Ja n’havia parlat alguna volta, dels metalmeccanici, dels obrers del metall, de moltes ciutats italianes però sobretot de Torí, de la Torino operaia que va tindre el coratge de fer la primera vaga durant el ventennio, aquell matí de març del 43 quan el silenci de la sirena de la Fiat de Mirafiori va, d’alguna manera, senyalar el principi de la fi del feixisme.
Sergio Marchionne, director executiu de la Fiat, ha fet una proposta sense precedents als treballadors de Mirafiori, si els treballadors firmen un acord que fonamentalment és una retallada monumental de drets laborals, no tancaran la fàbrica (la Fiat de Mirafiori és l’establiment industrial més gran d’Itàlia, si penses en un obrer de fàbrica, penses en un obrer de la Mirafiori). L’acord, a més, inclou que la representació sindical a la fàbrica serà només dels sindicats que el firmen, expulsant així de la fàbrica a la FIOM (seria la federació del metall de la Cgil, el sindicat més gran, era il sindicat del PCI, per entendre’ns) que és contrària a l’acord. A més, no es podrà fer vaga contra cap dels aspectes de l’acord (que, com deia, és una retallada monumental de drets).
En uns dies, els obrers de la Mirafiori hauran de votar a un
referendum si volen deixar-se retallar els drets aconseguits en més d’un segle de lluites i fer fora de la fàbrica la
Federazione Impiegati Operai Metallurgici, la
FIOM, el sindicat de la major part d’ells i dels seus pares i dels seus avis (la Fiat i la FIOM van nàixer quasi plegades) per conservar l’esperança d’un lloc de treball, o posar-lo en greu perill i conservar la dignitat i els drets.
Avui
Repubblica publica les
fotos d’un home, d’un home major, un
metalmeccanico, plorant davant de la reixa de la Mirafiori, plorant i eixugant-se les llàgrimes amb un mocador de roba, de quadrets.
És una de les imatges més tristes que he vist mai.
Quines imatges més tristes… Tants esforços de tants, tantes lluites dels de sempre perquè al final sempre acabin guanyant els mateixos…