessitat de fer-los la feina bruta als mitjans espanyols, que ells solets ja la saben fer i per cert molt ben feta.