Podem, el vuitè passatger

Podem

No puc. M’és impossible sintetitzar aquí tots els articles i les opinions que els analistes catalans han abocat les darreres setmanes al voltant del fenomen Podem. Els primers dies després del desembarcament de Pablo Iglesias a casa nostra, empès per una pueril il·lusió d’ubiqüitat, vaig aplegar una colla de textos que en parlaven amb l’objectiu de formar-me una idea més o menys objectiva de l’impacte que tindria el nou partit en el mapa polític català. Però amb el pas de les setmanes, la profusió de comentaris publicats a la premsa i emesos per la ràdio i la televisió havia agafat un volum tan hiperbòlic que donar-ne compte de tots esdevingué una empresa irrealitzable. Miraré doncs de cercar els punts comuns que hi he trobat, i amb permís del pacient lector, provaré de desdramatitzar els efectes que la irrupció d’aquest nou artefacte polític pot tenir sobre el procés sobiranista.

Un punt en el qual coincideixen gairebé tots els comentaristes és el fet que Podem ha vingut per disputar al sobiranisme el vot de la il·lusió, el de la innocència i el del cop de porta, tal com ho expressava Antoni Puigverd a “La serp” (La Vanguardia, 24/12). Segons aquests opinadors, l’independentisme hauria trobat un competidor directe en la seva “il·lusió de construir alguna cosa nova i esperançadora que permeti fer oblidar un Estat espanyol que està en mans de partits i institucions incompetents, oxidats i depriments”. Podem també vol vendre aquesta il·lusió, i en aquest sentit s’ha convertit en la gran esperança de molts ciutadans espanyols que, no fa tant, ens envejaven per l’absència a Espanya d’un projecte engrescador com el que aquí representava el procés. Doncs bé, ara ja el tenen. El problema per a alguns articulistes neguitosos és que aquest projecte renovador de les Espanyes acabi arrossegant molts votants catalans que fins ara havien confiat en la independència per fer cau i net. Per als menys militants o per als indepes d’última hora, les proclames de Podem ofereixen la possibilitat d’una ruptura controlada que no passi pel daltabaix d’un esquerdament de l’estat. Com escrivia Toni Soler a l’ARA, “fa només un any, Espanya semblava condemnada a l’immobilisme, mentre que a Catalunya tot era possible; ara és el procés català el que sembla cronificar-se, després de moltes victòries simbòliques però cap d’efectiva”. En aquest sentit, Podem seria, per a satisfacció dels Puigverd, Juliana, Bassets, etc. l’autèntica tercera via. És per això que tots aquests periodistes clamen per esgotar la legislatura catalana fins al 2016, quan el panorama polític espanyol suposadament ja haurà viscut la implosió de la majoria absoluta del PP i l’aparició de Podem permeti, en conjunció amb altres forces progressistes, negociar l’enèsim “tracte diferenciat” per a l’autonomia catalana.

Un altre dels llocs comuns que trobem en la majoria de comentaris és que Podem bloquejarà el creixement de l’independentisme a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona (o de Terrassa i Sabadell), a “la Catalunya que sopa amb els informatius de Tele 5, vibra amb la Roja i la nit de Nadal canta Los peces en el río”, per dir-ho com Odei A. Etxearte a “Si no tomba l’Estaca“. És a dir, l’espai polític en què solia pescar milers de vots l’agonitzant PSC de Miquel Iceta, o més ben dit, el PSOE de Felipe i, en menor mesura, de l’home del talante. Per Puigverd, no és el sobiranisme qui s’apodera del cadàver del PSC, sinó Podem. La Catalunya metropolitana s’hauria mantingut impermeable als cants de sirena d’ERC o de la CUP, i ara és a punt d’abraçar l’ideari maximalista de Pablo Iglesias. Plataformes civils com ara Súmate no han estat prou incisives o prou convincents per seduir els catalans que s’expressen en castellà i tenen els seus orígens al sud d’Espanya.

Tercer punt: els indecisos. Com es va veure el 18 de setembre a Escòcia, aquest sector de l’electorat és clau en un referèndum d’independència. La seva invisibilitat, la seva desconeguda magnitud i l’absència de prediccions fiables sobre el seu vot fan possible que els partits unionistes se’l facin seu (és la famosa majoria silenciosa de Sánchez Camacho) o que diaris com La Vanguardia efectuïn projeccions sobre el vot dels indecisos segons el comportament a Escòcia, amb el previsible resultat que a Catalunya el referèndum l’acabaria guanyant el No per un 50,7% contra un 49,3% a favor del Sí (“El vot de la incertesa“, 29/12). Segons el diari dels Godó, són els riscos econòmics els que al capdavall decideixen el resultat del plebiscit. Hi ha un magnífic estudi de Robert Liñeira, de la Universitat d’Edimburg (“Per què Escòcia va votar No?“), sobre aquesta qüestió. Liñeira afirma que si bé la identitat nacional és important en aquest tipus de referèndums, hi ha altres variables, com la de l’aversió al risc, que resulten més decisives: en el cas escocès, només un 23% de la població s’identifica com a britànica enfront d’un 65% que se sent únicament escocesa, però un 45% creia que la independència seria dolenta per a l’economia davant d’un 38% que creia que seria bona. Fet el recompte del sufragi, la majoria justificava el seu vot negatiu per la incertesa que els provocava la ruptura amb el Regne Unit.

Doncs bé, seria aquest sector d’indecisos el que també decantaria la balança en el referèndum català. I mentre no s’escometi un veritable debat públic sobre els pros i contres de la secessió i sobre com es conformaria el nou estat –amb posicions ben definides sobre la pertinença a la UE i el manteniment de l’euro–, una opció política com Podem és l’ideal per no haver-se de mullar gaire en un afer tan espinós. Sobretot tenint en compte que mentrestant la crisi econòmica continua fent estralls entre els sectors més desfavorits de la societat. Podem actuaria com un “aspirador d’indecisos” (Antoni Bassas), que veurien tranquil·litzada la seva consciència votant un partit que diu que està a favor del dret a decidir (sense concretar) però en contra de la independència.

Aquests són, doncs, els punts que provoquen l’actual estat de nerviosisme entre les files del sobiranisme.

I ara ve el revés de la moneda: com és que jo, pessimista per naturalesa, no veig les coses tan negres en aquest moment de desànim? Per les següents raons:

1. Crec que, en general, tots plegats estem pecant de massa impacients davant l’evolució de les negociacions entre Mas i Junqueras per acordar el mínim denominador comú de cara a les eleccions plebiscitàries. És lògic, si tenim en compte que portem dos anys amb una notícia bomba gairebé cada setmana. Tot just fa dos mesos de l’èxit espaterrant del 9N i ja ens agafen tots els mals perquè no hi ha hagut cap titular destacable d’aquells que provoquen cagarel·les en la caverna de Madrid. Diem amb el pit inflat que el 9N és el fet de més transcendència dels darrers 300 anys i no ens podem esperar unes setmanes que els principals actors es posin d’acord per traçar el full de ruta que ens ha de dur a l’alliberament definitiu! Tranquils, doncs, perquè hi haurà acord i hi haurà eleccions abans de la primavera. N’estic íntimament convençut –tant, que goso posar-ho aquí per escrit abans que l’acord es produeixi, a risc de quedar en ridícul si la realitat no confirma les meves intuïcions.

2. La hipòcrita felicitat dels terceraviïstes amb la irrupció del vuitè passatger dins la nau política catalana no els hauria de fer perdre de vista que, sense el corrent de fons sobiranista que porta empenyent des del 2012, la seva tercera via o el seu sobrevingut federalisme no serien més que fum. I que, sense aquest corrent de base popular (no com Podem, que no deixa de ser un experiment cuinat en un laboratori de la Complutense), Espanya no se sentiria interpel·lada a realitzar un qualsevol canvi en l’statu quo territorial. En el pitjor dels casos, tard o d’hora la Moncloa haurà de fer importants concessions a Catalunya. La condescendència dels Puigverd, els Cuní i els Juliana envers el procés fa de mal lligar amb el fet que, en una hipotètica negociació amb l’Estat, ells i els partits que representen les seves idees –com el PSC, Unió o Iniciativa, i ara també Podem– no podrien posar res al plat català de la balança si el 13 de setembre de 2009 l’Ajuntament d’Arenys de Munt no hagués endegat el moviment popular que després va desembocar en les mobilitzacions massives de 2010, 2012, 2013 i 2014. Rieu, rieu tot el que volgueu, però us recordem que esteu aposentats a les vostres poltrones en bona part gràcies al nostre èxit.

3. La insistència de determinats comentaristes en la pretesa hegemonia de Podem a la Catalunya metropolitana és més l’expressió d’un desig que no pas una realitat, que en qualsevol cas està per veure. Hi ha molts opinadors que encara no han paït la pràctica desaparició del seu estimat PSC i que es pensen que les coses no s’han mogut d’ençà dels anys 70. És cert que ni ERC ni la CUP no han aconseguit encara penetrar decisivament en la xarxa de població que viu a Can Palet de Terrassa, al Fondo de Santa Coloma de Gramenet o a Badia del Vallès (Odei A. Etxearte), però si 20 (o 10!) anys enrera ens haguessin dit que un municipi com Sant Vicenç dels Horts seria regit per un alcalde d’ERC, que a més a més resulta ser el principal candidat del seu partit a la presidència de la Generalitat, ens hauríem quedat veient visions. L’independentisme va calant a poc a poc, però eppur si muove!

4. Presumir que el magma inconcret dels indecisos es passarà en massa al partit de Pablo Iglesias és, també, una forma de pensament màgic. Els fets, ¿quins són? Doncs que de moment, cada una de les passes que ens han portat a on som ara ha comptat amb la participació d’una quantitat ingent de persones que no es podia ni sospitar que existien, començant per la manifestació del 10 de juliol de 2010, quan molts d’aquests que ara diuen que ells ja ho veien a venir ens volien vendre la moto que, comptat i debatut, l’Estatut no havia estat tan retallat com es deia. Doncs bé, totes aquestes persones, les que van fer possible l’èxit incontestable de la consulta del 9N, no desapareixeran per art d’encanteri ni és probable que es deixin seduir per un partit creat des d’un despatx de Madrid, per molt antisistema que es vulgui mostrar. El procés sobiranista és l’expressió d’una realitat que s’ha fet tossudament palesa malgrat la indiferència o la hostilitat manifesta dels principals mitjans de comunicació del país, tot i el protagonisme que ara es vol atorgar a TV3. Aquesta és l’única realitat comprovable, per ara. No podem saber amb certesa quin serà el comportament dels indecisos. A diferència d’Escòcia, tot sembla indicar que aquí la gent gran no s’inclinarà en massa pel No: el 9N els col·legis electorals eren plens de venerables avis i àvies amb els ulls lluents i el cor vessant d’agraïment per l’ocasió que se’ls havia ofert de votar el futur polític del país. A Escòcia, els pensionistes i els jubilats no havien viscut mai sota l’opressió d’una dictadura que els va prohibir la llengua i va intentar anorrear-los la identitat. En el referèndum català, la por de la incertesa pot veure’s contrarestada per la constatació que l’Estat espanyol mai no farà res per protegir els trets identitaris propis ni per afavorir l’economia del país.

5. Com escriu Francesc Puigpelat (“La incògnita de Podem(os)”), “arribat el moment de la veritat, Podemos s’haurà de decidir. Haurà de manifestar clarament si està a favor o no de la independència, i aleshores començarà a patir en carn pròpia els problemes que ha tingut sempre el conglomerat PSC-PSOE, per ser alhora català i espanyol”. Com ja s’ha dit a bastament, el planter d’on pescarà els vots Pablo Iglesias a Catalunya no serà pas el de CiU o ERC, ni tan sols el de la CUP, sinó principalment els del PSC, Iniciativa i Ciutadans (vegeu l’enquesta de l’ARA “D’on treu els vots Podem?“). Qui es pot creure que un votant, posem per cas, de David Fernández, al capdavant d’una formació que ha fermentat lentament des de la base, barri a barri, poble a poble, amb un àmbit de decisió tan extraparlamentari com és el dels Països Catalans, voldrà ara acollir-se a un partit de laboratori, fortament centralitzat a Madrid, que per no molestar no discuteix ni la monarquia? Com diu Puigpelat, Podemos no és un problema per a Artur Mas i Oriol Junqueras, sinó que, més aviat al contrari, Mas i Junqueras (i Fernández) són un problema per a Podemos, “perquè l’obligaran a mullar-se en un territori enormement incòmode”.

6. Al cap i a la fi, en el millor dels casos, si Podem aconsegueix efectivament fer-se amb el poder a Madrid i posa en pràctica les iniciatives que semblen desprendre’s del seu programa, és un pas endavant respecte al que ara teníem, el bipartidisme PP-PSOE. El fet que Gemma Ubasart sigui “secretària de Plurinacionalitat” del partit d’Iglesias indica que presumiblement arribaran més enllà que el PSOE amb la seva desnerida Declaració de Granada. Cal atenir-se al principi de realitat, i no deixa de ser una bona notícia que els nostres interlocutors a Madrid –amb qui, vulgues no vulgues, haurem de negociar un moment o altre, fins i tot la independència– creguin sincerament que Espanya és una “nació de nacions” i no pas aquesta entelèquia aznariana de la “nació plural” a la qual el PSOE es va deixar arrossegar, esporuguit per la força del revitaminat nacionalisme espanyol del pare de la FAES. En aquest sentit, també és una bona notícia que Vicenç Navarro sigui un dels gurús econòmics de Podem, ja que, a banda de la seva militància contra el capitalisme salvatge, és conegut per la seva aversió al nacionalisme espanyolista, com demostra aquest article del seu web. Ho escriu avui mateix Josep Ramoneda a l’ARA: “un bon resultat de Podem faria esclatar la crisi del règim espanyol i podria obrir una finestra d’oportunitat, impensable amb el bipartidisme tradicional”.

Per totes aquestes raons, digueu-me ximple, però jo em sento optimista. Primer, perquè estic convençut que l’acord per a les plebiscitàries s’anunciarà aviat, i després perquè no veig raons fonamentades perquè Podem pugui esguerrar-nos la festa. Disculpeu el llençol que us he escrit, però algú ho havia de dir.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Podem, el vuitè passatger

  1. EUROTOPIA diu:

    Si, però en tot cas hi haurà d’estar atents a l’evolució de Podemos… justament ahir mateix jo em feia part de aquestes reflexions, no tant con Podemos sinó con Syriza, les eleccions avançades de Grècia i el seu impacte en el procés català des de una visió més europea…
    Salutacions.

  2. aandrades diu:

    En efecte, l’evolució de Podemos a hores d’ara és impredictible. Recordem que el 1978 el PSOE de Felipe González era favorable al dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya. En canvi, no veig gaire clar que la victòria (o no) de Syriza a Grècia pugui tenir gaire incidència en el procés català.
    Salutacions

  3. ECB diu:

    Coincideixo força amb l’article i hi puc afegir que em molesten els atacs tan directes a Podem (més ben dit, al que pot representar Podem per a molts votants de bona fe que són veïns nostres).
    Sobretot, destacaria que m’estimo més veure créixer Podem que no pas Ciutadans o UPyD (per a mi, equivalents de la Falange en el sistema de partits actual).
    Salut i calma!

  4. Jordi diu:

    Extensos, però bons comentaris. M’apunto al teu optimisme. Fa falta amb aquesta aturada del procés.
    Bon any nou!

  5. carme garcia i freixedas diu:

    Estic completament d’acord que “podemos” (no se perque li diem podem) treu vots a les formacions no nacionalistes, peró nosaltres necessitem 1 milió més de persones que votin SI i aquests vots han de sortir dels indecissos. Com be dius tu la independencia ofereix un horitzó plé d’esperança a tothom; ara sembla ser que “podemos” també l’ofereix sense tindra que trenca amb Espanya. Aquest punt es el que fa tenir cert negit. Per tant tindrem que treballar molt i molt bé per explicar que la independencia d’Espanya es el millor pel nostres fills , pel nostres nets i també per nosaltres.

  6. Pere diu:

    tu si que estàs cuinat en un laboratori, us fotareu una sorpresa els vividors de la subvenció convergent…

  7. rafel torner diu:

    Un detall: la manifestació de protesta per la STC de 2010 contra l’estatut va ser el 10 de juliol, no de juny.

    Compaterteixo força aquesta análisi.

    Sembla que Podemos diu que a dintre seu hi caben tant els partidaris de la independència com els contraris (els uniria el “dret de decidir”: ves per on, el mateix que diuen els conservadors de “dretes” (Unió) i d'”esquerres” (Iniciativa)). Però caldria demanar-los, a l’hora de la veritat, si tenen diputats al Parlament, què decidiran, aquests diputats? Hi votaran a favor o en contra?

    I una altra cosa: hi ha molta gent que no votaria en favor de la independència, però que em penso que de cap manera es mobilitzaria per anar a votar no en un referèndum; però, en canvi, potser votarien “en positiu” per un projecte nou, que a els sembla engrescador… En aquest sentit, el format eleccions (plebiscitàries) potser ens és més dificultós que el format referèndum.

    Bé, espero que els fets confirmin si fa no fa l’encert de l’análisi d’en Pinçanàs.

    • aandrades diu:

      Hola Rafel,
      Moltes gràcies per fer-me adonar de l’error en la data de la manifestació, ara mateix la corregeixo. Pel que fa a les teves apreciacions sobre Podem(os), personalment tinc molt clar que els seus diputats votarien No a la independència de Catalunya. De fet, aquest mateix vespre, si no m’equivoco, un dels seus membres ha participat en un debat a la televisió basca i he llegit a Twitter que els seus arguments no diferien gaire dels de Ciutadans. Molt aguda, per cert, la teva observació sobre el tema del format; no m’havia parat a pensar-hi i crec que tens tota la raó. Hi ha molta gent a qui li sabria greu votar No en un referèndum, però a qui el bonrotllisme que desprèn aquesta formació sí que podria seduir de cara a unes eleccions. Sóc del parer, de tota manera, que com més ens atansem a la data electoral, més clares quedaran les posicions. Podemos és espanyolisme d’acampada igual que el diari El País fa anys era progressisme (i espanyolisme) de saló.
      Salutacions

  8. manel diu:

    Es lamentable el nivell de rigor dels comentaris i tractament periodístic a la premsa i als mitjans audiovisuals. Decebedor també el discurs polític de tots els dirigents. Es que no tenim assessors per elaborar discursos que il.lusionin a la gent en aquests moments tan transcendents. Cap dels “dos” demostren ara i aquí tenir visió política per transmetre convicció als vots dels indecisos. El President al imposar i fer-ho PUBLICAMENT la condició sine qua non per las “plebis” , a condicionat de forma maldestra la negociació entre partits, la oposició doncs (esquerres) queden amb poc marge per salvar “la cara” si accepten “la condició”, que hauria de haver estat discutida “discretament”, durant les negociacions a porta tancada. Confio que ho arreglin, però ho fan tard i “malament”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*