L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

9 de gener de 2009
General
2 comentaris

ELS PEIXOS NO NAUFRAGUEN

La vaig veure a un funeral. Malgrat el temps que havia transcorregut no vaig trobar que hagués canviat gaire. Em du una vintena d’anys d’avantatge. Ell bastants més, però no hi era. S’havia quedat a casa entretingut amb l’internet; a les webs, no sé si als blocs. Ara mateix no sé per on navega. Uns altres temps havíem navegat per la mar amb el seu veler. Tenia més de setanta anys i amb un llongo que feia venir vertigen saltava del moll fins a damunt coberta sense cobrar ni un pam d’una tralla d’amarrada de gairebé dues braces. Ella em va dir que ja sortia poc. Quan fa bon temps i ell està bé, una volta tots dos de bracet els dematins, i sempre amb l’altre braç estintolat sobre una crossa d’alumini d’aqueixes que reparteixen als ambulatoris quan et romps una cama. S’ha encongit. Temps era temps, el meu cap havia de fer un viratge cap amunt de 90º i el seu igual però en sentit contrari per encontrar-nos una besada.

Ella duia un llibre fora de la bossa, davall l’aixella: em va dir que no li donava la gana d’amagar-se’n. Vaig suposar que el temps del funeral degué llegir. Jo vaig entendre que la criticaven perquè llegia a missa, però ella em va precisar que no tenia res a veure amb el lloc on ho fessis: em va informar que al Moll, ara, llegir està molt mal vist.
Ella de més jove no era llegidora com el seu home o jo; era ell que em passava Lord Byron -sobretot Lord Byron- i Francis Bacon. Ella, llegia mitja dotzena de llibres a l’any com tothom: els llibres que es posen de moda i tothom ha de llegir per poder tenir conversa i tema, si volen estar enmig. Però ja me’n vaig adonar fa uns quants anys que amb el pas del temps la ració s’havia anat incrementant. Llegir és un vici com qualsevol altre, sempre vol anar a més. Igualment l’ordinador i internet. Fa més de quinze anys es barallaven perquè ell es quedava el millor equip informàtic i la feia navegar amb un equip obsolet. No sé si ara han anivellat les seves armes o si ella, en revenja, s’ha passada definitivament al paper.
Encara que no ho semblin, són dos vells. Ella va vestida de com paquistanesa, encara que sigui de Madrid: el que recomanava Miquel Bauçà que fessin les àvies catalanes per no semblar totes iguales. Estampats grossos de colors, mocadors hindús i coses rares, perquè mirin més l’estampat del mocador que les arrugues i els pèls arreveixinats que de vegades es disparen d’una cella o dels forats del nas, sense més ni menys, i es planten en el lloc més visible de la cara. Molts de penjarolls i coses que desviin l’atenció d’allà on no volem que la tinguin fixada. I llibres davall l’aixella, per què no, si això els molesta. Que es fotin. És el que va dir ella.
Gent benestant que s’havia fet restaurar una casa antiga, desapareixien els sis mesos de la temporada i la llogaven a milionaris estrangers de confiança, justament per aquesta raó: per tenir més diners per viatjar. Això vol dir que no tenien racons de 30 anys de papers sense ordenar, i que cada any totes les seves coses personals eren empaquetades i guardades en un lloc tancat que passats sis mesos es tornava a recuperar. Operativitat, interactivitat amb el material, res de llastos ni de pedres pel coll, res de traves que no deixen bellugar i que afecten el pensament i el comport.
Una vegada que ens encontràrem al forn, ell em ‘convidà’ al pa. Em vaig quedar una mica parada, però el vaig acceptar: si al bar em convidava a un cafè i jo l’acceptava (era un home d’aquests que els agrada pagar ells) per què no havia d’acceptar el pa, que sempre ha estat més decent que el cafè, i molt més honorable que la cervesa o el whisky. Un altre dia a la botiga fou un paquet d’espaguetis.
Aquesta manera de funcionar, una mica desconcertant, va donar molta amenitat a uns anys que la gent anava pel món com esporuguida i malfiada, trista i sense qüestionar res. Bé: mig d’amagatotis, perquè sempre ha hagut de ser així, qüestionàvem els polítics de llavors, que no es destrien dels d’ara. Tenim el vici de limitar-nos a aquests qüestionaments específics, però la paràlisi és més profunda; afecta uns hàbits que es podrien deslliurar de l’encarcarament i que farien la vida menys monòtona i li posarien algun rínxol d’alegria.
Ara que ja no poden jugar a golf i supòs que ja no tenen el veler, em permet la coqueteria d’acceptar com un compliment que d’ençà que ja no podem coincidir els costa pena de trobar algú per estar un capvespre sense treure la pell a l’altri i sense parlar de les barrumbades d’aigua, de neu o de calabruix que cauen per aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!