Per evitar altres Charlies
“Non bene pro toto libertas venditur auro” (no hi ha prou or per pagar la manca de llibertat). Aquesta llatinada que es troba inscrita a la muralla de Dubrovnik (i al pròleg del Quixot) serviria avui perfectament per il·lustrar allò que tots tenim en ment després dels salvatges atemptats de París. És una forma de verbalitzar el corrent d’indignació que ha suscitat el carnatge, i que dit de forma més prosaica expressaria la ferma voluntat d’Occident de no renunciar al seu model de societat lliure. Quantes vegades ho hem llegit els últims dies? Tots som Charlie. La nostra forma d’entendre la llibertat –d’expressió, de la dona, de l’individu davant el ramat–no admet reculades, ni cap cessió al xantatge del terror.
I tanmateix, hi ha fets i opinions que ens haurien de fer reflexionar. Per exemple, la de Farhad Khosrokhavar, expert de l’EHESS (École des Hautes Études à Sciences Sociales) entrevistat el passat diumenge per LV. Khosrokhavar, francès d’origen iranià, és autor de diversos llibres i d’un informe en la matèria per al Ministeri de Justícia francès. Interpel·lat per Rafael Poch, el sociòleg francoiranià critica l’actitud de molts occidentals envers els seus connacionals de religió musulmana: “El fet que s’exigeixi dels musulmans un rebuig frontal i públic envers aquesta ideologia que ningú no aprova no està escrit en cap codi civil. Amb aquesta actitud se’ls tracta com a sospitosos de complicitat amb aquests actes, només pel fet de ser musulmans”.
Més opinions. La d’Isona Passola, la directora de “L’endemà”, que us resumiré en tres tuits: 1. “Com a Presidenta que sóc de l’Associació de Productors de la Mediterrània que reuneix molts productors àrabs demòcrates,no cal ferir l’altre”. 2. “El món àrab dels fonamentalistes i dels que no ho són, que en són molts, en un moment delicadíssim, recomana no ferir sensibilitats. Visca l’humor!” 3. “Quina necessitat hi ha de fer caricatures de Mahoma? La provocació no és la resposta: el respecte és llibertat i la convivència l’únic camí”.
Mohamed Chaib Akhdim, president de la fundació Ibn Batuta i exdiputat del PSC, reconeix que els imams “no saben què fer. Es troben en un dilema, perquè tots o la immensa majoria condemnen els atemptats i la violència (…), però alhora no poden dir a la seva gent que no passa res. Les accions armades unilaterals dels Estats Units i França, l’opressió dels palestins… també compten. I especialment, els atacs a la religió i al Profeta. Què hi guanya, Europa, insultant el profeta Mahoma?”
Finalment, l’opinió d’Antoni Puigverd, amb qui, sense que serveixi de precedent, aquesta vegada hi estic completament d’acord. Escriu Puigverd al seu magnífic article “Espasa i mantega“: “Qualsevol veí intel·ligent que viu al costat d’algú molt diferent d’ell es planteja en què li cal cedir una mica, i quins costums o normes de l’escala cal replantejar, per tal de facilitar bon veïnatge i per estar en condicions d’exigir respecte”. Puigverd es refereix, en essència, als musulmans que viuen a les nostres societats occidentals. Però també apunta al nostre grau de responsabilitat. “Hem volgut considerar la religió una cosa privada. Ells no deixaran que no tingui influència pública”.
Després hi ha els fets. Fets que ens haurien de treure la bena dels ulls. Ja va passar amb els atemptats de l’11-S de 2001. A països com Turquia, Egipte o el Marroc, on l’islam figura que hi és en la seva forma més light, bona part de la població va celebrar la gesta de Mohamed Atta i els seus col·legues. Ara també s’hi han produït actes de celebració. Molts (no tots) consideren els germans Kouachi uns herois, uns màrtirs de la religió. “Je suis Kouachi“, podia llegir-se divendres a Twitter, en el que va ser el número 5 del trending topic mundial. No cal anar gaire lluny: dijous a la mateixa França, va haver-hi incidents en diverses escoles quan alguns alumnes musulmans es van negar a respectar el minut de silenci en homenatge a les víctimes de la revista.
Per nosaltres, naturalment, són uns monstres despietats. No seré pas indulgent en aquest punt: eren uns monstres despietats, sense cap mena de dubte. Curiosament, pel que he pogut llegir als diaris, ells creien que havien estat selectius. A Michel Catalano, gerent de la impremta on es van refugiar abans de l’assalt final, li van respectar la vida. “Nosaltres no matem civils”, deien. En la seva distorsionada visió del món, els dibuixants de Charlie Hebdo no eren civils. Eren un objectiu a abatre tan hostil i perillós com les forces especials de l’exèrcit francès que van intervenir a Mali durant la crisi d’ara fa dos anys. Delirant, però real.
Què vull dir amb tot això? Doncs que potser que ens ho féssim mirar. Té raó M. C. Akhdim: el món musulmà mai no ha paït les invasions de l’Afganistan i de l’Iraq, ni el suport dels països occidentals a Israel en el seu interminable conflicte amb Palestina. Però també hi ha una raó més de fons, i és l’abisme cultural que existeix entre ells i nosaltres. Per ells, la religió és l’eix sobre el qual pivoten les seves vides. Els seus símbols i el seu profeta són sagrats. A títol personal, entre Voltaire i la religió m’inclino sense vacil·lar per Voltaire, però haig d’entendre que no tothom pensa com jo. Molts d’aquests que no pensen com jo resulta que són els meus veïns, nascuts aquí, ciutadans europeus de ple dret.
Quina necessitat hi ha de fer caricatures de Mahoma?, escrivia la Isona Passola. Estic amb ella. Quan esclata un conflicte d’abast mundial com aquest, tenim dues opcions: podem fer com John Wayne al Salvatge Oest i no cedir ni un pam a l’enemic, o bé repensar la noció d’enemic i distingir entre els que només desitgen viure en pau les seves creences religioses i els enemics de debò. Jo també sóc Charlie, però discrepo de la forma en què Charlie entenia la llibertat d’expressió.
Discrepo del seu punt de vista, que el trobo completament erroni. Però aquest fet no em dona el “privilegi” (altres en diuen “dret” o, com vostè mateix diu, “raó”) d’atemptar de cap manera contra la seva persona o idea.
Potser qui provoca està un xic malalt, però pitjor és caure en la provocació.
Vostè diu “Per ells, la religió és l’eix sobre el qual pivoten les seves vides”. Per a mi, també. La meva fe es substancialment l’Amor de Déu envers les seves criatures. I tinc a Déu com a font de vida… i això mateix els hi dic als metges que m’estant tractant d’una enfermetat de les dites “llarges”. Sóc cristià fonamentalista (els fonaments de la meva fe són la Paraula de Déu [la Bíblia]), i per tant em desmarco completament de l’Església catòlica apostòlica i romana i de les seves doctrines i pràctiques monopolitzadores, que m’ofenen en la meva fe i en la meva pràctica religiosa. Però aquest fet (el sentir-me ofès, el sentir-me poc o gens respectat) no em dona carta blanca per pegar un tir a qui [crec] m’ofen. És més, amb una mica de saviesa trobem la manera de donar la volta a una situació sense malmetre conciències.
El respecte és una percepció completament subjectiva, i generalment ens adonem molt molt de que els demés ens falten el respecte, però no som conscients quan algú es sent ofès per culpa nostre (i si ens donem compte, ho arreglem amb un “té la pell molt fina, aquest…”.
Pel que es veu, per molts intel·lectuals, cinèfils o no, són les víctimes qui han de defensar els raonaments dels agressors: els uns, perquè dibuixen caricatures que ofenen; els altres, perquè són jueus i, per lo tant, ímpius; tres quarts del mateix pels cristians; els altres, perquè han fet una pel·lícula que atempta la sacrosanta unitat d’un Estat; els de més enllà, “perquè em miran malament”. Total, que al final es queden sols amb llur misseria (“sí, a mi el meu millor amic em va fotre la nòvia…”. El mateix que dir: “ens maten perquè els palestins estan molt putejats”; o la traca final: “ens maten perquè no es senten integrats”).
El què tindriem (“nosaltres” i “ells”) de tenir al cor i al cap ben gravat és el concepte del respecte. Respecte per allò que estimem i per allò que no estimem.
És trist que no tothom vulgui respectar als demés. Però és molt feliç que el no respectat respongui d’una forma no desitjada per l’atacant: amb la indiferència o l’intent de parlamentar i saber el per què d’aquest odi (i fer saber a l’atacant el raonament de l’atacat). Jo no aniré a segons quins llocs, ni mengaré segons què, ni miraré segons quines revistes; i no per això sóc menys lliure (al contrari: sóc més feliç).
Atentament
Benvolgut sr. Riudoms, en el fons no estem tan en desacord com vostè es pensa. Jo també crec que la clau de tot plegat és el respecte. El fet que un cristià com vostè no respongui amb trets a les provocacions només demostra que està uns esglaons més amunt en l’escala de la civilització. Per desgràcia, estem assistint a un retrocés històric en la concepció de l’islam per part de molts països, per part de molts imams. Jo no beneeixo aquest retrocés –que en alguns casos se situa als nivells de l’Edat Mitjana. Només intento posar-me en la pell dels milions de musulmans que, incomprensiblement per a mi, han interpretat els atemptats de dimecres com un acte de justícia. No els justifico. Provo d’explicar-me a mi mateix com és possible que passin coses com aquesta. I estic amb vostè quan diu que avui són els humoristes, demà els jueus o els cristians i l’altre potser seran “els qui ens miren malament”. No es pot fer passes enrere en l’exercici de les llibertats. Ara, potser cal tenir una mica de sentit comú: als dibuixants de Charlie Hebdo el servei diplomàtic francès ja els havia advertit del perill que corrien.
Salutacions, i espero que guareixi ben aviat de la seva malaltia.
Entenc la seva posicio però no la comparteixo, fer una vinyeta on surt Mahoma o el Crist, no és un problema de necessitat, és simplement un element fondamental de l’estat laic, on no pot existir mai el delicte de blasfemia propi de l’estat teocràtic. Si jo faig una caricatura del Crist o de Mahona vostè pot justament trovar-la ofensiva, però no pot pretendre impedir, jutjar-me i condemnar-me pel fet que jo manifesti el meu parer irrespectuos sobre els elements centrals de la seva religio. Sense el dret de satira, sense el dret de ser blasfems no hi ha llibertat de pensament i paradoxalment mancara tambe la llibertat religiosa, perquè les religions son essencialment totalitaries i sense estat làic entraran en conflicte entre elles per la hegemonia.