El bloc de Rafa Xambó

El mes passat vaig acudir a la casa Joan Fuster, a Sueca, amb motiu d’un interessant col·loqui sobre la dimensió periodística de l’intel·lectual més rellevant de la modernitat valenciana i de notable influència en la cultura catalana en sentit extens. El treball que ha realitzat Nel·lo Pelliser sobre aquesta dimensió de l’homenot de Sueca és d’aquells que paga la pena mirar-se amb deteniment. Participaven també en l’acte Francesc Pérez Moragón, director de la casa -potser l’home discret que més sap de l’obra de Fuster i les seues interioritats-, Josep Gifreu i Miquel de Moragas, dos referents imprescindibles de la recerca en comunicació, dos mestres. Gifreu va encetar amb rigor fa més de quaranta anys els estudis sobre la construcció de l’espai català de comunicació. Moragas és el mestre indiscutible de la major nòmina d’investigadors dels Països Catalans en aquest àmbit, entre els quals m’incloc, i un referent també a nivell europeu i llatinoamericà. Fou un goig gaudir d’aquella xarrada, d’aquell espai que tantes vegades he visitat i que sempre em trasllada també a les primeres visites juvenils a ca Fuster. Oficiava d’amfitrió Voro Ortells, director del museu casa Fuster.

Havia quedat amb Voro Vendrell, escriptor, entranyable amic i company de batalla des dels anys joves. Baldo, Joan Baldoví, no podia venir perquè tenia un compromís d’un acte polític fora i, si de cas venia, arribaria tard. Ell no va venir, però el seu llibre va presidir el nostre sopar i xarrada posterior.

Voro Vendrell té molt d’ofici en els llibres d’encàrrec i, en aquest cas, la comanda la feia amb molt de gust en poder abordar la figura d’un amic i company de generació amb qui l’uneixen lligams familiars, a pesar dels quals –per allò de les bregues familiars tan habituals en la nostra cultura popular- manté una sintonia envejable. No és sobrer considerar el caràcter bonhomiós de tots dos, ben carregats, això sí, de sornegueria rebordonida, eixa manera de parlar i viure que tan bé es cria a la Ribera del Xúquer.

Al llibre Joan Baldoví. En clau valenciana, Perifèric edicions, tots dos repassen la peripècia vital de Baldoví i alguna cosa més. El llibre té la virtut de poder ser llegit com la història d’una generació de valencians, d’aquella gernació de joves que, a les acaballes del franquisme, s’incorporaren al valencianisme polític, a l’esquerra nacionalista, al catalanisme –tres maneres d’al·ludir a un moviment sociocultural i polític de llarga durada que no alçava “un gat pel rabo”, Fuster dixit, però que va acabar portant Baldo al parlament espanyol. El primer valencianista, sense servituds a cap força política espanyola, que arribava al Congrés dels diputats en aquesta segona restauració borbònica; el primer diputat valencianista des de la Segona República, ha dit ell mateix.

La infantesa, els anys de formació, la primera militància juvenil al PSAN, els estudis universitaris a València, la necessitat de compaginar estudis i treball com tants altres fills de famílies treballadores, ens acosta a un home crític, intel·ligent, constant, lleial, treballador, humil, generós, que facilita la conversa i l’entesa, que escolta, un home cordial, i per tot això, l’home que calia, l’home que ens calia. Salvador Vendrell aprofita cada moment per fer-nos un retrat suficient de la situació política a Sueca -el poble de Baldoví del qual serà l’alcalde el 2007 en haver obtingut la llista del Bloc que encapçalava el major nombre de regidors d’esquerra-, al País Valencià i a l’Estat Espanyol. I alhora, tots dos van contant les dificultats del valencianisme, els pactes, els fracassos, els petits avanços. No ha estat gens fàcil arribar des d’aquella jovenalla independentista, passant per la UPV i el BLOC fins arribar a la fórmula d’èxit sense renúncies que ha estat i és Compromís. La negativa a ser engolits pel grup de Podem al parlament espanyol, com ho han estat els catalans d’En Comú o les marees, ha sigut una ventada de dignitat i d’intel·ligència política que encara donarà molts fruits.

Són sucoses i divertides les anècdotes del diputat solitari, l’únic valencià per lliure al Congrés dels diputats el 2011, que aconsegueix, a la primera, irritar Rajoy i esdevenir centre d’atenció mediàtica, que matxuca el Partit Popular com mai no s’havia sentit en aquella casa, que cabreja i li planta cara a Rita Barberà, que li arregla el saquet al moniato de Toni Cantó i que ho fa tot amb un parar d’home senzill i integre, que no renega del seu origen familiar, ni de la seua llengua, ni de la seua classe i que ha esdevingut el polític més ben valorat en les enquestes del CIS. Per sort, tenim Baldo i Compromís i un país que ja anem fent.

Si teniu una estona, llegiu el llibre. Us ho passareu bé i fareu un bon repàs a la història recent del valencianisme. Per fi, amb el gat per l’aire.