Cabells retrobats

Avui al matí m’ha passat quelcom curiós. M’han escomès tímidament a l’estació de ferrocarril, entre les vies i la paret. Una noia originària de l’Europa de l’est se m’ha donat a conèixer com a excompanya meva en un curs gratuït del Servei Català d’Ocupació. Després de gairebé 2 anys, encara s’enrecordava de mi. Jo d’ella, a primera vista, no. Sóc mal fisonomista. Però el cas és que tenia raó. Ens havíem assegut l’un al costat de l’altre durant els mesos que va durar un curs laboralment inútil de creació de pàgines web subvencionat al 100% pel SOC. 

La noia de l’escomesa duia el cabell tallat fins arribar a l’espatlla, un xic més curt de com jo l’hi recordava. I això m’ha fet pensar en la teoria de la proporcionalitat inversa dels cabells i l’edat, generalment aplicable a les dones. I ara que ningú se m’ofengui, per favor. Els homes som força més primitius en temes capil·lars; en cas de conservar cabell a partir dels 30, un cop deixada enrere l’època de les cues i les crestes, poques opcions són comercialment viables al mercat laboral poc o molt qualificat d’avui en dia. Les fèmines, en aquest terreny, disposen de molta més varietat acceptada per la societat.

 

Començo per declarar que no sóc perruquer. Ni estilista. Ni tinc cap ofici succedani d’aquells que es miren de crear per evitar qualificar-se a un mateix com a barber. Sí, avui en dia, la professió de barber sembla que sigui la d’un artesà de l’edat mitjana, i que hagi d’aparèixer únicament a qualsevol fira medieval catalana, entre els caramels medicinals, els formatges artesans i les olives, no massa lluny de les espelmes esotèrico-aromàtiques i de les coques de l’omnipresent Forn Franquesa de Perafita.

 

Doncs sí, la noia, en estat de bona esperança i treballant a la mateixa empresa des de que va acabar el curs del SOC (tot i que la seva feina no tenia res a veure amb el taller, no tot són males notícies pel que fa a l’ocupació), duia els cabells un pèl (jejeje) més curts.

 

L’experiència que acumulo en cabelleres no és molt dilatada, però el meu talent innat per l’observació (modèstia a part) permet que em pugui aventurar a formular la teoria: “Com més tardors acumula el cap d’una senyora, menys centímetres s’allarguen els seus cabells“.

 

Desconec l’edat de la noia de l’estació d’aquest matí, però duia una melena que no anava més enllà de l’espatlla. I això és un senyal inequívoc que és conscient que ha passat dels trenta però que encara no ha arribat als quaranta.

 

D’haver estat una riallera vaileta adolescent, els hagués dut ben llargs, amb cua, recollits amb un llapis o deixats a la mà del vent segons l’estona. Varietat i encant al poder. Fins i tot, hagués pogut passar èpoques més o menys acolorides. Ara bé, en qualsevol cas, si la noia no hagués volgut destacar d’entre la terragada, no hagués optat per tallar-se’ls massa curts.

 

En cas que tingués entre vint i trenta anys, encara lluiria la cua amb il·lusió, potser més que la lliure circulació de cabells. No obstant, el percentatge de cada opció ballaria en funció de si encara estudiés o de si treballés en un lloc qualificat. Gaudiria d’una melena visiblement més cuidada que la joveneta que havia deixat enrere, tot i que encara no li suposaria una disminució de llargada.

 

Superada la trentena tindríem el cas de l’excompanya dels ferrocarrils: cuidats, començats a retallar i preparats per nous canvis, ja fossin fruit de la maternitat o de l’evolució laboral. Uns brackets ben plantejats podrien suplir la pèrdua de frescor juvenil que provocaria la disminució de llargada.

 

Ja estaríem a punt d’entrar a la fase d’edat no massa ben delimitada, que comença amb la primera prova “Tenia ganes de canviar, n’estava tipa dels cabells tant llargs” i la consumació definitiva de la maduresa capil·lar, amb el “Ja no tinc edat per dur meleneta”. Aquest punt sol arribar entre la quarantena i la cinquantena, tot i que cada vegada es poden identificar més casos que volten la seixantena. Per sort, la creixent esperança d’edat no només retarda l’edat de tenir el primer fill, sinó també l’edat de la primera escapçada capil·lar dràstica.

 

Passada la seixantena, pocs exemples descobrirem de cabells llargs deixats anar, a no ser que ens trobéssim a una platja de Menorca o bé enmig d’una selva africana, mirant de protegir orangutans en estat salvatge. Potser encara seria possible topar-nos amb algunes cabelleres recollides, visibles en estat natural només per les respectives parelles abans de ficar-se al llit. Però, fins i tot aquests casos, van a menys ben entrats els setanta. Arribats a aquesta etapa, la permanent és la opció més senzilla. Més còmode.

 

Aquesta evolució queda estroncada a l’arribar el dia. Sí, ja m’enteneu. Aquella jornada inevitable que tard o d’hora ens tocarà a tots viure, en la que obrirem els ulls al matí per darrera vegada. A partir d’aleshores, els cabells diuen que tornen a créixer, encara que només sigui l’efecte produït per l’adéu inexorable de la pell i la carn del crani. De totes maneres, malgrat aquesta crescuda més o menys real, amb els anys, tots i totes serem calbs i calbes. I, almenys això, no haurà estat culpa de les retallades. Amb il·lusió. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *