QUAN LA PRESUMPCIÓ ÉS SELECTIVA

Ja fa temps venim llegint i escoltant que els catalans estem obligats a acatar les resolucions emanades dels Tribunals Espanyols.

A mesura que s’ha anat apropant la publicació de la sentència del PROCÉS, aquesta cantarella ha esta emfatitzada i sacralitzada, suposo que parteixen del supòsit de ser Espanya un “Estado Social Democratico i de Derecho” (¿és així?).

“Tota persona inculpada d’un acte delictiu, té el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d’un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades”.

Tant unes com les altres reconvencions a l’acatament i obediència submisa, si tenim en compte l’estricte sentit del vocable presumpció, deurien ser aplicables a una justícia veritablement Democràtica. Així s’estableix en els tractats Internacionals, Europeus i segurament (potser amb lletra molt petita) en la Constitució que diuen ens hem donat entre tots.

Però també hem vist com el “sagrat secret sumarial” també recollit en la legislació espanyola, no és presumptament secret, sinó una manifesta vulneració del dret reconegut. Ja no direm del perjuri en cas de mentir a un jurat com han fet els caps de la repressió des de Rajoy, Pereza de los Cocos fins el primer sergent de les FCSE.

Essent coherents amb aquestes realitats, si l’Espanya oficial, oficiosa, tendenciosa i anti-independentista ens avisa de les responsabilitats en què podem incórrer si no acatem la “presumpta” justícia del TS i de qualsevol altre nivell, hem d’entendre de la mateixa manera que el mot de PRESUMPCIÓ no té el mateix sentit i per tant cal donar-li un altre significat.

La Reial Acadèmia de la Lengua Española (que limpia, fija i da esplendor) ens hauria de facilitar un terme que complís aquests requisits de falsa o dubtosa presumpció (en funció de qui la demana o exigeix). Per afavorir la diligència amb que caldria posar les paraules netes, fixes i esplendents, aporto alguna idea, com per exemple: CORRUMCIÓ, PRETENSIÓ… animo als lectors a munyir la mollera i trobar-ne de més al·legòriques.

Per tant declarem l’Assumpció de les varietats etimològiques del mot Presumpció, tant pels que dicten sentències com pels que les llegeixin o escolten, mentre no ens reuneixi la RAE i ens doni llum en aquest embolic, que presumptament serà acadèmic i no polític…   PRESUMEIXO

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *