Jo som ‘probe’, senyoret, i trob normal que no em vulgui devora vostè
Som un tassó de plàstic ple d’auga de sa Marjal. Vaig bruta. Embrut. Pos morques. Duc vernis de quan els petroliers rabegen les sentines. M’han morta i faig pudor de podrida. No faig olor de llagosta acabada de treure de l’aquari del restaurant, ni d’orada de piscifactoria a la sal, ni de llobarro de piscifactoria al vi blanc. Jo, auga, faig pudor de peixurri.
Vostè put, diu s’Arxiduc a dona Obdúlia Montcada mentre ballen al ‘Circulo Mallorquín’: allà mateix on ballen tots els altres.
Qui put és vostè, li diu ella.
I ara sent un senyor assegut damunt una roda d’auto, qui diu: ses piscines no puden, auga beneitona. Puden ses marines!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un bloc extraordinari i sorprenent. Avui recorda la vídua famosa, dies abans "el canvi" del geni, estima Bernat Joan … "Tomeulàndia", el lloc dels tresors i la provocació. Bona vesprada i fins demà!.
Encara el recorde, burleta, amb fruïció i llunyania.
Cordialment, Tomeu.
Sembla que el cercador l’ha encertat perquè arribar-hi amb la pobre referència d’un hidroavió…
Ja ha estat un cop de sort ja.
Avui he recordat amb una emoció gens dissimulada la primera vegada que vaig llegir un article teu. Pot ser tu no te’n recordes, però et vaig demanar més i més articles, més i més paraules. I per sort, en van seguir molts més, i vas escriure paraules d’amor i de guerra, paraules de consol i de lluita, paraules de fe i també d’angoixa perquè un país que per sobreviure només té les armes de les paraules, per força ha de patir angoixa. En tots aquests anys ens has fet les Illes tan properes que mai no t’ho podrem pagar prou. I com el jubilat de Verges, ens has fet compartir -i de quina manera!- la joia pel demà.
Pel que més vulguis, no t’aturis. Gent com tu sou el consol de l’angoixa, sou l’aigua fresca de la vida, sou l’alè que ens manté vius.
Com et podrem agrair tot el que ens has donat? Gràcies, de debò, moltes gràcies.
Que ho sàpiga Sepharad.
Josep