LA VAIG MIRAR EMBADALIDA, IL·LUSIONADA

Darrere el meu armari de la roba, una bota texana de canya alta en cada mà: punta afilada i taló homologable en qualsevol saleta que disposi d’un mínim de sis cadires de bova d’aquelles tan criminals: sí, unes que engeguen la gent, que s’encloten, que solen estar esbotzades i que sempre necessiten cordar i tothom acaba per desfer-se’n o bé, si de cas, per fer-les cordar amb palmes de garballó entorcillades… Unes cadires malgirbades de tan rònegues que just de mirar-les fan venir mal d’esquena i esgarrips a les mitges. A més d’aquest cadiram, amb un faristol i mitja dotzena de panderetes ja poden posar un conservatori o escola municipal de música com els que reparteixen currículums per poder fer sonar els instruments de percussió que duen el compàs a totes les orquestres de la platja

L’afrobrasilera si ne qua non jo no hauria contractat una empresa de neteja per fer dissabte dóna una altra vegada la raó al Josep Pla de quan afirmà que els negres de Brasil no fan cas del clima tropical que enduren i es remenen tan lleugers com si fossin escandinaus i rendeixen igual, només que l’he aglapida (pobrissona) tres o quatre vegades acaronant unes sabates que tanmateix no crec poder-me-les tornar a posar pus mai, des que l’edema em fa tenir les extremitats més afavorides.
          Llàstima que no tinguem el mateix número, estimada C; ara te les regalaria. Ha obert uns ulls com dues taronges navel de les més grosses. El meu número és el 37 i em vaig comprar el 37: vull dir que no vaig fer cas al sabater, que em recomanava el 40 o el 41. Les botes que no s’obren amb cremallera han de ser quatre números més grosses, m’assegurà.
          Vaig dir al botiguer que per treure’m la bota dispòs de recursos; fins ara no m’he hagut de fermar un peu amb la mateixa corda que, subjecta a la sella amb un mosquetó, quan el cavall se’m desboca (no falla disparar un sol tret amb el meu revòlver per alçurar-lo) aguanta una pressió brutal fins que la bota afluixa. No: jo no faig aquestes coses. Després de dutxar-me i amb els peus ben eixuts agaf dues bosses de plàstic i hi pos els peus dedins com si fossin mitjons; uns peus prèviament enfarinoats amb pólvors de talc. Em pos les bosses, també ben ruixadetes de talc pels damunts (també en pos a l’interior del calçat) i el vespre em puc treure les botes sense haver de pegar una puntada de peu al cul de ningú: el mètode més corrent. Em trec les botes com si fossin mocasins.
          Au ja està. No tenia escriguera, però no he volgut desaprofitar l’avinentesa d’ensenyar-vos de treure unes sabates que solen ser males d’escatar. Quina ràbia que no em toqui la Primitiva: tot d’una na C tindria unes texanes de 150 euros. Li podria regalar les meves. No ho faig perquè hi ha risc que recorri a qualsevol animalada per ajustar-se-les.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *