Algú em deixa seure?

Curiosa experiència aquest matí als Ferrocarrils Catalans.

Línia de Sabadell. Pujo a Sant Quirze a les 7:54h, direcció Barcelona. Com cada dia, vaja. Amb mi, unes quantes persones més. Cap coneixença però pràcticament totes les cares sonen, els humans som animals de costums. Entre elles, una noia embarassada. Visualment embarassada, vaja, no d’aquelles que el matí següent a la concepció ja ho escampen.

Tren ple, sense arribar a ser una llauna de sardines. Cap seient lliure però sense estretors. La noia s’acosta a la zona reservada (sí, sí, reservada) per persones grans, amb nadons, amb crosses, embarassades (sí, sí, embarassades, hi ha un pictograma i tot),…

Mirades esquives.

La noia parla: “Algú em podria deixar seure, sisplau?”

Mirades encara més esquives dels 8 personatges asseguts als seients reservats (sí, sí, reservats).

La noia torna a parlar: “Sisplau, qui em pot deixar seure, estic embarassada i aquest és el reservat”.

Res.

La noia torna a parlar, una mica més alt per si no l’havien sentit: “Algú em podria deixar seure, sisplau?”

Cap canvi.

Un noi d’una illa de seients més enllà, no reservats per ningú, s’aixeca i l’hi diu “Ja m’aixeco jo”.

Dantesc. Veure els 8 personatges allà asseguts, tant tranquils, com qui la cosa no va per ells/es. Ni una justificació per no haver-se aixecat. Ni un gest de vergonya pel seu comportament. Simplement allà asseguts, amb el seu preuat trofeu sota el cul. L’un mirant tota l’estona per la finestra. L’altra, que no sabia on mirar. La noia nouvinguda d’Amèrica del Sud amb els auriculars i cara de no haver dormit en 3 dies. El mocós amb uniforme d’escola de l’Opus de Sant Cugat que demostra la inutilitat dels diners que els seus pares destinen a la seva educació. La senyora de la cinquantena que deu pensar que l’edat és el seu salconduit per ocupar el seient, tot i no tenir cap problema per anar a ballar amb les amigues cada dissabte a la nit. El seient. Ah! El recurs escàs a primera hora del matí quan la son apreta.

Fàstic. Angúnia m’ha fet presenciar aquesta escena. Aquells 8 personatges (cap d’ells tenia cap justificació aparent per seure en aquell reservat) representen el més nauseabund de la nostra societat. Sers que no són capaços de distingir una actitud de respecte com aquella. Subjectes que no tenen al seu cervell cap mecanisme que els faci aixecar el cul de la cadira davant d’una situació així. Misèria humana.

Què fer davant d’una situació així? Un cop superada la indignació inicial, proposo la ironia i una mena d’escrache dins del vagó. Demà proposaré a la noia embarassada que prepari una mini pancarta plegable per la bossa, amb els eslògans: “Sí se puede”, “Levántate y anda”, “Si queréis una silla, meteros en política”. Sí, els proposaré en castellà perquè cap dels 8 penques pugui excusar-se amb l’idioma. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *