NO PODRÉ ASSISTIR AL DEBAT ELECTORAL, PERÒ HO DEIXO ESCRIT.

Si la sessió d’avui al CCCB, l’haguéssim fet fa només quinze dies, no tindria els mateixos participants. Com, per estar complert l’aforament, no hi podré assistir, ho faig per escrit.

Estem patint una personalització de sigles. D’idearis no. Encara no hem vist cap programa estructurat amb el cost que caldria carregar a la butxaca dels contribuents. Nomes acusacions retrets i algun que altre insult, amb la cridòria mediàtica corresponent.

A les plataformes polítiques (no els agrada reconèixer que d’entrada estan partits), quan decreix l’estrella d’algú o s’enfronta al deliri de qui el lideri, Errejon, Domènech, Pascal, Nuet,… i una llarga tirallonga d’EX-militants (PSC,EUIA,ERC,UDC,PP…). De seguida el proscrit afectat proclama, als medis la creació d’una confluència, espai, lloc… i altres neologismes al cas, per no dir que, com l’invent s’ha partit, cal una nova plataforma des d’on enlairar-se a la recerca d’aixopluc en un pessebre més granat: Duran, Corbacho…

Aquest esquema, més que un partit, es correspon a una partició personal. Si l’expulsat o autoexclòs és capaç de muntar en un tres i no res un programa que defineixi una proposta seriosa, com és que el defenestren o marxa… O es tracta d’anunciar al mercat d’hivern polític estar disponible per a qualsevol proposta de fitxatge.

Parlem de portes giratòries, però n’hi ha d’altres més discretes. A part del cementiri d’elefants (patums) del Senat, tenim el candidat Cangur. Aquell que, per seguir vivint de l’Erari públic i no tornar a l’atur, es ven l’ànima al diable o a qui calgui i al preu que sigui. Aquestes aliances antitètiques, a la llarga o a la curta, seran l’origen de futurs problemes.

El més curiós resulta que, en absència de programa detallat i recolzat financerament amb disposició de ser dut a terme, hi hagi cridòria i baralles en públic sobre qui és més demòcrata, menys independentista, mes “anti” el que sigui.. i/o alhora, blasmar els terribles i criminals incompliments dels altres. Dels propis res de res. En el fons és el mateix… La “CASTA” que ja em vist com aflora, creix i es podreix quan olora que hi ha poder real en joc…

 

Si per fer efectiva la presa de possessió d’un càrrec electe, calgués jurar o prometre complir el programa electoral pel qual els votants li han fet confiança per quatre anys…i després, si cal, jurar la constitució. Acceptant assumir responsabilitats personals pels incompliments… Veuríem quins serien els/les valents d’arriscar-se a pena de presó o de pagament de danys.

El mal costum de veure als adversaris polítics com enemics del poble, o que la veritat i el be comú només està en un grup que canvia d’ideari i de principis quan perilla la continuïtat de viure del pressupost públic, està resultant nefast.

Passa com quan es demana a un rival polític que, pel be del país, faci un pas enrere… i en canvi quan, malgrat el feminisme militant, el mateix partit no mou ni un dit per resoldre un cas de violència de gènere entre membres de l’executiva… A veure si endevineu quin dels dos “grups rivals” es vanta de ser demòcrata i d’esquerres.

Aquest guirigall podria tenir un cert atenuant si tots els que formen part d’una llista electoral de qualsevol partit, estiguessin capacitats per exercir les responsabilitats inherents al càrrec al que aspiren. D’això es tracta quan parlem de la meritocràcia. En lloc d’això un mercat de segona mà de màsters irreals d’Universitats Reals que, amb manifest desvergonyiment serveix d’empara a qualsevol trepa eixerit i ben apadrinat.

Per retornar la POLITICA a la seva funció més elevada de procurar servir al benestar dels pobles, caldria que tots els seus actors es conjuressin a defensar només les opcions que segons la seva forma d’entendre el que es millor per aquells que els hi deleguen aquesta feina. Sempre pensant que tots els altres grups pretenen el mateix. La competència es amb la paraula, cortesia i respecte per veure quina proposta es la que recull més adhesions. Estem veient com les pre-pre-campanyes sempre comencen i acaben atacant desaforadament als adversaris d’immediat convertits en enemics a fer “desaparèixer del mapa” (sic)… D’aquesta manera caldria aportar: raonaments, xifres, forma d’organitzar la governança… de tal manera que, després d’escoltar uns debats entenedors i civilitzats, en veure els punts de confluència qualsevol aliança posterior seria més entenedora. Res a veure amb les antinaturals coalicions sofertes, que només són un repartiment de càrrecs, jutges, senadors…. per equilibrar poder.

Tinc més idees, però per avui ja n’hi ha prou.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *