Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Per què llegim l’e-notícies?

E noticies 2

Un amic meu diu que, cada matí, quan encén el seu iPad i entra a la pàgina d’e-notícies, ho fa perquè abans de llegir altres diaris digitals primer vol fer una ullada al “parte de guerra”. Un altre em confia que l’e-notícies és ideal mentre es pren el cafè matutí i no té gaire temps de llegir articles en profunditat. Jo mateix haig d’admetre que, tot i que no tinc especial pressa a primera hora del matí, el primer que faig quan emergeixo de la boira del son és repassar-lo de dalt a baix. Per què llegim l’e-notícies?

En principi, no hi ha cap motiu de pes per fer-ho. El diari de Xavier Rius és l’equivalent de la premsa groga en format digital. És morbós, sensacionalista, esbiaixat i a més està mal escrit. Molt mal escrit. Els articles del mateix Rius en són un exemple. No pots llegir tres ratlles seguides sense trobar-hi alguna falta més o menys greu d’ortografia, de sintaxi o de concordança. No tenim calers per pagar correctors o és que la qualitat de la llengua vol estar al mateix nivell que la qualitat de la informació? Sorprenent en un informatiu que es vanta d’exigir accountability a tort i a dret. El primer deure d’un mitjà escrit hauria de ser amb la paraula ben escrita.

De vegades em demano quin és el tipus de públic al qual es dirigeix principalment l’e-notícies. He arribat a la conclusió que Rius s’adreça de manera simètrica al lector independentista i al lector unionista, amb l’objectiu d’enervar-los a tots dos. L’e-notícies explota al màxim el component més emocional i epidèrmic d’una informació, d’una entrevista o d’unes declaracions, amb la finalitat d’esbatanar-te els ulls encara mig enlleganyats de la fase pre-dutxa. La qüestió és épater le lecteur i proporcionar-li una dosi d’adrenalina que, com el cafè ben carregat, el desvetlli per la via ràpida i de passada el converteixi en un addicte als titulars cafres per la resta dels seus matins.

Agafem per exemple aquesta “notícia” del passat 16 de febrer: Fair play. S’hi explica que els presidents de Societat Civil Catalana i d’Òmnium Cultural, Josep Ramon Bosch i Muriel Casals, van participar en un dinar-col·loqui celebrat al Cercle del Liceu per debatre sobre els seus diferents projectes polítics. Ara bé, l’únic projecte que després apareix reflectit és el de Bosch, de qui es remarca que se sent “català i espanyol a la vegada, com una majoria de catalans”, i que “no es pot entendre Catalunya sense Espanya com tampoc Espanya sense Catalunya”, etc. etc. Del projecte de Muriel Casals, ni piu. Per què? Ni idea. Tinc la sensació que també podria haver estat a la inversa. Probablement és allò que dèiem: no es tracta pas d’informar, sinó d’excitar les vísceres del personal.

Un altre exemple: l’entrevista que Ramon Sargatal li va fer a Jordi Llavina el 3 de març passat. El titular era: “Hi ha tertulians que són sempre els mateixos”. L’entrevista tingué lloc després que el periodista i poeta anunciés que tornaria a fer de professor de secundària, atès que el periodisme cultural ja no li permetia arribar a final de mes. Sargatal planteja una entrevista de to pugilístic i diverses vegades convida Llavina a baixar al fang, com quan compara el sou que va cobrar Xavier Bru de Sala per comissariar l’any Espriu amb el que li van pagar a ell per fer el mateix amb l’any Vinyoli. Però és que a més es permet insinuar que ni tan sols els 12.000 euros que va cobrar Llavina (un sou de mileurista) estaven justificats (“a part de les xerrades, els 315 dies restants de l’any, què ha fet?“), fent-se ressò de la sospita permanent que en aquest país sempre s’estén sobre les feines de tipus cultural. Com que Llavina no es presta al joc que li ofereix l’entrevistador, aquest l’esperona constantment: “Disculpi“, diu, “però de vegades vostè em sembla un franctirador amb una escopeta de perdigons. Per què no apunta al centre de la diana?“. Sargatal vol sang, e-notícies vol sang, i no es conforma amb vaguetats. Per això una de les obsessions del director és la immigració (especialment la magrebina) i la presència dels seus símbols als carrers de les poblacions catalanes. Llegiu aquest entendridor article, “Martorruecos“, publicat aquesta mateixa setmana i farcit dels tòpics habituals de l’estil “amb aquest tema hem anat amb un lliri a la mà”, per acabar de fer-vos-en càrrec. El mateix dia, el 21 de març, el llençol de Rius es veia complementat amb dues variacions més sobre el mateix tema: “ERC, PSC, ICV i la CUP es manifesten contra “la islamofòbia“, amb unes cometes molt significatives –que suggereixen que tal concepte és una invenció artificiosa–i unes declaracions de la directiva del Centre Euro-Àrab de Catalunya, Samia Ben Tekaya: “No pots basar la política d’un país en la religió“.

Estic segur que Xavier Rius i la resta de treballadors d’aquest mitjà es deuen pensar que són l’hòstia reconsagrada del periodisme independent a Catalunya. També estic segur que els treballadors d’El Mundo es pensaven que actuaven amb exemplar independència pel fet de publicar informes fuls i de practicar el guerracivilisme més descarnat a les planes del seu diari. Tant els uns com els altres ho tenen relativament fàcil: en un país com aquest, sempre hi haurà orelles parades al caïnisme de baixa estofa. No, amic meu, e-notícies no és cap “parte de guerra”. És el Sálvame Deluxe del periodisme català, és la Carmen de Mairena de la informació digital, és l’inconscient freudià mostrant-se al jo racional en tota la seva brutor. I el que fa més basarda és que potser també sigui el mirall on ens mirem cada matí amb els cabells esbullats, les ulleres violàcies i la pell macilenta, abans de la dutxa que ens aclarirà la mirada i el pensament.

No deien que el català estaria normalitzat el dia que hi hagués revistes porno en el nostre idioma? Doncs objectiu acomplert. Gràcies, Xavier Rius, per fer que cada dia ens assemblem més a un país normal.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’unionisme té un problema

El Parlament Europeu premia avui un franquista admirador de Blas Piñar   Nació Digital

Ha estat divertit seguir aquesta setmana a Nació Digital les informacions relacionades amb la vinculació del president de Societat Civil Catalana amb la ultradreta local. La notícia saltava el vespre del dia 24, la vigília que el Parlament Europeu atorgués el Premi Ciutadà Europeu a aquesta associació. Es veu que fa un any J.R. Bosch, fill d’un conegut militant de Fuerza Nueva de Santpedor, havia escrit un comentari al Facebook titllant el traspassat Blas Piñar de “gran persona” i acompanyant el condol amb un AE, que en idiolecte fatxós vol dir Arriba España! Al damunt, existeixen indicis més que consistents que el 2013 Bosch júnior va participar junt amb altres carques significats del rodal en la commemoració del 18 de Juliol a Gandesa, celebrada a instàncies de la Fundació Francisco Franco.

Bosch, naturalment, ho nega tot, però continua sense aclarir si l’autor del comentari –esborrat cinc minuts després que transcendís–fou ell o va ser Vicky el Víquing. La diversió continuava un dia després, quan Miquel Iceta donava suport a SCC i insinuava que el comentari de Facebook podia haver estat perpetrat per un hacker. Pobre Iceta, quins paperots ha de fer! I tot perquè resulta que SCC és la fusió de dues entitats prèvies, la ultradretana Somatemps (de la qual provenia Bosch) i Federalistes d’Esquerres, que orbitava i orbita a l’entorn del PSC. (Diu que va ser la delegadíssima Llanos de Luna qui els va comminar a unir-se per tal de presentar batalla al sobiranisme).

Per què escric tot això, benvolgut lector, si és gairebé segur que ja ho saps? Doncs ho escric perquè em serveix per reforçar la tesi d’aquest article: l’unionisme té un problema de legitimitat a Catalunya, perquè a la mínima que hi grates una mica et salten els friquis de la ultradreta. Se’m respondrà que això també passa a la resta d’Espanya, i encara amb més ràbia. D’acord, però a la resta de l’Estat l’espanyolisme hi està molt més ben repartit: forma part del disc dur del PP, esclar, però també del del PSOE, i en menor mesura del d’Izquierda Unida i fins i tot del de Podemos. Aquests últims partits no necessiten autoproclamar-se nacionalistes espanyols. Són espanyols, i prou. A Catalunya, en canvi, ser “espanyol i prou” habitualment condueix a una forma o altra de friquisme. Vegeu el cas d’en Toni Bolaño o el d’Arcadi Espada, personatges que han perdut el seny de tant obcecar-se amb el tema del tema. Jo crec que Albert Rivera ha decidit fer el saltet a Espanya perquè començava a veure que li sortien escames.

I probablement fa ben fet. A Espanya, Ciutadans no és un partit exclusivament anti, com ho és a Catalunya. Per això gent amb dos dits de front com Luis Garicano o Carolina Punset es presenten amb les seves sigles, sense que els hagi de caure la cara de vergonya perquè el seu partit dóna suport a una missa ultra d’homenatge a la División Azul. Això de la missa pot passar a Catalunya, però no passa a Madrid o a Alacant. Vull dir que allà hi pot haver –de fet, hi ha–misses d’homenatge a feixistes, i és gairebé segur que el PP, d’una manera o altra, hi dóna suport. Però no Ciutadans/Ciudadanos. Al Principat, Ciutadans fa bona la premissa segons la qual els enemics dels meus enemics són els meus amics. Si els facciosos són contraris al catalanisme, sóc amic dels facciosos. On no existeix el catalanisme, l’axioma no serveix. En això també es demostra que Catalunya té un sistema polític propi, diferenciat de l’espanyol.

És per aquest motiu que afirmo que l’unionisme té un problema greu al nostre país. Sense aquest element feixistoide, nostàlgic del franquisme o simplement ultradretà, les manifestacions a favor de la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya no arribarien a 2.000 persones. El gruix, o bona part del gruix, de la bancada espanyolista catalana està imbuït d’ideologia reaccionària. I quan no ho està, al final s’hi acaba tornant. Em va impressionar molt la presència de Joaquim Coll a la celebració del 12 d’Octubre –més que la seva presència, el que va dir des de la tarima: que feia mig any li hagués semblat impensable trobar-se on ara es trobava. Cal recordar que Coll és militant socialista i que el 12-O abans es deia “Día de la Raza”. A tots els progressistes que he conegut, catalans o no, els havia repugnat sempre la significació i el contingut d’aquesta singular commemoració. Ara la força subterrània del moviment unionista (allò que Freud en diria les pulsions inconscients) els arrossega a celebrar la memòria del més gran genocidi que s’ha produït mai en la història de la humanitat. Només perquè se celebra en el sagrat nom d’Espanya.

El cas de J.R. Bosch no és l’únic. Al sotabosc de la política catalana hi nia tot un entramat d’associacions, partits i entitats de la mateixa estofa o pitjor, com assenyalava en aquest magnífic reportatge Jordi Borràs. Ja ho vaig advertir fa dos anys: són males companyies. Els unionistes catalans de conviccions progressistes i democràtiques haurien d’entendre que, si no es desembarassen d’aquest llast retrògrad, acabaran reduïts a la inanitat. No és que els vulgui regalar cap consell, però a mi m’agradaria que el debat ideològic que hi ha entaulat en aquests moments a Catalunya fos tan escrupulosament cívic com el que es va produir a la Gran Bretanya abans del referèndum escocès del 18 de setembre. Ni que sigui per poder vèncer-los en l’arena de les idees, i no a la cort del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari