Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Manuel Valls com a símptoma

Europa, l’Europa oficial, no ajudarà Catalunya en el seu procés d’emancipació. El màxim a què podem aspirar és que es mantingui neutral

Aquests dies he llegit amb autèntica fruïció les llargues entrevistes aparegudes en diversos mitjans que se li han fet a Giovanna Valls, la germana del primer ministre francès. Aquesta admirable dona de 50 anys acaba de publicar un llibre, “Aferrada a la vida” (RBA), en el qual narra el seu descens als inferns de la drogaaddicció i de la marginalitat, provenint d’uns orígens il·lustres. Els humans tenim una estranya flaca per aquestes cròniques tremebundes que Dostoievski ja va immortalitzar el 1864 a “Memòries del subsòl”. 

Giovanna és filla del pintor barceloní Xavier Valls, ja traspassat, i germana, com hem dit, de Manuel Valls. Vaig veure l’entrevista que li va fer en Cuní el dia 10. Vaig llegir, també, l’extensa entrevista que li va fer Núria Escur a LV el dissabte dia 14. La història de Valls (Giovanna) m’interessa per motius subjectius (conec persones que han passat per situacions similars a les d’ella), i també per motius, diguem-ne, polítics. Sempre em va intrigar, quan es parlava de Manuel Valls, sobretot arran del seu nomenament per Hollande, quina relació establiria el flamant nou primer ministre francès amb els seus orígens catalans i, sens dubte, catalanistes. (Que com puc saber que, de jove, era catalanista? Ho sé perquè tota la seva família ho era. Perquè, expatriats a París, van continuar emprant el català com a llengua de relació familiar, i això no pot ser fruit només d’un hàbit, sinó de la famosa “voluntat de ser” de Vicens Vives. Ho sé perquè, segons aquesta crònica, una escriptora amiga de la família afirma que la mare, Luisa Galfetti, és “independentista, tot i que sigui suïssa”). 

I sobretot: ho sé perquè tant ell com la seva germana s’han cuidat moltíssim d’ocultar-ho als mitjans de comunicació.

A la mateixa entrevista de Núria Escur, aquesta li pregunta: “El tema de Catalunya el veuen de manera diferent?” I ella (Giovanna) respon: “No opinaré. La feina del meu germà ara és ser primer ministre de França, entenc que ell no pugui dir ni piu d’això“. 

I, efectivament, el que és d’això no en diu mai ni piu. Quan, el passat 21 de maig, Manuel Valls es va presentar juntament amb Elena Valenciano i Martin Schulz al míting central dels socialistes catalans (veure aquí), Valls va parlar breument en la llengua del seu pare, i també en castellà i en francès. Va fer un encès elogi a aquesta França que havia permès que un “nascut a l’estranger” arribés a responsable del país (en això té similituds amb Nicolas Sarkozy, d’ascendència hongaresa). I a continuació es va desfer en imprecacions contra una “dreta” respecte a la qual, francament, no li veig gaires diferències ni pràctiques ni doctrinàries. 

Tanmateix, quan es referia als companys socialistes, sempre parlava de socialistes espanyols i francesos. Em va sorprendre que obviés els seus amics catalans, precisament quan figura que havia vingut a fer-los costat en un moment particularment delicat de la seva història. 

Segons la crònica d’El Mundo, un bon dia la seva mare es va plantar davant seu i li va demanar que intercedís per Catalunya davant la situació actual de possible independència. Però Manuel, “que es muy inteligente“, li va respondre que ell només vetllaria pels interessos de França. Que és més o menys el mateix que contesta Giovanna quan la periodista es desvia del tema de les drogues i la interpel·la sobre la qüestió catalana. 

Moralina d’aquesta història: més val que no esperem res d’Europa, de l’Europa oficial, pel que fa a la nostra lluita. Recordeu el que va passar el 1714 (i no van ser només els anglesos, els que ens van trair: va ser, molt abans, tota la coalició austracista), o, com lamentava amargament Gaziel a les “Meditacions en el desert”, el que va passar a finals dels anys 40 amb els aliats, vencedors de Hitler i en canvi rentant-se les mans en relació al règim criminal del general Franco. Europa, l’Europa oficial, no ens ajudarà. Tan sols una carambola extraordinària –que Escòcia guanyés el seu referèndum i que d’aquesta manera s’obrís la possibilitat d’una ampliació exprés de la UE– ens podria beneficiar, i tot i així hi posaran totes les traves possibles. En aquest sentit, l’intent d’Artur Mas de demanar l’ingrés de Catalunya a la Francophonie (El País, 24 de maig) em sembla una maniobra molt naïf per part del President. França, la jacobina França, fent-nos costat en el moment de l’emancipació? Ni jartos de vino, que diria un castís. 

Només cal observar el que ha passat aquests dies amb la coalició liberal (ALDE) amb la qual es va presentar Convergència a les europees. Van assegurar-nos que donarien suport al dret a decidir i, de moment, el que han fet ha estat acceptar a les seves files els amics d’UPyD i Ciutadans tot garantint-los “la integritat territorial dels estats europeus”. Això sí que és fer de puta i de ramoneta. 

Europa? Com escriu Marc Alza en un text força més optimista que aquest, “interessos i fredor”. Això en el millor dels casos.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Luna i La Gran Maniobra

El procés sobiranista català ha tingut un paper clau en l’abdicació del rei, tot i que ara alguns facin el desentès

 

En clau catalana, hi ha dues possibles teories sobre l’abdicació del rei Joan Carles el passat 2 de juny: 1) Que l’anomenat procés no hi tingui res a veure.  2) Que el procés sobiranista hi hagi jugat un paper fonamental.

La primera teoria –que el procés no hi ha tingut res a veure–és la que esgrimeixen aquells opinadors que censuren la declaració que va fer el President de la Generalitat dilluns a la tarda. Segons aquest punt de vista, el President hauria d’haver obviat, ni que fos per cortesia, el tema del tema (el procés), per dedicar-se a parlar només de l’altre tema (l’abdicació). Com que no ho va fer, l’acusen de maleducat, d’obsessiu, de monotemàtic, i de no sé quantes coses més.

En canvi, els qui sostenen que l’abdicació del rei ha estat en bona part causada pel tsunami català, elogien el discurs d’Artur Mas i opinen que és el que lògicament correspon a la situació. Recordem que Mas va afirmar que, passés el que passés amb el canvi de monarca, el procés continuaria igual. O sigui, que va fer una advertència als qui pretendrien modificar el calendari del procés en vista del nou període que sembla iniciar-se a l’estat espanyol.

Dels qui defensen la primera teoria, el qui l’ha exposat amb més gràcia –i amb més mala bava– ha estat el columnista de La Vanguardia Joaquín Luna. Luna ha estat un dels periodistes que ha cobrat més protagonisme al rotatiu dels Godó d’ençà que en Màrius Carol n’és el director. És un escriptor brillant, antic corresponsal en països vagament exòtics, i en poques setmanes s’ha erigit en representant d’una generació d’homes (els solters/divorciats sense ganes de tornar a comprometre’s) que solen tenir mala premsa a la nostra societat. Després, Luna presenta algunes punxegudes arestes per al lector català que no freqüenta les pàgines salmó de LV: monàrquic, amant de la tauromàquia, espanyol sense complexos, flâneur del carrer Tuset en amunt…

Arran de l’abdicació reial i de la declaració del President, J. Luna va publicar, dimarts passat, una columna derisòria: “Que et vagi bé”. Amb la seva habitual sornegueria, posa el President a la picota, comparant-lo amb l’Umbral del “jo he vingut a parlar del meu llibre” i a les cançons de La Trinca. Luna té una visió molt particular del procés: afirma que és allò “que clarament separa els ciutadans de Catalunya”, mentre que, per contra, la monarquia espanyola aglutina “una generació de catalans amb opinió sobre aquests 38 anys de regnat de Joan Carles I”. No especifica quina mena d’opinió uneix a tantes persones de bé. És una llàstima, perquè d’opinions, com de mares, tots en tenim una.

A l’altra banda de l’espectre polític, Vicent Partal publicava, el mateix dilluns 2 i dimarts 3 de juliol, sengles editorials a Vilaweb on denomina el que ha passat com “la gran maniobra”. Partal identifica com a indicadors d’aquesta operació les declaracions de Mariano Rajoy de dissabte 31 de maig, en què per primer cop es mostrava receptiu a una reforma constitucional, o les preguntes que els membres del Consell General del Poder Judicial formularen a Santiago Vidal en el sentit de si una futura Constitució catalana acceptaria de tenir el mateix monarca que Espanya. Tot aquest clima hauria desembocat finalment en l’abdicació borbònica, “una catarsi històrica”, i ara continuaria amb “gests i propostes molt probablement acompanyats i acceptats pel PP i el PSOE, en la línia d’evitar la independència de Catalunya tot acceptant un règim únic i excepcional per al Principat”.

Per Partal, l’abdicació és un símptoma més de la situació a què hem arribat en relació al procés. Per Luna, el procés és una excusa amb què la màxima autoritat catalana s’escuda per no cedir protagonisme a qui realment se’l mereix.

Anava a deixar aquest post amb final obert, com les pel·lícules de Rohmer, però tot just quan hi anava a posar el punt final llegeixo que “la consulta del 9-N va influir en la data d’abdicació del rei“, segons fonts de la mateixa Zarzuela.  Segons aquesta informació, “el rei va decidir abdicar al juny perquè preveu una tardor complicada, amb la data del 9-N, el dia de la consulta sobiranista, marcat en vermell al calendari”. Senyor Luna, hola? Tot se succeeix a un ritme de vertigen. Dissabte (7 de juny) se sabia que a l’últim Artur Mas ha decidit assistir a l’acte de coronació del Príncep Felip per “respecte institucional”. Només Mas deu saber la quantitat i la mena de pressions que haurà rebut per prendre aquesta decisió –entre les quals, com sempre, un oportú editorial de La Vanguardia (“La relació de CiU amb la monarquia“) tocant-li la cresta el mateix dissabte.

I finalment, com a cirereta del pastís, hi ha això de l'”abdicació” de J. A. Duran i Lleida, que va avençar ahir (8 de juny) en exclusiva El Periódico i que pot significar molt o pot no tenir cap mena de significat. N’hi ha, com Vicent Sanchis, que ho veuen com la confirmació definitiva de La Gran Maniobra. Per Sanchis, estem assistint a la performance de la 3a via en viu i en directe. Que serà liderada, naturalment, per Duran, i comptarà amb el vist-i-plau de La Moncloa i la benedicció de tots els Isidres Fainés que marranegen pel país.

Així doncs, benvolgut Joaquín Luna, no sembla que res de tot el que està passant sigui gens casual, i per tant el discurs del President no anava gens errat en establir una subtil vinculació entre l’abdicació borbònica i el procés sobiranista. Em permet que li doni un modest consell com a escriptor? Miri, és vostè molt bo quan parla de la dura vida dels singles masculins i de les contradiccions en què incorren ells i les femelles humanes quan es tracta de pactar una relació carnal. Continuï en aquesta línia, recopili les seves columnes i faci’n un llibre. I quan tingui la temptació d’opinar sobre temes polítics, faci’m cas: deixi-ho córrer, demani’s un altre gin-tònic i no dubti a convidar la seva veïna de barra. Després ho podrà explicar en un article, i tranquil que paga la casa… Godó.

Publicat dins de General | Deixa un comentari