L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Corrien els primers anys de la socorreguda desena dels seixanta

Jo era petita. Tenia por. Aquells dies varen deixar molta gent traumatitzada. En Miquel B.M., per exemple.

Donya Francisca belava pels corredors perquè el foc ja s’acostava a l’hotel. En Reiet encara era viu.

En Tomeu encara no s’havia estrellat enmig del cel de Nantes. En conseqüència, una pinzellada d’elegància encara s’estirava per les rossegueres de la tramuntana. Els pensaments encara comptaven. Les limusines encara feien rialles. La vulgaritat, en totes les seves manifestacions, fossin perles, fossin diamants, encara trobava la porta barrada.

Els pins llençaven  pinyes untades de resina enceses com teies contra les vidrieres de les habitacions. Feien el mateix efecte que els còctels Molotov.

De tot d’una varen dir si eren els cercadors d’esclatassangs que havien calat foc, a causa que no els en deixaven cercar. Aquesta hipòtesi, tanmateix, aviat fou descartada. Però de llavors ençà tothom que vulgui pot anar a Formentor a cercar esclatassangs tot d’una que rebenten, no està privat. No ho dic perquè hi aneu ara mateix. A Formentor, els esclatassangs sempre han estat tardans. Passat sant Antoni, per dins els garballons del  Racó d’en Mora jo n’hi he trobats. La veritat és que ja ha plogut molt de llavors ençà.

Ara comencen a veure qualque picornell ran de la soca de les alzines; ran de la fiola de la piscina i tot, si m’apurau. Però són com a capets d’agulla. Si el mes que ve feis comptes de menjar qualque arròs brut amenitzat amb picornells, millor que adesiara comenceu a esquitar aquests coixinets d’agulles que ja travessen el jaç de fullaraca fermentada dins  redones d’una floridura estranyament perfumada.

Més tard, si em torna venir l’escriguera, us compareixeré.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!