De qui és el solar?
En Josep Ramoneda va escriure ahir dimecres una contra a l’Ara (“Obliqües, metàl·liques i possessives“) que em sembla antològica. D’una banda, aquest home d’esquerres i històric adalid del socialisme català deixava l’actual PSC a l’alçada del betum arran de l’última “proposta” de Pere Navarro pel seny i la unitat. “El discurs del seny és un tòpic sobre el caràcter moderat dels catalans que ja només utilitzen alguns polítics espanyols quan ens volen fer una moixaina”, escriu Ramoneda. “La unitat és el lloc comú de la impotència: la proposta dels que no tenen proposta, etc. etc.” Hi he xalat de valent, perquè és ben necessari en aquest moment d’impasse que gent inequívocament esquerrana (i si poden ser exsocialistes, millor) desemmascari la postura hipòcrita i fraudulenta de l’actual nucli dur del PSC-PSOE.
Però el més sucós de l’article de l’antic director del CCCB ve més cap al final. Ramoneda explica que, en una reunió empresarial a Madrid, un dels reunits va i li etziba a l’únic assistent català: “Els catalans podeu demanar el que vulgueu, però tingueu clara una cosa: el solar és nostre“.
Sensacional. D’això els francesos en dirien “délimitation du domaine de la lutte”. Així doncs, els espanyols tenen molt clar quina és la delimitació del camp de batalla: el solar -Catalunya, la terra, el territori- és seu. És d’ells por derecho de conquista. La gent, la voluntat dels habitants del solar, se’ls en refot. Ja podem anar-los amb el flabiol sonant. Ni que la població catalana es declarés en un 90% favorable al referèndum, no afluixarien. Catalunya és de la seva propietat. Punto pelota.
Això obre la porta a interessants disquisicions. De qui és la propietat d’un país? A qui pertany el territori d’una nació? A la gent que actualment l’habita o bé a aquells que en algun revolt de la història se’l van fer seu (normalment de manera cruenta)?
Jo li proposo al gran Manu Chao que compongui una cançó amb aquest títol: “De qui és el solar?” Com que de fer versos no en sé un borrall, li deixo caure algunes idees per anar omplint les estrofes:
De qui és el solar de Gibraltar, els habitants del qual volen ser britànics?
De qui és el solar de Ceuta i de Melilla, els habitants del qual volen ser espanyols?
De qui és el solar de l’illa de Perejil (o de Lella, en àrab), els habitants de la qual no volen ser res, perquè no hi ha habitants?
De qui és el solar del País Basc, els habitants del qual van repel·lir (o això diuen) fins i tot les legions romanes?
De qui és el solar del Kurdistan, els habitants del qual estan repartits entre quatre estats?
De qui és el solar del Tibet, que està essent repoblat amb ciutadans d’altres regions de Xina?
De qui és el solar de Palestina (aquesta t’agradarà molt, Manu), que va ser trossejat per fundar-hi un nou país?
De qui és el solar d’Israel, els habitants del qual van ser expulsats de tot arreu i que al seu torn van expulsar-ne els palestins?
De qui és el solar de les Malvines, els habitants del qual volen ser britànics tot i que es troben a 12.489 km. de la Gran Bretanya?
I podríem continuar ad infinitum (Escòcia, Quebec, Groenlàndia, el Sàhara, les illes Kuril, etc.). Ho deixo a les teves mans, amic Chao. Això sí, per ser coherents amb el model hispànic, la tonada hauria de fer:
“Me gusta tu solar, no me gustas tú, me gusta tu terruño, no me gustas tú…“.