Un fenomen curiós aquest matí.
A l’empresa ha marxat dues vegades el llum. No és el primer cop que passa. Per aquest motiu, ja fa uns dies, vaig canviar d’endoll el meu ordinador. El vaig encabir a una presa de corrent de color vermell, d’aquelles que poden significar que corresponen a un SAI. Així, si fos el cas, quan tornés a marxar el llum no se m’apagaria l’ordinador de cop, sense avisar.
I, en efecte, m’he sentit alleugit quan el meu PC s’ha mantingut encès i han començat a sentir-se esgarips de la gent després d’haver perdut el què estaven fent (la gent segueix insistint a no gravar cada pocs minuts els documents, i l’opció de recuperació automàtica dels programes és més inútil que una bossa per la brossa orgànica).
En comentar la meva brillant idea entre els companys, ha sorgit el dubte de si la gent de Sistemes autoritza aquest tipus d’iniciatives endollístiques. En cas d’existir un SAI, l’energia que genera s’ha de reservar per equips prioritaris. I el meu, per sort o per desgràcia, no crec que ho sigui. Quan ha passat pel meu costat un noi del departament de Sistemes he aprofitat per preguntar-li.
El xicot, que crec que ve de l’Argentina, només parla castellà. O hauria de dir argentí? Té aquell accent que no deixa d’equivaler a l’italià dels anys 70 i 80. Sí, aquella cantarella que fa que un noi que la moduli i que sigui mínimament agraciat “ens robi a les noies”. Bé, el cas és que jo, com qui no vol la cosa, li deixo anar un “Mira, que estaba cansado que se me apagara el PC y al final tiré…. tiré… tiré por el derecho y lo enchufé al rojo”. I ben ample que m’he quedat.
El tema de les catalanades sempre ha estat vist pels catalans castellano-parlants (o pels tantsemenfot-parlants) com a un clar exemple de ser tancat, radical, de poble (sic), provincià,…
No he entès mai del tot el motiu. Catalanades al marge, no he entès mai perquè un accent andalús fa gràcia i un de català fa pena. O potser sí que ho entenc, massa que ho entenc. El cas és que, per mi, que un català deixi anar catalanades és un bon senyal. Que ningú se’m tiri al coll, m’explico tot seguit.
Vull començar dient que un idioma, sigui quin sigui, és una riquesa cultural. I que com a tal, sempre és millor entendre’l i parlar-lo amb correcció que fer-ho de forma vulgar. També en el cas del castellà, sí.
Dit això, que a un catalano-parlant de segle XXI encara li surtin catalanades quan parla en castellà és una bona notícia. Significa que els catalans parlem una llengua que, tot i els atacs, les grans onades immigratòries castellano-parlants i la cohabitació durant tants anys amb una llengua tant potent com la castellana, segueix viva.
Seguim existint persones que, en segons quins casos, no sabem com deixar-nos anar de la nostra llengua per expressar una situació, un sentiment. I per mi, aquest fet, lluny de ser un mer senyal d’ignorància, és un senyal de salut lingüística. És senyal que un idioma no és només un diccionari o un alfabet. No és només parlar i escoltar. És, sobretot, una manera d’entendre el món que ens envolta, una forma d’actuar en vers segons quines situacions.
I és per aquest motiu que hi ha expressions que no es poden traduir. Ja no només el típic seny, sinó també el tirar pel dret, l’anar per feina, l’això rai, l’enguany, l’estira-i-arronsa o l’anar fent.
I si mai desapareix el català, és això el què es perdrà. La manera d’entendre el món des de l’òptica de la gent d’aquí. I diria que és precisament per això, que un accent català no fa gens de gràcia a algú que se senti orgullosament espanyol. I és per això que ens volen fer creure que deixar anar catalanes fa incult, que no és cool.
Perquè deixar anar catalanades i no sentir-se’n pecaminosament avergonyit no deixa de ser la demostració evident que no han aconseguit acabar la feina iniciada al segle XVIII, tot i els nombrosos intents (polítics, socials i militars). Els catalans hem sobreviscut. Més o menys influïts, això sí (estic convençut que un corrector, com el meu anònimament admirat Albert Pla Nualart, trobaria força faltes sense sortir d’aquest escrit). Però els catalans, deia, seguim veient el món des de la nostra pròpia mirada, no des de la que ens volen imposar des de fa segles. I això, es reflecteix en l’idioma. I això, és la nostra gran victòria i és la seva gran derrota. Vete por donde.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!