L’HUMOR, L’ÚNIC HEROI QUE NO FA RIALLES

L’ànima de Joyce no m’inspira el mateix que degué inspirar el Magnificat in D major a Johann Sebastian Bach. Joyce era un que feia befa dels dublinesos que s’arromangaven per llençar-se al riu i fer el salvament de qualcú que hi havia caigut, algú d’un calibre equiparable al dels cínics que no es commouen amb cap de les heroïcitats que ens han anat commovent al llarg de la història, com ho pugui ser la d’un voluntari de les brigades internacionals que detecta un perill inevitable i perquè els altres no s’espantin comença a explicar un acudit i quan el troben mort pareix que riu; o aquell altre que mentre fa cua a migdia esperant el ranxo cau estès sota un bombardeig per sorpresa que ell detecta, però fa veure que se salta la cua perquè es produeixi un desplaçament en una determinada direcció i tots se salven manco ell. Tanmateix Joyce va travessar, sabent el que feia, la perillosa línia roja que separa el geni de l’esquizofrènia, i ho va fer per amor a una filla. Va estimar més aquella filla malalta que no s’havien estimat Romeo i Julieta, i ho va fer sense el reforç de l’esplet d’hormones sexuals que aquells dos jovenots italians tenien en esplèndida balquena especialment dissenyades per menjar-se literalment a petons. Va cercar el gaudi de la bellesa en territoris que cap enamorat no es veuria amb cor de travessar (ni flanquejat amb rius de secrecions d’hormonals i tot, ara que hi pens; abans haurien acudit als conhorts de l’onanisme) i en va patir les paoroses conseqüències. 
          He passat el dia provant de fer dir a un personatge, en primera persona, que està ‘cansada que m’estovin’ o ‘cansada que m’apunyalin’, i no hi ha hagut manera que paregués plausible. Sembla que el cansament és poc respectuós amb el drama principal. Ve a ser tan sacríleg com fer dir que es compixa a algú que està a la cua de Birkenau per entrar a les dutxes. És com pentinar-se davant del mirall del crematori. És com arruixar una mosca a un mort. A desgrat del patiment vols actuar en positiu i sovint no trobes la manera. És com vetllar una padrina que estimes molt i fa un any que jeu però aquesta setmana sembla que ha empitjorat i avui em fa l’efecte que no arribarà al vespre, però resulta que ni hem sopat ni s’ha mort la padrina i ara ens haurem de fer una truita perquè estam morts de fam. Demà hi tornaré, a aquest personatge que se’m resisteix. Ja veurem el que passa. 
          El cas és que crec que en el fons de qualsevol patiment hi ha una mena de saturació, i és quan l’humor t’assisteix. D’això els catalans en sabem un niu. Els ciutadans maltractats pels nostres propis estats, siguin ciutadans xinesos al Tíbet o siguin ciutadans espanyols als Països Catalans, o fossin hindus en temps de Gandhi, hem après de fer el pallasso perquè no ens pelin, i amb la mateixa, a més a més, ens divertim. El Dalai Lama no feia cara d’amargat a la foto del badall. En Gandhi, quan filava, o quan teixia, donava pau i serenitat, i bonrotllo; no inspirava llàstima, no explicava coses tristes, sinó coses divertides i acudits. L’humor s’ha d’entendre com una forma d’heroïsme. Quan no feim alguna pallassadeta, sovint ens deprimin. Per això, avui, quan he llegit de la conferència de López Tena a Brussel·les, baldament el que escrivia no em sortís, m’he sentit aproximadament feliç sense haver de fer circ. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *