El pèndol de petites oscil·lacions

El bloc de Maria Victòria Secall

26 d'abril de 2013
13 comentaris

La raresa de les llàgrimes

Els norais nans del port. La lluna amagada rere la boira. El somni d’un eclipsi imperceptible. La boira com fum apressada a un flascó de vidre, un univers gris i volàtil en suspensió.

Les orenelles baixes, esmolant cabòries. Els xiscles  continguts. El castell sorgint del turó, talment un fantasma en flames vist per uns ulls amb cataractes.

La mar estesa com una seda. La llum opaca. Un silenci inquietant amb veu de pluja fina. Immòbils les barques.

Així ha estat l’horabaixa per a mi.

Randes líquides a l’engonal del carrer. Asfalt avall, bimbolles petites com les  respiracions dels peixos a una rada arrecerada, avars de vida.

La raresa de les llàgrimes a la pedra. El temps suspès com una poma a un arbre gegantí. Potser un món paral·lel.  

 

Un primer terme de llum

feia plorar el capvespre.

Indicis de veritat

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Imatge: MVS

  1. Els tinc lluny els norais, però sí que tinc un primer terme de llum de lluna que convido a entrar a casa meva.
    Bon vespre i tancant els ulls, sí que estic ben a prop dels norais nans ! 
  2. Tot i que aquelles escultures són molt més grans i s’anomenen “moais”, gairebé m’ha fet l’efecte que érem a la llunyana illa de Pasqua. Qui hi pogués anar!
  3. Gràcies estimada amiga per a deixar-nos compartir l’horabaixa que tan bellament has descrit. Una meravella. Una abraçada, Carme-Laura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!