Ulleres de pinçanàs

Em fa una certa mandra afegir una opinió més al gavadal d’articles que s’han publicat (i perbocat) sobre el manifest del grup Koiné. Tanmateix, miraré de resumir el que penso de la manera més sumària possible, tot incidint en el que em sembla el tema crucial que sobrevola tot el document: la consideració de la immigració espanyola dels anys 50/60 com a “colonitzadors involuntaris”.

1. Tal com jo ho veig, el manifest és un toc d’atenció als actuals responsables polítics de l’independentisme perquè no donin per tancat el tema del règim lingüístic de la futura república catalana. El que esvera els firmants del manifest és el presumpte consens que hi ha entre els polítics sobiranistes a l’hora de considerar que el castellà ha de ser oficial, al costat del català, en les institucions del país. En aquest sentit, el paper vol obrir un debat que actualment no està entre les prioritats dels polítics.

2. La segona qüestió que Koiné vol posar sobre la taula és el progressiu empobriment que ha patit la llengua catalana, amb unes estructures i modismes cada cop més semblants als del castellà. El perill és la “galleguització” del català com a preàmbul a la seva dissolució final en una mena de dialecte del castellà peninsular. Sobre aquest punt, Narcís Garolera i Narcís Comadira, entre altres, han escrit articles que em semblen irrebatibles. “El català és una llengua no solament feble, sinó malalta”, afirma Comadira. I això no és pas per una raó endògena, inherent a la pròpia llengua, sinó per la influència abassegadora del castellà.

3. Si el que pretenia el manifest era obrir el debat, el seu èxit, em sembla, depassa les expectatives inicials. L’opinió publicada s’hi ha posicionat, a favor o en contra, amb arguments en alguns casos de molt de pes, com en el text “Precisions al manifest del Grup Koiné“, encapçalat per Joan Pujolar i Albert Branchadell,  i en altres, com en el sinistre al·legat de Gregorio Morán d’ahir mateix a La Vanguardia, amb acusacions i qualificatius molt greus, indignes d’un debat democràtic i obert en una societat plural com la catalana.

4. Enlloc del document no es diu que el català hagi de ser l’única llengua oficial, o que l’aspiració dels seus signants sigui una Catalunya monolingüe. Ens hem deixat arrossegar al terreny de joc que volien els nostres adversaris, que han jugat bé les seves cartes. El text de Josep Ramoneda (que no és cap adversari) sobre la qüestió, per exemple, parteix sempre d’aquest supòsit. Els de Koiné adverteixen que en situacions de bilingüització forçosa com és ara la nostra, normalment és la llengua més forta la que s’acaba imposant. És una tesi molt habitual en el debat sociològic sobre la qüestió del bilingüisme. No l’única, però sí la més comuna i acceptada. “Per desgràcia, les llengües sí que es poden imposar”, escriu Albert Pla Nualart, tot apuntant als bonistes lingüístics.

5. El punt més controvertit, al meu entendre, és aquell en què s’al·ludeix a “la utilització (per part del franquisme) d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”. En un moment en què tothom parla d’eixamplar la base social de l’independentisme, amb la creació d’entitats com Súmate que proven d’incorporar les persones d’origen castellanoparlant al moviment popular secessionista, s’ha estimat inoportuna l’aparició d’un document que torna a posar damunt la taula el tema de l’estatus del castellà i que titlla de “colonitzadors” els pares de Gabriel Rufián.

Parlem-ne, doncs. Eren “colons involuntaris” els milers de persones que van arribar al nostre país procedents d’altres regions d’Espanya als anys 60 del segle passat? Ho era el meu pare, per exemple, que va néixer a Málaga i que va arribar a Barcelona pensant-se que el català (m’ho va dir ell mateix en més d’una ocasió) era un dialecte que només es parlava als llogarets rurals de la Catalunya interior? La resposta serà sempre una resposta política, ja que el concepte de colònia està sotmès a interpretacions de caire polític. Segons el DIEC, les dues principals accepcions de “colònia” són:

1 f. [LC] Establiment fundat per un cert nombre de ciutadans d’una nació que van a poblar una terra allunyada de llur pàtria i continuen pertanyent a aquesta.
2 f. [LC] [HIH] Territori sotmès al domini polític, militar i econòmic d’una potència forana, regit generalment per una legislació especial. Les colònies de Portugal.

Si fem cas al DIEC, es poden considerar aquells altres catalans d’origen extremeny i andalús com a colonitzadors involuntaris? Doncs depèn. Depèn de si considerem Catalunya com un país, nació o subjecte polític amb personalitat pròpia. Si som dels que pensen que Catalunya és només una regió d’Espanya, que no es pot concebre ni governar sense el vist-i-plau de Madrid, aleshores l’ús de les paraules “colon” i “colonialisme” no tenen cap sentit i poden resultar, al damunt, ofensives. Però la realitat és que resulten ofensives fins i tot per a molts independentistes, i només això hauria de fer-nos reflexionar sobre la manera d’abordar una qüestió tan sensible. Potser “colonitzadors” no era el mot més apropiat en aquest context, tot i que fos posteriorment matisat per l’adjectiu “involuntaris”. Ara bé, els fets són els fets, i si tu creus de debò que Catalunya és una nació i que Castella –en el sentit de Gaziel, és a dir, l’Espanya monolingüe castellana–és una potència forana que la sotmet al seu domini polític, militar i econòmic, em sap greu, però el concepte és precisament aquest. Com deia el gran Rajoy, un vaso es un vaso y un plato es un plato.

Ah, me’n descuidava. Sóc partidari de la cooficialitat del castellà en una futura república catalana, amb el català com a llengua territorial d’ús preferent. El manifest del grup Koiné, jo potser no l’hagués signat en els actuals termes, però no crec pas que sigui inoportú. Quan es parlava de fer un procés constituent, no era precisament per escatir qüestions com aquesta? En el marc d’aquest debat, es pot defensar l’oficialitat única o preferencial del català, sí o no? I ja posats, si no és demanar massa, podríem fer-ho sense llençar-nos pel cap paraules com “colonitzador”, “neofeixista”, “racista” o “conflicte civil”? Gràcies.