Ulleres de pinçanàs

L’historiador Joan Lluís-Marfany acaba de publicar un considerable patracol (més de 900 pàgines) titulat “Nacionalisme espanyol i catalanitat”, la tesi principal del qual és que la burgesia catalana de la primera meitat del segle XIX va treballar activament en la construcció d’un projecte nacionalista espanyol sense renunciar a la seva identitat (catalana). La idea, d’entrada, sembla una mica agafada pels pèls, però l’extensa documentació que presenta l’erudit i les seves envitricollades argumentacions l’han catapultat a la categoria de manual de referència de tots aquells que en el seu dia van aplaudir a rabiar les tesis de Jordi Solé Tura sobre la maldat intrínseca d’una burgesia que hauria adoptat el nacionalisme (català) per poder mantenir el seu estatus social i, naturalment, l’opressió sobre les dissortades classes populars. Ara la jugada és exactament la inversa: aquella burgesia s’hauria implicat en la construcció de l’Estat espanyol modern amb la mateixa finalitat (protegir els seus interessos, mantenir l’opressió, etc.).

Fa temps que els llibres de Marfany proven de rebatre el relat hegemònic al voltant del catalanisme-nacionalisme català. Quan jo estudiava la carrera de Filologia, entre la bibliografia que havíem de llegir es trobava un volum de Marfany, “Aspectes del modernisme” (Premi Crítica Serra d’Or d’assaig, 1976), en el qual ja afirmava coses com ara que “la interpretació tradicional del Modernisme i el Noucentisme, de la història cultural catalana a començos de segle, és greument falsa i inexacta”. Si no recordo malament, Marfany defensava la idea que, contràriament a la creença habitual, els modernistes –abans que els noucentistes– havien protagonitzat el primer intent seriós de situar la cultura catalana al mateix nivell de les cultures nacionals europees del seu temps. Ara Marfany viatja més enrera, concretament a l’època de la Renaixença, per mirar d’esbotzar la imatge que n’havíem tingut fins ara.

Però anem al gra: com dèiem, el llibre de Marfany ha estat aplaudit en els cercles més benèvols de l’unionisme com una aportació fonamental que contribueix a revisar les idees que segons ell hem heretat de la historiografia romàntica. Un escriptor admirable com Jordi Amat en fa un panegíric a les pàgines del suplement de Cultura de La Vanguardia, anticipant que Marfany serà acusat pels intransigents sobiranistes del “pecat de lesa pàtria”. Escriu Amat: “La contundència investigadora del darrer assaig de Marfany, centrat en la primera meitat del segle XIX, hauria de ser definitiva. Perquè aquesta classe social, quan havia iniciat la seva consolidació en el trànsit de l’Antic Règim a la revolució liberal, s’havia dedicat, abans que res, a construir nació espanyola”. Està clar que tant Amat com Marfany persegueixen épater la classe intel·lectual del país, amb la finalitat de demostrar que des d’un principi la nostra burgesia va participar d’un doble patriotisme espanyol-català. Sospitosament, aquest doble patriotisme o doble adscripció nacional són els que ells mateixos, terceraviïstes de pedra picada, propugnen ara per a la ciutadania catalana. Davant d’aquesta maniobra gens subtil, la meva sorpresa és majúscula. A qui pretenen escandalitzar? És perfectament clar que la burgesia catalana del XIX era profundament espanyolista. La seva implicació en la causa, però, es produí per interessos fonamentalment pecuniaris (proteccionisme, mercat únic, control aranzelari). Que paral·lelament existí un catalanisme d’arrel popular també està fora de dubte, com van demostrar a bastament historiadors com Valentí Almirall, Josep Benet o Josep Termes. Només cal mirar el que passa ara: la burgesia catalana pota negra (Godó, Oliu, Fainé, etc.) continua sent desacomplexadament unionista. Per la seva banda, el moviment sobiranista és ple de Garcías i de Martínez que treballen a les fàbriques i al sector serveis del país. I ha estat la franja del mig, la diguem-ne menestral i catalanista moderada, la qui, fastiguejada pel tracte denigrant de l’Estat, s’ha fet sobiranista. Però els “burgesos i industrials” catalans de tota la vida no s’han mogut un mil·límetre, de fet porten 200 anys sense moure’s: són espanyols de nació i vagament regionalistes catalans. Són els mateixos que escrivien textos abrandats contra el moviment independentista cubà perquè aquest atemptava contra el seu dret de cuixa a la colònia antillana. Insisteixo, doncs: quina és la novetat? Amat es queixa amargament que els detractors de les tesis de Marfany  “instrumentalitzen (la història) per legitimar posicions del present a través d’un relat parcial i intencionat del passat”. En realitat, el moviment independentista és tot el contrari: va de baix a dalt, no té finalitats espúries –en el sentit que no persegueix objectius ocults o privilegis dissimulats– i a més i sobretot és transversal, és a dir que està totalment desvinculat dels interessos d’una classe determinada, perquè està convençut que amb la independència totes les classes socials catalanes hi sortirien guanyant. El volum de Marfany no pot ni que volgués “dinamitar els fonaments del temple sagrat” com diu Amat, perquè a aquestes altures de la pel·lícula, de temples sagrats ja no en queda cap dret. Fins i tot acceptant l’axioma marxista de l’origen burgès del nacionalisme català, a qui se suposa que hauria de molestar? Tal com jo ho veig, el fet de tenir una burgesia potent i emprenedora, capaç de projectar els seus interessos particulars en un marc històric determinat (sigui la modernització de l’Estat o la construcció d’un nacionalisme basat en raons lingüístiques i identitàries), més aviat em fa sentir-me’n orgullós. És clar que jo no sóc marxista, ai las! i de Solé Tura no en tinc una percepció “diabòlica”, sinó la d’un teòric que es va equivocar en el diagnòstic. Em sembla perfecte que Marfany refuti l’existència de la Renaixença tal com ha estat explicada fins ara. Els renaixentistes catalans eren provincians, en el sentit que per a ells “la província era Catalunya i Espanya la pàtria comuna”. Molt bé. I què? Ha plogut molt des d’aleshores. Cap independentista amb dos dits de front canviarà ara les seves conviccions per aquest motiu. De fet, si fos cert, com assegura Marfany, que aquells respectables senyors (Cortada, Balaguer, Aribau, Milà i Fontanals, Rubió i Ors, etc.) van col·laborar en la forja del nacionalisme espanyol sense abdicar del seu “anticastellanisme visceral i furibund”, això encara reforça el caràcter antiprovincià del sobiranisme actual: nosaltres no volem ser anticastellans ni antiespanyols ni anti-res, simplement volem ser catalans i europeus sense passar per cap filtre intermedi.

L’operació, en el fons, em recorda els esforços realitzats per innúmers “historiadors” i comentaristes partidaris de l’espanyolitat de Catalunya per tal de proporcionar una visió alternativa, en clau europea i espanyola, a la guerra de Successió. És la visió de Ciutadans: el setembre de 1714 l’únic que va passar és que un dels bàndols va perdre, però tots dos eren i se sentien inequívocament espanyols; la repressió posterior no va ser tan crua com es presenta; la llengua catalana no en va sortir objectivament perjudicada: i en qualsevol cas, malgrat els seus possibles excessos, la Nova Planta fou un intent reeixit de modernització del país. No he llegit encara el llibre de Marfany, però pels encesos ditirambes que ha suscitat en aquest grup d’historiadors, m’atreveixo a afirmar que aquí hi ha en marxa una matussera operació intentant instrumentalitzar-lo “per legitimar posicions del present a través d’un relat parcial i intencionat del passat”.

Ahir dia 6 de febrer em vaig llevar tard. La primera cosa que vaig fer va ser posar la tele per poder seguir el que estava passant al Palau de Justícia de Barcelona. Al plató de TV3 hi havia uns quants periodistes comentant la jugada, ben orquestrats per Lídia Heredia, Carles Costa i Núria Solé. Em vaig escarxofar al sofà, fascinat per les imatges de la gentada que havia acudit des de tots els punts de Catalunya per donar suport als encausats. Un altre dia històric, en efecte. Uns minuts més tard, ja amb el bol de cereals i el cafè calent, em vaig disposar a tafanejar per Twitter les opinions i ocurrències que l’esdeveniment havia generat. Mentiria si digués que em va sorprendre gaire el tractament que els mitjans espanyols havien dedicat a la qüestió: entre l’enrabiada amb crides a l’article 155 i el passar de puntetes per les imatges del bany de masses que havia acompanyat als tres polítics catalans (enfocant, per exemple, només la porta dels Jutjats i escatimant als espectadors d’arreu d’Espanya la visió del Passeig de Lluís Companys ple a vessar d’estelades i crides a la solidaritat amb els dolents). En contrast amb això, hi havia la cobertura que n’havien fet els principals mitjans internacionals, neutra però transparent, desproveïda de les contorsions que devien haver hagut de fer els càmeres d’Antena 3 per no mostrar la tossuda realitat.

Surfejant de tuit en tuit, de seguida em va cridar l’atenció el titular d’un article de Lluís Bassets a El País: “Si no és legal, no és democràtic“. No em va caldre llegir-lo per intuir de què anava: conec a bastament l’opinió de Bassets sobre el tema arran de les seves intervencions a la tertúlia de 8aldia. I aleshores vaig tenir una epifania: al llarg de tot el que portem de procés, la dicotomia legalitat-legitimitat havia acabat per dibuixar un país (el nostre, però també Espanya en conjunt) profundament dividit en dos grans blocs:

a) Els que consideren l’estat espanyol com una democràcia de ple dret, homologable a la dels altres grans estats europeus, i

b) els qui sostenim que Espanya és tot just una pseudo-democràcia, o una democràcia amb tics dictatorials com ho són les de Turquia, Rússia o el Marroc.

Aquesta divisió en dos grans blocs, dèiem, es dóna en menor mesura a tot Espanya, però on més descarnada apareix és a Catalunya. Personalment, crec que constitueix una bretxa més profunda i significativa que no la d’independentistes – no independentistes. Així, els creients (en una democràcia espanyola de debò) es passen la vida retraient als no creients que hi ha certes coses que no es poden fer en un estat de dret. Com ara saltar-se la legalitat, en la línia de l’article de Bassets. La resposta dels no creients és fulminant: Espanya no és un veritable estat de dret, ja que no hi regeix la separació de poders. La mateixa dinàmica del 9-N i del judici en curs dóna la raó al bloc B : tot sembla indicar que el Gobierno i el Govern havien arribat a un acord per tolerar la realització del 9-N mentre la Generalitat no hi participés activament, però quan Artur Mas va sortir al vespre vantant-se davant els mitjans de tot el món que ell era el “responsable” de la votació, Rajoy va entrar en còlera i dies després va endegar una ronda de trucades a la Fiscalia per tal que imputés els tres polítics catalans, passant per sobre del veredicte del TSJC, que assegurava que no havien incorregut en cap delicte.

Tot aquest vodevil m’ha fet recordar la novel·la que estic llegint aquests dies: “La moustache” (El bigoti), de l’escriptor francès Emmanuel Carrère. L’argument és simple però molt sucós: un bon dia el protagonista decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant molts anys a fi de donar-li una sorpresa a la seva parella, l’Agnès, i als amics i companys de feina. No obstant, quan l’Agnès arriba a casa no sembla adonar-se del canvi de look del seu amant, i quan ell prova d’evidenciar-li sense èxit el que és obvi (amb fotos, amb trucades als amics comuns, amb gemecs i imploracions), a poc a poc no té més remei que admetre una dolorosa disjuntiva: o l’Agnès és boja (i fa veure o fabula que ell no va portar mai bigoti) o ell és boig (i fa veure o fabula que sempre n’havia portat). Carrère és un narrador molt hàbil, i a través de les argumentacions que desplega cadascun dels protagonistes, dels diàlegs surrealistes entre tots ells, i sobretot de les disquisicions solipsistes del personatge principal, va portant el lector d’un costat a l’altre de la disputa, de manera que durant unes pàgines sembla evident que el boig és ell i tot seguit, amb un inesperat canvi de rasant, el que sembla segur és que la guillada és la dona.

Doncs aquí, a Catalunya, passa una mica el mateix. No podem saber encara quin dels dos grans blocs ha perdut l’oremus i es dirigeix, cegament, a la seva perdició. No ho sabem perquè el llibre del procés encara no s’ha acabat. Però a mesura que el final es va acostant, els dos principals contendents criden més fort, gesticulen amb més vehemència i estan cada cop més segurs que el boig és l’altre. Perquè una cosa és segura: o hi ha bigoti o no hi ha bigoti. O hi ha voluntat de fer un referèndum o no n’hi ha. Qui perdi la disputa es veurà obligat a confessar que va ser víctima d’una mena d’al·lucinació. Qui la guanyi, veurà acceptat per tothom el seu relat com si fos l’única realitat possible.

Ja falta poc. Estic impacient per saber quin serà el desenllaç de la novel·la.