Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Balada del Cansat

cansat

L’anomenarem el Cansat. Un home d’edat mitjana, tirant a madur, responsable de vendes de l’empresa familiar i amb dos fills adolescents, que bé podria ser aquell “home del carrer” que cantava en Quico Pi de la Serra.

El Cansat no presenta un perfil ideològic molt acusat –desitjaria que la riquesa estigués més ben distribuïda però no combrega amb les pujades de l’impost de successions i detesta els okupes tant com els senyorets de trajo i corbata que es vanten de ser liberals. Si una idea li ha fet aixecar el cul de la cadira de manera constant al llarg dels anys és la d’un catalanisme que al principi es movia dins la franja central de l’espectre polític i que ara –posem que d’ençà de la sentència del TC contra l’Estatut de Mas i Zapatero–s’ha metamorfosat en un independentisme pragmàtic que pateix les oscil·lacions del procés amb indissimulada impaciència.

Quan era jove, el Cansat va participar de totes les manifestacions que se celebraven per la Diada, però no va anar mai al Fossar de les Moreres a proferir visques a Terra Lliure. Va viure la Transició amb esperança (que es veié aviat traïda) i saludà l’adveniment de TV3 i la immersió lingüística amb un entusiasme més aviat tímid, perquè el cop de Tejero encara fumejava i amb Espanya mai se sap. Amb l’aparició de la Crida als anys 80, començà a reclamar amb més convicció que la carta dels restaurants fos en català, però no es va alçar mai de la taula si la resposta era un no. Sortí al carrer en defensa de Jordi Pujol pel cas Banca Catalana, i n’ha viscut l’ominós crepuscle amb la perplexitat de qui s’ha vist traït per un amic de màxima confiança.

Arran de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, va comprendre que el país estava prou madur per fer un pas endavant i s’apuntà amb un enardiment que fins llavors li era estrany als primers passos del procés independentista. Aleshores lliurà la seva ànima a Artur Mas i no va entendre que a les eleccions del 25 de novembre Convergència i Unió perdés 12 diputats i quedés molt lluny de la “majoria excepcional” que demanava el seu líder. Sent simpatia per ERC (als quals ha votat uns quants cops), no li agraden els maximalismes i no se sent representat per les samarretes amb lemes pretesament subversius, però de tota manera pensa que tota pedra fa paret.

Va participar amb la seva família en la cadena humana del 2013 (es van inscriure voluntàriament a les Terres de l’Ebre), va brandar la cartolina groga a la Via Catalana del 2014, va dipositar el seu vot embriac d’emoció el 9N d’aquell any i la Diada del 2015 va ajudar a omplir la Meridiana. Però quan l’onze de setembre de 2016 li va tocar anar a la Plaça Tetuán, l’embriaguesa havia desaparegut. Fins llavors s’havia cregut el lema de l’ANC “A punt”, perquè realment creia que el seu somni de joventut estava a punt de fer-se realitat. Tanmateix, les interminables picabaralles entre les formacions independentistes i el pas al costat d’Artur Mas el van decebre profundament. Llavors recordava amb el cor encongit les contalles del seu avi quan li explicava l’esfondrament de la República als anys 30 i les males decisions que van conduir a la victòria dels franquistes.

I ara? Ara, el Cansat ha tornat a la seva condició primigènia de cansat. Observa com els partits que ens haurien de dur a la independència fan càlculs electorals mesquins i es barallen per les engrunes d’uns pressupostos que li havien dit que serien els últims pressupostos autonòmics. Pragmàtic com sempre ha estat, contempla amb estupefacció l’aparent convenciment amb què alguns tertulians asseguren que ja hi som a tocar, que a Espanya no li quedarà més remei que negociar d’igual a igual la seva desmembració i que els països de la UE donaran graciosament el seu suport a la nostra llibertat a canvi de res. No li fa gens de gràcia la possibilitat de quedar fora de la zona euro, tot i que assumeix que la transició cap a la independència no serà precisament oli en un llum.

Quan sent a dir que el proper setembre celebrarem –ara sí– l’anhelat referèndum, les seves pors atàviques el tornen a assetjar: amb quin cens? quins observadors internacionals? com farem perquè els Mossos i els funcionaris el facin viable sense posar en risc el seu lloc de treball? com esquivarem les impugnacions del TC o les crides a l’ordre dels mitjans de comunicació més poderosos? No és que s’hagi passat al bàndol dels apocalíptics, a qui veu tan desorientats com els mateixos sobiranistes. És que ja no se’n refia de ningú: ni de la figurada eufòria dels referendistes, ni de les assemblees de la CUP, ni de la suposada radicalitat democràtica dels comuns. Atenallat entre informacions contradictòries, ja no sap ben bé què creure. Només li queda una certesa: que, sigui com sigui l’evolució dels esdeveniments, li tocarà tornar a sortir al carrer, i potser també li tocarà quedar-s’hi uns dies, unes setmanes o uns mesos. Que només això –la mobilització massiva al carrer–pot salvar a hores d’ara aquest procés de giragonses impossibles. Perquè, a desgrat de tot, el nostre home és conscient que la feina la fan, precisament, els cansats.

Publicat dins de General | Deixa un comentari