Per què sóc independentista?

Porto uns dies reflexionant al voltant d’aquesta pregunta. I miraré d’escriure una resposta meditada.

Abans de res, dir que no sóc independentista sobrevingut. No sóc fruit d’un estatut decapitat (dir-ne retallat és un eufemisme que, si no fos per la gravetat, seria graciós). Tampoc provinc d’una caverna mediàtica impulsada durant la primera majoria absoluta del PP. Des de què tinc ús de raó política he estat obertament partidari d’un estat propi pel meu país. Totes aquestes circumstàncies que comento tant sols han ratificat la meva postura. La realitat s’entesta a que no em desdigui de les meves idees.

 

Cada persona té un imaginari nacional. Fins i tot en tenen els qui s’apunten al carro de la multiculturalitat o de la ciutadania mundial. Probablement, no en són conscients, però en tenen; pel simple fet de no renegar de la que oficialment ostenten o de no defensar el dret dels qui en voldrien tenir una de diferent. Això ja els n’atorga una, en siguin conscients o no.

 

I el meu imaginari sempre ha estat català. Obert al món, això sí, però català. Com un francès el té francès, un italià, italià o un espanyol, espanyol. Què ho provoca no ho sé contestar. Què fa que ens agradi la música? O que detestem menjar pebrot? Alguna cosa dins nostre ho provoca, però no se’n saben les causes.

 

El meu, és un independentisme tolerant. Respecto escrupolosament als que, vivint o fins i tot havent nascut a Catalunya, pensin que la seva pàtria és una altra. Sense fer-ne estudis, crec que la gran majoria deuen ser fills o filles de les onades migratòries dels temps del franquisme i que no hagin estat capaces d’integrar-se plenament al territori que els va acollir (per culpa seva o per culpa dels qui els van obligar a acumular-se en guetos sobrevinguts a les afores de les grans ciutats). També duen formar l’unionisme les classes altes que encara temen que una emancipació nacional els fes perdre poder. De catalans amb més generacions al país i de classes mitjanes o populars, dubto que en quedin massa de contraris a la secessió.

 

A uns i altres els diria que no han de patir: el dia després ningú els voldrà fer fora del país i ningú els tractarà d’empestats o de traïdors a la pàtria. El dia després, en realitat, la vida de cadascú no patirà massa canvis. Seguirem treballant, estant a l’atur, prenent el cafè al mateix bar o passejant pels mateixos carrers. I desenganyem-nos: els qui remenen les cireres les seguiran remenant.

 

Quin estat tindrem? Doncs un d’igual d’imperfecte que la resta. Hi haurà desigualtats socials, estafadors, ganduls, corruptes, polítics incompetents, especuladors i espavilats diversos. Ser lliures no farà que no tinguem tot això. Qualsevol país ho té, en major o menor mesura. I supeditar la independència a no tenir res d’això no deixa de ser una forma més d’unionisme. De vegades he llegit declaracions de l’estil: “la independència ens ha de dur a un escenari de justícia social, sinó no val la pena”, o “quin sentit té la independència si no és per construir una societat millor”.  A aquests els diria que prefereixo tenir estafadors i especuladors propis, i a poder-los perseguir amb lleis pròpies, que seguir tenint-los i a més a més haver de seguir sent espanyol. No barregem la gimnàstica amb la magnèsia. Com a mínim, amb la independència tindrem més instruments per fer-hi front. Ah, i que encara és l’hora que la humanitat sigui capaç d’articular la societat ideal. L’hem de fer els catalans o sinó hem de seguir sent espanyols? No fotem.

 

Els primers anys sembla que seran els més difícils. Caldrà dotar-nos d’estructures d’estat, gestionar correctament els sentiments de la població que no hagi estat favorable a la secessió (manifestacions, boicots, enfrontaments, el primer partit que l’atzar vulgui que sigui Catalunya – Espanya…) i tirar el país endavant. Si fa 300 anys que persistim tot i les derrotes, segur que serem capaços de fer-ho!

 

Serà qüestió de temps i generacions que la situació es normalitzi definitivament. Com millor vagi l’economia i la vida de les persones, abans ho aconseguirem. I, quan aquest dia arribi, catalans i espanyols tindrem una relació fluida i civilitzada. N’estic convençut. Haurem comprovat que cadascú des de casa seva és més feliç: els catalans tindrem l’estat que volem i, els espanyols, aconseguiran viure tranquils d’una vegada. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *