L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Hi ha la bellesa del foc, qui la hi plany. I hi ha el drama, les muntanyes en dansa nit i dia rabiosament descentrades

De dia semblaven salpassers gegants fumosos, nierons de totes les futures tempestats produïnt embolcalls de metamòrfosis, envoltoris inservibles de quan havien fet la muda vers un tamany més gran, clovelles d’un moaré gris de diferents tonalitats: però un tan gran proveïment d’aquesta imitació tèxtil que bastava per a muntar una indústria delirant, amb els baixos estampats amb l’estampida de les cabres residents a la pua més septentrional de la serralada de Tramuntana, aviat despenyades una darrera de l’altra talment un regalim pel coster d’Albercuix i tot d’una fetes una coca damunt el paviment de la Base militar -a l’esplanada del pavilió d’oficials- o al pinaret de la cantina.

La vellutada densitat del fum enrodonint el cel amb volums grisos, tacant la seva homogènia perfecció pàl·lida amb un esqueix per donar sortida a l’esbudellament: les trunyelles concèntriques, anuades, del budellam de fum que la fúria de les flames anàs expulsant.

Se va enrodonir el cel i se va enrodonir la geologia. Per una banda, els tallats a plom, els avencs i les crestes esmolades. Però per l’altra, l’esclat de tota aquella música de les pinyes Molotov i la remor sibil·lina de les teies enceses imprimia a les muntanyes (‘els munts’, estimat Ramon Llull) un ritme frenètic de convulsions epilèptiques. Els munts ballaven les danses, benaurat mestre. Les muntanyes de la hisenda familiar de Miquel Costa i Llobera ballaven amb salvatgeria els ritmes d’una endimoniada, fanàtica secta. Vós, us hauríeu tot escarrufat.

De dia fosca i de nit llum. Tres dies i tres nits de tira. I dia i nit, de tot d’una perfum d’estepes, embadalida flaire de romaní, però aviat socarrim de romaní, murtra cremada, estepa cuita, arboça al vapor, mata carbonitzada i bruixeria de la més desinhibida i salvatge. 

De dia, invisibilitat. Però la nit, acolorida. La impostura del foc suplantava la companyia elèctrica practicant túnels dins la fosca que eren com una hemorràgia. Els diferents focus de flamarades encenien grans bombolles roges com globus que s’enlairen. Les bolles d’un arbre de Nadal no gens estàtic, com un sistema operatiu, fabulaven futurs jocs d’ordinador per tenir els infants molt de temps asseguts fora empipar. Creixien i decreixien amb cada buf i amb cada pausa del xaloc que els avivava o en desistia.

Cada vespre arribàvem fins davant Manresa, fins al Mal-Pas, fins a sa Marina amb la barca per tal de veure-ho amb una altra perspectiva; de més enfora. O bé fondejàvem dins Cala Gentil, al mollet de l’hotel o al de la Teulera.

Les mostatxeres del foc el segon dia varen traçar una mordala de llamàntol atenallant l’esquer de l’hotel Formentor. Molta rusca havia de tenir aquell foc per voler-se cruspir un edifici d’aquell tamany. Bulímia d’un souflée flambejat amb conyac.

Encara no hi havia l’hidroavió apagafocs, i si hi hagués hagut bombers com els d’ara tanmateix no haurien pogut accedir. Els soldats de la Base, els homes de la vila i els voluntaris de cada casa, ben arromangats, s’havien limitat a perfilar, entre la part encesa i la que encara no hi estava, un entredó de carn humana. Les barques fondejades a Cala Gentil la transformaven en una sala de cine a la fresca on no feien pagar entrada.

El tercer dia ja embarcàrem convidats, amics de fora poble que havien sabut això, amigues de l’escola, el pastor de Bóquer i unes veinades velles que no s’ho varen voler perdre. Tots duien senalleta. Vi. Fruita. Pa. Sobrassada. Oli. Domàtigues de ramellet. Un meló de tot l’any. Taronges. Pomes. Cacavets. Pinya de can Damianet. Pomissons. Murtons. Aglans. Castanyes.

A banda dels natius, els que varen tenir més bona vista varen esser els alcudiencs, com sempre: gent endollada que va gaudint de privilegis reials de ciutat ‘fidelíssima’, com ara poder veure Formentor tothora sense haver de voltar la farola d’Albercuix i sense haver de mirar una postal. Ai si tornaven tots aquells pollencins agermanats que les tropes del rei d’Espanya varen passar a sang i a foc el Dia  o el Vespre de la Desgràcia!

Aquests cuetes panxa-roges es miraven l’espectacle dantesc embadalits de la Victòria estant, i els ‘balilles’ del campament del "Frente de Juventudes", aquelles bandades de futur i de "transición" que ara enduram, ja ens aguisaven l’estranya massa col·loidal que ara ens fan empassar com si fos aliment. Aquesta cataplasma que avui tenim per dinar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!