El pèndol de petites oscil·lacions

El bloc de Maria Victòria Secall

13 de juny de 2007
11 comentaris

L’horitzó

“El  pitjor és que l’home no pot estar a l’horitzó que veu i, si allí fos, desitjaria trobar-se a l’horitzó on ara està”  J.Saramago

 

Un viatge és com un horitzó, passa davant nostre com un present continuo que no es pot aturar i quan s’acaba, ens deixa la impressió de estar en terra de ningú, a cap riba, com a comparses d’un film que ja no ens pertany o del que en tenim masses preses. Tornar a la pròpia riba és un exercici necessari i no pas fàcil. L’horitzó sempre convida, però, a salpar.

  1. Molt maca la foto i també la reflexió sobre el viatge. Suposo que la teva mirada grega ens depararà encara més sorpreses i amenitats. Les esperem, i jo, que encara no he trepitjat Grècia, potser encara més.

  2. "Quan estic a Paris, voldria tornar-me’n a Nova York, i quan estic a Nova York, estic incòmode, necessite tornar-hi a Europa"

    El nomadisme és plenament postmodern,

    veig que t’has tornat viatgera ;-))

    potser ens veiem algun dia fugaçment en alguna estació de tren o en algun aeroport,

    salut i endavant,

    JCOB

  3. Correm d’una banda a l’altre del món empaitant l’horitzó que ens suggereix la fascinació de l’infinit.
    Una cançó, uns ulls, un bri d’herba… Són aquí.
    Estàs al darrera el decorat de l’horitzó. Ve gent d’arreu. Quan arriben diuen: "Oh! I com s’arriba allà!"
    L’horitzó és la mar, és el foc, ets tu, sóc jo. La teva illa és a l’horitzó. El nostre anhel d’infinit…
    Què seria de nosaltres sense l’horitzó? Tot i sabent que és una il·lusió.

    Ei!!!

  4. Els ulls i els peus són nòmades. És el cor que hi fa arrels. M’agrada molt aquesta frase teva. Crec que diu molt de com veig la vida també. Em fascina la mirada, les passes contínues, el moviment de l’ànima; el cor que s’atura i reprèn la carrera.

  5. SENSATION

    Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,

    Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:

    Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,

    Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

    Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.

    Mais l’amour infini me montera dans l’âme;

    Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,

    Par la Nature -hereux comme avec une femme.

       
     

    L’aventura

    SENSACIÓ (Cinc versions de Josep Palau i Fabre)

    I

    Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,

    picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.

    Somniós, sentiré la frescor sota els peus,

    deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

    No pensaré en res, no parlaré per res,

    mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.

    I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,

    feliç, per la Natura -com amb una companya.

    II

    Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,

    esgarrinxant pels blats i petjant l’herba fresca.

    Sentiré palpitar la terra sota els peus

    som si una dona nua s’oferís a ma destra.

    Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,

    l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.

    I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès

    -tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.

     

    III
    Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire

    amb les cames ferides per espases de blat.

    Sentiré sota els peus aquell ventre apagat

    que les bèsties flairen amb un desig minaire.

    I emmudit -el cap nu- irremeiablement,

    em donaré amb furor al gran desig de l’aire,

    i em deixaré bressar com una lleu sement

    que fecunda una flor -altiva o solitària.

    IV 

    En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,

    fecundat per llavors que prodigava el vent,

    aniré, sense nord, com una rel dansaire,

    per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

    Vegetal -o animal- i sens bri de raó,

    confós amb la natura ardent i solitària,

    seré el pol.len que duu el vent de la tardor,

    quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

    V

    Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,

    conqueriré l’altura que el sol llaura.

    Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,

    l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

    si la font ni la flor no troben la paraula,

    la pedra la dirà com el meu front.

    En el desig del vent se’n va la vella faula.

    El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!