Ulleres de pinçanàs

Fa unes setmanes, Javier Cercas publicava un article a El País (Tres futuros para Cataluña) que començava amb aquestes paraules: “No me lo esperaba”. L’escriptor gironí es referia a les eleccions del 27-S; concretament, es referia al resultat d’aquelles eleccions. Mentre aquí, a nosaltres, als abnegats lectors de Vilaweb, els resultats del 27-S ens van deixar esmaperduts i –va, reconeguem-ho–un pèl decebuts, resulta que a Cercas el va sorprendre que els dos partits independentistes sumessin tants vots. “Dijeran lo que dijeran las encuestas, hasta el último momento pensé que saltaría la sorpresa y el sentido común acabaría imponiéndose”, escriu. Vaig acabar de llegir el text (per cert, molt recomanable) i, més enllà de la distància evident entre la postura de Cercas i la meva, hi va haver un aspecte que em va semblar molt remarcable: tot llegint aquell article, vaig constatar que Cercas i jo vivim en mons paral·lels.

El mateix m’ha succeït aquestes dues últimes setmanes quan, llegint algunes opinions i editorials d’El País, El Periódico i La Vanguardia, descobreixo amb infinita sorpresa que donen per descomptat que, de tots els votants de JuntsxSí, hi ha un significatiu percentatge que no ha votat en clau d’independència, sinó per tenir més força a la taula de negociació (en el supòsit que mai n’hi hagi d’haver cap, de negociació). El mateix escolto en tertúlies d’ací i d’allà, en boca de conspicus opiniatres: que no, que no tots els vots de JuntsxSí eren independentistes. Que n’hi havia alguns (“al voltant del 15%”) que eren en realitat federalistes, però que, ves per on, van creure que la manera més expeditiva de reclamar una reforma constitucional era votar per un partit que duia al seu programa un full de ruta que advocava per la desconnexió des del minut ú.

Curiosament, la mateixa operació s’ha produït entre les files indepes en relació als vots obtinguts per CSQEP. Quants tertulians hem sentit afirmar, amb total seguretat, que entre els votants de Lluís Rabell hi havia secessionistes que van preferir atorgar la seva confiança a un partit que presentava un programa, essent molt generosos, de caire confederal? Com si no haguessin trobat prou oferta en el camp indepe, aquests misteriosos votants van preferir fiar el seu sufragi als socis de Pablo Iglesias, que ja sabem com les va gastar durant la campanya electoral.

Està clar que tot plegat obeeix a les típiques manipulacions que es fan des dels mitjans per tal, no de reflectir la realitat tal com és, sinó d’influir-hi i provocar-hi canvis. Els suposats vots reformistes de JuntsxSí han sorgit com per art d’encanteri quan se’ls ha volgut contraposar amb els vots radicals de les CUP. L’objectiu d’aquesta matussera maniobra no és altre que mirar d’enfrontar els votants més convergents de JuntsxSí amb els de la formació encapçalada per Antonio Baños –és a dir, mirar de rebentar el procés des de dins. Mentre que, per l’altra banda, s’intenta fer veure que el plebiscit en realitat no es va perdre, ja que, si s’hagués tractat d’un referèndum de veritat, molts, alguns o uns quants simpatitzants de CSQEP haurien votat afirmativament.

En el meu entorn, hi ha gent que només llegeix l’ARA, El Punt Avui o digitals com Vilaweb, Món.cat o Nació digital. A aquestes persones, els esmentes La Vanguardia o Josep Cuní i fan el senyal de la creu com si haguessis invocat l’Anticrist. D’El Periódico opinen que és un “tebeo” només apte per llegir al metro i que a més fa garrulo. El País, per ells, pertany a un altre país, i en conseqüència no els concerneix en absolut. Però també tinc un amic que només llegeix La Vanguardia, i la seva opinió varia en funció de la línia editorial del dia, i de les invectives plenes de cites literàries de Màrius Carol. Contra el procés, contra Ada Colau, contra tot allò que per a Carol-La Vanguardia no resulta prou assenyat. Tinc un altre amic, encara, que només llegeix El País, i la seva visió de la política catalana s’ha anat agrejant i radicalitzant al mateix ritme que els articles dels intel·lectuals orgànics d’aquest diari.

Els uns i els altres vivim en mons paral·lels, que mai no es toquen, i que quan ho fan, col·lisionen. Què hi ha de més natural, si no confrontem mai les nostres solidíssimes opinions amb les dels qui no pensen com nosaltres? Per a Javier Cercas, els resultats del 27-S van ser una immensa sorpresa, perquè el seu adorat El País l’havia preparat psicològicament per a una punxada de l’independentisme si la participació era elevada. Durants molts anys, ja des de l’època de Pujol, aquest diari ha anat tatuant al cervell dels seus lectors que els resultats de les autonòmiques (normalment, favorables als partits nacionalistes) farien un tomb si hi participés tanta gent com a les generals. Després, quan la realitat els desmenteix el tòpic, s’enduen una enorme sorpresa. Lògic. Els nostres mitjans fan una mica el mateix, però a la inversa. Per això tanta gent (jo mateix, entre ells) es va endur també una sorpresa majúscula en constatar que els indepes, els mateixos que havíem fet la Via, no érem tan majoritaris com ens pensàvem.

Tot això és molt normal i entra en el joc habitual de la creació d’opinió per part dels mitjans. Ara, el que ja és jugar brut és el que va fer dimarts passat La Vanguardia en el seu editorial titulat “Per la rectificació“. És un editorial vergonyós, impropi d’un diari de tant de prestigi. No perquè la seva tesi de fons em molesti (ja els conec i no m’estranya gens), sinó perquè l’argumentació és directament mistificadora. Afirmar que les “intenses mobilitzacions cíviques” dels últims anys han estat “a favor d’un reconeixement més gran de Catalunya i d’un tracte més just” és faltar a la veritat de forma deliberada. Afirmar que aquestes mobilitzacions “des del primer dia han agrupat molts matisos i sensibilitats, i han aconseguit reunir molta gent amb la premissa del gradualisme i la tranquil·litat” és fals de tota falsedat: tots sabem que, d’ençà del 2010, les manifestacions massives que hi ha hagut a Catalunya s’han convocat sempre sota la consigna de “construir un nou Estat d’Europa”, o bé directament reivindicant la independència. Hi havia gent que legítimament no hi estava d’acord, com en Duran, i és per això que a les últimes manis ja no hi va voler participar.

El dubte que tinc és per què un diari seriós com LV cau en una maniobra tan grollera. No li calia. Podia demanar “la rectificació” (com ja van fer Enric Juliana i Antoni Puigverd el 2006 en un llibre conjunt) sense retòrcer els fets com si fossin el coll d’un pollastre. Per què ho hauran fet? Pensaven en un hipotètic lector no català? En alinear-se amb els duríssims editorials dels seus homòlegs espanyols? Hauran rebut ordres de l’altíssim, el Grande de España que mou els fils de la criatura? Aneu a saber. Però una cosa és viure en un món paral·lel, i una altra de ben diferent no saber en quin món es viu.

Hi ha un efecte col·lateral de tot això del procés en què gairebé ningú hi ha reparat. Bé, dic del procés però en realitat seria més exacte dir del conflicte secular entre nacionalisme espanyol versus nacionalismes perifèrics (bàsicament, el català i el basc). És el següent: l’Estat espanyol, representat pels seus polítics, funcionaris, jutges, intel·lectuals orgànics i mitjans de comunicació, ha produït, en el darrer segle i mig, una tal abundància de fal·làcies per tal de combatre el catalanisme i el basquisme, que algunes d’aquestes fal·làcies se li han tornat en contra com un bumerang.

És així com, quan els polítics i intel·lectuals espanyolistes recorren a allò tan suat de “estic per principi en contra de les fronteres”, “no volem aixecar murs entre les persones”, “la tendència actual a Europa és anar cap a la unió i no cap a la divisió”, etc. etc., hi ha una gran part de l’opinió pública que realment s’ho creu. Però després hi ha una altra part, més reduïda, que no només s’ho creu, sinó que ben ingènuament no ha entès que aquella proclama s’emmarca dins d’un conflicte molt determinat, però que en realitat no està dita amb la intenció que sigui vàlida universalment. Llavors miren a Ceuta i a Melilla, o observen astorats la sacralització de l’article 2 de la Constitució, i conclouen que, en coherència amb l’arenga universalista que tant els havia agradat, tot això dels murs i les fronteres és realment una nosa i una injustícia incompatibles amb els principis cosmopolites, i van i ho apliquen a Espanya.

I llavors és quan el món (o Espanya) els esclata als nassos. Perquè, si són coneguts i tenen una mica de repercussió en els mitjans patris, allò que aplicat a Catalunya seria victorejat amb editorials laudatoris, quan ho apliquen a Espanya –a la nació espanyola– resulta que suscita una reacció visceral de fàstic i condemna unànime. Per part, fins i tot, dels mateixos mitjans que feia poc, quan es tocava el tema català, proclamaven la noble aspiració a un món lliure de fronteres.

Aquesta deu ser l’experiència que, amb més o menys matisos, deuen haver sofert personatges com ara Fernando Trueba, que el 20 de setembre passat, quan va rebre el Premio Nacional de Cinematografía, va assegurar durant el seu discurs: “Nunca me he sentido español. Ni cinco minutos de mi vida“. “Los internautas recibieron su declaración con poca compasión”, afirmava el diari El Mundo de manera pietosa, tan descol·locat com els mateixos internautes de què es feia ressò.

També devia ser això el que li va passar a Nacho Duato quan va pronunciar aquestes paraules: “No me siento español. Me siento, si acaso, mediterráneo, y de eso me siento orgulloso. Tengo sangre judía, griega… Me emociono con el Caribeña y con el Ouzo, pero no, no sé qué significa ser español. Yo veo la bandera y me da igual. […] Siempre oigo detrás de “español” una castañuela. Llevo desde los quince años dando vueltas, ¿qué más da dónde has nacido?“. Les reaccions al web del diari La Razón incloïen tot de comentaris en la línia d’aquest: “¿Qué pone en tu DNI?, o ¿lo has quemado?, y en el pasaporte, carnet de conducir, cartilla de la SS …¿Vas sin documentación por la vida? Mira ignorante inculto. Tú eres tan español como yo y como Manolo el del bombo, te guste a ti o no“.

Un clàssic dels apàtrides peninsulars és el nostre Albert Pla, a qui li van cancel·lar una actuació prevista al Teatro Jovellanos de Gijón perquè en una entrevista publicada a “La Nueva España” el 16 d’octubre de 2013 va afirmar: “A mí siempre me ha dado asco ser español, y espero que a todo el mundo“. També hi va deixar anar perles com ara: “Me gustaría que los catalanes fuéramos independientes y que en Gijón se estudiara el catalán por cojones, igual que nos ocurre a nosotros ahora“. És clar que l’entranyable cantautor, per guardar la simetria perfecta amb les declaracions anteriors, fa poc va deixar anar: “Depèn de quines sardanes escoltis, fa fàstic ser català“, així com que “li sua” qui presideixi la Generalitat de Catalunya, i que en realitat ni tan sols sap qui n’és l’actual president.

Últimament qui s’ha guanyat un lloc en el pòdium dels fustigadors de la caverna és l’actor madrileny Willy Toledo, que el febrer de 2015 va afirmar que “No me siento español, siento amor por Cuba o por Colombia. Me da igual lo que pone en mi pasaporte, no siento ningún amor a la patria, siento amor a mi gente, a los Pirineos catalanes y a la playa de Cadiz. Me siento cubano”. Toledo s’ha mostrat partidari de l’autodeterminació dels pobles, i va aparèixer fa poc en un acte de la CUP  dient que donaria suport a la independència de Catalunya si així ho decidís el poble català. Declaracions com aquestes van provocar que un general de l’exèrcit espanyol, Manuel Fernández Monzón, reptés Toledo a un duel a mort, “amb l’arma que ell vulgui”.

Ara bé, qui s’emporta la palma en el concurs a no-espanyol de tots els temps és el malaurat Pepe Rubianes, amb aquelles declaracions al programa El Club de TV3 el gener de 2006: “¡Que se vayan a tomar por el culo estos españoles, ojalá les exploten los cojones y vayan al cielo sus cojones, que se vaya a la mierda la puta España!“. Com bé saben els lectors, l’humorista, arran d’aquelles paraules, va acabar als tribunals, tot i que prèviament havia demanat disculpes i especificat que ell només es referia “a la España de la caverna, retrógrada, reaccionaria y fascista que ahora saca pecho“. Tant se val, el mal ja estava fet, i Rubianes va haver de cancel·lar les representacions del seu espectacle “Lorca eran todos” programades al Teatro Español de Madrid enmig d’una polèmica fenomenal.

I podríem continuar. No cal. Crec que el que volia dir ja s’entén. Com escrivia dissabte Lluís Bou a El Món, “el projecte espanyol cada dia és més i més rígid i agre. Per intentar combatre l’independentisme, Rajoy està enrocant l’Estat fins al punt que fins i tot els mateixos espanyols aviat sentiran claustrofòbia“. Bou l’encerta. Em fa l’efecte que els espanyols més sensibles i intel·ligents tard o d’hora començaran a sentir-se incòmodes amb la idea d’Espanya que es desprèn de les últimes actuacions i declaracions dels seus polítics. Aquests polítics, per tal de combatre el “desafío soberanista” català, han creat anticossos per a la mateixa idea de pertinença nacional, i és inevitable que si els opinadors espanyols no són uns perfectes cínics –que també n’hi ha, i molts– aquesta idea de desafecció, un dia o altre, l’apliquin també a la pertinença a la nació espanyola.

Mireu sinó el que afirmava el passat 25 d’octubre l’escriptor gironí Javier Cercas, esverat pels resultats de les eleccions del 27-S: “Si España no es capaz de ofrecernos a todos “un proyecto sugestivo de vida en común” –por decirlo con la consabida fórmula de Ortega–, España no merece la pena“. Cercas s’ha caracteritzat per mostrar-se sempre molt dur amb el nacionalisme català en general, i amb el moviment independentista (que ell veu com una maquinació perversa d’Artur Mas) en particular. Doncs bé, en aquest últim article, Cercas es mostra partidari de la celebració d’un referèndum d’independència seguint la Llei de claredat del Tribunal Suprem del Canadà. Per Cercas, l’ideal seria la dissolució de tots els estats-nació per anar cap a una Europa federal o confederal. Pel que fa a l’article 2 de la Constitució, l’opinió de l’autor de Soldados de Salamina no pot ser més taxativa: “Espanya és una unitat indissoluble, diu aquest article. Doncs no, en democràcia no hi ha res indissoluble: fora!“.

Cada cop n’hi ha més, d’apòstates. És perfectament natural. Tants anys de proclamar que les nacions no tenen drets, que l’important són els individus, havien d’acabar fatalment en això. Els anticossos que es van crear per impugnar les legítimes aspiracions dels catalans han resultat perjudicials per a la mateixa idea d’Espanya com a nació. I ara a veure com a tots aquests els convencen que no, que el que volien dir en realitat és que Catalunya no té cap dret però Espanya sí. D’això se’n diu popularment el tret per la culata.