Manual sobre independència de la Internacional Papanates

Alguns progres espanyols i catalans patinen quan es tracta de la llibertat de Catalunya

Ho he llegit, vist o escoltat infinitat de vegades, però amb dos exemples a l’atzar n’hi ha més que suficient per entendre de què va la cosa. 
Existeix una espècie d’intel·lectual d’esquerres i progressista (ells ho fan anar així), endèmica de casa nostra, que no s’acaba d’aclarir gaire amb això del dret a decidir i la independència. Encantats amb la posa de defensar causes perdudes, sembla que tenen una doble vara de mesurar: una, per als pobles oprimits que són ben lluny d’aquí -amb especial preferència pels del sud de Gibraltar-, i una altra per al seu propi país. Així, els veuràs participant en tota llei de manifestacions a favor dels drets dels palestins o dels saharauis, però tan bon punt els esmentes el tema del tema, en fugen com gats escaldats. N’hi ha que els han etiquetat d'”esquerra caviar”, pel fet que molts d’ells provenen de famílies no precisament obreres, i que els locals que freqüentaven durant els feliços setantes eren d’aquells on a l’entrada hi deia “Reservado el derecho de admisión”. Quim Monzó, que sempre se n’ha mofat, va titular el seu últim llibre d’articles “Esplendor i glòria de la Internacional Papanates” (2010) en el seu honor. 
Doncs bé, últimament aquests éssers es mostren, com deia, bastant desorientats amb tot l’embolic aquest del procés.  

Exemple 1. Rosa Regàs. Entrevista al suplement dominical del País (12 de maig, “Cara y Cruz: Rosa Regàs“). L’entrevistador, Juan Cruz, ens recorda el seu passat a l’exili, el seu passat com a “directora de proyectos culturales” i la defineix com a votant socialista decepcionada i “catalana, madrileña y catalana otra vez”. Molt bé. Com el Guadiana. Al llarg de l’entrevista, l’antiga musa del Boccaccio incideix sobretot en el gran tema del moment: la crisi i les retallades. Natural, tractant-se d’una persona d’esquerres i progressista. Ara bé, cap al final de l’entrevista, el periodista l’agafa desprevinguda: 

– “Una pregunta, Rosa, ¿cómo vive este proceso independentista que se ha iniciado en su tierra?”
– “¡Tenemos que ir a la independencia de la mano de los corruptos! ¡Tiene cojones! (Artur) Mas, que dirige el partido más corrupto que hay en España en este momento, que ya lo era con Pujol y con sus hijos, archimillonarios cuando aún son jóvenes, ¿estos son los que nos tienen que llevar a la independencia? Es que con esos señores yo no voy ni al estanco”.

Exemple 2. Alberto San Juan. Actor (“Mientras duermes”, “Una pistola en cada mano”), fill del dibuixant Máximo, és un d’aquests artistes espanyols que tant irriten els governants del PP per les seves opinions esquerranoses. Diumenge passat el director de l’Ara (Ara Tu 19 de maig) li feia, també, una entrevista. Déu n’hi dó amb el San Juan júnior. Aquest es passa molt més de frenada que la Regàs pel que fa a progressisme militant: “El PSOE i el PP persegueixen el mateix, però el PP destrueix a una velocitat molt més gran”. “Encara no coneixem la democràcia. Ni Stalin era comunista, ni Aznar, Zapatero i Rajoy són demòcrates”. Ai noi, si et sentien la Regàs o la Maruja Torres!… Deu ser qüestió generacional. Hi ha una cosa, però, que no canvia: 

– “Com veus Catalunya?”
– “A mi em sembla fenomenal ser independents o ser dependents o el que es vulgui. (Ja es veu que és un tio enrotllat). Però m’interessa molt saber quin projecte hi ha al darrere, quina societat es vol quan hi hagi la independència. (…) Una Catalunya independent amb els principis polítics de Convergència i Unió no m’interessa gens, prefereixo una Catalunya integrada a Espanya”. 

Ja. O sigui, que independència sí, però només si la independència la porten els meus, els de la meva corda. En cas contrari, Virgencita, que me quede como estoy. La Regàs és cauta, ni tan sols es mulla en aquest sentit. No diu: em semblaria fenomenal una Catalunya independent si la governessin els meus. Però se li entén tot. I ja us ho dic, no és ni la primera ni la segona vegada que presencio, escolto o llegeixo arguments similars. 
Doncs ja em perdonareu, però aquesta mena d’argumentació té trampa. I és ben fàcil de desentrellar. Ara com ara, l’única alternativa a la independència liderada per CiU és la dependència liderada pel PP. (Esquerra tampoc els agrada, però de moment no sembla possible que lideri el procés). És a dir que aquests ells i elles tan ortodoxos amb el manual del bon progre són hiperexigents quan es tracta de posar condicions per a la independència (o pel dret a decidir), però si no es compleixen aquestes condicions de puresa esquerrana, ja els està bé “una Catalunya integrada a Espanya”. I no a qualsevol Espanya: a l’Espanya de Gallardón, de Wert i de Rouco Varela. Que aquests no representen tots els espanyols? Bé, tampoc CiU representa tots els catalans, i encara menys tots els independentistes. 

Per a la independència, doncs, posem-ho ben difícil. Per continuar a Espanya, en canvi, no hi ha exigències, no hi ha condicions, tot i saber perfectament que ens condemnen a restar lligats a un Estat retrògrad, ideològicament molt més conservador que el conjunt de la societat catalana.

Camarades de la Internacional, se us veu massa el llautó.  

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*