Ulleres de pinçanàs

Fa pocs dies, en un influent rotatiu londinenc va aparèixer publicada la següent Carta al director, signada per l’ambaixador espanyol a la Gran Bretanya:

“M’agradaria cridar l’atenció sobre el requadre “Una prohibició inspirada per Franco”, inscrit dins la notícia “El Papa i Espanya xoquen pel referèndum català del 9-N” (Internacional, 13/IV/2015), que comprèn informació infundada i parcial sobre els successos del 9 de novembre.

Correlacionar la prohibició del referèndum il·legal del 9-N amb Franco no és possible de cap manera perquè no hi hagut mai un moviment anticatalà o catalanòfob dins l’Estat espanyol que es pogués convertir en un concepte polític nacional o en una entitat filosòfica que, com a tal, pogués justificar la reacció separatista. Ben al contrari, els catalans han ocupat importants llocs de poder en el govern espanyol. Per exemple, Josep Piqué va exercir com a ministre d’Indústria i Energia entre 1996 i 2000, i més tard com a ministre d’Afers Exteriors entre 2000 i 2002, mentre que en la present legislatura, el senyor Jorge Fernández Díaz, també català, ocupa la cartera d’Interior. 

És totalment erroni afirmar que el règim autoritari instaurat el 1939 és considerat per alguns historiadors com a precedent de la prohibició de la falsa consulta que va tenir lloc el 9 de novembre de 2014. (…) Una altra afirmació enganyosa de la notícia és que “Francisco Franco va inspirar-se en el nazisme alemany amb l’objectiu de demostrar que la repressió del poble català seria acceptada pel món sense causar cap escàndol”. No hi ha cap prova que el general Franco fes cap declaració sobre l’anomenada qüestió catalana o que s’inspirés en el nazisme. Molts acadèmics, com ara Mario Vargas Llosa, Fernando García de Cortázar o Félix Ovejero no creuen que la figura de Franco pugui vincular-se amb la repressió esmentada.

El nacionalsocialisme alemany requeria l’eliminació completa de tots els jueus. En canvi, durant la Guerra Civil espanyola les comunitats catalanes que es van mantenir fidels al règim van ser respectades. A més, pel tribunal solemne a Nürenberg, la culpabilitat dels perpetradors de l’Holocaust va ser demostrada. Per contra, no hi ha cap veredicte dictat per un tribunal competent, ni de cap altre tipus, que qualifiqui els fets de 1939 com a genocidi”.

Impactant, oi? Tanmateix, a hores d’ara el benvolgut lector ja deu haver-se adonat que la missiva és falsa. El que he fet és agafar una carta escrita el dijous 23 d’abril a La Vanguardia pel cònsul general de la República de Turquia a Barcelona i canviar-la una mica. Què hi he canviat? Doncs on deia Hitler hi he posat Franco i on deia armenis hi he posat catalans; el genocidi l’he convertit en la repressió de la postguerra i l’actual negacionisme dels turcs l’he metamorfosat en la resistència que encara avui oposen el govern i la justícia espanyola a admetre els crims franquistes.

Com és prou sabut, aquesta setmana s’ha complert un segle d’ençà del genocidi otomà contra el poble armeni (abril de 1915), i les pressions internacionals per tal que el modern estat turc reconegui la seva implicació en els fets són cada cop més grans. Les recents paraules del papa Francesc I en el sentit que la matança de fa un segle va constituir “el primer genocidi del segle XX” van provocar una emprenyada monumental del Govern turc. Mentre que arreu del món es tenen cada cop menys dubtes sobre el que realment va succeir, Turquia continua entossudida a mantenir la seva peculiar versió dels fets. Aquesta tensió és la que es va fer palesa el passat dijous 23 d’abril a les pàgines d’opinió de La Vanguardia. Recordem que el mateix dia que es publicava la xarlotesca carta del cònsul turc, Michel Wieviorka, professor de l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París, publicava un article titulat “Cent anys del genocidi armeni“. Wieviorka, descendent de la diàspora armènia a França, detallava les circumstàncies en què es va produir el genocidi, i sobretot explicava de quina manera les diferents comunitats armènies escampades per tot el món (incloent-hi les que van quedar a l’actual Estat d’Armènia) han aconseguit crear una consciència internacional a favor del reconeixement de l’extermini massiu per part dels turcs. “Tard o d’hora”, escriu Wieviorka, “les pressions internacionals, però també les internes, faran insostenible la posició de les autoritats turques i permetran el reconeixement del genocidi”.

L’enrabiada del cònsol es deu a la publicació per part del diari del titular “Un exemple que va inspirar Hitler”, en què es recollia la coneguda anècdota segons la qual el Kaiser alemany va preguntar-se “Qui, al capdavall, se’n recorda avui de l’aniquilació dels armenis?”, una forma d’encoratjar el poble i l’exèrcit alemany a fer el mateix amb els jueus. Naturalment, la comparació entre el genocidi armeni i la repressió contra els catalans que tingué lloc durant la guerra i la dictadura és agafada pels pèls, però vull recordar que no sóc jo, sinó el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, qui sovint al·ludeix a l’existència de conflictes amb les minories nacionals a estats com Turquia, Xina, França, el Marroc o Itàlia com a argument que faria impossible el reconeixement d’un estat català independent per part de la comunitat internacional.

Fa poc més d’un any vaig escriure un article sobre les similituds entre Espanya i Rússia a l’hora de bastir el seu relat nacional (A vots sí, a trets no). Bàsicament, hi deia que tant l’estat dels espanyols com el dels russos van cristal·litzar fent pinya contra un enemic exterior i alhora interior; uns contra l’islam dels Omeyes i els altres contra els mongols esteparis. Espanya no ha volgut mai equiparar-se amb les democràcies més avençades a l’hora de resoldre les tensions amb les seves minories nacionals. En canvi, s’identifica amb el tractament que en fan semi-dictadures com les de Rússia, Turquia, la Xina o el Marroc.

Aquesta postura només demostra que la jove democràcia espanyola té encara molts fantasmes a l’armari, i que tard o d’hora el “problema catalán” o la renuència a admetre els crims de la dictadura acabaran, com escrivia Wieviorka, per fer-se insostenibles i concitar l’atenció dels agents internacionals en favor d’una resolució ajustada al dret comunitari. És qüestió de temps. L’únic que hem de fer nosaltres és tenir paciència, continuar treballant per l’emancipació i esperar que la negativa reiterada del govern espanyol a reconèixer el problema –negativa que no canviarà sigui qui sigui el proper inquilí de la Moncloa–provoqui la mateixa reacció d’estupor i indignació que ara suscita l’enrocament del govern d’Erdogan en relació a la qüestió armènia.

M’he resistit molt a escriure aquest article. No sóc gaire amic de tractar a l’Ulleres qüestions que escapen a l’actualitat política. Finalment, però, vaig entendre que aquest també era un tema polític, si considerem polític en el sentit més ampli, és a dir, en el sentit grec de “pertanyent o relacionat amb la ciutat”. La tragèdia del vol de Germanwings és política: ens pertany a tots, pertany a la ciutat. I el tractament que n’han fet els mitjans de comunicació és també polític –en el sentit menys noble de la paraula.

Vaig començar a sentir el pessigolleig d’escriure el diumenge 29 de març, quan vaig llegir el principal titular de La Vanguardia d’aquell dia (pàgina 3): “Lubitz es medicava per depressió“. La gran sotragada informativa s’havia produït el dia 26, dos dies després del cataclisme: Brice Robin, el fiscal de Marsella que dirigeix la investigació, anunciava que el copilot havia fet estavellar deliberadament l’avió. La hipòtesi que semblava més plausible era la del suïcidi ampliat, una forma corregida i augmentada del tipus que abans de clavar-se un tret a la templa liquida la seva dona i els seus fills. “Per estalviar-los el patiment”, especifiquen els suposats experts. Com si els experts poguessin saber què hi ha dins la ment d’un ésser humà abans de perpetrar un acte tan gratuït i monstruós.

Fins aquí em vaig contenir.

Però la gota que va fer vessar el got va ser la crònica de Rafael Poch a LV del dia 30, titulada “Pastilles en dubte“. Aquest text és una poca-soltada en la seva integritat. Si el titular esmentat més amunt induïa a pensar que el fet de medicar-se per una depressió constitueix un factor de risc, aquest entrava directament com un elefant en una cristalleria en la controvertida qüestió dels medicaments i els seus efectes secundaris. En la seva ignorància del tema, Poch parla per persona interposada, que sempre surt de franc. Així, és el diputat francès Bernard Debré, “especialista en medicina aeronàutica i espacial” (?) qui s’encarrega d’informar-nos que la persona depressiva “es desinhibeix pels medicaments que pren i la voluntat suïcida que no arribava a expressar abans del seu tractament es pot desencadenar gràcies a aquesta desinhibició medicamentosa”. Poch també esmenta Ann Blake-Tracy, directora de la International Coalition for Drugs Awareness, autora d’un informe que es fa ressò de “68 casos de conducta estranya, 48 incidents de tirotejos en escoles, 52 accidents viaris, més de 600 homicidis, més de 180 casos d’assassinats amb suïcidi i altres actes de violència, inclosos 12 incidents en avions, tots ells relacionats amb l’ús d’antidepressius” d’ençà de l’any 2000. Veges tu quina precisió: per començar, què vol dir “conducta estranya”? I quina mena de causalitat es pot inferir del fet que un homicidi estigui “relacionat” amb l’ús d’antidepressius?

La curiosa forma d’entendre la professionalitat de Rafael Poch el porta a esmentar noms comercials d’antidepressius, com és ara Zoloft o Lexapro, que són d’ús corrent als Estats Units, però que a Europa presenten noms diferents. Tant per tant, podria haver-ne esmentat els principis actius (sertralina, escitalopram) i s’hauria estalviat d’enganxar-se els dits. En realitat és millor així, perquè a un lector català el nom de Zoloft probablement li sonarà a una substància exòtica i perillosa, mentre que si Poch hagués parlat de sertralina (o Besitran, que és el nom amb què es comercialitza a Espanya), a més d’un potser se li hagués posat malament el sopar. Perquè una altra dada igualment estadística és que el consum d’antidepressius s’ha triplicat a Espanya en els últims anys: de 26 dosis per cada 1000 habitants a gairebé 80 aquest últim any. I quins són els més receptats a hores d’ara? Ho heu endevinat: la sertralina i l’escitalopram.

Què significa això? Doncs que cadascun de nosaltres, si no som consumidors directes d’alguna d’aquestes substàncies, és gairebé segur que coneixem alguna persona que en pren. Pot ser el nostre germà, o un dels nostres companys de feina, o aquell veí del replà que semblava tan amable i tal. Per això el titular “Lubitz es medicava per depressió” és una informació poc rellevant. Si demà haguessin de plegar tots els pilots, controladors aeris, conductors d’autobusos, d’autocars infantils o de camions que es mediquen pels seus trasbalsos anímics, el país es col·lapsaria.

A Lubitz, segons el que ha sortit publicat, li haurien diagnosticat tot de trastorns pintorescos amb els seus corresponents psicofàrmacs. Però, ¿com es pot fer compatible un Trastorn d’Ansietat Generalitzada amb aquella respiració normal que diu que va enregistrar la primera caixa negra de l’avió minuts abans d’estavellar-se? ¿Com ens podem creure que el jove pertorbat consultés informació a Internet sobre maneres i mètodes per suïcidar-se, i en acabat decidís que el millor mètode era estavellar un aparell amb 150 persones a dins? ¿Com podem atorgar cap credibilitat a uns mitjans que un dia ens asseguren que Lubitz patia de problemes de visió i que estava sent tractat per un possible despreniment de retina i que l’endemà desmenteixen la informació sense immutar-se?

Llegint i escoltant totes aquestes hipòtesis, se m’acut que estem provant de donar sentit a un acte que no en té cap. No sabrem mai el que li passava pel cap a Andreas Lubitz el dia 24 de març de 2015. Una cosa, però, sí que sabem: una depressió, per greu que sigui, no indueix ningú a l’assassinat en massa. Un trastorn d’ansietat tampoc. No ho dic jo. Ho diu Francisco Toledo, psiquiatra i professor de la Facultat de Medicina de l’Hospital Virgen de Arrixaca (Múrcia). Toledo afirma en aquesta entrevista: “Para que una persona estrelle un avión no tiene que ser un enfermo mental, tiene que ser una mala persona“. Naturalment! És el primer que em va passar pel cap quan vaig llegir aquell titular de La Vanguardia. Una depressió, continua Toledo, comporta una idea de culpabilitat i fins i tot d’autoagressió, però mai contra els altres, sinó contra un mateix. “Lo del copiloto no tiene nada que ver con la depresión ni con enfermedades mentales“, assevera el psiquiatra, contundent. Té a veure amb ser un narcisista maligne, diu ell, amb el seu llenguatge vagament freudià. Jo ho diria d’una altra manera, que més val que no reprodueixi aquí. Cap diagnòstic de cap psiquiatra del món no em podrà convèncer que Andreas Lubitz patia d’alguna malaltia que li va impedir adonar-se del que estava fent. Tampoc em convenç l’explicació psicologista de Walter Oppenheimer i el seu “efecte Lucifer“: “Podía haberse quitado la vida sin molestar a nadie, pero tenía el inmenso poder de estrellar el avión de Germanwings contra los Alpes y llevarse consigo un centenar y medio de vidas. Y lo aprovechó“.

Doncs no senyor. No crec en l’efecte Lucifer. No crec que tothom que es trobi situat en una posició de poder tendeixi a abusar-ne per fer mal als altres. I menys per matar-los. Només un psicòpata és capaç de cometre a sang freda un acte tan horrorós. Un psicòpata, que no vol dir el mateix que algú que pateix brots de psicosi. El psicòtic delira i té al·lucinacions. Un psicòpata, en canvi, és una persona incapaç de sentir empatia per la resta d’éssers humans. Una persona capaç de proclamar que “un dia faré alguna cosa que canviarà tot el sistema. Aleshores tothom coneixerà el meu nom i el recordarà”. Com diu el doctor Toledo, una personalitat maligna.

Andreas Lubitz potser patia depressió, o la va patir en el passat. Potser sí. Però en qualsevol cas, el que va fer el dia 24 de març no ho va fer perquè estigués deprimit o perquè prengués antidepressius. Anem amb compte amb les etiquetes. Segons l’Organització Mundial de la Salut*, una de cada quatre persones experimentaran al llarg de la seva vida un episodi depressiu o ansiós de certa gravetat. S’espera que el 2020 la depressió sigui la causa de malaltia número u en el món desenvolupat. Els malalts mentals no mereixen que els assenyalem amb el dit acusador. A més, com apunta Manuel Castells, si la inestabilitat mental comporta un risc, estaríem en una societat de bojos en la qual hauríem d’estar tots vigilats.

Anem amb compte doncs, no fos cas que a causa de l’efecte Lubitz els assenyalats no acabin sent els nostres parents o els nostres amics més propers. Persones com nosaltres, que poden ser víctimes d’un mal pas en la vida o d’una suspensió transitòria de la capacitat de ser feliços. Culpabilitzar els qui no troben consol seria la victòria final d’Andreas Lubitz.

(*) Mental Health: facing the challenges, building solutions. 2005

[Afegit el 12 de juny]: la premsa informa que Lubitz havia visitat 41 metges en els últims cinc anys, set d’ells en les setmanes anteriors a la tragèdia del 24 de març. El fiscal general de Marsella, Brice Robin, va explicar ahir que el jove patia una “psicosi acompanyada de trastorns de la visió sense origen orgànic. Estava obsessionat amb la idea que es quedava cec i temia que el seu problema es conegués”. Un dels psiquiatres que el van examinar va declarar davant els investigadors francesos que va veure en el pacient “sospita de psicosi amenaçadora”. Em sembla que no cal afegir-hi res més.