VilaPep

El blog d'en Pep, a Vilaweb

4 de maig de 2012
0 comentaris

Ni les gràcies

Fa uns dies me’n va passar una de llibre. Bé, jo creia que era de llibre, però pel què sembla era de llibre antic. D’aquelles anècdotes que et fan entendre com hem pogut arribat fins aquí. Com hem passat d’una societat oprimida i temorosa a una que es creu lliure i sense cap por ni obligació. Com un marrec de 4 anys ha passat de témer la simple possibilitat d’una esbroncada per part d’un adult a enfotre-se’n a la cara.

Som en un poble de la sant gervasiada comarca del Vallès Occidental. Diumenge al matí. Forn de pa tradicional, un dels pocs vestigis de tot el poble que romanen impassibles al pas del temps. De veres. L’establiment no ha experimentat cap reforma en tot el segle XX i principis del XXI. Mostrador, prestatges, màquina de tallar pa, màquina registradora, alguns caramels encabits en pots de plàstic,… tot inalterat des de temps molt remots.

Darrere el taulell, una senyora amb permanent. Del poble. De les que està disposada a passar el platet a missa de vuit. De les que sembla igual de jove ara que fa trenta anys només pel fet d’haver sabut evolucionar una mica en el vestir, fugint de les faldilles negres i atrevint-se amb els pantalons i bruses de mercat de diumenge.

Obro la gairebé centenària porta del local, faig passar el meu hereu de 4 anys, tot un homenet, i  jo al darrere. Som dins. La senyora, amb la lliçó del gremi ben apresa, ofereix un bastonet de pa a l’infant. Ell, panarra com és, l’accepta sense dubtar-ho massa. Però, ai las! El menut es deixa la paraula màgica que tot vailet que no aixeca un pam de terra ha de pronunciar cada vegada que una fornera li regala un crostó de pa. O cada vegada que a la pastisseria la mestressa li dóna una xocolatina. O cada vegada que al Viena, una de les simpàtiques cambreres li entrega un globus d’heli (d’aquells que si s’escapen no els trobes). La paraula màgica que fa parella amb el sisplau: Gràcies. Doncs bé, el meu fill es va oblidar de dir gràcies. Paraula simple que sap dir a la perfecció, tot i la mica de deix d’infant que encara conserva però que el fa adorable.

Davant d’un fet així, sóc dels qui creu que educar també és ensenyar a comportar-se de determinada manera, i que no es pot tenir mandra en segons quines situacions. S’ha ensenyar mitjançant l’exemple i també mitjançant les explicacions i les recriminacions (civilitzades, això sí) quan el vailet no fa cas. De manera que, en veure que el nen no ho deia, vaig deixar anar aquella frase tant típica del “Què es diu?”.

Res. Ni cas. Cara de murri. Jo, insisteixo amb un simpàtic “Ieps! Què es diu?”

Res. Mateixa cara de murri, aquest cop amb uns ullets de “No ho penso dir”.

Ja arribem al cap del camí. Abans que pogués tornar a intervenir, la quotidiana dependenta va posar-hi cullerada amb un “Deixa’l estar, no cal” d’estar per casa, col·loquial, com aquell pagès que t’ensenya com es cull una oliva de l’arbre i després la llança a terra desaprofitant-la, fent-te veure que no fila prim.

Vaig deixar anar un “Sí que cal, les coses s’han d’agrair” amb un to cordial però ferm de cara al nen.

La beata, lluny de deixar-ho córrer (ja fos perquè veia que jo no era partidari de deixar-ho passar o per allò de donar la raó al client), hi tornà a insistir amb un “S’ha de ser flexible amb la canalla, avui en dia ja ningú les diu aquestes coses. Ja veuràs com d’aquí a cinquanta anys m’entendràs”.

Fins aquí la narració dels fets. El que va succeir a partir d’aleshores no ve al cas; va produir-se certa tensió tot i que sempre amb la mínima educació que serveix per no organitzar un espectacle davant del nen. Jo insistint en que el nen havia de donar les gràcies (al final ho va fer, a desgana i fluixet) i la dona de tornada de tot parlant-me de flexibilitat social.

Aquest petit incident em va fer reflexionar al voltant de dos pilars clàssics: 1) fes el què vols que la gent et faci i 2) no et fiquis mai entre un pare/mare i la seva descendència quan hi ha una conversa educativa entre ells.

Què vol dir que “No cal dir gràcies, que avui en dia ja no ho diu ningú”? I a mi què m’importa que la resta de la humanitat sigui maleducada? Ha d’afectar això a la manera com educo les meves criatures? Que la societat no vegi malament el fet de no agrair un regal significa que no ho he d’exigir al meu fill? I encara més: el fet que una dependenta pensi que la societat no veu malament el fet de no agrair un regal significa que la societat no ho veu malament? Ha fet un estudi exhaustiu, la bona dona? S’hi troba habitualment amb nens desagraïts quan els dona un crostó de pa? I, si és el cas, prefereix que els nens siguin uns desagraïts?

I, en un altre sentit, qui és la senyora del crostó de pa per dir-me davant del nen com he d’educar-lo, i què li puc tolerar i què no?

No em vull allargar massa més. Només és una vivència personal. Però m’encaixa molt bé quan observo el món que ens envolta, ple de pocapenes que tant se’ls en dóna tot, que opinen que res no importa i que mai n’hi ha per tant.

Doncs sí. És important. N’hi ha per tant. Que un nen de 4 anys no digui gràcies a una senyora de seixanta quan li regala un crostó de pa és important. I que aquesta senyora digui que tant se li en dóna que el nen digui gràcies és important. I significatiu. I tampoc es pot deixar passar. Perquè si la senyora té raó, i la nostra societat ja no veu amb mals ulls que un nen no digui gràcies, és per actituds i comentaris com els seus. Si hem arribat fins aquí, és per aquesta deixadesa del “no n’hi ha per tant”. I, això, penso que ens empobreix a tots com a persones, i com a grup humà.

Ja m’he quedat descansat.

Gràcies per llegir-me.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!