Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Una pregunta innocent

bilinguisme

El sobiranisme només assolirà quotes indiscutibles quan penetri de veritat en els sectors castellanoparlants, perquè amb la gent de parla catalana estem molt a prop del sostre, però en aquest altre sector queda molt per fer, molta gent per convèncer“. Són paraules de Manuel Puerto, membre de Súmate i de Junts pel Sí, que recullo del diari ARA de diumenge. No hi puc estar més d’acord. A mi em passa com a Matthew Tree, que després de les eleccions vaig tenir una lleugera sensació de decepció per bé que “Junts pel Sí va guanyar a totes les comarques i a 907 municipis, sovint amb uns percentatges elevadíssims (més del 80% al Pla de l’Estany, per exemple)”. Ningú no discuteix que l’independentisme és absolutament majoritari a les comarques interiors de Catalunya. El problema és que allà on no és majoritari, a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, és precisament on viu el gruix de la població catalana. I que, per tant, com apuntava al meu anterior article, fins que no obtingui resultats més folgats en aquestes demarcacions, no podrem mai obtenir l’anhelat 51% del vot a favor del sí.

Manuel Puerto fa una distinció interessant: en aquestes zones, hi ha dos tipus d’electorat: els qui, “malgrat que porten molts anys vivint aquí, o fins i tot han nascut aquí, rebutgen visceralment tot el que sona a català”, i d’altra banda “els qui tenen una mentalitat política més progressista, la majoria votants o exvotants del PSC”. Aquest és el target, doncs. Puerto diu que la fórmula per atreure aquest sector de l’electorat és: “Menys estelades, menys referències al 1714 i menys qüestions identitàries”. Fins aquí, cap problema. Honestament crec que, els darrers anys, el sobiranisme català ha anat decantant-se per una versió menys identitària i essencialista de la seva proposta, i per això ha arribat a calar en algunes franges que abans li eren impermeables –els ex del PSC inclosos a la formació MES, per exemple.

Fem una mica de política ficció: ¿i si per acabar-nos de guanyar aquests 200.000 o 300.000 vots que ens falten calgués revisar la política lingüística de la Generalitat? Més concretament: ¿i si fent més visible la llengua castellana, per exemple, a les classes de primària o als papers dels ajuntaments es pogués seduir aquesta part de la nostra societat que té la sensació que la seva llengua no està prou representada en alguns àmbits de la vida pública? Hi accediríeu? Potser aquí és oportú recordar aquella oferta que diu Pedro J. Ramírez que li va fer a Artur Mas, en el sentit de bescanviar llengua per finançament. Mas s’hi va negar en rodó, i amb bon sentit, entre altres coses perquè, ¿qui és Pedro J. per fer al President aquest tipus de propostes?

Però considerem un moment el fons de l’assumpte. ¿Estaríem disposats a renunciar a l’hegemonia del català a canvi d’un increment de vot substancial en aquestes comarques repatànies a la idea de sobirania nacional? ¿Aprovaríem –vista la situació d’empat infinit en què ens situa el sufragi del 27-S– la fórmula Bilingüisme (ni que fos 75% català/25% castellà) a canvi d’Independència? Hi ha qui ha especulat amb la suposició contrària: el lingüista Albert Branchadell afirma al seu llibre “La hipòtesi de la independència” que en una Catalunya independent amb més d’un 50% de la població castellanoparlant, el català no milloraria la seva situació, ans al contrari. El nou estat català, addueix Branchadell, aspiraria a entrar a les institucions europees i ratificaria tots els tractats internacionals de Drets Humans i contra la discriminació de les minories lingüístiques. D’aquesta manera, la població hispanòfona tindria dret a exigir una xarxa educativa pròpia, cosa que posaria en risc el bilingüisme del jovent català…

Lluny de les projeccions lingüistico-lisèrgiques de Branchadell, Antoni Puigverd potser toca més el tendre quan parla dels límits d’un nacionalisme català que “considera la llengua castellana com un peatge impropi, enlloc d’un element constitutiu de la realitat catalana”. Puigverd no parla en termes electorals, sinó ètics, d’una determinada manera de concebre’ns a nosaltres mateixos. I no fa tant, quan l’onada sobiranista començava a mostrar múscul, va ser l’Eduard Voltas qui va provocar un autèntic terratrèmol quan va escriure allò d'”En castellà també, sisplau“. La tesi de Voltas era que “en el camí cap a la victòria, el catalanisme ha d’abraçar la llengua castellana, tractar-la com un element definitori de la Catalunya d’avui i de demà, incorporar-la al relat del país del futur, encaixar-la en el nostre projecte d’estat”. De fet, els moviments que s’insinuen entre els cercles influents de Madrid i Barcelona apunten a tot el contrari: competències exclusives en llengua i cultura a canvi de lleialtat (submissió) constitucional.

Independència a canvi de bilingüisme? Personalment, tinc molt clara quina és la meva resposta. El que desconec és quina seria la resposta de la majoria d’aquest 47,7% que ens representa a hores d’ara.

Publicat dins de General | Deixa un comentari