Ulleres de pinçanàs

Com molt bé apuntava l’Antonio Baños el dissabte 30 d’abril, “A vegades quan sembla que no passa res és que està passant tot el que és important”. Li dono la raó, però no tant en el sentit que ell ho diu (el que passa és que l’independentisme està fent un gir irreversible cap als temes socials), que també, sinó en el tema sempre espinós de la qüestió lingüística.

En la meva anterior entrada ja comentava la rebuda que havia tingut el manifest del grup Koiné per part de l’opinió publicada del nostre país. En general, em sembla que estaríem d’acord que el manifest va ser rebut als mitjans catalans amb diversos graus de mal humor, hostilitat i paternalisme més o menys dissimulat. (Del que se’n va escriure als mitjans espanyols ja no cal ni parlar-ne). Aquesta reacció desproporcionada demostra que és aquí, en la qüestió de la llengua, on jo crec que sí que ha passat alguna cosa. Temps enrere, concretament cap a primeries dels anys 80, dins el catalanisme hi havia un cert consens a l’hora de considerar el català la llengua pròpia (territorial, històrica) de Catalunya. Per tal d’apuntalar aquesta idea, els partits catalanistes que van detentar el poder a la Generalitat i als ajuntaments no van dubtar a tirar endavant un seguit de mesures a fi d’estendre i fomentar el coneixement i ús del català entre la població. La immersió lingüística fou potser la principal iniciativa en aquest sentit –però no l’única. Els veterans recordem aquelles campanyes d’estètica un punt naïf com la de la Norma (“El català, cosa de tots”) o els múltiples intents –estèrils, ara ja es pot dir–de fer pedagogia al llarg i ample de l’estat espanyol sobre conceptes com el plurilingüisme, la diglòssia, la dignitat i igualtat de totes les llengües, etc. Crec no anar del tot errat si afirmo que en aquella època existia el convenciment (entre el personal catalanista) que el castellà era l’idioma dels opressors i que el català, per una mena de justícia històrica, havia de substituir-lo en tots els àmbits.

Doncs bé, és aquí on al meu parer s’ha produït un canvi important. A mesura que el catalanisme autonomista s’ha anat passant a l’independentisme, els partits catalanistes (ara sobiranistes) i els mitjans que els donen suport s’han adonat d’un fet incontestable: hi ha una part molt significativa del demos català que no s’ha fet mai seva la llengua pròpia del país. Davant d’aquesta constatació, i de la dolorosa realitat que amb menys d’un 51% del suport popular no es podrà consumar mai la independència, el consens al voltant de la llengua s’ha evaporat. Ara mateix hi ha molts indepes que no només defensen la cooficialitat del castellà en tots els àmbits, sinó que s’expressen principalment en aquesta llengua i fins i tot en fan bandera. Això era inconcebible als anys 80, als anys 90 i ben entrat el segle XXI.

El desplaçament tectònic, doncs, consistiria més o menys en això: l’independentisme ha crescut de forma exponencial, però com a conseqüència d’aquest creixement la consideració de la llengua catalana com a nervi vertebrador del país ha anat diluint-se en benefici d’una confusa noció de cooficialitat compartida amb el castellà. La romàntica apel·lació d’Aribau a una llengua primigènia (aquella amb la qual “parlem amb el nostre esperit”) ja no seria vàlida avui, perquè l’esperit dels actuals catalans s’expressa en moltes llengües, i més de la meitat de la població va sentir “el seu primer vagit” en llengua castellana. Els arguments herderians (un poble, una llengua) ja no serveixen per a Catalunya. En realitat, ja no serveixen per a cap societat occidental moderna.

El segon moviment tectònic que vull comentar té a veure amb el País Valencià. El final operístic (d’òpera buffa) de l’hegemonia del PP a terres valencianes ha donat pas a un conglomerat de forces d’esquerra que ara governa triomfant la Generalitat i els principals ajuntaments. Però aquí també s’ha produït un desplaçament significatiu en relació amb la llengua pròpia del país. Durant la Transició i primers anys de l’autogovern, l’esquerra valenciana havia assumit la tesi de Joan Fuster –això és, que la llengua dels valencians és la mateixa que la que es parla al Principat i les Illes. “Dic ben alt que parle català / i ho faig a la manera de València”, cantava l’Ovidi Montllor per aquella època. Doncs bé, ara, quaranta o cinquanta anys més tard, a ningú se li acudiria anomenar públicament “català” la llengua que es parla al territori històric del Regne de València, a risc d’incórrer en la marginalització i l’escarni generalitzat. Públicament vol dir davant d’un públic: en una reunió d’una AMPA, en una actuació musical (no especialment nacionalista), en una manifestació (no especialment nacionalista) o durant la roda de premsa d’un entrenador de futbol. En una entrevista a Vilaweb, Pere Fuset, regidor de Cultura festiva de la ciutat de València i militant de Compromís, defuig hàbilment la qüestió terminològica: “Els valencians tenim molt clar quin és el nom de la nostra llengua, que és el valencià. Però això no va en contra de consensos lingüístics o científics. Una cosa no lleva l’altra”. Ja és ben bé això. Tots aquests anys d’autoodi institucionalitzat han aconseguit que, per tal de no ser titllats de pancatalanistes, els valencians compromesos amb el seu país no gosin dir les coses pel seu nom filològic –que és un dels seus noms reals. Moviment tectònic. El valencianisme torna a governar la capital i bona part del País Valencià, però el preu a pagar ha estat la denominació de la llengua.

He procurat ser descriptiu, sense entrar en valoracions subjectives. Això és el que ara mateix tenim. Després hi haurà els qui, com Pau Vidal, es lamentaran que “la llengua precisament és el que part del sobiranisme sembla disposada a sacrificar a canvi del suport per a aconseguir el sí al referèndum”. De la mateixa manera, en relació al País Valencià podríem afirmar que el nom de la llengua –i del país, per cert–és el que bona part del valencianisme (la gran majoria) sembla disposada a sacrificar a canvi del suport necessari per a poder governar. En Miquel Àngel Pradilla, que ha estudiat el fenomen a fons, valora positivament el “pluricentrisme” de la llengua catalana –referint-se, naturalment, a la consciència diferenciada que en tenen els parlants valencians–però també alerta que “l’existència de diversos centres codificadors per a la mateixa llengua, si no es resol des d’una ferma voluntat de col·laboració de les parts, pot resultar l’avantsala de la creació de noves llengües per elaboració”. Una mostra d’això últim seria el cas del gallec i el portuguès, avui “majoritàriament resolt en dues llengües”.

Que el lector no s’equivoqui, no vull pas establir cap paral·lelisme entre dos fenomens que en realitat només tenen una cosa en comú: ha estat la forta pressió de l’espanyolisme (a Catalunya amb la fundació d’un partit com Ciutadans, a València amb l’hegemonia política i cultural del PP) la que ha originat uns desplaçaments subterranis que en el seu moment eren impensables. La pressió ha estat tan forta que a l’últim alguna cosa ha calat en el subconscient col·lectiu del país –si és que existeix un tal subconscient. De cara al futur queden, flotant en l’ambient, alguns interrogants: De quina manera es resoldrà finalment la convivència entre el català i el castellà al Principat? Com acabarà ubicant-se la llengua dels valencians dins el continuum lingüístic compartit? Com s’articularà aquella “ferma col·laboració de les parts” de què parlava Pradilla? Però això són qüestions que en últim terme només poden decidir els catalans i els valencians del futur. La qual cosa equival a dir que, sincerament, no en tinc ni punyetera idea.